Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
1Jo 2,18-21; Sl 95,1-2.11-12.13 (R.: 11a); Jo 1,1-18
«Som a l’hora darrera», ens han llegit, l’hora de l’Anticrist, l’hora del discerniment de totes les coses, de totes les actituds, també les nostres davant de Jesucrist. I, en aquesta hora darrera, escoltem per segona vegada en pocs dies, una de les veritats més contundents del nostre credo: «La Paraula es va fer carn». Un Déu-Paraula, que es comunica, que es revela, que assumeix la nostra història, que camina amb nosaltres. El mot «carn» designa tot allò que forma part de la nostra realitat trencadissa, condicionada per les lleis del temps i de l’espai, contingent, és a dir, que pot ésser i no ésser, i que si és, és per aquesta Paraula que la sosté, «per la qual tot ha vingut a l’existència», i sense la qual res no seria. Amb el fil diví de la Paraula-carn Déu s’entreteixeix en el teixit de la nostra vida, de la nostra història. Misteriosament, silenciosament.
En aquesta hora darrera, i estirant aquest fil diví de la Paraula-carn, provem de desfer, amb agraïment, el que ha estat la nostra vida i la vida de la nostra comunitat durant aquest any que acomiadem. Hi hem viscut tres moments forts de benedicció, per a la nostra petita església de Poblet i per a tota l’Església, que han estat la benedicció del nostre abat, l’ordenació presbiteral d’un nou prevere al servei de la comunitat, i el primer compromís monàstic de dos germans nostres. El traspàs de dos monjos estimats, també ho ha estat un moment fort de benedicció: el pas del Senyor que ha vingut a cercar-los ha estat, per a ells i per a nosaltres, pasqua de salvació. Hem beneït també un petit oratori per als nostres malalts de la infermeria, on el Senyor se’ls fa present cada dia, en el sagrament del Pa i de la Paraula. Hem beneït, encara, un nou instrument musical al servei de la nostra pregària, per a fer-la més bella i per ajudar-nos a acordar les nostres veus i els nostres cors amb l’harmonia de cel. I els moments difícils, que també n’hem tingut, a nivell personal, familiar, comunitari, ens han ajudat a ressituar-nos correctament davant de Déu i davant dels altres. Sempre que ens apartem del projecte de Déu, sempre que amb la nostra malaptesa embullem el fil diví de la Paraula-carn en el brodat de les nostres vides i de la nostra història, se’ns demana un exercici de fe i de confiança per a fer-ne, també, al capdavall, moment de benedicció.
Aquesta nit, quan cantarem el Te Deum d’acció gràcies, agafem-nos ben fort a aquest fil diví de la Paraula-carn, que va filant el sentit diví i humà de la nostra petita existència tan preciosa als ulls de Déu. Així sigui.
31 de desembre del 2016
29 de desembre del 2016
DIA CINQUÈ DINS L’OCTAVA DE NADAL
Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
1 Jn 2,3-11; Sl 95,1-2a.2b-3.5b-6 (R.: 11a); Lc 2,22-40
Avui contemplem tota l’esperança i tota la fe d’Israel resumida en dos personatges singulars, l’ancià Simeó i la profetessa Anna, que vénen a l’encontre del nen Jesús, el Messies promès. Dos personatges amb dos noms també singulars, de molta significació bíblica. Simeó vol dir «el qui hi sent tot escoltant», i Anna és «la plena de gràcia». L’escolta d’Israel, una escolta de segles i segles, de generacions i generacions, es torna gràcia en el trobament i l’acolliment que s’esdevé avui al Temple de Jerusalem, que és el lloc, no pas Betlem, on Jesús és presentat oficialment al seu poble.
Simeó, «home just i pietós», com el descriu sant Lluc, és el prototipus del qui viu segons la Llei del Senyor, conformant-hi la pròpia vida amb fidelitat sincera. Ho són també Zacaries, Elisabet, Maria i Josep. D’Anna se’ns diu que era una profetessa «dedicada nit i dia a donar culte al Senyor amb dejunis i oracions», que «mai no es movia del Temple». Si l’ancià Simeó representa la Llei, Anna representa el Culte profètic. Les paraules de la Llei es tornen profètiques, és a dir, capaces d’informar la vida del creient, quan ressonen al Temple amb la veu de la lloança.
És al bell mig d’aquesta realitat que s’esdevé l’encontre entre el Messies promès i el seu poble, l’Israel de les promeses. Un poble abocat a la mort, ja que es tracta d’un ancià que espera «anar-se’n aviat en pau» i d’una vídua, que ja no pot engendrar, però que porta, en el sac dels seus vuitanta-quatre anys, tota l’esperança i tota la fe del seu poble. I Jesús els surt a l’encontre com l’Espòs d’Israel que ve a portar nova saba a una soca envellida.
Jesús, però, ve també per provocar una confrontació, un discerniment. Perquè, davant la nova llum que apunta, com suggereix Joan en la seva epístola, la fosca es fa enrere, és a dir, tot allò que en nosaltres s’oposa al projecte d’aquest Infant, al seu manament, nou i vell alhora, és posat en qüestió, és provocat per la claredat del seu missatge: estimar o no estimar, la veritat o la mentida de la nostra vida.
I al caliu d’aquest amor que Simeó pren en braços i que Anna revifa amb la seva paraula profètica, allò que és vell es renova, la Justícia de la Llei es torna Gràcia, i l’Esperança d’Israel Promesa florida de benedicció.
Sortim, doncs, també nosaltres, a rebre l’Espòs. I de la nostra fe i de la nostra esperança, per petites que siguin, fem-ne joiós acolliment. Amén.
1 Jn 2,3-11; Sl 95,1-2a.2b-3.5b-6 (R.: 11a); Lc 2,22-40
Avui contemplem tota l’esperança i tota la fe d’Israel resumida en dos personatges singulars, l’ancià Simeó i la profetessa Anna, que vénen a l’encontre del nen Jesús, el Messies promès. Dos personatges amb dos noms també singulars, de molta significació bíblica. Simeó vol dir «el qui hi sent tot escoltant», i Anna és «la plena de gràcia». L’escolta d’Israel, una escolta de segles i segles, de generacions i generacions, es torna gràcia en el trobament i l’acolliment que s’esdevé avui al Temple de Jerusalem, que és el lloc, no pas Betlem, on Jesús és presentat oficialment al seu poble.
Simeó, «home just i pietós», com el descriu sant Lluc, és el prototipus del qui viu segons la Llei del Senyor, conformant-hi la pròpia vida amb fidelitat sincera. Ho són també Zacaries, Elisabet, Maria i Josep. D’Anna se’ns diu que era una profetessa «dedicada nit i dia a donar culte al Senyor amb dejunis i oracions», que «mai no es movia del Temple». Si l’ancià Simeó representa la Llei, Anna representa el Culte profètic. Les paraules de la Llei es tornen profètiques, és a dir, capaces d’informar la vida del creient, quan ressonen al Temple amb la veu de la lloança.
És al bell mig d’aquesta realitat que s’esdevé l’encontre entre el Messies promès i el seu poble, l’Israel de les promeses. Un poble abocat a la mort, ja que es tracta d’un ancià que espera «anar-se’n aviat en pau» i d’una vídua, que ja no pot engendrar, però que porta, en el sac dels seus vuitanta-quatre anys, tota l’esperança i tota la fe del seu poble. I Jesús els surt a l’encontre com l’Espòs d’Israel que ve a portar nova saba a una soca envellida.
Jesús, però, ve també per provocar una confrontació, un discerniment. Perquè, davant la nova llum que apunta, com suggereix Joan en la seva epístola, la fosca es fa enrere, és a dir, tot allò que en nosaltres s’oposa al projecte d’aquest Infant, al seu manament, nou i vell alhora, és posat en qüestió, és provocat per la claredat del seu missatge: estimar o no estimar, la veritat o la mentida de la nostra vida.
I al caliu d’aquest amor que Simeó pren en braços i que Anna revifa amb la seva paraula profètica, allò que és vell es renova, la Justícia de la Llei es torna Gràcia, i l’Esperança d’Israel Promesa florida de benedicció.
Sortim, doncs, també nosaltres, a rebre l’Espòs. I de la nostra fe i de la nostra esperança, per petites que siguin, fem-ne joiós acolliment. Amén.
27 de desembre del 2016
SANT JOAN, APÒSTOL I EVANGELISTA
Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
1Jo 1,1-4; Sl 96,1-2.5-6.11-12 (R.: 12a); Jo 20,2-8
La festa d’ahir, sant Esteve, que tenyeix amb el vermell dels màrtirs, com la de demà, les daurades estoles de la solemnitat del Nadal, ens ha estat una invitació urgent i decidida al compromís, al seguiment, al testimoniatge. Una invitació a fer del Nadal un exercici concret, lliure i responsable de raó i de justícia, paraules que hem fet ressonar en el salm interleccional. I és que la religió del Déu encarnat no podria ser viscuda altrament. La festa d’avui, que ens retorna l’or de Nadal, vol fer-nos aturar en la contemplació del misteri de la mà d’aquell que va cantar-lo més bellament i més profundament, sant Joan el Teòleg, el quart evangelista. Amb el benentès que, primer, i abans de tota contemplació, cal haver-lo seguit, aquest Déu encarnat, tot fent camí, com els pastors de Betlem, com sant Esteve amb el seu testimoniatge, com els Innocents d’ahir, d’avui i de sempre, que fan de la seva petita esperança un camí lluminós de pau i reconciliació.
«Això ja era des del principi. Nosaltres ho hem sentit, ho hem vist amb els nostres ulls, ho hem contemplat i ho hem tocat amb les nostres pròpies mans». Quatre etapes per aprofundir el misteri. Parlem-ne breument. Primera, escoltar. Com diu Pau, la nostra fe prové, o neix de l’audició de la Paraula (Rm 10,17). Per què? Perquè la primera intervenció de Déu en l’espai i el temps de la nostra història s’esdevé per mitjà de la Paraula: «Déu digué». Segona etapa, veure-hi. «Déu ho veié i era bo i bell de debò», llegim igualment a l’inici de tot (Gn 1). Una paraula per a ser vista!
Una paraula per a ser contemplada i tocada amb les mans, tercera i quarta etapa. La contemplació és el perfeccionament de la visió, és aquell ull, com diuen que tenen les àguiles —el símbol de l’evangelista Joan—, que permet copsar l’essència profunda de la realitat, el «logos», en aquest cas, que parla i viu al fons de totes les coses, com a llum i vida, fent-les bones i belles. Tocar. Un Déu per a ser tocat... i menjat! cada vegada que en fem pa a la menjadora de l’altar. I, tanmateix, tot això, en l’estranya presència de l’absència del sagrament, com en el sepulcre buit del Ressuscitat.
La menjadora de l’Infant de Betlem, com la tomba buida, és, sobretot, un reclam per a la nostra fe i una provocació per a la nostra intel·igència. Correm-hi, aquest Nadal, com els pastors a Betlem, com Maria Magdalena i els dos apòstols al sepulcre. I amb tots ells adorem, amb fe i amb intel·ligència, el qui és la glòria del Pare en l’Esperit Sant. Amén.
1Jo 1,1-4; Sl 96,1-2.5-6.11-12 (R.: 12a); Jo 20,2-8
La festa d’ahir, sant Esteve, que tenyeix amb el vermell dels màrtirs, com la de demà, les daurades estoles de la solemnitat del Nadal, ens ha estat una invitació urgent i decidida al compromís, al seguiment, al testimoniatge. Una invitació a fer del Nadal un exercici concret, lliure i responsable de raó i de justícia, paraules que hem fet ressonar en el salm interleccional. I és que la religió del Déu encarnat no podria ser viscuda altrament. La festa d’avui, que ens retorna l’or de Nadal, vol fer-nos aturar en la contemplació del misteri de la mà d’aquell que va cantar-lo més bellament i més profundament, sant Joan el Teòleg, el quart evangelista. Amb el benentès que, primer, i abans de tota contemplació, cal haver-lo seguit, aquest Déu encarnat, tot fent camí, com els pastors de Betlem, com sant Esteve amb el seu testimoniatge, com els Innocents d’ahir, d’avui i de sempre, que fan de la seva petita esperança un camí lluminós de pau i reconciliació.
«Això ja era des del principi. Nosaltres ho hem sentit, ho hem vist amb els nostres ulls, ho hem contemplat i ho hem tocat amb les nostres pròpies mans». Quatre etapes per aprofundir el misteri. Parlem-ne breument. Primera, escoltar. Com diu Pau, la nostra fe prové, o neix de l’audició de la Paraula (Rm 10,17). Per què? Perquè la primera intervenció de Déu en l’espai i el temps de la nostra història s’esdevé per mitjà de la Paraula: «Déu digué». Segona etapa, veure-hi. «Déu ho veié i era bo i bell de debò», llegim igualment a l’inici de tot (Gn 1). Una paraula per a ser vista!
Una paraula per a ser contemplada i tocada amb les mans, tercera i quarta etapa. La contemplació és el perfeccionament de la visió, és aquell ull, com diuen que tenen les àguiles —el símbol de l’evangelista Joan—, que permet copsar l’essència profunda de la realitat, el «logos», en aquest cas, que parla i viu al fons de totes les coses, com a llum i vida, fent-les bones i belles. Tocar. Un Déu per a ser tocat... i menjat! cada vegada que en fem pa a la menjadora de l’altar. I, tanmateix, tot això, en l’estranya presència de l’absència del sagrament, com en el sepulcre buit del Ressuscitat.
La menjadora de l’Infant de Betlem, com la tomba buida, és, sobretot, un reclam per a la nostra fe i una provocació per a la nostra intel·igència. Correm-hi, aquest Nadal, com els pastors a Betlem, com Maria Magdalena i els dos apòstols al sepulcre. I amb tots ells adorem, amb fe i amb intel·ligència, el qui és la glòria del Pare en l’Esperit Sant. Amén.
25 de desembre del 2016
NADAL DEL SENYOR
MISSA DEL DIA
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 52,7-10; Sl 97; He 1,1-6; Jo 1,1-18
La història de la salvació té en la Paraula l’origen, l’acció present i el final. Tot allò creat està en íntima relació amb la Paraula, perquè la creació és en si mateixa un acte de revelació de Déu i tota la creació porta el segell de la Paraula de Déu, perquè el Pare és creador i crea per mitjà de la Paraula. Per la Paraula el Senyor ha estès als ulls de tots els pobles el seu braç sant i d’un cap a l’altre de la terra en veure la Paraula feta carn es veu la salvació del nostre Déu.
En diverses ocasions i de moltes maneres la Paraula havia parlat als homes. Avui la Paraula, fent-se carn, ens parla en la persona del Fill, perquè Ell és resplendor de la glòria de Déu i empremta del seu mateix ésser i és seu el poder, pel qual la Paraula sosté tot l’univers. La Paraula és vida i és llum, aquella llum que la foscor ja no pot apagar. Avui hem contemplat la seva glòria, la que li pertoca com a Fill únic del Pare que l’ha omplert de gràcia i de veritat.
Avui Déu ens ha mostrat el seu rostre en la persona del Fill fet home, nosaltres que havíem perdut la semblança amb Déu, ara tenim l’oportunitat de recuperar-la perquè Déu ens ha estimat tant que ens ha donat al seu Fill únic, que fent-se home, prenent la nostra imatge, ens fa fills del Pare, de nou imatge de Déu. Admirable intercanvi, diu sant Agustí, pel qual Ell es fa carn i nosaltres esperit (cf. Sermó 121). A Déu certament ningú no l’ha vist mai, però donant-nos al Fill, fent-se la Paraula carn, podem dir com Jacob «He vist Déu cara a cara i n’he sortit amb vida.» (Gn 32,31) perquè avui «El Senyor, el nostre Déu, ens ha fet veure la seva glòria i la seva grandesa, (...) Avui hem vist que l’home pot continuar amb vida després que Déu li ha parlat.» (Dt 5,24). La Paraula ha vingut pobra i humil, en una menjadora, sense haver trobat aixopluc enlloc perquè tot i haver vingut a casa seva, els seus no l’han acollit. Saludada per uns simples pastors i anunciada pels àngels, la Paraula s’ha fet present en el món, un món que li deu l’existència i que no l’ha reconegut.
Avui Déu se’ns revela per mitjà del Fill, avui tenim la salvació més a prop perquè la Paraula ha plantat entre nosaltres el seu tabernacle i ens ha mostrat la seva glòria. En el pròleg del quart Evangeli, fent una mirada enrere, un recorregut pels moments claus de la història de la salvació, la plenitud es fa present per a tothom i des de sempre. La revelació és el mateix Jesús, el qui és la Paraula s’ha atansat als homes de manera propera i definitiva, i continua apropant-se i il·luminat el món, allunyant-lo permanentment de la tenebra. La Paraula, el temps de la qual resta fora del nostre temps perquè ja existia al principi, i l’espai de la qual era Déu, té ara també per lloc la nostra humanitat. Vertaderament Jesús és el Fill que resta sempre a la casa del Pare, aquell qui ens diu «jo estic en el Pare i el Pare està en mi. Les paraules que jo us dic, no les dic pel meu compte. És el Pare qui, estant en mi, fa les seves obres. Creieu-me: jo estic en el Pare i el Pare està en mi» (Jn 14,10-11). Estant en el Pare, Jesús és el qui ha vingut a revelar-nos l’amor de Déu a tots els homes, el seu àmbit segueix essent Déu i alhora «aquell de qui van escriure Moisès, en els llibres de la Llei, i també els profetes: és Jesús, fill de Josep, de Natzaret», com diu Felip a Natanael (Jn 1,45), un home com nosaltres. Perquè per nosaltres la Paraula s’ha fet carn, per nosaltres aquell qui és el Fill de Déu s’ha fet home per tal que tots els fills d’home siguem fets fills de Déu. Prenent de nosaltres els nostres mals ens ha donat els seus béns. «En venir a nosaltres no deixà el Pare. Se n’anà d’entre nosaltres i no ens abandonà; a nosaltres tornarà i a Ell no el deixarà» (sant Agustí, Sermó 121).
Avui la Paraula, que està al costat de Déu, la Paraula que és Déu, el Creador del món, per mitjà de la qual van ser creades totes les coses, que ha acompanyat i acompanya els homes en la història amb la seva llum, es fa un entre nosaltres, planta entre nosaltres el seu tabernacle, es fa un com nosaltres. Nascut de Maria Verge, es fa veritablement home, en tot semblant a nosaltres excepte en el pecat (GS, 22).
Avui admirem la grandesa d’aquest misteri, deixant-nos embolcallar per la meravella d’aquest esdeveniment: Déu, el veritable Déu, Creador de tot, entra en el temps i l’espai de l’home, per donar-nos la seva mateixa vida. No ho fa amb l’esplendor d’un sobirà, que sotmet el món amb el seu poder, sinó amb la humilitat, la tendresa i la fragilitat d’un nen; perquè participem així de la divinitat d’aquell qui es digna a compartir la nostra condició humana.
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 52,7-10; Sl 97; He 1,1-6; Jo 1,1-18
La història de la salvació té en la Paraula l’origen, l’acció present i el final. Tot allò creat està en íntima relació amb la Paraula, perquè la creació és en si mateixa un acte de revelació de Déu i tota la creació porta el segell de la Paraula de Déu, perquè el Pare és creador i crea per mitjà de la Paraula. Per la Paraula el Senyor ha estès als ulls de tots els pobles el seu braç sant i d’un cap a l’altre de la terra en veure la Paraula feta carn es veu la salvació del nostre Déu.
En diverses ocasions i de moltes maneres la Paraula havia parlat als homes. Avui la Paraula, fent-se carn, ens parla en la persona del Fill, perquè Ell és resplendor de la glòria de Déu i empremta del seu mateix ésser i és seu el poder, pel qual la Paraula sosté tot l’univers. La Paraula és vida i és llum, aquella llum que la foscor ja no pot apagar. Avui hem contemplat la seva glòria, la que li pertoca com a Fill únic del Pare que l’ha omplert de gràcia i de veritat.
Avui Déu ens ha mostrat el seu rostre en la persona del Fill fet home, nosaltres que havíem perdut la semblança amb Déu, ara tenim l’oportunitat de recuperar-la perquè Déu ens ha estimat tant que ens ha donat al seu Fill únic, que fent-se home, prenent la nostra imatge, ens fa fills del Pare, de nou imatge de Déu. Admirable intercanvi, diu sant Agustí, pel qual Ell es fa carn i nosaltres esperit (cf. Sermó 121). A Déu certament ningú no l’ha vist mai, però donant-nos al Fill, fent-se la Paraula carn, podem dir com Jacob «He vist Déu cara a cara i n’he sortit amb vida.» (Gn 32,31) perquè avui «El Senyor, el nostre Déu, ens ha fet veure la seva glòria i la seva grandesa, (...) Avui hem vist que l’home pot continuar amb vida després que Déu li ha parlat.» (Dt 5,24). La Paraula ha vingut pobra i humil, en una menjadora, sense haver trobat aixopluc enlloc perquè tot i haver vingut a casa seva, els seus no l’han acollit. Saludada per uns simples pastors i anunciada pels àngels, la Paraula s’ha fet present en el món, un món que li deu l’existència i que no l’ha reconegut.
Avui Déu se’ns revela per mitjà del Fill, avui tenim la salvació més a prop perquè la Paraula ha plantat entre nosaltres el seu tabernacle i ens ha mostrat la seva glòria. En el pròleg del quart Evangeli, fent una mirada enrere, un recorregut pels moments claus de la història de la salvació, la plenitud es fa present per a tothom i des de sempre. La revelació és el mateix Jesús, el qui és la Paraula s’ha atansat als homes de manera propera i definitiva, i continua apropant-se i il·luminat el món, allunyant-lo permanentment de la tenebra. La Paraula, el temps de la qual resta fora del nostre temps perquè ja existia al principi, i l’espai de la qual era Déu, té ara també per lloc la nostra humanitat. Vertaderament Jesús és el Fill que resta sempre a la casa del Pare, aquell qui ens diu «jo estic en el Pare i el Pare està en mi. Les paraules que jo us dic, no les dic pel meu compte. És el Pare qui, estant en mi, fa les seves obres. Creieu-me: jo estic en el Pare i el Pare està en mi» (Jn 14,10-11). Estant en el Pare, Jesús és el qui ha vingut a revelar-nos l’amor de Déu a tots els homes, el seu àmbit segueix essent Déu i alhora «aquell de qui van escriure Moisès, en els llibres de la Llei, i també els profetes: és Jesús, fill de Josep, de Natzaret», com diu Felip a Natanael (Jn 1,45), un home com nosaltres. Perquè per nosaltres la Paraula s’ha fet carn, per nosaltres aquell qui és el Fill de Déu s’ha fet home per tal que tots els fills d’home siguem fets fills de Déu. Prenent de nosaltres els nostres mals ens ha donat els seus béns. «En venir a nosaltres no deixà el Pare. Se n’anà d’entre nosaltres i no ens abandonà; a nosaltres tornarà i a Ell no el deixarà» (sant Agustí, Sermó 121).
Avui la Paraula, que està al costat de Déu, la Paraula que és Déu, el Creador del món, per mitjà de la qual van ser creades totes les coses, que ha acompanyat i acompanya els homes en la història amb la seva llum, es fa un entre nosaltres, planta entre nosaltres el seu tabernacle, es fa un com nosaltres. Nascut de Maria Verge, es fa veritablement home, en tot semblant a nosaltres excepte en el pecat (GS, 22).
Avui admirem la grandesa d’aquest misteri, deixant-nos embolcallar per la meravella d’aquest esdeveniment: Déu, el veritable Déu, Creador de tot, entra en el temps i l’espai de l’home, per donar-nos la seva mateixa vida. No ho fa amb l’esplendor d’un sobirà, que sotmet el món amb el seu poder, sinó amb la humilitat, la tendresa i la fragilitat d’un nen; perquè participem així de la divinitat d’aquell qui es digna a compartir la nostra condició humana.
NADAL DEL SENYOR
MISSA DE LA NIT
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 9,1-6; Sl 95; Tt 2,11-14; Lc 2,1-14
«Els profetes i els sacerdots anaven predicant, ja feia temps, que el Messies vindria en forma d’home com nosaltres» ens diu l’avia als Pastorets d’en Folch i Torres, i com bé diu Lucifer en la mateixa obra, on per una vegada diu veritat, «Totes les promeses fetes pels profetes s’han complert. I amb aquesta com amb altres profecies. Ja veuràs, el Messies no trigarà». El Messies no ha trigat perquè «avui ens ha nascut el Salvador, que és el Messies, el Senyor»; «alegrem-nos-en. Avui la pau ha baixat del cel.»
La salvació arriba avui a nosaltres, el Fill de Déu s’ha fet home, és el Déu amb nosaltres, el Déu fet com nosaltres, llevat del pecat. No ha vingut com alguns pensaven, ple d’honor i majestat, rodejat d’un estol d’àngels i d’arcàngels; sinó que la salvació, el Messies, ha nascut en una menjadora perquè ningú no l’ha volgut acollir, ningú no ha ofert un llit a la seva mare on pogués portar al món el Fill de Déu; Ella, a qui l’arcàngel Gabriel diu als Pastorets: «Verge immaculada! Del Senyor sou escollida i entre totes beneïda i entre totes alabada. Estrella de llum serena, dolça i casta criatura, tota blanca, tota pura, de divina gràcia plena. (...) Per mare heu estat triada, essent casta sense igual, i en vostre ventre virginal el Fill de Déu tindrà estada.»
El Messies no ha vingut a compartir res amb els poderosos, ni ha nascut a Jerusalem, la ciutat reial, sinó a la petita Betlem; perquè ha volgut venir, pobre i humil. Per alliberar els pobres, essent uns simples pastors els primers en rebre l’anunci dels àngels, davant dels quals han estat envaïts de por en ser envoltats de llum per la gloria del Senyor. Però no hem de tenir por, Jesús ha vingut per donar-nos un manament nou, el d’estimar-nos els uns als altres tal com Ell, fent-se un de nosaltres, ens ha estimat. També seran uns mags llunyans els qui vindran a adorar-lo perquè Ell ha vingut a portar la salvació arreu del món, a tots els pobles de la terra, sense distinció de llengües, races o nacions. Així s’ha revelat l’amor de Déu en Jesucrist, Déu gran i salvador nostre, que es lliurà a si mateix per nosaltres, per deixar-nos nets i fer de nosaltres un poble ben seu, apassionat per fer el bé, com ens diu l’Apòstol.
El seu naixement ens porta una gran alegria, la seva pobresa té més valor que tots els béns i tots els tresors. Quin valor més gran hi pot haver que la humilitat? Què trobaríem de més preciós? Escollint un estable i una menjadora per néixer, Jesús ens mostra que és per la humilitat que podem adquirir el regne del cel. Jesús ha nascut, ha nascut per a nosaltres. Avui l’eternitat ha entrat en el temps; pel misteri del Verb fet home, una nova llum il·lumina la nostra ànima i coneixem al Déu invisible perquè s’ha fet visible com a home per amor als homes.
Crist la llum de la llum, naixent avui com a home ens fa néixer a nosaltres a una nova vida, a una llum radicalment nova, ens fa participar de la seva divinitat. Crist vol fer-se visible en nosaltres, viure en nosaltres, treballar en nosaltres per salvar-nos amb Ell. El misteri de Nadal ens invita a fer participar a tots els homes de la llum de Crist, la gràcia rebuda de Jesucrist ens convida a anunciar l’arribada del Salvador. Avui certament ens ha nascut el Salvador, però és cada dia que hem de fer-lo present en el món que Ell, la Paraula que ara s’ha fet carn, ha creat. «Mireu la nit com és clara! Si les estrelles fan llum! Però... no sentiu?» Ens pregunta en Lluquet; «Jesús és nat a l’establia; àngels canteu joia tan gran. Piulen ocells amb alegria perquè ha nascut el Diví Infant» canta el cor dels àngels.
El Crist, el Messies, el Salvador, és en un estable, ha nascut en una menjadora; la seva llengua no parla encara però el món troba en Ell ja una resposta; desaprovant les glories d’aquest món, l’infant promès per Isaïes, que s’ha fet carn feble i fràgil, ha vingut per salvar-nos, per mostrar-nos el camí de la salvació, per ensenyar-nos a estimar els pobres, els febles, els qui pateixen, els rebutjats.
Quin misteri tan gran, Déu ha enviat el seu Fill per amor als homes i aquest s’ha fet home com nosaltres, per compartir la nostra feble humanitat. Si la humilitat ens ha estat anunciada per Déu, és perquè Déu ens vol humils a la seva presència, per poder fer néixer en nosaltres la seva gràcia. El conseller prodigiós, el Déu heroi, el Pare per sempre, el príncep de la pau, el principat del qual serà immens, la pau del qual no tindrà fi, el regne del qual serà fonamentat i sostingut des d’ara i per sempre sobre el dret i la justícia, té per senya un nen en bolquers posat en una menjadora. El seu tron és un pessebre, el seu palau una establia.
«En eixa nit memorable ha nascut el diví infant i essent Ell el rei més gran son bressol és un estable. La naixença celebrem del Jesuset benvingut (...) Per la nostra redempció ha nascut a l’establia. Gloria a l’Infant de Maria que ens porta la Salvació!»
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 9,1-6; Sl 95; Tt 2,11-14; Lc 2,1-14
«Els profetes i els sacerdots anaven predicant, ja feia temps, que el Messies vindria en forma d’home com nosaltres» ens diu l’avia als Pastorets d’en Folch i Torres, i com bé diu Lucifer en la mateixa obra, on per una vegada diu veritat, «Totes les promeses fetes pels profetes s’han complert. I amb aquesta com amb altres profecies. Ja veuràs, el Messies no trigarà». El Messies no ha trigat perquè «avui ens ha nascut el Salvador, que és el Messies, el Senyor»; «alegrem-nos-en. Avui la pau ha baixat del cel.»
La salvació arriba avui a nosaltres, el Fill de Déu s’ha fet home, és el Déu amb nosaltres, el Déu fet com nosaltres, llevat del pecat. No ha vingut com alguns pensaven, ple d’honor i majestat, rodejat d’un estol d’àngels i d’arcàngels; sinó que la salvació, el Messies, ha nascut en una menjadora perquè ningú no l’ha volgut acollir, ningú no ha ofert un llit a la seva mare on pogués portar al món el Fill de Déu; Ella, a qui l’arcàngel Gabriel diu als Pastorets: «Verge immaculada! Del Senyor sou escollida i entre totes beneïda i entre totes alabada. Estrella de llum serena, dolça i casta criatura, tota blanca, tota pura, de divina gràcia plena. (...) Per mare heu estat triada, essent casta sense igual, i en vostre ventre virginal el Fill de Déu tindrà estada.»
El Messies no ha vingut a compartir res amb els poderosos, ni ha nascut a Jerusalem, la ciutat reial, sinó a la petita Betlem; perquè ha volgut venir, pobre i humil. Per alliberar els pobres, essent uns simples pastors els primers en rebre l’anunci dels àngels, davant dels quals han estat envaïts de por en ser envoltats de llum per la gloria del Senyor. Però no hem de tenir por, Jesús ha vingut per donar-nos un manament nou, el d’estimar-nos els uns als altres tal com Ell, fent-se un de nosaltres, ens ha estimat. També seran uns mags llunyans els qui vindran a adorar-lo perquè Ell ha vingut a portar la salvació arreu del món, a tots els pobles de la terra, sense distinció de llengües, races o nacions. Així s’ha revelat l’amor de Déu en Jesucrist, Déu gran i salvador nostre, que es lliurà a si mateix per nosaltres, per deixar-nos nets i fer de nosaltres un poble ben seu, apassionat per fer el bé, com ens diu l’Apòstol.
El seu naixement ens porta una gran alegria, la seva pobresa té més valor que tots els béns i tots els tresors. Quin valor més gran hi pot haver que la humilitat? Què trobaríem de més preciós? Escollint un estable i una menjadora per néixer, Jesús ens mostra que és per la humilitat que podem adquirir el regne del cel. Jesús ha nascut, ha nascut per a nosaltres. Avui l’eternitat ha entrat en el temps; pel misteri del Verb fet home, una nova llum il·lumina la nostra ànima i coneixem al Déu invisible perquè s’ha fet visible com a home per amor als homes.
Crist la llum de la llum, naixent avui com a home ens fa néixer a nosaltres a una nova vida, a una llum radicalment nova, ens fa participar de la seva divinitat. Crist vol fer-se visible en nosaltres, viure en nosaltres, treballar en nosaltres per salvar-nos amb Ell. El misteri de Nadal ens invita a fer participar a tots els homes de la llum de Crist, la gràcia rebuda de Jesucrist ens convida a anunciar l’arribada del Salvador. Avui certament ens ha nascut el Salvador, però és cada dia que hem de fer-lo present en el món que Ell, la Paraula que ara s’ha fet carn, ha creat. «Mireu la nit com és clara! Si les estrelles fan llum! Però... no sentiu?» Ens pregunta en Lluquet; «Jesús és nat a l’establia; àngels canteu joia tan gran. Piulen ocells amb alegria perquè ha nascut el Diví Infant» canta el cor dels àngels.
El Crist, el Messies, el Salvador, és en un estable, ha nascut en una menjadora; la seva llengua no parla encara però el món troba en Ell ja una resposta; desaprovant les glories d’aquest món, l’infant promès per Isaïes, que s’ha fet carn feble i fràgil, ha vingut per salvar-nos, per mostrar-nos el camí de la salvació, per ensenyar-nos a estimar els pobres, els febles, els qui pateixen, els rebutjats.
Quin misteri tan gran, Déu ha enviat el seu Fill per amor als homes i aquest s’ha fet home com nosaltres, per compartir la nostra feble humanitat. Si la humilitat ens ha estat anunciada per Déu, és perquè Déu ens vol humils a la seva presència, per poder fer néixer en nosaltres la seva gràcia. El conseller prodigiós, el Déu heroi, el Pare per sempre, el príncep de la pau, el principat del qual serà immens, la pau del qual no tindrà fi, el regne del qual serà fonamentat i sostingut des d’ara i per sempre sobre el dret i la justícia, té per senya un nen en bolquers posat en una menjadora. El seu tron és un pessebre, el seu palau una establia.
«En eixa nit memorable ha nascut el diví infant i essent Ell el rei més gran son bressol és un estable. La naixença celebrem del Jesuset benvingut (...) Per la nostra redempció ha nascut a l’establia. Gloria a l’Infant de Maria que ens porta la Salvació!»
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
