DIUMENGE III D’ADVENT (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
So 3,14-18a; Sl Is 12,2.3-4bcd.5-6; Fl 4,4-7; Lc 3,10-18

«Així, doncs, què hem de fer?»

El missatge del primer diumenge d’Advent era que el Senyor ha de venir, diumenge passat se’ns parlava de preparar el camí per rebre’l i aquest diumenge III d’Advent el missatge és la joia, joia perquè el Senyor ja és a prop. Ja ens agradaria estar certs de que el Senyor ha fet fugir els nostres enemics, de que no veurem mai més cap desastre, de que podem perdre la por sense por a perdre-la; tant més quan l’angoixa d’una pandèmia, de la crisi econòmica que l’acompanya i tantes situacions doloroses ens envolten. Però malgrat tot la fe s’ha de traduir en joia. Per aconseguir-ho cal que ens preguntem com aquella gent preguntava a Joan «Així, doncs, què hem de fer?» I a això ens responen Joan i també Pau, l’un en un sentit més pràctic i l’altre en un sentit més teològic.

«I nosaltres, mestre, què hem de fer?»

Aconseguir aquesta joia està en gran part a les nostres mans si ens deixem portar pel Déu que salva, si confiem de rebre d’ell la força i el triomf i no ens espantem a la primera dificultat. Massa sovint no estem contents perquè donem molts tombs a moltes coses, perquè ho fem com si tant sols nosaltres fóssim el centre de tot. Ens ho ha dit Joan el que podem fer: vestir al qui no té amb que vestir-se, donar de menjar al qui li manca aliment, no exigir més del que està establert, no forçar, ni maltractar, ni denunciar a ningú, mirar d’acontentar-nos amb el que tenim. Això és tenir dins al Senyor, com ens ha dit el profeta Sofonies, això és perdre la por a la mateixa joia, no tenir por d’estar contents perquè si la fe és esperança no hi pot haver esperança sense joia. L’alegria i l’esperança juntes, en la nostra vida, fan que quan estem en la tribulació, quan tenim problemes, quan sofrim, el dolor tot i continuant essent dolor, sigui viscut amb esperança i s’obri així la porta a la joia que sobrepassa el que podem entendre, com diu sant Pau als cristians de Filips.

«Què hem de fer també nosaltres?»

Ens sentim alegres quan tenim èxit en la nostra vida i ens sentim tristos quan fracassem o creiem no ser prou reconeguts. Al llarg de la nostra vida, potser fins i tot en un mateix dia, passem de la joia a la tristesa, del riure al plor amb molta facilitat. Pau ens diu per contra que sempre hem d’estar contents, perquè si tenim al Senyor a la vora qui o què ens pot fer por? La nostra no ha de ser doncs una joia fonamentada en paràmetres humans, en l’èxit o el fracàs tal com el concep la nostra societat que es fixa en valors efímers i caducs. La nostra joia està en relació directa amb la presència del Senyor, en la major o menor proximitat que creguem tenir amb Ell; quan més a prop més feliços, quan més allunyats més infeliços. Pau sap molt bé del que parla, és el que ens diu a la Carta als cristians de Roma quan es pregunta qui ens pot separar de l’amor de Crist i conclou que ni la tribulació, ni l’angoixa, ni la persecució, ni la fam, ni la nuesa, ni el perill, ni fins i tot la mort violenta no poden fer-ho perquè de tot això, en sortim plenament vencedors gràcies al Senyor que ens estima; perquè res no ens pot separar de l’amor de Déu que s’ha manifestat en Jesucrist, Senyor nostre. (Cf Rm 8,35-39).

Ja és a prop aquell qui batejarà amb l’Esperit Sant i amb foc; ja és a prop aquell qui amb la seva pala ventarà el gra de la joia i l’esperança i el separarà de la palla del desencís i la tristor. Cada Advent ens preparem per recordar aquella primera vinguda del Senyor i ens preparem per preparar també la segona vinguda, la que viurem cadascun de nosaltres. El Nadal és molt sovint ocasió d’una alegria fingida, artificial i banal. La vertadera joia ha de venir de l’esperança en l’encontre amb el Senyor, dins nostre com ens deia el profeta Sofonies. Un encontre que ens ha de convertir en gent de bon tracte, com ens deia Pau, en missatgers de la bona nova com ens deia l’evangelista sant Lluc.

LA CONCEPCIÓ IMMACULADA DE LA BENAURADA VERGE MARIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Gn 3,9-15.20; Sl 97,1.2-3ab.3c-4; Rm 15,4-9 i Lc 1,26-38

«Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist ens ha beneït en Crist amb tota mena de benediccions.» Ens ha dit l’Apòstol i Maria ha estat la primera en ser beneïda, beneïda entre totes les dones, beneïda entre tota la humanitat. Ser beneïda pel Senyor és entrar en una relació particular amb Ell, privilegiada. Maria ha estat destinada des de sempre a concebre per obra de l’Esperit Sant al Fill de Déu, fou elegida abans de crear al món per ser santa i irreprensible als ulls de Déu. Ella no ho ha desitjat pas, no ho ha demanat; però no ha tingut por ni s’ha amagat, ella s’ha confiat a la voluntat de Déu i li ha dit sí a l’àngel.

Per què ha acceptat Maria la voluntat de Déu expressada d’una manera tan extraordinària? Per què ha actuat així Déu amb ella? Per què ho creiem això? No és pas en els textos escripturístics en que es basa la concepció immaculada de Maria, al menys no pas de manera directa i inequívoca. El dogma de la concepció immaculada de Maria és fruit d’un procés de maduració de la fe de l’Església, d’un procés d’interpretació de la mateixa escriptura que veu en ella la nova Eva, la filla de Sió. L’evangelista sant Lluc és qui ens parla més de Maria, és la plena de gràcia, aquella que havent obtingut la gràcia ha estat transformada per la gràcia de Déu i l’ha compartida amb tots els homes. També Pau ens parla avui en la Carta als cristians d’Efes del poder de la gràcia de Déu que actua per amor, que la concedeix segons la seva benèvola decisió. El Senyor està amb Maria, és aquesta una gràcia especial  que ve del Pare i que actua en vistes al naixement del Fill i ho fa per mitjà de l’acció de l’Esperit Sant.

El Senyor era en Abraham com li digué Abimèlec a Beerxeba on Abraham jurà fidelitat al Senyor i al seu poble (Gn 21,22). El Senyor era amb Isaac i així li digué Ell mateix també a Beerxeba i afegí «no tinguis por» tal com l’àngel Gabriel digué a Maria (Gn 26,28). Com el Senyor que havia tret el seu poble de la terra d’Egipte era amb Moisès. Com era amb el guerrer valent Gedeó a l’alzina d’Ofrà (Jt 6,12). Com li digué el profeta Natan al rei David al seu palau (2Sa 7,3). La història de la salvació va encadenant a aquells que han estat tocats d’antuvi per la gràcia de Déu i ho han estat per tal de que la gràcia que rebien ajudés al poble a acostar-se a Déu, a cercar en Déu la salvació promesa i perduda per Adam i per Eva en sucumbir a la temptació de fer allò que desplau al Senyor.

La gràcia vessada en Maria no ho és en va, no ho és perquè sí. Calia que Abraham, Isaac, Moisès i David revessin la gràcia del Senyor, calia que Maria la revés. Per Maria nosaltres rebem la nostra part en l`herència, sense la seva participació res no hauria estat possible. En aquella petita vil·la de Galilea, en aquella humil casa de Natzaret s’hi esdevingué una escena clau per a la nostra salvació. Maria que des de sempre havia estat destinada a aquesta alta missió rebé allí la visita de l’àngel, apartant la seva por, la seva torbació i obrint el seu cor a la voluntat del Pare, deixant-se fer per l’Esperit, obre tot el seu ésser al Fill i actuant així ens obre les portes de la salvació.

Maria apareix així com l’arca de la nova aliança, la mare del Salvador. El tabernacle on habitarà el Fill de Déu, el Sant de Déu. Quan l’àngel es retira entrem nosaltres en escena perquè en Maria s’hi troben el pla salvífic de Déu i la humanitat sencera.

Com pot ser això? No pot ser d’altra manera que actuant la gràcia de Déu. La immaculada concepció de Maria, la seva virginal maternitat, la seva ascensió en cos i ànima al cel; són l’avantsala de la nostra salvació. La nova Eva no podia sinó respondre obedientment, virginalment, sense defecte, per acollir el pla de Déu que cerca la nostra salvació. Per això fou preservada del pecat perquè nosaltres poguéssim ser alliberats per la passió, mort i resurrecció del Crist.

DIVENDRES DE LA SETMANA I D’ADVENT

ANIVERSARI DE L'ELECCIÓ ABACIAL DEL P. OCTAVI VILÀ, ABAT DE POBLET

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 29,17-24; Sl 26,1.4.13-14 i Mt 9,27-31

No tenim cap poder per fer sentir als sords, ni per fer passar els ulls dels cecs de la fosca a la llum, ni per fer fondre als violents; tot això està en mans de Déu. Però si tenim al Senyor al costat, si Ell ens il·lumina, si Ell ens protegeix, si a Ell desitgem, si en Ell esperem, si ens omplim de reverència pel seu nom, qui ens pot fer por? Són les pors que impedeixen als homes la fe, l’esperança, i la confiança en Déu, perquè la fe, l’esperança i la confiança són de Déu, que les dona a qui li plau; però de comú als qui s'esforcen per vèncer-se a si mateixos, prenent mitjans per a això; com escrivia sant Francesc Xavier. Perquè l’única força que tenim és la fe en el Senyor, aquella fe que pot arribar a moure muntanyes o a convertir països sencers en un jardí i els jardins en boscos.

Tant sols amb aquesta força confiada, reposada en el Senyor podem fer front des de la nostra pròpia fragilitat, des de les nostres flaqueses tant físiques com morals, a tot allò que el Senyor ens va posant al davant com a reptes, com a serveis. Nosaltres sols què podem fer? Si no el tinguéssim a Ell al costat com podríem tirar res endavant? Per això la força del monjo li ve de la seva vocació, de la seva crida i de la resposta a aquesta crida. Com escrivia sant Bernat al monjo el fa la vocació, al prelat, a l’abat, el fa el servei. És per tant la vocació, la relació amb el Senyor allò de més important, el que defineix al monjo, al cristià. Aquesta vocació ha de ser guiada per la llum del Senyor, tant sols si Ell ens il·lumina podrem ser salvats, podrem esperar ser salvats. I aquesta llum ens ve cada dia pel contacte amb la Paraula, per la pregària, per l’Eucaristia, per la vida comunitària.

No són pocs els embats que la vida ens va plantejant a cada moment, no són poques les tempestes que hem viscut en aquets darrers anys. Com diu el Salm 106 tants cops ens flaquegen les forces, tants cops ens creiem pujats al cel com tants d’altres ens veiem baixats fins al fons, és quan  ens regirem de mareig i el cap ens roda davant la realitat de cada dia. Aleshores ens cal més que mai la confiança en que es farà tal com hem cregut, sols si creiem que Ell té poder per a fer tot allò que li demanem. Fe en aquell qui és per a nosaltres el model on emmirallar-nos, un model inabastable, però sempre en el nostre objectiu.

Ens diu sant Benet que per l’abat, com per qualsevol monjo, el model és Crist, el pastor sol·lícit per excel·lència. Aleshores, com saber com actuar? Sant Benet ens respon que seguint els preceptes del Senyor, no establint ni manant, ni fent res al marge d’aquests. La doctrina és per a sant Benet un fonament essencial del qual ha de brollar l’obediència per evitar de totes, totes que la mort prevalgui. D’aquí que sigui tant important, que sigui fonamental pouar un cop i un altre en aquells elements que ens donen la pauta per a la nostra vida com a monjos: l’Evangeli, la Regla, l’ensenyament dels sants Pares i l’exemple dels ancians.

La Regla és la guia, el full de ruta per aquest camí, inspirada en l’Evangeli, no és una fi en si mateixa, no és sinó un començ de vida monàstica (Cf. RB 73,1), un instrument per a encaminar al monjo, per a obrir-li horitzons infinits de doctrina i de virtut. Una de les coses més interessants de la vida comunitària, però també de les més difícils, és l’adaptació als altres i buscar el bé comú, deixant de banda els propis interessos. Les relacions fraternes ens posen a prova cada dia perquè toquen el nostre ego, tendeixen a descobrir el que som veritablement i a despullar-nos de nosaltres mateixos. Tant sols si el Senyor és el centre i la fi de les nostres vides, si a Ell ens hem consagrat, si és a Ell a qui cerquem, si com Ell volem viure i és Ell qui guia els nostres passos, sabrem que és el Senyor, i només el Senyor, qui ens pot portar a la meta. I a la meta hi ha aquell jardí que sembla un bosc, on no queda rastre dels qui van amb males arts, ni hi ha buit al voltant dels justos; allí on nosaltres esgarriats comprendrem i veurem a Déu tal com és.

SOLEMNITAT DE JESUCRIST, REI DE TOT EL MÓN

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Dn 7,13-14; Sl 92,1ab.1c-2.5 (R.: 1a); Ap 1,5-8; Jo 18,33b-37

Jesucrist és el qui és, el qui era i el qui ha de venir. És el primer ressuscitat d’entre els morts, el sobirà dels reis de la terra.

Tard o d’hora, reialmes, potències, imperis, passen. Jesucrist, no passa mai, la seva sobirania és eterna.

Davant de la presència de Jesucrist, nosaltres cristians, tenim la llibertat de girar la cara, tancar els ulls, fer-se el sord i passar de llarg. És la llibertat que tenim com a fills de Déu.

Però, curiosament el Fill, l’unigènit, Jesucrist, no pot tenir aquesta llibertat. Perquè Jesucrist no pot deixar de banda la persona, no pot passar de nosaltres, de cada fill estimat de Déu.

Jesucrist com a Rei va vestit de majestat i cenyit de poder. La seva majestat i el seu poder és la misericòrdia, l’amor del Pare vessat per nosaltres.

Podem construir en el nostre cor regnes diversos, sobiranies del nostre món, com l’orgull, la mentida, la vanaglòria, la prepotència i una llarga llista que cadascú pot anar afegint. Però, tot això, només ens pot dur a la mort eterna.

Jesucrist està per damunt d’aquests regnes de mort. Jesucrist ens concedeix una altra casa reial. És a dir, ens convida a una altra manera de viure, de veure, de jutjar i de fer política. Ens concedeix pel baptisme la gràcia de ser uns sants de Déu. No ho oblidem, el batejat és cridat sempre a la santedat.

La reialesa de Jesucrist és ser testimoni de la veritat.

Nosaltres som de la veritat? L’escoltem? Si volem canviar la nostra història personal ens hem d’adherir a la veritat. La veritat que ens farà lliures de qualsevol regne de mort i ens farà partícips del Regne de Déu.

Acaba l’any litúrgic amb aquesta solemnitat, perquè tinguem present quin és el model polític més favorable per a la humanitat sencera. Sols hi ha un cap Jesucrist. Ell és Rei, però ens diu, la meva reialesa no és cosa d’aquest món. També nosaltres estem en el món sense ser del món.

La nostra vida, si està centrada en Jesucrist, ell serà l’únic Rei a qui hem d’obeir, en qui ens hem de confiar, a qui hem d’estimar, a qui hem de seguir, a qui hem d’escoltar. La reialesa de Jesucrist serà la sobirania de la nostra casa interior, de la nostra comunitat, de la nostra família, de la nostra vida.

Escoltem la seva veu, la Paraula de l’Evangeli ens assenyala el camí, la regla en la que tenim que mesurar els nostres passos de vida i a més ens fa uns sacerdots dedicats a Déu, el seu Pare. No oblidem mai que Jesucrist ens estima i a cadascú de nosaltres en particular ens ha alliberat dels nostres pecats amb la seva sang.

Si som cristians, si volem que Jesucrist sigui el Rei del nostre cor, de la nostra casa, de la nostra família, de la nostra comunitat, estem cridats a parar la cara, obrir els ulls i escoltar. Posant-nos a la seva presència adquirirem l’amor que ens falta encara per viure en el seu reialme.

Jesucrist, el qui és, el qui era, és el qui ha de venir.

Jesucrist en veritat, ens ve a l’encontre en cada persona necessitada que tenim al davant. Per això, ara necessitem de l’Eucaristia, sagrament de la nostra salvació, perquè ben alimentats per fer el nostre camí, després puguem donar en veritat la nostra vida al proïsme com a veritables fruits d’amor.

DISSABTE DE LA SETMANA XXXIII DURANT L’ANY / I

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
1M 6,1-13; Sl 9,2-3.4 i 6.16 i 19 i Lc 20,27-40

Antíoc el rei assot d’Israel i de tants altres pobles de la seva època, el conqueridor i dominador que s’imposava a sang i espasa, està a les portes de la mort, la seva estratègia finalment no ha donat resultat, ha estat vençut pels jueus i pels perses i ara trasbalsat profundament, no se’n sap avenir i cau malalt al llit vençut davant del Senyor. Volgué arrasar el culte al Déu d’Israel, es fià de les seves soles forces i ara a la fi de la seva vida veu que tot plegat no és res més que vanitat i fum, perquè no havia fonamentat la seva vida sobre la roca de Déu sinó sobre el fang de l’ambició humana.

Sovint els homes posem la nostra mirada sobre objectius mundans, caducs, efímers i oblidem allò que val realment, l’únic que val. Cap dels valors que en l’antiguitat o avui dia la major part dels homes tenen per importants ho són realment. Esmercem molts esforços en aconseguir poder, reconeixement, diners o prestigi; però a l’hora de la veritat cap d’aquestes coses dura per sempre i tant sols tenen poder per allunyar-nos del que val realment. També el mateix poble d’Israel, ho hem anat veient al llarg d’aquests darrers dies en la primera lectura, tingué i caigué en la temptació d’oblidar a Déu per adequar-se als corrents imperants en la seva època, es va hel·lenitzar en costums i cultes i va ofendre així al Senyor.

Foren pocs els qui es mantingueren fidels, els qui venceren la pressió dels poderosos, els qui resistiren les modes que volien imposar-se de totes, totes. I aquets pocs que es mantingueren fidels a l’amistat amb el Senyor acabaren pagant-ho amb la vida com Eleazar que no volgué ni tant sols aparentar que vulnerava la llei, com els set germans morts davant la seva coratjosa mare o amb l’exili com Mataties que acabà per haver d’anar-se’n al desert.

Té raó Antíoc ara al final de la seva vida, ell es creia estimat i bondadós quan de fet la maldat havia guiat la seva vida i per això al moment de la veritat es mostra trist, vençut i abatut. Els nostres valors deixen de ser bons valors quan s’allunyen de la voluntat del Senyor, quan disfressem la nostra voluntat de voluntat divina i ens convertim així en impostors malvats que fixem la nostra meta en ambicions mundanes i per aconseguir-les no deixem d’emprar qualsevol mètode, com Antíoc, mentint, violents, murmurant, presos a la trampa que parem ofenent als altres i al Senyor.

El que realment val als ulls de Déu és una altra cosa. Ni poder, ni haver tingut set marits serveixen de res, perquè ens ho ha dit Jesús en l’Evangeli els qui Déu considerarà dignes ja no moriran mai més, tindran part en la resurrecció, seran iguals als àngels i seran fills de Déu.

Davant del conformisme social hi ha qui com els màrtirs trenca motlles i si davant els seus contemporanis són considerats sovint uns fracassats; pel Senyor són estimats i convidats al Regne d’aquest Déu que és Déu de vius i no de morts; Déu dels vertaderament vius. El que val és el judici davant de Déu no pas l’opinió dels homes.

Hi ha també algú molt especial en la vida de Jesús, en la vida de l’Església, que això ho entengué molt bé, no pas fent-ne grans explicacions, ni grans disquisicions, simplement ho practicà i ho visqué; cantà les meravelles del Senyor, saltà de goig i celebrà el seu nom, el d’aquell que portà en les seves entranyes virginals.

Per això Maria és causa de la nostra alegria, és la porta de la nostra joia si ens confiem al Senyor, si ens deixem arrabassar com ella per l’amor de Déu, d’aquell qui tant ens estimà i ens estima, amb un amor que no es consumeix, com el foc d’aquella bardissa a la muntanya. Confiem-nos a Maria i amb ella i per ella a aquell que no dubtà en fer-se com nosaltres i derrocant als poderosos, mai no defrauda l’esperança dels pobres en l’esperit.