EL NOSTRE PARE SANT BENET, ABAT

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Pr 2, 1-9; Sl 33, 2-4. 6. 9. 12. 14s; Ef 4, 1-6; Lc 22, 24-27

Sant Gregori el Gran escriu en els seus Diàlegs: Aquell mateix dia, dos germans dels seus, un que estava al monestir i un altre que es trobava lluny, tingueren l'aparició d'una mateixa i idèntica visió. Veieren un camí, tot encatifat de draperies i rutil·lant de llumeneres incomptables, que del seu monestir pujava recte cap a l'Orient. Al capdamunt, un home resplendent, de figura venerable, els demanà de qui era el camí que estaven veient. Ells contestaren que no ho sabien. Els digué: —Aquest és el camí per on l'estimat del Senyor, Benet, acaba de pujar al cel. (Gregori el Gran, Diàlegs, II, 37)

Recordar la mort de sant Benet en aquesta solemnitat que commemora el trasllat del seu cos, ens duu a pensar també que brillà no poc per la paraula doctrinal, car va escriure una Regla dels monjos, remarcable per la seva discreció i molt clara de llenguatge. (Diàlegs II, 36)

Sant Bernat ens diu: la seva doctrina ens instrueix i guia els nostres passos pel camí de la pau. I la seva integritat de vida ens infon alè i vigor, perquè els seus ensenyaments són el reflex de la seva vida, i això ens impulsa a practicar generosament el que ens demana. Avui mateix proclama de tres maneres el seu amor al Senyor i alimenta el seu ramat amb aquests tres fruits: la seva vida, la seva doctrina i la seva intercessió. Acudiu-hi constantment i lleveu fruit també vosaltres. El vostre únic objectiu és caminar i donar fruit. Per on heu de començar? Per vosaltres mateixos. Ho diu l'Escriptura: «Deixa la teva pròpia voluntat». Ve per ser el nostre model i ensenyar-nos el camí. (Sermó, En el naixement de sant Benet)

La litúrgia també ens instrueix de manera especial i ens suggereix com posar-nos en el camí de donar glòria a Déu. La litúrgia és el mitjà pel qual s'exerceix l'obra de la nostra redempció; s'edifica en ella la comunitat eclesial per ser temple del Senyor i casa de Déu fins arribar a la plenitud en Crist. En la celebració litúrgica som envigorits per tal de créixer en Crist i ser els seus testimonis.

L'acció litúrgica d'avui recull molta de l'experiència viscuda pel sant i ens la proposa perquè la celebrem i, en conseqüència, perquè la duguem a la nostra vida.

L'oració col·lecta, que recull la idea central o resum de tota la celebració, ens parla d'un mestre preclar, una escola del servei diví, de donar la prioritat a l'amor de Crist, de dilatar el cor. Quatre paraules: mestre, escola, amor, cor. Quatre paraules que no hauríem d'oblidar en la nostra vida monàstica, i vetllar perquè tinguin una projecció en la nostra vida de comunitat. La Paraula de Déu que ha estat proclamada desplega molta de la saviesa enclosa en aquestes quatre paraules. Vegem-ho:

El llibre dels Proverbis ens parla de trobar el coneixement de Déu, d'adquirir una saviesa per al camí de la vida monàstica. Ens parla d'acollir la Paraula, d'escoltar-la, de comprendre-la, de menar una vida honrada. Cal entendre què és una vida honrada, per al monjo, que, per descomptat, és d'una honradesa diferent de la d'un empresari, o d'un metge, o d'un funcionari. Som honrats com a monjos? Vivim amb ànima de deixeble en aquesta escola del servei diví, on hi ha un únic Mestre? Per això Benet ens exhorta a no anteposar res ni ningú a aquest Mestre. Són recomanacions molt concretes les que ens ofereix la saviesa divina en aquest llibre dels Proverbis. Recomanacions per mantenir el nostre cor viu i sensible, un cor cridat a dilatar-se sense parar. Els ensenyaments de la Regla, que, sobretot, organitzen la vida de la comunitat, en el fons ens demanen això: amb el cor dilatat córrer pel camí dels manaments de Déu.

Hem de viure d'acord a la vocació rebuda. És una vocació, una crida a viure l'experiència, l'alegria de Déu en una comunitat que cal construir cada dia amb la saviesa de la Regla i el do de la Paraula. Això té també un nom concret: unitat. Fer la unitat de l'esperit amb els lligams de la pau.

Això requereix paciència, que jo crec que, juntament amb la humilitat, és la virtut monàstica més important. Són dos trets essencials de l'amor. Caldria encara afegir-hi dues paraules més. Dues paraules llargues i estranyes: longanimitat i magnanimitat. El seu contingut és: una actitud que ho suporta tot, arrelada en l'amor, i que comporta posposar els propis drets, i, fins i tot, de vegades, renunciar-hi totalment. Enteses així, aquestes paraules, potser encara resulten més llargues i estranyes, i ens costa dur-les a la pràctica.

Ens ho exigeix, tanmateix, la generositat del do de Déu envers nosaltres. Ell se'ns ha donat primer. Som temple seu. Tots. Així doncs, hi ha un substrat en tots nosaltres, un fons que ens manté en la unitat. Però nosaltres ens entusiasmem amb altres paraules més mediàtiques i ens perdem l'experiència del salm que s'expressa amb profund entusiasme: que n'és, de bo i agradable, viure tots junts els germans. (Sl 133)

L'evangeli ens suggereix com n'és de fàcil desviar-nos o entusiasmar-nos per l'exercici d'altres paraules. Tenien el Crist entre ells, però no captaven del tot els seus gestos, la saviesa dels seus ensenyaments. Haurà de beure el seu calze fins a l'última gota, i deixar-los el seu Esperit perquè descobreixin l'alegria en el servei. ¿L'hem descoberta aquesta alegria en el servei? De fet, no volem perdre mai l'alegria, sinó augmentar-la. El camí és ben fàcil! Lletreja la paraula servei! No amb la boca, sinó amb la vida!