DILLUNS XV (I)

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

Comencem la lectura del llibre de l'Èxode. El Nou Testament ha vist en el pas del Mar Roig com la imatge de les fonts baptismals, mentre que l'alliberació del poble de l'esclavatge d'Egipte serà la figura de la redempció del poble cristià (oració 3a de la nit pasqual). Aquest és el nou poble que Déu s'ha adquirit mitjançant la Pasqua de Crist; és pròpiament l'Església, que es beneficia de la nova Llei promulgada per Jesús a la muntanya de Galilea.

El primer fragment ha estat escollit d'aquest llibre de l'Èxode [1, 8-14. 22], on els egipcis volen vèncer Israel, perquè han esdevingut "massa gent per a poder-los dominar" (verset 9). La història ens ensenya que, a partir del segle XIII abans de Crist, els egipcis imposen el treball forçat als molts estrangers establerts en el seu territori, particularment als hebreus, i és que els projectes de construcció dels faraons necessitaven considerable quantitat de mà d'obra. L'opressió dels hebreus fou tanta, segons diu la Bíblia, que els egipcis no varen recular davant la perspectiva d'un genocidi (verset 22). Si un poble no s'hagués trobat davant un problema humà fonamental d'emancipació i de revolta davant la violència, no hi hauria hagut mai la gesta religiosa de l'èxode. El Déu veritable no ha estat invocat més que en la prova d'una alliberació, la d'un poble de pobres.

El salm responsorial escollit ha estat el 123 [1-3, 4-6. 7-8], en què "Déu ha salvat el seu poble". És el càntic del poble alliberat d'un greu perill, del qual no n'hagués escapat sense l'ajuda divina. El salm ens dóna les belles imatges de la "crescuda de les aigües" i de "l'ocell que fuig del llaç dels caçadors" que "s'ha trencat ... i tots hem fugit".

Mentre que l'evangeli, pres de Mateu [10, 34-11, 1], on se'ns exposa la conclusió del discurs de missió. Com que la creu ja es perfila a l'horitzó, Jesús demana als seus deixebles una adhesió de tot el seu ésser a la seva persona, i una renúncia total que els permetrà "trobar" allò que aparentment han consentit a "perdre" (versets 37-39), pel què, en aquestes condicions, seran veritablement enviats de Jesús: acollint-nos en llur pobresa, Déu mateix és el qui serà acollit (40-42). És una característica constant en els evangelis. Jesús es presenta sempre sota el signe de l'hoste a qui es rep bé o malament, o al qui no es rep en absolut. Igualment el veiem demanar als seus enviats que vagin als homes en busca d'hospitalitat. Igual que Jesús, l'enviat és un foraster amb les mans buides... Quan els pagans reben els enviats de Crist, a Ell reben, i és senyal de què van en camí de la realització que solament Crist pot proporcionar-los. Amén.