DIUMENGE XVII (B)

Homilia predicada pel P. Josep M. Recasens
2Re 4, 42-44; Sl 144; Ef 4, 1-6; Jn 6, 1-15

Germans,

Déu creà la terra, la féu fecunda i la donà a l'home perquè la cultivés i així pogués gaudir dels seus fruits. L'home, però, amb el seu instint de propietat, ha mirat sempre de fer-se el seu patrimoni privat, i la terra, que en el seu origen estava destinada a ser patrimoni comú, s'ha anat convertint en un mosaic de peces irregulars i independents on cadascú frueix del seu bocí i l'explota amb interessos del tot particulars. D'aquesta manera, no tothom té el privilegi de poder conrear una part del patrimoni gratuït que Déu confià a la humanitat, i així, mentre els uns neden en l'abundància, els altres, els que més, pateixen l'estretor de la fam, la nuesa i la misèria. Vet aquí l'escàndol més culpable que el nostre primer món, el món opulent i autosuficient, té com assignatura pendent des de fa segles.

Els textos bíblics d'aquest diumenge, en canvi, ens mostren fins a quin punt la solidaritat pot produir autèntics miracles a partir d'uns mitjans força precaris. En la primera lectura veiem com la paraula del profeta Eliseu féu que només amb vint pans d'ordi es pogués saciar la fam d'un centenar d'homes, i encara en va sobrar, perquè tal com canta el salm cent quaranta-quatre, tant bon punt Déu obre la mà, sacia de bon grat tots els vivents.

L'evangeli d'avui empalma amb el final de l'evangeli de Marc del diumenge passat, quan Jesús es compadí d'aquella gran gentada que eren com ovelles sense pastor. Avui, i en la versió de sant Joan, Jesús, dalt la muntanya, amb el llac de Genesaret al fons, es compadeix de la gentada que el segueix. L'evangelista precisa que l'escena té lloc en la proximitat de la Pasqua. Allò que preocupa més a Jesús en aquest moment és precisament la fam d'aquella gernació. Jesús és realista i té uns sentiments molt humans. No n'hi ha prou de predicar la bona nova, cal atendre també les necessitats primàries de les persones, i l'aliment és una d'elles. Jesús, que ja sabia què havia de fer, prova el més ingenu dels seus deixebles, l'apòstol Felip. En aquesta escena veiem el sentit de l'humor del Mestre: "Felip, on comprarem pa perquè puguin menjar tots?" Aquesta és la pregunta que Jesús continua fent a la nostra humanitat, a aquells que podrien canviar la situació de moltes persones abandonades a elles mateixes i sense mitjans per subsistir. Com podríem compartir millor tot el que tenim perquè ningú passi necessitat? Déu beneeix els projectes de solidaritat i de generositat desinteressada, els promou i els potencia. Jesús invita el seu deixeble a ser creatiu en la solidaritat. Però Felip cau el la trampa del consumisme i es limita a agafar la calculadora i donar unes dades estadístiques fredes i sense vida. Felip no ha entrat de ple encara en l'escola del Mestre, com tants de nosaltres que, en lloc de mirar de fit a fit les necessitats reals dels qui se'ns presenten amb les mans buides i l'estómac encongit, els donem quatre consells estereotipats i els enviem a Caritas o a la Creu Roja o a un monestir perquè es facin càrrec d'ells. En el nostre monestir fins i tot hi ha un monjo assignat per cobrir el servei d'atendre els transeünts. Perquè, és clar, com ve a dir Felip, "necessitaríem molts euros per poder donar només un tros de pa a cadascun". Felip apunta a mínims quan diu: 'un tros de pa'. I com que un tros de pa no treu la fam del tot, aleshores, és fàcil justificar-se, plegar els braços i no fer res. A la beata Mare Teresa li van preguntar: "Per què es dedica a salvar la vida d'uns pocs quan n'hi ha tants que es moren de fam?" I ella responia: "Jo no puc salvar totes les vides, però mentre salvo una vida, almenys aquesta ja no mor de fam". Vet aquí un exemple que hauria de deixar petjada en la nostra vida. Si no ho podem salvar tot, almenys salvem el que es pugui per tal que se salvi alguna cosa. Jesús, però, sí que té el poder de salvar-ho tot. Ell vol saciar la fam de tots, no d'uns quants solament. I amb cinc pans d'ordi i dos peixos, alimenta més de cinc mil homes i encara en van sobrar dotze coves plens. Així repeteix allò que el profeta Eliseu va fer vuit segles abans. L'amor i la compassió, quan fereixen el cor d'un home o d'una dona, poden produir autèntics miracles com aquest. ¿Per què no ho intentem també nosaltres?

És evident que aquest miracle ens remet a l'eucaristia. Jesús realitza el miracle amb uns gestos rituals, donant gràcies al Pare, partint ell mateix el pa i donant-lo a repartir, tal com farà més tard amb la institució de l'eucaristia. Jesús fa el mateix per nosaltres en cada eucaristia donant-se ell mateix com aliment de vida. Així l'eucaristia esdevé un encontre fratern on tots compartim el mateix pa i el mateix calze, i d'aquesta manera fem experiència de la gratuïtat de Déu. Aquests elements, essent tan simples, contenen el mateix Déu i tota la seva força salvadora. Aquesta és, sens dubte, la més gran riquesa de l'Església, i en ella hi troba la força que la manté activa i creativa en el seu caminar solidari al llarg de la seva història. L'eucaristia sacia la nostra indigència més radical i ens empeny a compartir i a repartir tot allò de bo que hi hem rebut.