COMMEMORACIÓ DE TOTS ELS FIDELS DIFUNTS

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Job 19,1.23-27 ; Sl 24; Fl 3,20-21 ; Jn 14,1-6

«Som ciutadans del cel...», però vivim aquí a la terra.

Som ciutadans del cel... i tenim, tots, el sentiment, el desig de viure sempre, de romandre. Però vivim l'experiència d'aquí a la terra, que és l'experiència de la nostra fragilitat, de la nostra finitud, i això ens porta a lligar la nostra vida a les coses d'aquí baix, a tenir cura del nostre cos, a atresorar, el que sigui, per tal de fer-nos amb una seguretat.

«Som ciutadans del cel...», però vivim la tensió dels interessos de la terra. I així anem o vivim amb desequilibri, amb confusió.

Potser hem de recordar la paraula de Jesús que acabem d'escoltar: «No perdeu la calma, que els vostre cors s'asserenin. Creieu en Déu, confieu també en mi». No perdre la calma, la pau del cor que ens permeti ser conscients que tenim aquí una ciutadania temporal, una vida, l'experiència de la qual és de transformació creixent i que per la seva mateixa naturalesa ens va obrint a una dimensió transcendent, a una dimensió més enllà de nosaltres mateixos. Ens va obrint, en definitiva, a una altra ciutadania .

La vida aquí és un camí, anem passant per successives etapes de la vida humana. Unes etapes que en l'aspecte material ens imposa la mateixa naturalesa, però en la vida de la persona hi ha un altre vessant: l'espiritual, i aquí cal la col•laboració de la nostra persona. El camí espiritual també es contempla com una sèrie de diverses etapes, i aquí entra en joc el nostre esforç i la nostra voluntat, per anar preparant la nostra incorporació a la ciutadania del cel.

En aquest esforç hem de tenir una esperança: l'esperança del Salvador, Jesucrist, ja que ell és l'artífex de la nostra transformació, del pas de ser ciutadans de la ciutat terrenal al la ciutat celestial. Ell mateix s'ha fet camí. «Si ell no s'hagués fet camí aniríem extraviats sempre. Es va fer camí per on anar. No et diré: Busca el camí. El camí és el qui ve a tu. Aixeca't i camina». (S. Agustí, Sermó 141)

L'home és camí cap a la plenitud, cap a Déu. Això ho han dit totes les filosofies i religions. Però el cristianisme hi afegeix: Déu és camí cap a l'home. Déu s'ha obert camí per la història, que l'home ha forjat per arribar fins on ell està.

L'home veu a on ha d'anar però no té els mitjans per arribar-hi. Desitgem arribar a la perpètua estabilitat, a l'Existència mateixa, a la plenitud. Però hi ha pel mig el mar d'aquest segle, que és per on caminem. Ens adonem del terme del nostre viatge; però molts no saben ni tan sols cap a on van. Perquè hi poguéssim anar, va venir aquell cap al qual volem anar.

«La veritable divinitat de Jesucrist s'acredita en el seu viatge a terra estranya, en què ell, el Senyor, es va convertir en servent. S'esdevingué en la glòria del Déu veritable que el Fill etern, obedient al seu Pare, es va lliurar i humiliar fins a fer-se germà de l'home». (K. Barth) I per mitjà d'aquesta solidaritat ens obrí el camí de la nostra transformació, i configurà el nostre pobre cos mortal al seu cos gloriós.

Aquest és el camí de la vida. I no puc deixar de recordar la bella paraula de la Regla: «Quina cosa més dolça per a nosaltres que aquesta veu del Senyor que ens invita? Mireu com el Senyor en la seva bondat ens mostra el camí de la vida». (Pròleg 20)

El poeta ens convida a submergir-nos en aquest camí de la vida quan ens diu: «deixa que la vida vagi passant i porti el que hagi de portar. Creu-me, la vida sempre té raó». (Rilke, Cartes a un jove poeta)

Però la vida tendeix a la seva plena realització, a la plenitud. Per a nosaltres el problema rau a connectar aquesta vida i la seva tendència a una vida de plenitud. Per això és tan important trobar aquest corrent de vida, aquest camí que ens projecti cap a la plenitud, que un home com nosaltres, en el nostre llenguatge humà ens digui: «Jo sóc el Camí, la Veritat i la Vida».

Veritablement, quan tenim el perill molt real que els nostres cors s'endureixin com la roca en aquesta ciutat terrenal hauríem de fer nostre el desig de Job: «Tant de bo que les meves paraules quedessin inscrites a la roca». A la roca del nostre cor.