10 de novembre de 2013

DIUMENGE XXXII DURANT L'ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Josep M Recasens
2M 7,1-2.9-14; Sl 16,1.5-6.8b.15 (R.: 15); 2Te 2,16-3,5; Lc 20,27-38

Germans,

El camí llarg i lent de la revelació el veiem clarament reflectit en la creença en la resurrecció dels morts. Durant segles la mentalitat bíblica s'imaginava una regió subterrània on anaven a parar tots els difunts, independentment de la seva condició o de la seva conducta moral. De la persona que ha mort es diu que ha anat «a reunir-se amb els seus pares». Aquest lloc rep habitualment el nom de «país dels morts» –en hebreu «sheol»-, i se situa a l'abisme. Era considerat un lloc sense retorn, de solitud, d'absència de Déu i dels homes.

A mida que el Poble de Déu anà fent història a través de vicissituds de tota mena: invasions, persecucions i exilis, prengué cada cop més consciència d'una nova existència de vida després de la mort, fins a l'afirmació clara i convençuda de la resurrecció a una vida eterna, testimoniada, per primera vegada en l'Antic Testament, en el fragment del segon llibre dels Macabeus que hem escoltat en la primera lectura, fragment que, per altra banda, vol posar en relleu l'heroisme edificant d'una mare i set fills que, per fidelitat a la fe dels pares, són sotmesos a uns suplicis horripilants suportats amb una valentia que ens deixa astorats, i més tractant-se d'uns adolescents. Per tal de situar-nos millor en el temps hem de precisar que es tracta d'un text tardà, de mitjan segle II abans de Crist, corresponent a l'època de la invasió grega en la qual el poble jueu veié profundament trepitjats tots els seus drets i la seva dignitat nacional.

L'elecció d'aquest text per a la litúrgia d'aquest diumenge s'explica per la seva relació amb la qüestió sobre la resurrecció dels morts que un grup de saduceus exposa, no sense cinisme, a Jesús.

Abans que tot cal que centrem l'escena evangèlica en el seu context. Jesús es troba a Jerusalem, on hi ha entrat triomfalment fa pocs dies. La ciutat santa serà l'escenari de l'última etapa del seu ministeri i el lloc del seu martiri, en el sentit ple de la paraula, és a dir, del seu testimoniatge en defensa de la veritat i del Regne de Déu. Jesús està ensenyant en el temple, després que hi hagué provocat una autèntica revolució traient els venedors i escampant les taules dels canvistes. Aquest acte «terrorista» de Jesús fou tan escandalós als ulls dels saduceus, que resolgueren treure-se'l de sobre fent-lo morir. Els saduceus eren els grans sacerdots i els dirigents del poble. Ells eren els qui controlaven el comerç del temple que havia anat prenent proporcions desorbitades omplint els atris i les esplanades sense deixar lloc per a una intimitat per a la pregària, motiu de la indignació de Jesús. L'esperit materialista dels saduceus no podia tolerar una intromissió d'un profeta i miracler galileu que, a més de desmuntar-los el negoci, els ha deixats fets uns draps davant de tot el poble. Però, astuts com són, volen aconseguir els seus propòsits assassins posant-li paranys que posin Jesús en evidència per tal de poder-lo acusar o bé amb la intenció de desqualificar el seu ensenyament.

Els saduceus no admetien cap més autoritat religiosa que la de Moisès, i, per tant, es limitaven a llegir els cinc primers llibres de la Bíblia, o sigui, el Pentateuc. Negaven la resurrecció, la providència divina i l'existència d'àngels o d'esperits, en oposició als fariseus, que professaven i defensaven aquestes creences. D'aquí ve que l'escena de l'evangeli d'avui vulgui ser un desafiament descarat a la doctrina de Jesús. Qui és més gran, Moisès o ell? Moisès no parla de la resurrecció dels morts, per tant, si Jesús ensenya l'existència d'una vida més enllà de la mort, està posant-se francament per damunt de Moisès, actitud pretensiosa als seus ulls, ja que Moisès fou un confident de Déu, mentre que l'autoritat de Jesús la consideren suspecta donat que no guarda la Llei, tal com moltes vegades han afirmat ells mateixos.

La qüestió a la que aquests saduceus sotmeten a Jesús, a més de ridícula i absurda, no és més que un cas hipotètic d'una ortodòxia legal estricta. En el seu magí retorçat, però, s'hi amaga un parany malèvol. La situació que li plantegen -pensen ells- haurà de posar el Mestre entre espasa i paret perquè lògicament no té solució factible. La seva concepció d'una possible vida després de la mort és purament materialista, semblant a la de la terra, amb les mateixes necessitats i comportaments d'aquí baix. Jesús els capgira el seu panorama imaginari i els transporta a una visió més sublim de la realitat ultraterrena. En la vida eterna no tindrà sentit el matrimoni perquè ja no hi haurà necessitat d'engendraments. Els qui seran considerats dignes d'accedir-hi tindran un cos espiritual, i, per tant, seran com els àngels i fruiran d'una eterna comunió amb Déu, perquè seran fills de Déu. Jesús, però, amb una ironia molt subtil, els deixa bocabadats quan esmenta justament Moisès, de qui ells es consideren seguidors, quan en la bardissa que no es consumia afirma que el Senyor és Déu d'Abraham, Déu d'Isaac i Déu de Jacob, és a dir, Déu de vius, donat que aquests tres patriarques foren molt anteriors a Moisès. Tota una lliçó magistral que els va deixar confosos.

Aquest evangeli d'avui no ha perdut actualitat ja que encara hi ha molt d'esperit saduceu en nosaltres pel fet que vivim més centrats en les realitats que toquem i vivim cada dia sense un interès viu pel que ens espera després de la mort. Fa pocs dies hem celebrat el dia dels fidels difunts, i per a molts, només haurà consistit en un record nostàlgic manifestat en una visita al cementiri portant flors als familiars difunts, i qui sap si s'hauran recordat de pregar pel seu repòs etern, cosa més important que tots els ornaments que s'exhibeixen aquests dies en les tombes i els nínxols dels cementiris. Pregar pels difunts és el millor obsequi perfumat que podem oferir-los i el que més els convé. Ens costa de creure que el Senyor sigui un Déu de vius i no de morts, i que el més important no és viure molts anys en aquesta terra, sinó gaudir de l'eterna felicitat amb Déu i els seus sants. Aquest és el nostre destí. La nostra existència terrena la tenim com un do que hem d'agrair, no com un dret a exigir. Déu ens ha donat la vida i ens la reclamarà quan ell vulgui, en el moment indicat per a cadascú de nosaltres. Mirem, doncs, de ser dignes de tenir un lloc en el món que vindrà fent de la nostra vida una ofrena agradable al Pare. Que ens hi ajudi la participació conscient en aquesta eucaristia en la qual Jesús Ressuscitat ens comunica generosament la seva vida invencible i immortal.