DIJOUS SANT. LA CENA DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ex 1-8.11-14; Sl 115,12-18; 1Co 11,23-26; Jn 13,1-15

«Tot el que Jesucrist va fer, va dir o va patir, ho va ordenar de tal manera que cada moment i tots els detalls estan plens de gràcia i de misteri. Però els dies més insignes són els quatre que celebrem aquests dies, és a dir: el dia de la processó, el dia del sopar, el dia de la Passió, el dia de la sepultura i el dia de la seva Resurrecció. Aquests dies ens demanen una veneració particular. Són dies carregats de misericòrdia i de gràcia». (Sant Bernat)

Són dies per contemplar el Misteri d'amor més profund, aquell que ens obre les portes de la vida.

«Jesús sabia que havia arribat la seva hora, la de passar d'aquest món al Pare. Ell, que sempre havia estimat els seus que eren al món, ara els demostrà fins a quin punt els estimava».

L'amor fins a l'extrem, la bogeria de l'amor, que porta fins a la bogeria de la creu. El món continua apostant pel coneixement, el món demana signes que donin seguretat, tranquil·litat, però nosaltres hem d'apostar per la bogeria de l'amor de Déu, un amor extrem que porta a la creu, com un camí irresistible cap a la vida nova de la resurrecció.

Aquesta bogeria d'amor no és l'amor humà que neix al cor d'unes persones que creuen i diuen que és etern, però que es fon com el sucre en el cafè davant les primeres dificultats o problemes de la vida. L'amor fins a l'extrem de Jesucrist, la seva bogeria d'amor neix d'un sentiment d'amor en el més entranyable de Déu, i quan un sentiment neix des de l'espai més íntim d'un ésser, té capacitat i desig de sortir i manifestar aquest sentiment d'amor, i és capaç de rebaixar-se, d'humiliar-se fins a cenyir-se una tovallola, vessar aigua en un gibrell i posar-se, com l'últim dels esclaus, a rentar els peus dels deixebles.

Avui, en aquest Dijous Sant, contemplant l'escena de l'Últim Sopar de Jesús amb els seus deixebles ens hauríem de preguntar:

Des de quina profunditat em neix l'amor?

L'amor neix al cor de la nit; en una nit de Betlem. I, potser, aquella nit va continuar durant els 30 anys de la vida de Déu revestit de la nostra humanitat, nit només trencada pels molts guspireigs d'amor per nosaltres, fins arribar a l'amor extrem, la bogeria de la creu, el temps de la nit més densa i tancada, i més angoixant. La nit de Getsemaní. La nit de l'abandonament més extrem per donar peu a la Nit més benaurada, la nit clara com el dia, la nit il·luminada pel goig de Déu... Aquesta és l'obra de Déu en la humanitat.

Permets que Déu faci la seva obra en el teu cor?

Perquè l'Amor és dintre teu, l'Amor et crida cap a l'interior, cap al centre més íntim de tu mateix, et crida perquè visquis una identificació profunda amb l'Estimat. Ell et crida, en el desig d'ell coneixeràs la teva resposta a l'Amor.

Però avui tot ho volem clar, demanem senyals, prodigis. Volem que la veu de Déu sigui clara. I no ho és. No ho pot ser de clara, la veu de Déu, perquè els nostres cinc sentits no estan formats per captar directament aquesta veu divina. La veu de Déu és profunda i només la captem des del sentit més profund, el sentit de l'amor il·luminat. La veu de Déu és profunda i inexplicable, és com una angoixa fonda en el profund de l'ésser, allà on l'ànima té la seva arrel. És la veu en la nit.

La veu de Déu no ressona a les orelles, ni en la ment, sinó més endins, allà on ell habita, en el més profund i entranyable d'un mateix. No és superficial, i per això ens sembla que no és clara, perquè solem viure a la superfície de nosaltres mateixos, allà on ens comuniquem els uns als altres amb les meres paraules. La veu de Déu és profunda, perquè Déu habita en el profund de l'ésser. I la seva veu és silenci. I en el silenci ha de ser escoltada. Trobar Déu és buscar-lo incessantment.

«Aquests dies ens demanen una veneració particular. Són dies carregats de misericòrdia i de gràcia».

«Una brisa bufa en la nit. Quan s'ha aixecat? D'on ve? A on va? Ningú no ho sap. Ningú pot fer que l'esperit, la mirada i la llum de Déu es posin sobre d'ell. Un dia l'home pren consciència que s'ha tornat sensible a una certa percepció del diví estès per tot arreu. Pregunta-li: ¿quan ha començat a succeir? No podria dir-ho. Tot el que sap és que un esperit nou ha travessat la seva vida».

L'Eucaristia transforma la vida del cristià tot incorporant-lo encara més al seu Mestre. Aquest Misteri de l'Eucaristia és el que es va desplegant en les celebracions de la Setmana Santa. Deixem que ens envolti l'abraçada amorosa de Crist.