SANT ROBERT, SANT ALBERIC I SANT ESTEVE, ABATS DE CISTER

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Sir 44,1-10-15; Sl 149; He 11,1-2.8-16; Mc 10, 24b-30

«Mireu, nosaltres ho hem deixat tot per seguir-vos». Robert, Alberic i Esteve ho deixaren tot per seguir Crist. Robert, zelós per l’observança de l’esperit de la Regla de sant Benet abandonà Molesmes per fundar el nou monestir, Cister. La inquietud de tants i tants monjos d’aquells temps per recuperar la puresa de la vida monàstica féu de Robert de Molesmes un referent en el qual també s’emmirallà per exemple sant Bru, que poc abans de fundar la cartoixa hi anà per tal de poder conèixer de primera mà l’experiència de vida monàstica de Robert abans de fundar Cister. I és que ells foren homes piadosos dels quals no oblidem la bondat. Som descendents espirituals, fills dels seus fills, i el nostre deure, la nostra vocació, la nostra fita és mantenir-nos fidels a l’aliança i sols podrem ser-ho gràcies a la fe i seguint el seu exemple de fidelitat a la Regla i al lloc.

Avui som nosaltres els qui intentem servar viu el seu record, els qui no oblidem la seva bondat i els qui maldem per perpetuar el seu bon nom. Avui parlem doncs de la seva saviesa i en fem l’elogi. Ells ens han llegat la vida monàstica entesa des de l’òptica cistercenca que se centra en Crist; «viure piadosament en Jesucrist» (2 Tm 3,12) era l’objectiu dels primers cistercencs, i és el nostre objectiu, és l’objectiu de tot cristià. Viure vertaderament i en profunditat en Crist; romandre, habitar en l’amor de Crist. Això vol dir ser propers a Crist, ser propers al seu cor, al seu amor, a la seva misericòrdia. Això vol dir estimar els germans, puix reconeixem en ells el rostre de Crist, la imatge de Crist que hi ha impresa en cada cristià, en cada home i en cada dona. Això vol dir passar de l’amor a nosaltres mateixos al seu amor; abandonar-nos nosaltres mateixos, renunciar als nostres projectes, deixar de banda els nostres propis valors per anar a viure a la terra, a la llar de l’amor de Crist, al Regne de Déu, allí on l’home troba Déu, on troba la plenitud de la vida, on no hi ha altre tresor que la vertadera riquesa que és Jesús mateix.

La Regla ens diu que per seguir aquest camí vers el Regne hem de recolzar-nos en el bastó de la fe, hem de caminar colze a colze amb els germans de comunitat seguint Crist i mirant endavant, mirant-lo a Ell, no estimant res tant com el Crist (cf. RB 5,2). Aquest és el camí que seguiren els primers cistercencs, no és un camí de perfecció, ells no foren perfectes, sinó que caminaren amb aquells que seguien Jesús amb el convenciment que a la fi, tan sols a la fi del camí, arribarien amb la protecció de Déu a viure allí on els semblava impossible d’arribar «als cims més elevats de doctrina i de virtuts» (RB 73,9).

Ara nosaltres amb el seu exemple al davant i la seva intercessió correguem amb tota l’ànima cap a la vida eterna. Ells ens han deixat un testimoni de vida monàstica, ens han instruït amb la seva vida espiritual verificant la seva fe a través de la caritat; estimant la Regla, el lloc i als germans. Encesos per la caritat a imitació de Crist ens han ensenyat un camí vers aquell premi que, si ens mantenim fidels, no deixarem de rebre amb l’ajut de Déu per al qual res és impossible, amb l’ajut d’aquell qui ho pot tot.