DIUMENGE I DE QUARESMA (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Dt 26,4-10; Sl 90,1-2.10-11.12-13.14-15; Rm 10,8-13 i Lc 4,1-13

El temps quaresmal ens prepara, lliurats més intensament a la pregària i a l’escolta de la Paraula de Déu, aquella que tenim molt a prop nostre, al llavis i al cor com ens diu l’apòstol, per celebrar el misteri pasqual donant particular relleu al doble caràcter d’aquest temps: baptismal i penitencial, com ens diu el Concili Vaticà II (Cf. SC, 109). Així la litúrgia ens proposa avui, tot començant el camí quaresmal, de fer-ho de vell antuvi amb Jesús, acompanyant-lo en la seva pujada cap a Jerusalem i sortint des de la feixuguesa del desert, on ha estat portat per l’Esperit, que ha davallat sobre d’Ell després de rebre el baptisme de Joan al Jordà. El desert és el lloc de la pregària i del silenci, de la solitud; allí Jesús resta cara a cara amb el Pare, durant quaranta dies evocant els quaranta anys de travessia pel desert del poble d’Israel quan el Senyor l’alliberà, el feu sortir d’Egipte amb mà forta i amb braç poderós, enmig de senyals, de prodigis i d’un gran pànic, i el va portar fins al país que regalima llet i mel; com ens diu el llibre del Deuteronomi.

Jesús al desert viu les primícies de la seva missió en intimitat amb el Pare; iniciant un nou i definitiu èxode que aquest cop portarà al nou poble d’Israel, a tota la humanitat redimida, cap a la plenitud de la vida. Cara a cara davant del Pare, Jesús ens mostra que l’home per salvar-se ha de lluitar constantment contra la temptació. El desert, el lloc de l’encontre amb Déu, és també l’escenari de la prova, de la temptació a fer-se enrere. Jesús, el Fill de Déu fet home, com a home és temptat per alliberar-nos a nosaltres de la temptació, com demanem en el Parenostre. Tres cops el diable intenta que desisteixi de la seva missió i prengui un altre camí, oferint-li aliment quan està extenuat de fam, poder quan està sol i desvalgut i prodigis quan està abatut. El tempta perquè adopti un messianisme terrenal; amb el domini de tots els reialmes de la terra; un messianisme de grans gestos, com tirar-se daltabaix del temple per ser endut pels àngels; un messianisme que Jesús rebutja perquè ens vol mostrar que des de la humilitat, des de la nostra humanitat, des de la nostra fragilitat, podem vèncer la temptació, vèncer al maligne i salvar-nos. Jesús sap perquè ha vingut al món, sap que és del Pare i que al Pare ha de tornar. No es deixa temptar, no sucumbeix a poders efímers, resta fidel a la seva missió, ple de confiança en el Pare, feliç d’acomplir la seva voluntat.

L’Evangeli segons sant Lluc ens presenta la peculiaritat de que Jesús és temptat al llarg dels quaranta dies que passa al desert, mostrant-nos així que és temptat com nosaltres mateixos ho som, perquè la temptació ens surt al pas a cada passa de la nostra vida, ens espera rere cada cantonada, perquè el diable s’allunya però tant sols per esperar que arribi una oportunitat millor per poder temptar-nos de nou i amb més força si pot. Jesús ens mostra que el dejuni i la pregària lluny d’afeblir-lo l’enforteixen i així amb la força de la Paraula, ple de l’Esperit Sant i la confiança infinita en el Pare, ens mostra que vèncer la temptació és possible, que a vèncer al diable ens hi ajuda el dejuni, la pregària i la força de la Paraula de Déu. A cada temptació, a cada provocació per demostrar que és el Fill de Déu, Jesús respon amb una cita de l’Escriptura i ens ensenya així, que pouant en la Paraula i plens de l’Esperit Sant, obtindrem la força necessària per a seguir endavant, per a rebatre els enganys del maligne i treure llevat de la malicia.

Les temptacions de Crist al desert no són un parlar per parlar, un relat anecdòtic, Jesús ens hi mostra que Ell ha vingut per a vèncer al diable, per a vèncer el mal i poder esdevenir així nosaltres fills del Pare, lliures del poder del maligne. Jesús ens mostra que és possible vèncer al mal, ens ensenya com fer-ho si amb els llavis reconeixem que Jesús és el Senyor i creiem de tot cor que Déu l’ha ressuscitat d’entre els morts; sols així serem salvats, perquè la fe que ens fa justos la portem al cor, i la professió de fe que ens duu a la salvació la tenim als llavis. Si creiem que Ell és el Fill de Déu, no serem defraudats; perquè tothom qui invoca el nom del Senyor serà salvat (Cf. Rm 8,10-13). En aquesta crida no hi ha diferències socials, ètniques o culturals; tots tenim el mateix Senyor, que enriqueix als qui l’invoquen amb sinceritat de cor.

En l’inici d’aquest exercici de la milícia cristiana, d’aquest camí cap a Jerusalem, d’aquest combat contra el maligne; deixem-nos tocar per la Paraula de Déu; demanem-li que no permeti que caiguem en la temptació o, encara pitjor, de ser temptadors dels altres i visquem de tota paraula que surt de la boca de Déu.