21 de març de 2019

TRÀNSIT DEL NOSTRE PARE SANT BENET, ABAT

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Gn 12,1-4a; Sl 15,1-2 i 5.7-8.11; Jo 17,20-26

Fuit vir, una vegada hi hagué un home de vida venerable, beneït per la gracia i de nom Benet; així encapçala els seus diàlegs sant Gregori Magne. Sant Benet fou sobretot això, un home, un simple home però la seva vida fou venerable perquè el Senyor el beneí amb la seva gràcia. Per això la seva petjada ha perdurat, però tanmateix era un home, un home per als altres. Deia sant Pau VI que la set de vida personal que sent tothom conserva en l’ideal monàstic tota la seva actualitat. Així sant Benet assedegat tota la seva vida per Crist tot i ser tant sols un home, que no perdé mai la seva humanitat sota la cogulla del monjo, visqué la vida cristiana com una vida humana plenament viscuda en el seguiment del Crist i servint-lo a Ell en els germans; perquè l’home no acompleix assolir la seva humanitat plena sinó és en Crist. Sant Benet, com Abram, marxà del seu país, de casa seva cap allí on l’indicà el Senyor, se n’anà tal com el Senyor li havia dit, per cercar-lo amb tot el seu afany.

Han passat més de catorze segles i aquest home no ha acabat de passar del tot, ha perllongat llur presència en la continuïtat d’un esperit que ha estat molt més fort que la seva mateixa mort. Dir que sant Benet viu en nosaltres seria pretensiós per a nosaltres està clar, perquè la nostra vida no és sovint venerable i si Déu ens beneeix és per la seva gran misericòrdia. Per ajudar-nos Sant Benet escriví i ens deixà unes orientacions, una guia per poder assolir la nostra pròpia humanitat plenament en Crist. La vocació a la vida cristiana viscuda amb radicalitat és sempre un regal de Déu, que potser no valorem com cal, i viure-la en plenitud depèn de la nostra resposta, de com l’acollim. Si Déu ens surt al pas a la nostra vida, si ens marca un camí, la Regla, si ens posa uns mitjans a l’abast, la pregària, el treball i el contacte amb la Paraula de Déu, un lloc, el monestir i unes persones, la comunitat, és per poder servir-nos-en per arribar a Ell. No ens ha cridat pas perquè en siguem dignes, Ell crida a qui vol, quan vol i on vol; cal però que nosaltres com sant Benet escoltant la seva veu el vulguem seguir. El seguirem si la crida de Déu marca un canvi rotund en la nostra vida, ens fa trencar amb tot, amb tota seducció, amb tot egoisme, per estar disponibles i oberts davant de Déu. No és pas un camí fàcil, sant Benet l’ha fet i sap que no és fàcil, que se’ns presenta estret i feixuc, sobretot al començament, però que fixant la mirada en Déu s’eixampla si es corre per la via dels seus manaments en la inefable dolcesa de l’amor.

Sant Benet, fuit vir de vida venerable que havent estat beneït per la gràcia de Déu segueix essent avui per a nosaltres mestre principal de la vida monàstica, no havent-se preferit a sí mateix i donant-se al servei de l’únic rei veritable, rebé la gloria del Senyor i ens mostra aquí i ara el camí per fer-nos-en participar, per fer-nos-hi córrer per aconseguir allò que ens aprofiti per sempre en l’escola del servei diví.