31 de març de 2019

DIUMENGE IV DE QUARESMA (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Is 5,9a.10-12; Salm 33; 2Co 5,17-21; Lc 15,1-3.11-32

«Pare, he pecat contra el cel i contra tu; ja no mereixo que em diguin fill teu». No tots tenen el valor de tornar a casa del Pare i dir aquestes paraules. Molts van errants per les grans ciutats, víctimes de la marginació, ferits de cos i d’ànima, rebutjats, motiu de riota o de compassió humiliant, i solitaris: menyspreats segurament també per nosaltres, perquè van mal vestits, o borratxos, o parlant sols, i sense cap seguretat econòmica ni afectiva. Estimats germans i germanes: El Pare, en majúscules, espera el retorn dels fills. No pregunta res perquè el seu Amor i delicadesa són més grans que la seva curiositat i dolor. Per a Ell tots continuem essent persones, encara que estiguem marcats per la societat. «Tasteu i veureu que n’és de bo el Senyor».

La paràbola del pare amorós és una bella descripció de Déu, que ens submergeix en el misteri del seu cor. Segurament comprendrà millor l’amor del Pare el fill perdut i reconciliat, que el fill fidel que no sap gaudir de l’amor paternal perquè mai se n’ha vist privat. El germà pecador percep l’abraçada del Pare amb tremolor i llàgrimes. El germà de casa no sap valorar el que ja considera normal. Els creients rebem el missatge de reconciliació que ens ve de Déu; i representem, en el teatre de la vida, cadascun dels papers de la paràbola. Ens podem identificar amb els personatges, perquè tots tres conviuen dins nostre. Com a fills pròdigs, hem d’aixecar-nos i posar-nos en camí de conversió cap a la casa del Pare, vencent la vergonya i el sentiment de fracàs. Com a fills grans hem de saber comprendre la generositat del Pare i voler compartir el seu amor, i perdre els privilegis adquirits. Com a pares, hem de saber acollir una i altra vegada els nostres germans esgarriats. Lo més difícil és perdonar-se a si mateix. La joia de sentir-se perdonat i perdonar, la joia de veure com els altres són perdonats ens fan comprendre per què Déu és ric en misericòrdia.

Déu coneix prou bé la nostra condició. Som febles, però tenim un cor que pot arribar a estimar molt. L’amor ens salva, perquè encara que no siguem capaços d’estimar com cal, sempre podem sentir-nos estimats. El reencontre amorós, el penediment, la prova d’un amor sense límits, sempre són un motiu d’alegria i d’equilibri psicològic. El Pare ens fa revestir: amb la túnica del seu Amor i protecció; amb les sandàlies, que simbolitzen la llibertat de fills per caminar al seu costat; i ens col·loca l’anell de la seva aliança, d’aquest compromís de fidelitat i reciprocitat, que si trenquem ens converteix en éssers desgraciats, abocats a errar com a fills pròdigs sense orientació ni esperança.

La força de l’amor no te en compte el pecat. El món actual té moltes qualitats, i algunes són veritablement excepcionals; però no sap trobar-lo o no té la necessitat d’aquest Déu-Pare, potser perquè no ens sentim fills. Cada persona tenim moltes facetes que cal potenciar. Cal obrir camins que ens facin viure amb plenitud la nostra rica identitat. El camí de la persona vers Déu, el respecte als altres, el món, la cultura, l’art, la contemplació de la creació, la pregària filial... ens permeten entrar millor dins el cor de Déu, que en Jesús ens fa viure «la creació nova», el «món nou» que comença dins nostre. De quina manera? Quan fem cas a Sant Pau que, en la segona lectura, diu: «Reconcilieu-vos amb Déu». La paràbola escoltada és molt suggeridora. A tots ens pertoca meditar-la i completar-la. Les preguntes les hem de respondre amb la nostra pròpia vida. Ara estem invitats a aquest banquet de l’Eucaristia. El Pare ens hi convida. Celebrem-lo, doncs, com a bons germans. Si no estimem, perdem el temps i la vida. Déu, Pare bo i misericordiós, sempre amb els braços oberts, estima i perdona. Alegrem-nos i estiguem contents!