DIUMENGE DE PASQUA

LA RESURRECCIÓ DEL SENYOR

Missa del Dia

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet

Déu va desbordar tot el seu immens amor en la bellesa de la creació. Tota la bellesa de la comunió trinitària comença a apuntar per a nosaltres amb aquella primera paraula divina: Que existeixi la llum! Aquesta llum s'encén en la nostra casa, en la teva, en la meva, en la cada persona humana, quan Jesús, com diu Pere, ungit per Déu amb la força de l'Esperit Sant va passar fent el bé, guarint els oprimits... Jo sóc la llum del món. Veritablement, Déu comença a escampar-se, com a Llum des del primer llibre de l'Escriptura, des del Gènesi. Déu comença a "passar", a ser Pasqua, des del moment que planta la creació, i en el seu centre la criatura humana, com a escenari més adequat i pertinent per a mostrar i guardar aquest amor i equilibri divins.

Però els enemics de la llum van voler apagar la llum, trencar l'equilibri de Déu: el van matar, penjant-lo en un patíbul. Però els homes no poden apagar la llum del sol; i, momentàniament és veritat, poden estendre obstacles per a ocultar-la, però Déu encendrà amb més força aquesta llum en el més alt de la creu. La criatura humana pot desfigurar el rostre de Déu, però mai podrà neutralitzar la força de la vida divina, el seu poder regeneratiu, el poder de renéixer, de ressuscitar. Déu el ressuscità el tercer dia i ens concedí que s'aparegués a uns testimonis que Déu havia escollit. El Crucificat és ara i per sempre el Pantocràtor.

I des d'aquí, des d'ara, els qui són acaronats per aquesta llum amable, els qui han vist i han escoltat cal que siguin testimonis. Costa arribar a ser testimonis. Ens ho suggereix l'evangeli: el desconcert de Maria davant el sepulcre buit; la carrera de Pere i Joan cap al sepulcre... Davant d'aquells signes veuen i creuen. Fins aquell moment encara no havien entès que, segons les Escriptures Jesús havia de ressuscitar...

I nosaltres... hem entès? Què hem vist? Què creiem? Em refereixo a una creença que tingui un impacte fort en la nostra existència; una projecció de la vida, mort i resurrecció de Jesús, en la vida, mort i resurrecció nostra.

Ells, els deixebles havien viscut un temps d'amistat personal amb Jesús, rebent els seus ensenyaments... i no havien entès res.

Què hem entès nosaltres del Ressuscitat? Què creiem?

Perquè a nosaltres, creients en aquest Ressuscitat, se'ns demana de donar testimoniatge d'aquest Crucificat que es mostra ara com el Pantocràtor. Que bé ve ara recordar l'ensenyament de Pau: Quan sóc feble és quan sóc realment fort! En tens prou amb la meva gràcia. El meu poder ressalta més, com més febles són les teves forces (2Cor 12,9s). I encara més: a tot aquest gest de Jesús que va ser la seva vida entre els homes, Jesús li dóna un nom, el subratlla amb una paraula:

En la litúrgia d'avui cantem: sabem per la teva gràcia que has ressuscitat; la mort en tu no té cap poder...

Aquesta gràcia és l'amor del ressuscitat que s'ha vessat en els nostres cors per mitjà de l'Esperit. Després podem dir que és veritat el que estem cridats a viure en la fe i que ens confirma Pau: Heu ressuscitat amb Crist... cerqueu allò que és de dalt... estimeu allò que és de dalt, no allò que és de la terra... Perquè la vostra vida està amagada en Déu...

La nostra vida es va amagant en Déu, en cada Eucaristia. O millor anem fent experiència d'una vida divina que se'ns transmet. Una transfusió de vida. Siguem conscients del que celebrem, del que hem de viure.

El mateix Anyell pasqual convida els seus amics al banquet deliciós del seu cos i de la seva sang: mengeu, amics, diu, beveu i embriagueu-vos, caríssims. Aquest menjar i aquesta beguda és un misteri de vida, una medecina d'immortalitat, causa de la primera resurrecció i garantia de la segona, en ser en nosaltres el començament de la naturalesa divina. Diu l'Apòstol: Hem estat associats al Crist, però cal que mantinguem ferma fins a la fi la confiança que teníem al principi (He 3,14).

Qui després de rebre la gràcia torna al seu vòmit (Pr 26,11) vomitarà les riqueses que va devorar i Déu les extraurà del seu ventre, i certament el seu pa es tornarà en les seves entranyes verí d'escurçó (Jb 20,14s) perquè la gràcia rebuda es torna càstig per a la consciència quan algú té com a profana la sang de l'aliança que el santificà i ultratja l'Esperit de la gràcia (Guerric, Sermó 33, 4, Sobre la Resurrecció).

Tenim aquesta força dins nostre. No tornem al vòmit. Que no se'ns torni verí d'escurçó en el nostre interior. Es tracta de posar-la a prova amb la nostra vida de fe, amb el nostre esforç d'imitar Jesucrist, per obrar com Ell va obrar per seguir el seu camí.

DIUMENGE DE PASQUA

LA RESURRECCIÓ DEL SENYOR

Vetlla Pasqual en la Nit Santa

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet

Bona Pasqua!

Feliç presència del Senyor en la teva vida, en les nostres vides... Crist ha passat per aquesta terra, per la teva terra... Crist ha trencat les barreres... El do de Déu és tan gran que solament la terra pot contenir-lo. Ja no hi ha límits en aquest món. Crist posa a la nostra disposició la seva Pasqua.

Feliç Pasqua! És així? Ha passat alguna cosa dintre teu? Crist posa a la nostra disposició la seva mort i la seva resurrecció. Però si sabem que no ha passat res, que no passarà res, llavors no tenim res a ensenyar, res a dir...

Aquest Crist cal descobrir-lo cada dia. Pot estar per tot arreu. En qualsevol de les circumstàncies de la vida, de la teva vida. Allí on es manifesta és el centre del món, el punt de referència.

Però no n'hi ha prou amb trobar-lo, no n'hi ha prou amb experimentar la seva presència. Cal anunciar-lo, perquè la Pasqua és també anunci, testimoni vivent.

Què anunciem? De què ets testimoni en la teva vida?

En aquesta Vetlla hem fet un crit: La llum de Crist!

I hem contestat: Donem gràcies a Déu!

És així? Veritablement, ens surt de dins del cor aquest "donar gràcies"?

Donar gràcies, perquè sentim a dins aquesta llum del Crist, i volem comunicar-la, perquè ens enlluerna i ens crema a dins del cor, i sentim la necessitat impulsiva de comunicar-la, com aquelles santes dones que viuen aquella primera i desconcertant experiència del Ressuscitat.

Crist ens surt a l'encontre i ens diu: Alegreu-vos! Aneu a comunicar...

La llum, l'alegria no són paraules fàcils de dir i de viure avui dia. Avui als homes ens sedueixen paraules més mediàtiques: benestar, poder, prestigi, diners, consum... Són paraules que cotitzen a l'alça en la nostra societat. Ens en donem vergonya, i ens sentim inútils de no participar-ne. Les paraules del Ressuscitat: llum, alegria, pau... són paraules que neixen del silenci del sepulcre, del solc d'una terra, oberta a la benedicció del cel...

Quines paraules tenen més força en el teu espai interior?

I si les paraules del Ressuscitat no ens neixen de dintre, potser hem d'acostar-nos una mica al sepulcre i demanar a l'àngel del Senyor que ens faci una mica de lloc al seu costat per a asseure'ns en aquella pedra enorme... i deixar que el sol del matí pasqual ens vagi escalfant el cor. I pensar en la pedra de grans dimensions que com llosa enorme reposa sobre nosaltres, en el pes aclaparador de les nostres indecisions, cansaments, egoismes... esclavituds de tantes menes... Arribem a preguntar-nos, com les dones de l'evangeli: qui ens farà rodolar la pedra del sepulcre?

No ens acostumem a dur aquesta llosa sobre nosaltres. Hi ha Algú amatent a fer rodolar la pedra.

Deixa't agafar pel "desig pasqual" de resurrecció. No deixis la resurrecció per a demà, o per a dintre de 20, 30 o 40 anys. Cal anticipar, cal viure ja la resurrecció. Ja!

Després de tot, ha dit algú, ressuscitar és l'única manera que tenim d'estar vius. Jo hi estic d'acord. Em sento identificat amb aquestes paraules.

DIVENDRES SANT

LA MORT DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet

En la primera lectura que hem escoltat, del profeta Isaïes, teniu un retrat molt viu d'Aquell que avui contemplem clavat en la Creu, i no solament en aquesta creu que adorem avui aquí en el temple, sinó en els homes i dones vius d'aquesta societat dura, dramàtica, poc humana en moltes ocasions, que continua crucificant amb les seves greus injustícies...

En l'evangeli, el relat de la Passió d'un Home que ha estimat fins a l'extrem tots els homes i dones d'avui i de sempre. Un relat amb molts matisos dignes de contemplar i meditar en aquest Divendres Sant.

I en la segona lectura se'ns convida a mantenir ferma la nostra fe i a acostar-nos a aquest tron de gràcia, que és la creu, per a arribar a la misericòrdia. I ser misericordiosos. Per a ajudar-vos i estimular-vos a acostar-vos a aquest tron de gràcia de la creu, us proposo tres imatges:

La primera imatge és del bisbe Torras i Bages: «En les nostres cases de pagès, per a guardar la palla que es necessita per l'any, guarneixen els pallers, posen al voltant d'una perxa tota la palla convenient i l'ordenen, i aleshores no s'escampa es conserva i resisteix les ventades més fortes i dura tot el temps que es necessita; la Humanitat és palla, diu Job (13,25) lleugera, movedissa, inconsistent, tot vent l'escampa; i el diví Redemptor plantà enmig del món la seva sacratíssima creu perquè servís de perxa a la humanitat, que, degudament ordenada al seu voltant, resisteix els inevitables temporals, es manté fixa, no s'escampa; l'un home ajuda a l'altre home, l'un poble a l'altre poble, i tots plegats formen la universal humanitat, l'herència del Fill de Déu» (Torras i Bages, La potència de la Creu, Selecta, Barcelona 1948, p. 702).

La segona imatge és del pensador M. de Unamuno:

«Los nueve meses oscuros que en el vientre

de tu Madre viviste de tinieblas,

recibías la sangre de rescate,

la sangre humana que pagó la culpa

del seno de mujer, de carne de Eva.

¡Del Calvario en la cima un agujero

picó la cruz al ser plantada en tierra,

ombligo por donde entra a nuestra madre

tupida de dolor, sangre de Dios!»

(M. de Unamuno, El Cristo de Velázquez, Espasa, Col. Austral 781, Madrid 1976, p.122).

La tercera imatge, de sant Bernat: «Mira les quatre pedres precioses que engalanen els quatre extrems de la creu: en el més alt l'amor, l'obediència a la dreta, la paciència a l'esquerra, i en el més baix la humilitat, fonament de les virtuts» (Sant Bernat, Sermó 1 de la Resurrecció, o.c. t. IV, BAC 473, Madrid 1986, p. 69).

I ara, perquè l'exterior és enganyós. Perquè tot el que és mundà busca més la pompa externa. Perquè ens atreu més semblar que no pas ésser... I ara, perquè la ciència divina, la gràcia, obra d'una manera oposada. Perquè no es revela en l'ostentació, ni en la magnificència. Perquè la gràcia divina és callada, no li agraden les aparences, sinó que és subtil i penetrant. Ara, perquè aquest Déu, no escriu llibres de filantropia, ni dóna espectacles per arreplegar diners per als necessitats; però té cura dels malalts, empara els ancians i desvalguts, i dóna de menjar i beure a qui ho necessita.

Ara, perquè aquest Déu que estima amb tendresa fins a l'extrem, no escarneix ningú per ignorant, sinó que ha instruït a més ignorants que no pas tots els qui es consideren llum d'aquest món. Ara, perquè aquest Déu no crida: visca la llibertat!, sinó que ha ensenyat a les nacions que amb els seus excessos no salvaguarden aquesta llibertat, i la defensa dient que la tirania és pecat i que és necessari respectar la naturalesa humana, en cada home concret de la nostra societat...

Ara, per tot això, et convido al silenci. A fer un temps de silenci contemplant la creu. Un temps de silenci per a tornar al cor, que és la font d'on neix l'amor fins a l'extrem. Quan ens allunyem del cor, ens allunyem de Déu. Llavors neix la nit, els sobresalts, la desconfiança, el dubte... Quan retornem al cor tot es torna llum, claredat. La nit és clara com el dia. Tota la teva nit es tornarà claredat si retornes al cor.

DIJOUS SANT

MISSA DE LA CENA DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet

Sant Efrem, diaca i poeta de l'Església Oriental, en el segle IV, escriu aquests bonics versos:

«Mira: Foc i Esperit

en el si que t'ha portat.

Mira: Foc i Esperit

en el riu on has estat batejat.

Mira: Foc i Esperit

en el nostre propi baptisme.

En el Pa i en la Copa

el Foc i el Sant Esperit».

(Sant Efrem, L'oeil de lumière. Hymnes sur la foi, Spiritualité Orientale, 50, Bellefontaine, p.110).

Foc i Esperit en el si de Maria. Foc i Esperit en el riu del baptisme on et van submergir. Foc i Esperit en l'Eucaristia. Foc i Esperit per a transformar-te en Déu, com el ferro en contacte amb el foc arriba a ser igni, de foc. Sense deixar de ser ferro, rep en si mateix tota la naturalesa del foc, es transforma en foc, i crema. Som nosaltres així? Cremem, cremem amb el foc de la fe i l'amor?... En les seves homilies espirituals Pseudo Macari diu:

Els cristians tenim per aliment el foc celestial. Aquest foc és el nostre repòs, ens purifica, renta i santifica el cor; és el nostre principi de creixement, la nostra atmosfera i la nostra vida (Pablo Argarate, Portadores de fuego, Desclée, Bilbao 1998, p. 40).

I en altres paraules de profunda bellesa d'una altra de les seves homilies ens diu: «Els cristians reben el foc que els fa brillar amb una única naturalesa, la del Foc diví, del Fill de Déu, i tenen llums encesos en els seus cors i brillen davant d'Ell des d'aquesta terra, com Ell mateix ho ha fet. "Per això, Déu el teu Déu, t'ha ungit amb oli d'alegria". Per això has estat anomenat Crist» (Ídem., p. 41).

Un altre Crist, que renta els peus dels seus germans, perquè contemplin en ells el rostre de Crist. Un altre Crist que celebra el memorial del Senyor, com ens diu Pau, per a néixer i viure com Església. Perquè del Darrer Sopar del Senyor en neix l'Església de l'amor, l'Església que ve de l'amor, viu de l'amor i pelegrina cap a la pàtria de l'amor de Déu, tot en tots. És l'Església que desitgem, somiem, volem ser. Aquest misteri d'amor es posa en relleu en el Sopar, anticipació de la creu, com la consumació de l'amor que es lliura.

Germans, aquí l'amor. Aquí neix l'amor del qual tens necessitat per a viure amb alegria. Aquí neix l'amor pel qual et preguntaran un dia al capvespre de la teva vida. I de la mateixa manera que Moisès en rebre la Paraula de Déu des de la bardissa que no es consumia, es fa servidor fidel del Déu, que comença a configurar el seu poble a partir d'aquella primera pasqua que ens relata l'Èxode, també nosaltres en escoltar i guardar la Paraula, i en consumir aquesta Paraula feta Pa de vida en l'Eucaristia ens convertim en una bardissa ardent.

Cada vegada que mengeu aquest pa i beveu aquest calze, anuncieu la mort del Senyor fins que torni, diu Pau.

I jo em pregunto: Ho fem així?

Essent freds o tebis, és a dir ni freds ni calents, amb esperances decaigudes, o il·lusions desinflades, adormits o cansats... Ho fem així?

Quan som deixebles del Foc. Déu és foc. I ha vingut com foc volent encendre aquesta terra i la terra de cadascun de nosaltres en el foc del seu amor. Perquè el foc purificador i reconciliador de Déu arribi a tota la terra, al cor de l'últim dels seus fills. De cadascun de nosaltres. Ho fem així?

Mireu: O som una bardissa ardent que crema sense consumir-se, transformats en llum i foc per a aquest món, o serem bardissa seca que ràpidament pren, es consumeix com la fullaraca, en el foc estèril, d'una vida estèril, i inútil. Per això cantarà sant Efrem:

«Germans, acostem-nos amb el sentiment

que convé, a aquest cos que el sacerdot ens ofereix.

I que el nostre cor i el nostres llavis s'estremeixin de tremolor

quan rebem el remei de la vida».

Siguem conscients del que celebrem, de com ho celebrem. Siguem conscients de com duem a la nostra vida aquest misteri de foc, d'amor i de vida. No mengem i beguem inútilment aquest misteri.

Com ens ensenya també Torras i Bages: «La santa comunió del Cos i de la Sang de nostre Senyor J.C. és en si mateixa un signe sublim de l'amor que Jesús ens té, perquè és una transfusió de la seva vida en la nostra vida. I ve a ésser com la substància de tota la religió, que té per objecte unir l'home amb Déu. I no solament la Sagrada Comunió és una cosa viva, sinó que fa viure; d'ella han viscut i viuen molts milions de cristians. Tots nosaltres vivim de la comunió i sense ella moriríem. És la nutrició de la nostra ànima, el consol de la nostra vida, la força de la nostra voluntat i el llaç més íntim que ens uneix amb Déu» (Torras i Bages, Assaigs. Articles, pròlegs... El convit diví, o.c., Selecta, Barcelona 1948. p. 701).

DIMECRES SANT

Homilia predicada per fra Lluís Solà

Is 50, 4-9a; Sl 68, 8-10. 21bcd-22,31 i 33-34 (R.: 14c i b); Mt 26, 14-25

«Un dels dotze, anomenat Judes». Ahir vàrem parlar una mica del significat del lliurament de Judes, de Judes que lliura Jesús. Dèiem que Judes conjuga en mode humà el verb lliurar, un verb que vol expressar, en mode diví, l'essència mateixa de Déu: Déu que se'ns lliura, a la creu, en la nuesa i la vulnerabilitat del Fill.

Els textos d'avui conviden a aturar-se en el trauma, humà, que provocà en els deixebles i amics de Jesús la «traïció» de Judes, aquest acte certament covard i innoble. Es veu de seguida que no va ser fàcil per a ells assumir aquest fet, llegir-lo com a història de salvació. A l'evangeli de la unció de Jesús a Betània s'arri­ba a l'extrem de titllar Judes de lladre. I avui l'evangelista posa en llavis de Jesús paraules duríssimes, incoherents fins a un cert punt amb l'estil de parlar del Mestre: «Ai de l'home que el traeix… a aquest home més li valia no haver nascut».

A l'Antic Testament hi ha una bella història de traïció i reconciliació. Tots la recordem bé: la de Josep, venut pels seus germans per despit i enveja. És la història de l'Israel dividit per l'odi, que troba en el Messies (Josep) la font de la reconciliació i la possibilitat d'una vida nova. Quan Josep retroba els seus germans a Egipte i es fa conèixer d'ells, els adreça aquestes paraules consoladores: «Jo sóc Josep, el vostre germà, que vosaltres vau vendre a uns que anaven a Egipte. Però no us dolgui ni us sàpiga greu d'haver-ho fet: és Déu qui m'ha enviat aquí abans que vosaltres, per conservar-vos la vida» (Gn 44, 4-5). Després s'esdevé la reconciliació dels germans entorn del Josep retrobat i exaltat a la més alta dignitat d'Egipte —és una imatge de la resurrecció i exaltació del Crist—. Recordeu l'escena: les llàgrimes de Josep, la confusió dels germans, i l'abraçada final que segella el perdó. Us invito, doncs, a llegir la «traïció» de Judes i el trauma dels amics de Jesús, també dividits i escandalitzats per la mort del Mestre, a la llum d'aquest text confortador de reconciliació i retrobament. Més encara, a llegir-hi la nostra pròpia història, comunitària i personal, de desamor, d'enveja, de traïció, de covardia...

Urs von Balthasar, interpretant les paraules terribles de Jesús a la creu: «Déu meu, Déu meu, perquè m'has abandonat», diu que en aquests moments es produeix el màxim allunyament, la màxima distància, la màxima separació entre el Pare i el Fill. Paradoxalment, d'aquest esquinçament, d'aquesta separació —la mort de Jesús— en brolla a dolls l'Esperit de la vida nova, l'Es­perit que Jesús retorna al Pare tot lliurant-lo a la humanitat.

Mirem, doncs, de meditar la «traïció», que és també un màxim distanciament, i el lliurament de Judes, des d'aquesta perspectiva, ben abraçats a la creu del Senyor, i demanem-li, al Crucificat, que ens obri la font de les llàgrimes, i que ens preservi de la duresa de cor i de condemnar els altres.