DEDICACIÓ DE LA CATEDRAL DE TARRAGONA

Homilia predicada per fra Lluís Solà

2Cr 5, 6-10. 13-6, 2; Sl 45, 2-3. 5-6. 8-9 (R.: 5); Lc 19, 1-10

L’evangeli de Zaqueu ens ofereix com dues imatges, com dues icones de l’església. Diguem-ne alguna cosa.

Primera icona: la figuera, el sicòmor. L’església és la figuera on ens enfilem els qui som petits d’estatura, per tal de veure passar Jesús. L’església és la figuera on, els qui ens hi hem enfilat, som ullpresos per la mirada tendra de Jesús que passa. La figuera, un arbre. Amb tantes ressonàncies a l’Escriptura: l’arbre de la vida i l’arbre del bé i del mal, la vara de Moisès, la vara d’Aharon, la soca de Jesè, … l’arbre de la creu on penja la Vinya saludable de la nostra Terra Promesa. Amb Jesús, a les espatlles de Jesús, tota la humanitat, pobra i petita, s’ha enfilat a l’arbre de la creu per veure Déu, per deixar-se mirar i ullprendre per Déu.

Segona icona: la casa. «Zaqueu, baixa de pressa, que avui he de posar a casa teva». L’església, una casa. De fet, a les primeries, del lloc de reunió, els fidels cristians en deien la «domus ecclesiæ», la casa de l’església. L’església és la casa on acollim el Crist que passa, la casa de l’esdeveniment joiós, salvífic, d’aquest acolliment: en acollir Jesús som nosaltres els acollits, els perdonats, els salvats, els estimats, com Zaqueu, com Marta i Maria, com Simó el Leprós, com Leví, com els dos d’Emmaús …

Una figuera, una casa (o una tenda) … fixeu-vos, són els mateixos elements d’aquell altre relat del llibre del Gènesi en què Abraham, sense saber-ho, va acollir Déu que passava amagat en els tres misteriosos caminants, a l’ombra de l’alzina, a l’atri de la seva tenda, i es va trobar també ell acollit pels qui tan bellament acollia: «Avui s’ha esdevingut la salvació en aquesta casa —diu Jesús—, perquè aquest home també és fill d’Abraham».

L’església ha estat i és per a nosaltres, sobretot, el lloc i l’avui d’aquest «també». Nosaltres que no érem fills d’Abraham, fills de la promesa, fills del somriure i de la joia de Déu, n’hem estat fets «també» gràcies a un encontre amb Jesús. Cadascú pot pensar i agrair del fons del cor el seu Jericó, la seva figuera, la casa del seu acolliment, allà on va començar tot: una vida nova, una amistat nova, una mirada nova, una alegria nova.

Avui, però, donem gràcies per la nostra «ecclesia mater» de Tarragona, «l’església de Pau i la seu de Fructuós», i en comunió amb el nostre pastor, el bisbe Jaume, preguem per tota l’Esglé­sia, i la sentim ben nostra, estesa d’orient a occident.

SANT TOMÀS, APÒSTOL

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

Ef 2, 19-22; Sl 116, 1. 2; Jn 20, 24-29

L’apòstol sant Tomàs és el patró de tots aquells cristians la FE dels quals coneix el dubte, però que arriben fins al final en la professió d’aquesta mateixa FE quan reben un increment de llum. Ja es va advertir l’esperit crític de Tomàs en el seu diàleg amb Jesús després del Sant Sopar, quan, en dir el Mestre als seus apòstols que ja coneixen el camí del lloc vers el qual es dirigeix, Tomàs el va interrompre amb una certa vivor, dient: «Senyor, no sabem on aneu, ¿com en podem saber el camí?»; el que li va valdre la resposta de Jesús, en dir: «Jo sóc el Camí, la Veritat i la Vida. Ningú no va al Pare si no és per mi» (Jn 14,5-6).

Ens és també coneguda la incredulitat amb què Tomàs va acollir el testimoni unànime dels Deu que havien vist Jesús ressuscitat la tarda del dia de Pasqua. Ara bé, vuit dies després, es veié obligat a rendir-se per l’evidència i va expressar la seva FE amb una tal plenitud que la professió de FE de Tomàs ha passat a ser la mateixa de l’Església, com és ben coneguda, quan diem: «Senyor meu i Déu meu» (A 1, O1, O3).

Històricament els cristians de Malabar, a la costa oest de l’Índia, reivindiquen a «Mar Toma» com el seu primer evangelitzador i fundador de la seva església. El mateix que amb les esglésies síries, les quals han rebut la seva litúrgia, i celebren a sant Tomàs en aquest dia, que deu ser el d’un trasllat de les seves relíquies a Edessa des de la Mesopotàmia (avui és Urfa, a Turquia), on hi ha testimonis de la seva presència, ja a l’any 232 [Ms. Vat. II, II, p. 1483].

De les lectures hem de dir que l’Església és el poble de Déu, però que també sant Pau ens la presenta com el cos de Crist i com un edifici construït «sobre el fonament dels apòstols i profetes» (lectura primera), i que té el mateix Crist per pedra angular. I que aquest fonament consisteix en la FE dels apòstols que es formula per boca de l’apòstol Tomàs com va ser en el seu trobament amb el Crist ressuscitat (lectura segona) i que hem escoltat en el conegut «Senyor meu i Déu meu». Amén.

SANT PERE I SANT PAU, APÒSTOLS

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet

Ac 12, 1-11; Sl 33, 2-9; 2Tm 4, 6-8. 17-18; Mt 16, 13-19

Succeeix, en ocasions, en alguna conferència o col·loqui, que hi ha un torn de preguntes, i sempre algú, amb una mica de por, s’aixeca i diu: —Puc fer una pregunta?, com si pensés que dirà una inoportunitat. Feta la pregunta, el conferenciant diu que és una pregunta interessant. Llavors, un cop s’ha trencat el gel, el col·loqui s’anima.

Avui, a l’evangeli, és una mica diferent. El conferenciant, el qui porta la iniciativa de la paraula, que és Jesucrist, és el qui fa la pregunta:

Què diu la gent del Fill de l’home? Com si Jesús volgués fer un sondeig popular. La pregunta, però, resulta massa generalitzada. Potser es podria dir a Jesús que no és una bona pregunta. La resposta tampoc no sembla ser de molta categoria: Uns diuen això… uns altres que Elies… altres que… Aquest «es diu», el rumor, que tantes vegades emprem per divagar, o per posar confusió…

Jesús, però, no és partidari de divagar ni tampoc de la confusió, així que reprèn de nou la paraula i va directe al gra amb altra pregunta:

I vosaltres, ¿qui dieu que sóc?

Déu sempre busca en cadascun de nosaltres la resposta directa, aquella que surt del nostre cor com una resposta a la seva paraula. Déu busca sempre la llum. Ja va dir en alguna ocasió: el que escolteu en el vostre interior ho heu de dir a plena llum, ho heu de posar sobre el canelobre. Al pa, pa i al vi, vi. Cada cosa pel seu nom. Així contemplem Jesús a l’evangeli, sempre amb la veritat per davant, sempre com a testimoni de la veritat.

I Pere serà, per aquest camí, un bon deixeble: Tu ets el Fill de Déu ...

Ara bé, aquesta pregunta, —i vosaltres ¿qui dieu que sóc?— és una pregunta permanent per a un cristià. Perquè cada dia el cristià ha de donar la resposta de la seva fe a la crida de Déu. I cada dia, crec, hem de contrastar la crida que Déu em fa a través de la seva Paraula, i la resposta que hi dóna la meva fe en la meva vida concreta.

Ara bé, aquesta resposta a Crist hem de considerar que no pot ser tan sols una resposta individual, sinó que cal que sigui una resposta segons el desig de Crist, segons el seu projecte, i això em demana que doni una resposta eclesial, una resposta també com a membre d’una comunitat, que està cridada a ser testimoni del Ressuscitat, i que té la responsabilitat de ser servidora del regne que Jesús ha vingut a establir.

Per aquesta resposta de Pere podem captar la fe de Pere. «Tu ets el Fill de Déu viu; no el Déu dels morts, sinó el Déu que viu en si mateix i dóna vida a tot el que existeix, ja que en Ell vivim, ens movem i som. El Senyor no permetrà que defalleixi aquesta fe tan gran, a pesar de les proves per les quals haurà de passar. Per això, en el moment de la Passió, li diu: Simó, Simó… jo he pregat per tu, perquè no defalleixi la teva fe. Tu, quan t’hauràs convertit, confirma els teus germans» (Inocenci III, papa).

Pere dóna una resposta personal, però és una resposta des d’una fe i una amistat que ha viscut amb Jesús juntament amb tot el grup dels Apòstols. És la resposta d’un Pere sempre apassionat per Jesús, que no va egoistament a la seva, sinó la resposta d’un Pere que farà bona la mateixa pregària de Jesús, quan li diu que ha pregat per ell, i que ell, un cop convertit, confirmi els seus germans.

Podem advertir aquesta dimensió comunitària de la persona i de la vida de Pere quan veiem que tota la comunitat pregava Déu per ell sense parar. Pere, és, doncs, un punt de referència entre el grup dels apòstols per la seva manera de ser decidida, i d’apostar pel Mestre. Pensem, per exemple, quan respon a Jesús en nom de tot el grup en uns moments de moral baixa, i de vacil·lació de la seva fe: Senyor, a qui anirem?

I després de la Resurrecció parlarà amb una veu principal en la comunitat apostòlica, i finalment, com hem escoltat, l’Església, conscient del paper i de la importància de Pere en la vida dels creients, prega per ell quan és a la presó.

Celebrem i lloem avui la figura d’aquests apòstols de l’Església. Diu sant Elred: «Els lloem de debò si ens esforcem a imitar la seva conducta. Tot imitant la seva força, la seva vida santa, la seva perseverança fins al final. Van donar prova de gran força. Perquè són les columnes que el Senyor va establir. Són les dues columnes que dirigeixen l’Església mitjançant el seu ensenyament, la seva pregària i l’exemple de la seva constància. El mateix Senyor els ha posat com a fonament» (Sermó sobre sant Pere i sant Pau).

I sant Bernat escriu també alguna cosa que ens va bé en aquests temps en què projectem amb tanta facilitat la sospita sobre persones i institucions: «Clareja per a nosaltres la gloriosa solemnitat consagrada amb la mort triomfal dels insignes màrtirs i capitans de tots els màrtirs, les dues grans llumeneres que Déu va col·locar en el cos de l’Església com a llum per als seus ulls. Són els meus mestres i mitjancers, en qui confio plenament, perquè m’ensenyen el camí de la vida, i per ells puc arribar fins a aquell Mitjancer que va venir a reconciliar amb la seva sang el món terrenal i el celestial» (Sermó 1 sobre sant Pere i sant Pau)

EL NAIXEMENT DE SANT JOAN BAPTISTA

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet

Is 49, 1-6; Sl 138, 1-3. 14-15; Ac 13, 22-26; Lc 1, 57-66. 80

S’ha de dir Joan, diu la seva mare Elisabet. S’ha de dir Joan, escriu el seu pare Zacaries. Joan vol dir gràcia de Déu, o bé: Déu concedeix gràcia.

Un nom que significa el do de Déu que, a través de la seva predicació s’ofereix als homes, o bé, significa el mateix Senyor per mitjà del qual es concedeix la gràcia al món. Per això Joan serà el Precursor d’aquest do de Déu, i per això una vegada confirmat el nom de Joan, s’obre la boca de Zacaries, el seu pare, que beneeix Déu amb el Benedictus.

Escriu sant Efrem de Nísibis, en una bella comparança entre Elisabet i Maria, entre Joan i Jesús: «L’anciana Elisabet va portar al món l’últim dels profetes, mentre Maria, una noia jove, va donar a llum el Senyor dels àngels. L’estèril va portar al món el qui perdona els pecats i la Verge el qui els esborra. Elisabet va portar al món el qui reconcilia els homes mitjançant la penitència, Maria el qui purifica la terra de les seves taques. L’anciana encén un llum a la casa del seu pare Jacob, ja que aquest llum és Joan; la noia jove encén el sol de justícia per a totes les nacions. L’àngel va anunciar el ministeri de Joan a Zacaries: el qui hauria de ser decapitat anunciaria el qui seria crucificat; el qui seria odiat proclamaria el qui seria enviat; el qui batejaria amb aigua, el qui batejaria amb foc i Esperit Sant. La llum brillant proclamaria el sol de justícia; el qui estava ple de l’Esperit el qui donaria l’Esperit. La veu anuncia el Verb…»

Un bell paral·lelisme entre Joan i Jesús. Que ens estimula a celebrar amb alegria el naixement del Baptista, l’únic sant del qual en celebrem el naixement. Un naixement del qual la litúrgia subratlla el fet que va estar embolcallat tot ell per l’alegria: alegria dels pares, dels veïns, i de tota la muntanya de Judá. I és també un estímul per a nosaltres a proclamar la lloança de Déu pel do diví del qual Joan és precursor.

«Abans de venir, el Senyor, diu la litúrgia siríaca, va enviar com a missatgers els sants profetes. Cadscun d’ells anunciava el misteri amagat i desconcertant de la vinguda de Déu fet home. Un profetitzava: Mireu, el Senyor ve a consolar els afligits. Un altre anunciava: El Senyor restablirà la seva aliança amb el seu poble. Un pregava que el Senyor vingués, i no callés; l’altre suplicava Déu que mostrés el seu poder i vingués a salvar el seu poble. Un profetitzava el Precursor dient que seria un àngel; un altre ens deia que seria la veu d’un que crida en el desert. I finalment va venir l’intermediari de l’antiga i de la nova aliança, Joan Baptista, estel que precedeix la llum, llàntia que precedeix el sol de justícia, veu que precedeix la Paraula, missatger que anuncia clarament: Darrere meu ve el qui és més gran que jo, del qual no sóc digne de deslligar la corretja del calçat».

Però l’anunci del Crist Messies continua en nosaltres. Joan anuncia Crist. Crist anuncia el regne, que diu que és enmig nostre, o millor, dins nostre; Crist, després, envia els seus deixebles a anunciar el regne, per continuar l’obra del regne. I aquesta obra del regne necessita de la continuació en la nostra vida de fe i en el testimoniatge de la nostra vida. Els enviats a anunciar el regne escolten la mateixa invitació per a entrar en aquest regne: Convertiu-vos i feu penitència.

La veu de Joan la seguim necessitant avui: Convertiu-vos! De què m’haig de convertir? De què t’has de convertir? Davant la invitació de la Paraula tots ens hem de preguntar quina és la foscor que vol ser il·luminada per la llum de la Paraula; quina part del nostre cor està necessitada d’una explosió de goig.

És possible que pensem, en ocasions, alguna de les coses que diu Isaïes en la primera lectura: M’he cansat en va, he consumit les meves forces per no res. És possible que el panorama en el qual vivim avui no ens provoqui excessivament a l’alegria.

Però nosaltres hem de buscar la nostra recompensa en el Senyor, ja que el nostre salari el té Déu, puix així ens ho assegura el profeta Isaïes. I també: El nostre dret, la nostra llei ha de ser la del Senyor, que ens vol fer llum de les nacions.

Però si creus que això és així has de preguntar-te assíduament: Jo, què faig amb la llum? I: Jo, què faig amb l’alegria?

DIUMENGE XII DURANT L'ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Maties Prades

Jr 20,10-13; Rm 5,12-15; Mt 10, 26-33

Estimats germans i germanes,

Quin tema de meditació el d’avui: la por! Jesús ens demana que no ens deixem vèncer per la por. No tingueu por, ho acabem d’escoltar tres vegades. La por és un torbament de l’ànima davant d’un perill real o imaginari. Veiem molt clarament la por en els animals: l’instint de conservació els fa actuar de forma sorprenent. És un instint natural que també tenim les persones com a defensa espontània. Però en els éssers humans la raó regula l’instint de la por, el qual influeix en la voluntat i determina les reaccions. La por és dolenta quan reemplaça normalment l’amor i la confiança. Si un es deixa guiar només per la por no viu una vida de llibertat, veu més perills dels que hi ha, no es desplega en el coneixement i en l’amor, resta immadur, i perd la confiança en si mateix i en els altres.

Jesús ens fa un anunci joiós i sorprenent: No tingueu por. Tenim por, els creients? Ens costa de confessar la nostra fe lliurement i sense complexos? Fixem-nos en el profeta Jeremies: el seu missatge de part de Déu va resultar incòmode, per això el van perseguir i volien venjar-se d’ell. Però el profeta es manté fidel, no perd l’esperança, segueix confiant en el Senyor. Les incomprensions ens poden fer caure en la por i en el desànim. Els nous «profetes» de la «filosofia» del consum anuncien paradisos meravellosos, però que només estan a l’abast dels qui tenen joventut o diners. L’Església és presentada com una institució passada de moda i plena de defectes. No tinguem por de les crítiques, si aquestes ens ajuden a millorar i a renovar-nos. És veritat que els homes som especialistes a cometre errors, però Déu continua la seva obra d’amor en el món. Tinguem confiança!

Sovint tenim por de posar-nos davant de Déu perquè això significa trobar-se amb un mateix i amb tot el que això comporta. Déu és com el nostre mirall: Ell sap què som, què valem, el que hi ha de bo i de dolent en nosaltres. Posar-nos davant d’Ell suposa el procés de descobrir la nostra realitat, sense enganys. Davant Déu ens sentim limitats i febles. Però només units a Ell, trobem aquesta llum d’esperança, aquesta força inexplicable, i aquest consol que ens reconforta i fa perdre la por. Quin gran misteri el de la nostra llibertat i el de la nostra feblesa! Ni tan sols coneixem els seus límits. La pregària confiada és el signe més gran de la pobresa i de la grandesa de l’home, que camina avançant i retrocedint alhora.

Diu Jesús: No tingueu por dels homes. No hi ha cap secret que tard o d’hora no sigui revelat. No hem de témer les diferents manifestacions de la por, que poden presentar cares acceptades socialment, com la prudència, la diplomàcia, o l’habilitat. Però tard o d’hora coneixem la veritat. La confiança i la paciència van posant les coses al seu lloc; la perseverança ens permet de no defallir; la fe i la pregària ens uneixen a Déu, que dóna força i coratge.

Germans: No tinguem por de manifestar-nos tal com som i de dir el què pensem. No tinguem por davant les dificultats i limitacions pròpies i dels altres, de renovar la confiança, de creure més enllà de les aparences, de viure la llibertat que dóna l’amor sense condicions. No tinguem por als moments de desànim, a les experiències negatives, al pecat, al sofriment. No tinguem por de sortir del nostre egoisme i anar a l’encontre dels qui se senten sols i desemparats. No tinguem por de perdre la vida pels altres, i de donar-la al servei de l’Evangeli.

La Missa dominical és una escola on aprenem a viure: escoltem, compartim, convivim i esperem junts. Jesús coneix el fons del nostre cor i ens dóna sempre noves possibilitats i una esperança més gran que la que el món pot oferir. Segons la segona lectura, per la gràcia de Jesucrist, el do de Déu, el seu amor, supera totes les nostres caigudes, infidelitats i mediocritats. Si deixem que Ell actuï en nosaltres, podrem ser guarits de qualsevol mal i alliberats de les nostres pors: El Senyor m’il·lumina i em salva, qui em pot fer por? (Sl 26).