DIUMENGE DE PASQUA. LA RESURRECCIÓ DEL SENYOR: VETLLA PASQUAL EN LA NIT SANTA

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet

El principi de la Quaresma ens convidava a somiar. Somiar en una NIT bella. Aquesta és la Nit. Per a somiar. Aquesta és la Nit que Déu va somiar i segueix somiant. La Nit en la qual Déu espera que arribin tots amb les motxilles plenes de vida. Aquesta és la Nit de Pasqua.

Aquesta és la Nit benaurada que va conèixer el moment en què Crist ressuscità d'entre els morts i va deixar que es desbordessin les aigües cabaloses de la vida. És la Nit clara com el dia. La Nit santa. La Nit de la bellesa i de la bondat, de la justícia, quan recollim els fruits d'un amor extrem. D'un amor de bogeria. La bogeria de la creu. És la Nit que «Déu canta i dansa per a tu, renovant el seu amor, en dia de gran festa» (So 3,17). Canta i dansa per a tu i per a tots els homes, pujant de la nit del sepulcre a l'harmonia de la vida nova. Quina nit tan benaurada!

Aquesta és la Nit que ens convenia somiar, i que ens convé seguir somiant, perquè encara no hi som tots. Falten més motxilles plenes de vida. Falten fills a la taula del Pare. I Déu els vol a tots. A tots. Que no se us extraviï aquesta paraula: Déu els vol a tots. Té comptades totes les motxilles distribuïdes. No ho dubtis, té comptats fins els cabells del teu cap. Per això Déu segueix somiant. Nosaltres també hem de seguir somiant els somnis de Déu. Déu és bo i amic dels homes.

I quins són aquests somnis? Repassem una estona la història de Déu amb nosaltres, els seus fills. Aquesta història que breument acabem d'escoltar.

Déu Creador ha fet les coses bones, i somia que són a més molt bones, bones de debò, i ens ofereix un jardí per conrear, per gaudir i somiar amb aquesta bondat.

Déu es complau amb la fidelitat del seu amic Abraham, i li prepara un sostre ple d'estrelles.

Déu es fa pelegrí pel desert acompanyant al seu poble amb les columnes de foc i de núvol. Déu s'amaga un instant, ens abandona un moment per tornar a reunir-nos. Són els jocs apassionants d'un Déu senzill i amic sempre dels homes.

Déu somia tenir la casa plena de convidats, ja que dóna menjar sense pagar, vi i llet de franc. Plats substanciosos.

Déu és un mestre que somia alumnes avantatjats en prudència, intel·ligència, de mirada lluminosa i profunda pau. Alumnes amb autèntica saviesa.

Déu somia posar-nos un cor nou. El nostre cor, al cap de tant de temps, és com una andròmina bruta i inservible, i Ell ens en té preparat el recanvi definitiu, nou.

Déu somia sobretot rebre'ns en el seu cercle més íntim, i ens dóna el seu Esperit perquè amb Crist anem incorporant-nos a aquest cercle d'amor i amistat.

Quins somnis d'aquests us agradaria tenir? Qualsevol d'ells té el pentagrama amb les notes de l'AL·LELUIA que és el cant que necessitem cantar des del cor, per omplir la nostra motxilla de pelegrins de vida nova, l'ALEL·LUIA com a pregària de benedicció de la taula a la casa del Pare.

Amics, encara ens queda nit a la nostra vida. Encara hi ha molta nit en la vida dels homes. Però la nit és bella per a somiar. Déu somia. Somia tu també. No es perd res dels teus somnis. A la fi cantaràs i dansaràs bé l'AL·LELUIA a la casa i a la taula del Pare.

DIUMENGE DE PASQUA: LA RESURRECCIÓ DEL SENYOR (C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
Ac 10,14.37-43; Sl 117; Col 3,1-4; Jn 20,1-9

Reflexió: Pasqua

És la Pasqua del Senyor. El pas a la vida, a la glorificació on ens precedeix el Crist, l'Espòs. I l'Espòs convida a Noces la seva Església, i li dóna com a penyora el seu Esperit i l'esperança de la seva futura glorificació. L'Església ressuscita amb el Senyor; està asseguda a la destra de Déu. La seva vida no pertany a aquest món, sinó que està amagada amb Crist en Déu. Per això dirà sant Pau: «Busqueu les coses de dalt, no les de la terra. I quan aparegui Crist, apareixereu també vosaltres, juntament amb Ell, en glòria».

Les Noces del Crist amb la humanitat es van realitzar en l'Encarnació; però en sentit ple i propi se celebren per Pasqua, quan el Ressuscitat, el Glorificat i Enaltit és ungit amb la plenitud de l'Esperit.

La nostra resurrecció, la dels fidels creients, està continguda ja en la Resurrecció de Crist, i l'Esposa, l'Església, ha rebut del Senyor, l'Esperit com a penyora mentre dura la peregrinació per aquesta terra.
Aquestes Noces se segueixen celebrant sense parar, cultualment, en el misteri del Baptisme, on l'Església, regenerada en les aigües, es fa un sol cos amb Crist.

A aquestes Noces pertanyen tots els cridats del judaisme i del paganisme, tots els homes, cridats per Déu a la salvació. Se celebren tots els dies, i duraran fins a l'eternitat.

S'ha iniciat, doncs, el camí de la reconciliació amb Déu. El camí ha estat obert. La iniciativa ha partit de Déu, però Déu ha donat aquests primers passos immers en la nostra naturalesa humana, per a incorporar-nos a aquesta mateixa tasca d'unitat i reconciliació.

El cristià que viu Crist Ressuscitat, que té arrelada aquesta fe en el seu cor, en la seva vida, està cridat a ser un signe clar davant el món, ja que està habitat i animat pel mateix Esperit de Jesucrist, que el va dur a passar de la mort a la vida, i realitzant d'una vegada per sempre, amb la Nova Aliança, la reconciliació definitiva amb Déu.

Serem un signe:

—amb la nostra alegria i la nostra il·lusió pel treball. El treball bé fet. Sobretot, un treball permanent de reconciliació
—amb el nostre lliurament sense límits al servei i a la caritat
—amb la nostra llibertat interior
—amb la nostra fe que ens impulsa a celebrar

Però el punt clau és la CARITAT: «Nosaltres sabem que hem passat de la mort a la vida perquè estimem als germans». (1Jn 3,14)

Paraula

«Pere va dir: Ja sabeu que ha passat al país dels jueus, començant per la Galilea. Jesús de Natzaret, ungit per Déu amb la força de l'Esperit Sant, com passà per tot arreu fent el bé i donant la salut... perquè Déu estava amb Ell?». Aquest és el "full de ruta" de Jesús, la sendera bella de Jesús entre els homes; la manifestació de la bondat i la bellesa divines. És també la nostra sendera entre els homes.

«Nosaltres, som testimonis de tot el que va fer... El que hem vist i escoltat... Els qui hem menjat i begut amb Ell...». Som testimonis del Ressuscitat? M'ho pregunto a mi mateix?

«S'han endut el Senyor fora del sepulcre i no sabem on l'han posat». El sepulcre continua buit, però, sabem on han posat el Senyor? O millor: on l'he posat?

«Fins aquell moment no havien entès les Escriptures: que Ell havia de ressuscitar d'entre els morts». També aquesta Paraula pot despertar en nosaltres una pregunta: jo he comprès l'Escriptura? És un do de Déu, però, evidentment, requereix per la meva banda demanar aquest do, i obrar d'acord amb la possessió d'aquest do.

Saviesa sobre la Paraula

«Nosaltres, però, tal com tenim per tradició, el Diumenge de Resurrecció, ens abstenim no només d'agenollar-nos, sinó que també evitem tot gest i exercici d'angoixa o temor, i fins diferim els nostres negocis, a fi de no donar lloc al diable. El mateix fem també durant la Pentecosta, que es distingeix per la mateixa solemnitat d'alegria». (Tertulià)

«Aquests dies llegim el relat de la resurrecció del Senyor segons els quatre evangelistes. I és necessari llegir-los tots, perquè cada evangeli per separat no ho diu tot, sinó que el que un omet ho diu l'altre. I de tal manera es completen uns als altres, que tots són necessaris». (Sant Agustí)

«El misteri de Pasqua no se celebra només per Pasqua, sinó tots els dies de l'any, perquè la Missa és el Misteri Pasqual. El temps de Passió, la Setmana Santa, la Pasqua i els "cinquanta dies sants" del temps de la Pasqua, que culminen en la celebració de la Pentecosta, es combinen tots per desplegar davant nostre el misteri de Pasqua en el seu moment amb tot detall. Però la plenitud del Divendres Sant, Pasqua i Pentecosta també es condensa en l'àmbit de la Missa de cada dia. Ja que cada vegada que participem en els Misteris sagrats (el Pas del Senyor, la Pasqua) morim amb Crist, ressuscitem amb Ell i rebem d'Ell l'Esperit de la Promesa que ens transforma i ens uneix al Pare en i per mitjà de l'Esperit Sant». (Tomàs Merton)

DIVENDRES SANT DE LA MORT DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Pobet

Is 52,13-52,12; Sl 30,2.6.12-17.25; He 4,14-16; 5,7-9; Jn 18,1-19.42

Em sento perplex, confús, trist... No és gratificant contemplar un crucificat. Però la litúrgia d'avui em convida a contemplar-lo.

«Mireu l'arbre de la Creu, on morí el Salvador del món. Veniu i adorem-lo».

Contemplem l'arbre de la Creu. Hem d'adorar-lo? Perquè diu que aquí va morir el Salvador. En passat. I avui, en els nostres dies, segueix clavada la salvació del món en l'arbre de la creu? Continua morint? És a dir, per a mi no és el més important si en el passat va estar clavada la meva salvació. Per a mi no és vital si la història em diu la veritat de Jesucrist. Si va existir. Per a mi és vital avui, més aviat: Si avui resta clavada en la creu la meva salvació. Si avui existeix Crist. Si puc comptar amb un Crist viu.

I em giro envers la celebració de la mort de Jesucrist. Em giro cap a la Paraula de Déu. Què em diu aquesta paraula?

El profeta Isaïes em presenta un relat d'un Servent del Senyor, em presenta una fotografia esgarrifosa d'aquest Servent: Tothom s'esglaia de veure'l, rostre desfigurat, sense aspecte humà. Sense figura. Menyspreat. Evitat, arraconat pels homes, sense res d'humà, desestimat...

El retrat d'aquest Servent continua amb colors molt vius. Podeu rellegir personalment aquest capítol 52 d'Isaïes. Però jo vull deturar-me en aquesta última pinzellada del retrat: desestimat, menyspreat, no-res.

«Desestimat», és una paraula que vol dir «sense estima», «sense amor». Mireu: una persona sense amor, sense cap mena d'estima per part de ningú, no pot aguantar psicològicament. I mor. És no-res.

Aquesta mateixa situació ens refereix la Paraula sobre el Servent sofrent, Jesucrist. Això ho repeteix també la carta als Filipencs quan ens diu que va prendre la condició d'esclau i es va fer «no-res». Crist a la creu és no-res: un maleït, un blasfem, un sense-Déu. Abandonat per Déu i pels homes. Un home, l'Home, abandonat per Déu i pels homes. Us ho imagineu? Terrible. Ens ho diu el mateix Crucificat: «Em moro de tristesa». «Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat?».

Però la meva fe em demana, m'exigeix, mirar el Crucificat. Perquè hi ha una petita llum a l'últim alè del Crucificat: «Pare, a les teves mans encomano el meu esperit».

La meva mirada, la meva contemplació de la creu pot ser un increment de llum i d'esperança per al crucificat. O per a mi mateix.

Perquè avui la invitació de la litúrgia continua essent viva: «Mireu l'arbre de la Creu on morí el Salvador del món. Veniu i adorem-lo. Mireu l'arbre de la creu».

Mireu el seu fullatge, la multitud de les seves branques: On era Déu en els catastròfics terratrèmols d'aquestes setmanes passades? On és el Déu que té cura dels lliris del camp, en les multituds que pateixen i moren diàriament de fam? On és Déu en la legió de persones humanes de totes les edats, que, pitjor que pàries, estan lligats a un treball de veritable esclavitud per arribar a fer poc més d'un àpat diari, i encara dolent? On és Déu en les nacions famolenques que, en lloc de rebre arades per conrear la terra, reben armes perquè hi puguin reposar després d'haver-se matat entre si? On és Déu en els moderns camps de concentració on s'amunteguen, malviuren i moren exiliats, immigrants, desposseïts de pàtria, de terra, família...? On és Déu en aquestes multituds que se'n van d'aquest món, sense defensa, sense justícia? Qui medita sobre el seu destí?

Déu és en aquestes multituds. Déu és aquí present. En una nova, actual i desesperançada creu. El Déu viu, que continua alimentant una forta esperança. Déu està present en aquests crucificats del nostre temps. El Déu viu està ressuscitant en aquestes multituds. Però simultàniament la llum d'aquest Déu de la vida s'apaga en la nostra societat del benestar. Tenen raó els ateus i agnòstics, que s'escandalitzen de les tragèdies del nostre temps quan pregunten: on és Déu? O els qui no ens escandalitzem, però en el fons ens preguntem també: On és Déu? O ens quedem indefensos sense una paraula de resposta.

En nosaltres minva el sentiment de la presència de Déu. En nosaltres va decaient la nostra consciència del Déu de la vida. Ens quedem amb les breus i superficials alegries de la vida que se'ns esvaeixen aviat. I ens queda el buit de Déu. I la desorientació en la recerca d'aquest Déu, font de vida i d'amor.

Contempleu la creu. Contempleu el Crucificat. Avui, en la celebració d'aquest drama del Divendres Sant, contempla al Crucificat. Recull i guarda el seu últim alè: «Pare, a les teves mans encomano el meu esperit!».

I hem de saber que demà, i demà passat, i l'altre, continuarà el drama de la creu en l'inimaginable sofriment d'aquestes multituds escampades per tota la faç de la terra. I on roman viva la presència de Déu. També demà, i demà passat, i l'altre, hem de contemplar el Crucificat en aquestes multituds ultratjades. Tingudes per nosaltres, els homes, com ferides, humiliades i oblidades de Déu.

Però, repeteixo, aquí hi ha una presència viva, creixent de Déu, en nosaltres una presència cada dia més tènue, decreixent. Però no hem d'oblidar que la raó que Déu s'hagi revestit de la nostra humanitat —que n'és d'insondable el misteri d'aquest Déu amor!— és obrir un camí de solidaritat i de reconciliació. Amb Déu, i entre nosaltres, tota la humanitat. Si no arribem a comprendre això no arribarem mai a comprendre i viure la nostra fe cristiana. El nostre temps és un temps que constreny per treballar per la unitat i la reconciliació. És una tasca permanent d'un cristià allà on l'ha posat el Senyor.

Mira la Creu. Mira el Crucificat. És, diu el poeta, la humanitat en dolorós part. Tu en aquest part dolorós, pots obrir els teus ulls a la llum d'una nova vida. Depèn de la teva resposta a aquest Crist que t'ofereix els seus braços oberts per acollir-te i abraçar-te.

DIJOUS SANT: MISSA DE LA CENA DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet

Ex 1-8.11-14; Sl 115,12-18; 1Co 11,23-26; Jn 13,1-15

«Jesús sabia que havia arribat la seva hora, la de passar d'aquest món al Pare. Ell que sempre havia estimat els seus en el món, ara els estimà fins a l'extrem».

Quin és el signe d'aquest amor? Posar-se a rentar els peus als deixebles. Era el servei més baix, el servei de l'esclau. Per això Pere es rebel·la. Ha d'acceptar aquest gest de Jesús si desitja continuar essent el seu apòstol.

Però Jesús completa el seu signe amb unes breus paraules aclaridores: «Si jo, que sóc el Mestre i el Senyor, us he rentat els peus, també vosaltres us els heu de rentar els uns als altres. Us he donat exemple perquè ho feu tal com jo us ho he fet». Vosaltres heu de rentar-vos els peus els uns als altres. Heu de servir-vos els uns als altres.

I els fa una pregunta fonamental: «enteneu això que us acabo de fer?»

Avui, escoltar el relat de l'evangeli sobre l'escena del cenacle, té una viva actualitat. I la pregunta de Jesús és per a nosaltres: entenem nosaltres aquest gest de Jesús? entenem què és això de rentar-nos els peus els uns als altres?

Què pretén Jesús en aquest Darrer Sopar? Jesús estava duent a terme la seva vida entre els homes, fet en tot com nosaltres, menys en el pecat. Arriba la seva Hora. El rellotge ja anava marcant el temps, el seu temps, al llarg dels anys. Però ara arriba el que solem dir: "l'Hora de la veritat"...

Jesús en les seves caminades pels diferents indrets i ciutats de Palestina, va preparant amb els seus seguidors el projecte d'un nou moviment, d'una comunitat eclesial, que es recolzarà en Ell, que Ell mateix alimentarà, i que tindrà la missió d'obrir camins per a fer realitat el Regne de Déu. I això ho haurien de fer amb una actitud de servei humil i fratern, que havia estat l'estil de Jesús entre els homes. I així viure amb l'esperança posada en la definitiva trobada de la festa final. Jesús els anava manifestant el seu amor, en la convivència diària.

Ara, «els va estimar fins a l'extrem». Avui Jesús fa el gest, que acompanya amb unes breus paraules, demà, Divendres Sant, aquest gest serà la cruel realitat de buidar-se totalment en el seu amor, de dur l'amor extrem fins a la vora del no-res, de l'anihilació. Fins a la mort. «Ens va estimar fins a l'extrem».

L'amor endinsat en el més íntim de la nostra naturalesa. L'amor de Déu que estava arrelat en les entranyes de l'home, es desarrela per a buidar-se tot ell. L'amor assedegat, a l'amor fet fam, que per a sadollar-se es deixa menjar. Per a embolcallar-nos per dintre en aquest amor entranyable.

I és, aquest, el moment singular perquè el nostre amor es faci entranyable. És en aquest moment, Eucaristia de Dijous Sant, i cada Eucaristia que celebrem, quan tenim l'oportunitat de celebrar «l'amor fins a l'extrem», i alhora que ho celebrem se'ns obre el camí per a endinsar-nos en el més profund d'aquest misteri d'amor que dóna vida, que dóna la vida. Cada vegada que celebrem aquesta eucaristia, mengem d'aquest pa i bevem d'aquest calze anunciem la mort de Senyor, és a dir la mort d'amor, de pur amor que diu el poeta:

«Els homes amb justícia ens morim;

mes Tu, sense merèixer-ho et vas morir

de pur amor...».

I ens va deixar el seu manament: «Us he rentat els peus, jo, el vostre Mestre i Senyor. També vosaltres heu de rentar-vos els peus els uns als altres. Jo, el vostre Mestre i Senyor us he servit fins a l'extrem. També vosaltres heu de servir-vos els uns als altres. Us he donat un exemple». Feu-ho com jo ho he fet.

El poeta diu a Déu:

«Amor de Tu ens crema,

amor que és fam, amor de les entranyes;

fam de la Paraula creadora».

Després de l'eucaristia; després de cada eucaristia: ens crema l'amor de Déu? ens crema aquest amor extrem en les entranyes fins a no poder contenir-lo? Sentim dintre la Paraula de Déu com un foc que no podem contenir, o llanguim en la nostra vida famolencs d'aquesta Paraula, que no acabem d'acollir i guardar en el cor?

Perquè, dirà també el poeta:

«Només menjar-te ens apaga l'ànsia,

pa d'immortalitat, carn divina,

i ens entra un ferotge amor de vida».

Centrem, aquests dies, la nostra vida en les celebracions d'aquesta Setmana. Cuidem la celebració i vivència d'aquests misteris, ja que, com ens hi orienta també sant Bernat, «és tal l'eficàcia dels sagraments que celebrem aquests dies, que són capaços de partir els cors de pedra i ablanir els pits de ferro. Davant la Passió de Crist veiem, en els nostres mateixos dies, que el cel es compadeix, la terra tremola, les pedres ragen i els sepulcres s'obren per la confessió dels pecats».

Però la rutina i la inconsciència poden avortar l'eficàcia de les coses més santes.

CELEBRACIÓ COMUNITÀRIA DEL SAGRAMENT DE LA RECONCILIACIÓ

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

Els cristians sabem prou bé que l'essencial és sempre la caritat, l'amor. El mateix sant Joan de la Creu ens ho recorda, quan ens diu: "Al final de la vida, seremos juzgados sobre el amor". Així doncs hem de tenir un amor vertical vers Déu, a qui hem d'estimar sobre totes les coses, com a Déu i Senyor que és, que ho ha fet tot, i ens beneeix i ens estima, i fins a donar-nos el seu propi Fill com a rescat pels nostres pecats. L'altre aspecte de l'amor, és el d'estimar els germans com a si mateix, i bolcant-nos a ells amb el mateix amor que Déu ens té. No ho hem de fer per nosaltres mateixos, sinó perquè Déu ho vol així, per difondre en ells el seu amor. I un altre aspecte a tenir present, és el de la "misericòrdia" del Pare, que mai copçarem prou bé que és lent per el càstig, i ric en perdó. I això ens ho explica amb la paràbola escoltada del fill pròdig, en què Jesús ens vol fer conèixer la bondat i tendresa del nostre Pare del cel. Que ell enyorava el fill perdut i, des del mirador de casa seva, vigilava quan tornaria; en veure'l venir, es commogué i corregué a abraçar-lo i besar-lo. Així ens estima Déu, perquè sap que som uns poca pena, tot i que ha de respectar la nostra llibertat, i fins quan ens estimbem. Per això, quan nosaltres hem pecat i ens hem apartat del seu amor, ell ens enyora i frisa pel nostre retorn. I quan nosaltres ens girem de nou cap a Déu, ell corre a abraçar-nos, a oferir-nos el seu perdó i l'oblit dels nostres mancaments. Perquè ell es commou i s'alegra pel nostre penediment. I varen matar el vedell gras i van celebrar la recuperació del fill perdut menjant i bevent i dansant, per significar amb això l'alegria de Déu. L'alegria del nostre Pare del cel cada vegada que nosaltres ens penedim del mal i, refiats del seu amor, tornem als seus braços. El fill petit havia fugit de son pare i, lluny de casa, s'havia donat a la disbauxa. I quan, reduït a la misèria, s'havia trobat només amb la seva buidor. ¡Sortós d'ell que va tornar! I sortosos de nosaltres sempre que ens girem de nou al nostre Pare del cel, delerosos del seu amor. El fill gran havia estat fidel al pare i a la vida ordenada; però no havia après a valorar la companyia paterna, ni havia après a estimar el germà. Per això el Pare el convida a estimar i a alegrar-se; i ens convida, a nosaltres, a alegrar-nos pels nostres germans tornats a bon camí. Amén.