DIUMENGE DE L'OCTAVA DE PASQUA

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet

Ac 5,12-16; Sl 117,2-4.22-27; Ap 1,9-13.17-19; Jn 20,19-31

«Al capvespre d'aquell mateix dia, que era diumenge»

«Al capvespre d'aquell mateix dia, que era diumenge, els deixebles, per por dels jueus, tenien tancades les portes del lloc on es trobaven». Tot i que ja han passat vuit dies del nostre calendari des del dia que ens vam reunir per celebrar joiosament la Pasqua del Senyor, per l'Església aquests vuit dies han estat com un de sol; un sol dia celebrat al llarg de vuit dies; un sol dia, aquell dia de la resurrecció del Senyor que l'Església estén al llarg de vuit per remarcar la centralitat d'aquest dia per a la nostra fe i la nostra vida cristiana. Així, aquest dia, que tot ho renova i regenera, esdevé imatge d'aquell avui etern i tothora present propi de la vida de Déu. Aquest dia és aquell avui en què ha obrat els Senyor de què parla el salm, és a dir, aquell avui en què el salm ens invita a escoltar la veu de Crist que clama: «si avui sentiu la seva veu, no enduriu els vostres cors»; avui és el dia de la resurrecció de Crist d'entre els morts, el dia de la victòria sobre el pecat i sobre la mort, el dia de la renovació de totes les coses: com no ha de ser aquesta la veu que se'ns invita a escoltar, la veu que ha de ressonar dins nostre per tal de no endurir els cors i cantar el càntic nou?

Aquell dia, al capvespre, els deixebles es trobaven amb les portes tancades. Havien escoltat la seva veu? Tenien les portes tancades de la cambra on es trobaven o les del cor que d'esglaiats com estaven no podien reconèixer la veu d'aquell que els cridava? Els deixebles han estat els testimonis oculars de tot el que ha succeït fins a la mort del seu mestre, però han estat incapaços de comprendre que, especialment, aquells dies de la seva passió, el Senyor els ha demostrat fins on els estimava, fent conèixer amb aquest seu amor, el Pare. Els deixebles, durant la passió, han estat a l'altre costat de la llum que il·lumina tot home: s'han escapat, han fugit, l'han negat, l'han traït... han estat atrets al costa de la foscor i de les tenebres. Ara, tot i que s'ha reunit, tancats per por continuen en aquest mateix costat, cal dir que força confosos pel testimoni de Maria Magdalena, que els havia anat a trobar i els anuncià que havia vist el Senyor i tot el que ell li havia dit. La por, però, els ha vençuts i els ha reclòs, tancats sobre ells mateixos han de tenir tancades les portes de la seva estança.

També en els nostres dies, en l'avui de l'Església que ens toca viure, la por ens pot fer recloure i tancar-nos. L'escàndol que estem vivint, els crims comesos per alguns que, de retruc, afecten tota l'Església... Judes redimit que torna a trair el seu Senyor... i no només Judes, també es troben entre nosaltres el qui nega, el qui fuig, el qui abandona... quan menyspreem el germà, quan l'insultem, quan li neguem allò que per justícia li pertoca, quan deixem de fer allò a què estem obligats, quan... no som aleshores deixebles que abandonem Crist, que fugim de Crist, que neguem Crist o que, fins i tot, traïm Crist? També nosaltres hem endurit el nostre cor, ens tanquem i sucumbim a la por.

Hi ha motius per recloure's, per iniciar una caça de bruixes, re renegar del germà criminal —jo no sóc d'aquests, ens podem dir. Reneguem del crim, del silenci encobridor, però no del germà criminal, del germà que calla... tots ells també jan estat englobats en aquell clam de Jesús a la creu: «Pare, perdona'ls, que no saben el que fan».

Perquè, aleshores com ara, el dia de la seva resurrecció i avui, 11 d'abril, Crist està dret, ferm davant la porta del nostre cor per trucar, per escampar les tenebres que ens esglaien, per desvetllar-nos del son de la nostra letargia i oferir-nos el fruit preciós de la seva Pasqua: la seva pau. «Pau a vosaltres». Jesús entra al mig de les nostres vides per donar-nos l'alè de la seva vida: Rebeu l'Esperit Sant. Perquè, per molt que els deixebles hàgim fallat al mestre, Ell, el Mestre, no ens ha fallat mai: el seu amor ha romàs inalterat davant, fins i tot, la negació de Pere i la traïció de Judes. La immensitat de l'amor de Déu, en definitiva, ha brillat molt més fort amb l'autodonació amorosa de Jesús enmig de la caiguda dels deixebles. I això és tant vàlid, ahir com avui. Per poder viure d'aquest amor venç les tenebres i les cadenes del pecat i de la mort, ens cal però romandre units, posar l'esperança només en el Senyor, deixar de ser incrèduls i esdevenir creients. Si, com Tomàs, ens apartem de la comunitat eclesial, difícilment podrem creure i esperar en Aquell que ressuscitat d'entre els morts pot encara mostrar-nos els forats de les seves mans i del seu costa, signe extrem del seu amor envers nosaltres.

Sigui qui sigui el deixeble amb qui ens veiem més identificats, que aquesta eucaristia que estem celebrant sigui per a tots i cada un de nosaltres veritable encontre amb Crist ressuscitat, victoriós de la mort i del pecat, font única de la nostra alegria.

DIUMENGE II DE PASQUA (C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
Ac 5,12-16; Sl 117,2-4.22-27; Ap 1,9-13.17-19; Jn 20,19-31

Reflexió: Pasqua (2)

La Pasqua del Senyor és la font dels Misteris. La Nit de la Vigília Pasqual, mare de tot el Misteri cristià. Com ens ensenyen els Sants Pares, del costat de Crist a la creu van brollar els sagraments mitjançant els quals se'ns comunica la vida del Crist Ressuscitat. Participem per ells en la seva vida. Crist mor per a comunicar-nos plenament la seva vida. Trenca els límits de la nostra naturalesa humana, per a ser glorificat i donar-nos el seu Esperit, que lliura al Pare en l'últim alè de la creu, per a vessar-lo en nosaltres i posar-nos també en un camí de glorificació.

Ara tot ha estat consumat. S'ha dut a terme el sacrifici que consuma la seva vida en l'amor extrem, que dóna la vida, per a comunicar-nos-la a nosaltres. El que s'anticipa el dia d'abans en l'Eucaristia del Darrer Sopar, memorial de la seva Passió, es compleix en la creu, i es renova incessantment en el misteri de l'Eucaristia fins que Ell torni en la seva glòria.

La vida que brolla de la mort és l'essència més íntima de tots els Misteris. És també el contingut essencial del Misteri Pasqual.

El Baptisme amb la Confirmació realitza en cada cristià el pas d'aquest món a la vida de Déu; i l'Eucaristia ofereix a l'Església l'oportunitat d'experimentar de nou la Mort del Senyor juntament amb Ell i entrar així en la vida eterna de Crist en Déu.

Quan està transmetent la vida, en el centre de la vida de l'Església hi ha aquella Acció del Senyor i Espòs que va fer que en la creació brollés novament la vida: la seva Mort de creu, que va vèncer la mort de la naturalesa, i la seva Resurrecció per la qual va introduir la creació sencera en la vida divina. Per això, la Pasqua és la festa principal de l'Església, com la Mare dels vivents.

Pasqua és el començament de la santedat. La Pasqua ens torna a la santedat, a la participació de la santedat de Déu. La Pasqua, Mort i Resurrecció del Senyor, és la font única de tota santedat. Perquè la santedat és fruit de la creu. La conseqüència final de l'amor que arriba fins a l'extrem de la seva donació. Gràcies a la Creu la naturalesa humana va quedar submergida en la plenitud de la santedat de Déu. La santedat del Senyor ressuscitat és la santedat de la seva Església. Per això no hi pot haver ja en ella res que no sigui sant. L'Església viu permanentment en la Pasqua, per això ha de ser necessàriament una Comunió de sants. Però això no vol dir que sigui perfecta en els seus membres. Estan, han d'estar en el desig ardent d'anar fent aquest camí de santedat.

Paraula

«Els apòstols obraven molts miracles i prodigis entre el poble». El primer gran signe va ser la imatge de ser una comunió en l'amor després de la Pentecosta. Una comunitat que donava una imatge correcta del Crucificat-Ressuscitat.

«Tots es reunien unànimement en el pòrtic de Salomó». La imatge d'una comunitat que anava creixent gràcies a un correcte enfocament de la seva vida: pregària en comú prèvia, compartir, solidaritat...

«Escriu en uns fulls això que veus i envia-ho a les set comunitats». I així ho va fer, escrivint-ho no pas tot, com diu Joan en el seu evangeli, sinó tot allò que és necessari i suficient per a suscitar la nostra fe.

«No tinguis por. Jo sóc el primer i el darrer, jo sóc el qui viu. Jo que era mort ara visc per sempre més i tinc les claus de la mort». El qui viu, i té el domini de les fonts de la vida, i tot tendeix a aquest punt nuclear que és el Crist Ressuscitat, amo i senyor de les fonts de la vida.

«Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat, així us envio jo». Pau! Aquesta és la salutació del Ressuscitat. Necessitem pacificar el nostre cor, per a seguir servint avui aquest missatge de pau.

«Rebeu l'Esperit Sant; a tots aquells a qui perdonareu els pecats els quedaran perdonats; a qui no els perdonareu, quedaran sense perdó». L'Esperit, és l'Esperit d'amor de Jesús Ressuscitat. Ens ensenya, i ens il·lumina per a perdonar com fa Jesús en la creu amb els qui el crucifiquen. No tots, lamentablement, ho fan així.

Saviesa sobre la Paraula

«Fixeu-vos bé, benvolguts germans: el misteri de la Pasqua és nou i antic, etern i passatger, corruptible i incorruptible, mortal i immortal. Antic segons la Llei, però nou segons la Paraula. Passatger en la seva figura, però etern en la gràcia. Corruptible pel sacrifici de l'anyell, però incorruptible per la vida del Senyor. Mortal per la seva sepultura en la terra, però immortal per la seva resurrecció d'entre els morts. La Llei és antiga, però la Paraula és nova. La figura és passatgera, però la gràcia eterna. Corruptible l'anyell, però incorruptible el Senyor, qui, immolat com anyell, va ressuscitar com a Déu». (Melitó de Sardes, Homolia sobre la Pasqua)

«El Primogènit és, a més, justícia, santificació, amor, redempció, i altres coses semblants. Si la nostra vida estigués segellada amb aquestes característiques, donaríem tals senyals de la noblesa del nostre naixement, que els qui les veurien en la nostra vida donarien testimoni de la nostra germanor en Crist. Ell mateix és qui ens ha obert la porta de la resurrecció, i per aquesta raó s'ha convertit en primícies dels qui dormen; tots nosaltres ressuscitarem en un obrir i tancar d'ulls amb la trompeta final (1Co 15,52). Això és el que Ell ha fet patent per les coses que va obrar en si mateix i en uns altres que havien estat vençuts per la mort». (Sant Gregori de Nissa, Sobre la vocació cristiana)

«Importa conèixer per a qui es mor i per a qui es viu, ja que hi ha una mort que fa viure i una vida que fa morir». (St. Lleó Gran, Sermons)

DIVENDRES DE L'OCTAVA DE PASQUA

Homilia predicada pel P. Maties Prades

Ac 4,1-12; Sl 117; Jn 21,1-14

Estimats germans:

M'impressiona molt Jesús quan, ja ressuscitat, el veig tan senzill i proper. És l'amic que es fa present. La creu l'ha fet encara més humà, molt humà. S'apareix als deixebles amb naturalitat, inesperadament. Ell sap que la seva passió i mort va ser una experiència molt dura per als seus amics. Han quedat marcats per un «fracàs», i als ulls de tothom ells també han fracassat. Tampoc degué ser fàcil assimilar el fet de la resurrecció. Van viure, sens dubte, un procés que va necessitar temps i maduració, amb moments de desànim i de dubte. Sembla que alguns d'ells van marxar de Jerusalem i van tornar als seus pobles i al treball que havien fet sempre. «Tot s'ha acabat. Cal començar de nou». Decepció i desànim en la nit fosca de la fe. Ni els mateixos apòstols se'n van deslliurar.

Jesús va a trobar altra vegada els seus deixebles. I ho fa en un moment qualsevol de la seva vida ordinària, marcat, però, per la contrarietat: «aquella nit no pescaren res». La presència de Jesús al llac vol dir que no ens deixa mai sols. Però no sempre és fàcil reconèixer-lo. Sols la fe, que comporta confiança i amor, ens fa cridar, com Joan: «És el Senyor». La mirada profunda de qui ha contemplat Crist penjat a la creu, el pot reconèixer desprès enmig de la foscor. La saviesa de la creu, germans.

La Pasqua dóna una nova llum, una mirada nova. Crist hi és present i ens il·lumina el camí. La professió de fe de Joan obre els ulls de Pere que, no podent esperar més, es llança a l'aigua per estar el més aviat possible amb Jesús. Pere canvia perquè ha vist Jesús el Salvador, i ara podrà afrontar les circumstàncies amb valentia.

Jesús no retreu als seus apòstols que l'hagin abandonat, negat i traït. Simplement els invita a menjar i continua oferint-los la seva amistat. Què podem fer nosaltres dins la barca de Pere, l'Església, enmig del món? Després d'una llarga nit, quan tornen a terra amb les mans buides, el Senyor, des de la platja, els convida, ens convida, a intentar-ho una altra vegada. El resultat supera totes les previsions. Sense Crist no podem fer res (cf. Jn 15,5). L'abundància assenyala la presència de Crist en la nostra vida. Jesús ens ve a buscar perquè som importants per a Ell. «És el Senyor». Enmig de les tempestes, que fan balancejar la nostra barca, ens retorna la calma i ens convida al seu banquet. Alimentats i conformats així per aquesta trobada, podem seguir el camí esperançador de Pasqua.

DIMARTS DE L'OCTAVA DE PASQUA

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

La Pasqua de Crist és la nostra pròpia Pasqua, "ja que hem ressuscitat juntament amb el Crist" (cant de comunió). I quan Déu "ens ha concedit la gràcia incomparable del baptisme" (postcomunió), "pel seu propi misteri pasqual ens ha salvat" (col·lecta), i ens prepara "per concedir-nos en el cel el goig que ara ja ens fa feliç a la terra" (col·lecta i postcomunió). Per això ens fa "cercar allò que és de dalt, on hi ha el Crist assegut a la dreta de Déu; i estimar allò que és de dalt" (cant de comunió), que ho hem de fer per mitjà de la rectitud i la veritat. El camí que hem de seguir és llarg, però el fem "confiant en ell –el Crist- i no quedarem confosos", perquè ens "recolzem en el seu braç i mai no caurem" (cant d'entrada).

La lectura primera ha estat dels Fets dels Apòstols [2, 36-41], en què se'ns ha fet posar l'accent en "convertiu-vos, i que cadascun de vosaltres es faci batejar en el nom de Jesús" (verset 38). I és que davant el missatge apostòlic només hi cap una opció per part dels jueus i pels pagans que siguin d'un cor recte, com és la de deixar la senda escarriada per mitjà de la conversió, la fe i el baptisme, que confereix el perdó dels pecats i el do de l'Esperit.

El salm responsorial escollit era el 32 [4-5. 18-19. 20 i 22 (R.: 5b)], que ens ha fet cantar que "la terra és plena de l'amor del Senyor", perquè el Senyor vetlla pels seus fidels. I és que sabem de cert que les nostres joies i les nostres penes no li són indiferents, que el seu amor no ens deixa mai i que fins dels pitjors mals ens ajudarà a sortir-ne bé, segons aquell mateix designi amb què la seva paraula va crear l'univers.

I l'evangeli era també de sant Joan [20, 11-18], on ens ha fet notar que "Maria Magdalena anuncià que havia vist el Senyor i que li havia dit això" (verset 18). I és que Jesús s'apareix primer a Maria Magdalena que havia anat a plorar prop del sepulcre. I, després d'uns moments de dubtes, ella reconeix al Mestre i rep d'aquest l'encàrrec d'anunciar als deixebles que ell –Jesús- havia de pujar al Pare. Amén.

DIUMENGE DE PASQUA. LA RESURRECCIÓ DEL SENYOR: MISSA DEL DIA DE PASQUA

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet

Ac 10,14.37-43; Sl 117,1-2.16-17.22-23; Col 3,1-4; Jn 20,1-9

«Oh Déu, avui el vostre Unigènit ens ha obert les portes de l'eternitat... feu que els qui celebrem la resurrecció del Senyor ressuscitem amb Crist en la llum de la vida». (Oració col·lecta)

Això hem pregat en l'oració inicial d'aquesta solemnitat...

Les portes de la vida tornen a obrir-se amb el retorn d'una nova primavera, que s'anuncia, que s'expressa amb aquesta bella imatge de Joan Maragall: «Quan una branca ja no pot més de la primavera que té a dintre, entre les fulles abundants brolla una flor com expressió meravellosa. No veieu en la plenitud de les plantes l'admiració d'haver florit? Així nosaltres quan brolla en els nostres llavis la paraula vertadera». (Elogi de la Paraula)

O en la Simfonia n. 2, Resurrecció, de Mahler, que ens suggereix que aquesta vida que reneix es prepara amb el que se sembra prèviament: «És per a tornar a florir que has sembrat. L'amo de les messes camina i recull les garbes, ens recull als morts. El meu cor creu, res de tu no es perd... Allò que s'ha estès ha de ressuscitar. Cessa de tremolar, prepara't a viure».

Però serà sobretot en l'espai interior del gènere humà on Déu posarà, amb la seva imatge, les fonts de la vida, la llavor d'una permanent vida nova. Apareixent, sobretot la dona, la mare, com a col·laboradora del Déu de la vida: «Jo no sé com heu vingut a l'existència en les meves entranyes; no sóc jo qui us ha donat l'esperit i la vida, ni he organitzat tampoc els elements del vostre cos. Sapigueu que és el Creador del món el que modela l'home des de la seva concepció i totes les coses des del seu origen, el qui us retornarà misericordiosament l'esperit i la vida». (2Ma 7,22s)

Així s'expressa aquella mare del llibre dels Macabeus davant el martiri dels seus set fills. Una dona, una mare segura de les fonts de la vida que no s'esgoten: «Vau aparèixer en les meves entranyes... El Creador sap com us ha modelat a cadascú. Ell us retornarà l'esperit i la vida».

La solemnitat de Pasqua ens confirma aquesta paraula. Cessa de tremolar, prepara't a viure, torna l'harmonia a la creació. Ha començat a Galilea una nova melodia, com anuncia Pere: «Ungit per Déu, amb la força de l'Esperit i amb poder, passà per tot arreu fent el bé, i donant la salut els qui estaven sota la dominació del diable... El mataren penjant-lo en un patíbul, però Déu el ressuscità el tercer dia i concedí que s'aparegués a nosaltres. Ell ens ordenà que prediquéssim al poble... per donar testimoni d'aquesta vida nova».

Aquesta és la gran obra del Déu creador: incorporar tota la humanitat al seu cercle d'amor, la Trinitat. Incorporar-nos al seu Regne la plenitud del qual es manifesta amb la Resurrecció.

No serà estrany que sigui la dona la primera que proclami la Resurrecció. Ella va ser elegida per Déu la col·laboradora més íntima en el servei a la vida. La dona serà també la que trencarà el silenci d'aquella albada que com branca de primavera ja no podia contenir tanta vida nova. Una dona donarà el primer crit:

«Digueu-nos oh Maria,

què heu vist en el camí,

—La tomba que va obrir

el Crist quan ressorgia

i el Crist que revivia

amb glòria sense fi».

Cessa de tremolar Maria. Cesseu de tremolar Pere i Joan, que encara no creieu en la nova vida. Prepareu-vos per a viure. És necessari que els cors de la nova creació, els cors de la Resurrecció facin escoltar la seva melodia fins als confinis de la terra. Aquest és el desig del Ressuscitat: «Ell ens ordenà que prediquéssim al poble assegurant que ell és el qui Déu ha destinat a ser jutge de vius i de morts?».

La Resurrecció. Aquí hi ha el nucli de la nostra fe. Aquí el sentit de la nostra existència cristiana. Aquí contemplem una vida nova que neix del silenci de la mort, com la primavera brolla del silenci de l'hivern.

La Resurrecció, la gran notícia encara desconeguda per a molts. La Resurrecció, la gran notícia amb escassa incidència en la vida de la humanitat, en la vida fins i tot de molts cristians.

Potser necessitem ponderar el valor de la dona. Potser necessitem escoltar la remor de les fonts de la vida prop de la dona. Una dona que encara no té el protagonisme que mereix, en la nostra societat, subjecta encara a un tant per cent de quotes de participació.

El Creador modela la nova vida en el si de dona. Hi ha un espai especial en el si de la dona.

I a partir de la resurrecció un espai diví també en l'interior de cada creient: temple de l'Esperit de Jesús.

Les fonts de la vida i de l'amor resideixen en el cor dels creients. Per a buscar les coses de dalt, que són també les de baix. Buscar les coses de dalt, passant per baix fent el bé. Fent de la nostra existència un generós servei a la vida que és un servei d'unitat i reconciliació.