DILLUNS DE LA SETMANA VI DURANT L'ANY (I)

Sant Ciril i sant Metodi
Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

Metodi, i el seu germà Constantí, eren fills d'un alt funcionari de Bizanci destinat a Tessalònica. Aquí fou on van néixer, vers l'any 825. Després d'haver estudiat a Constantinople, van ser enviats pel Patriarca Foci a Moràvia, on aconseguiren un gran èxit apostòlic amb la traducció de la Bíblia i la celebració de la litúrgia en llengua eslava. Però en foren denunciats al papa Nicolau I pels missioners llatins i hagueren d'anar a Roma a presentar-hi les seves disculpes (l'any 868). Portaren amb ells les restes del papa sant Climent, que havien descobert, o creien ells que ho eren, a Crimea. Per això foren rebuts amb gran honor en la Ciutat apostòlica. Allà mateix moriria Constantí un xic més tard, després d'haver fet professió monàstica baix el nom de Ciril, el 14 de febrer del 869. Pel que fa a Metodi, el Papa el consagrà com a arquebisbe de Sirmi, i l'envià en qualitat de llegat seu per a tots els països eslaus. Encara hi haurien certes discrepàncies entre Roma i el seu llegat en relació a la llengua litúrgica, però no tingueren cap gravetat. En morir Metodi a Vellehrad (avui Txecoslovàquia), el 6 d'abril del 885, els seus funerals se celebraren en llatí, grec i eslau.

De les lectures de la sisena setmana, la primera era del llibre del Gènesi [4, 1-15. 25], on se'ns ha fet notar que "Caín es llençà sobre Abel, el seu germà, i el matà" (verset 8). Veïna dels hebreus, la tribu dels quenites tenia una tradició oral sobre el seu avantpassat epònim, un tal Caïm. Com que les relacions entre aquests veïns eren bastant freqüents, no ens ha d'estranyar que trobem a la Bíblia característiques pertanyents a aquesta tradició. Però quan els hebreus es mantenien tan units al seu passat nòmada, en els quenites ja s'havia operat el canvi, adaptant-se a la vida sedentària i agrícola, especialitzant-se en l'artesania. Caín era, doncs, agricultor quan Abel era pastor. Exaltant el sacrifici d'Abel, l'autor d'aquesta tradició pren el partit de la cultura nòmada, perquè –per a ell- totes les desgràcies vindran per l'estabilitat, i ens dirà que, espiritualment, la cosa té una certa veritat, ja que la fe no es desenvolupa en un terreny on les seguretats són molt nombroses.

Pel que fa al salm responsorial, l'escolli't ha estat el 49 [1 i 8. 16bc-17. 20-21 (R.: 14a)], que s'ha decantat vers a "una litúrgia autèntica", ja que cal que la nostra vida estigui d'acord amb tot allò que expressem en les celebracions litúrgiques. És que Déu rebutja el culte insincer. I cada celebració litúrgica ens judica sobre aquesta autenticitat, perquè qui celebra l'Eucaristia sense el degut discerniment, menja i beu la seva pròpia condemna (com ens ho diu sant Pau a 1 C 11).

I l'evangeli era de sant Marc [8, 11-13 i cf. 14-21], on es demana "un senyal pels homes d'aquesta generació?" (verset 12). I és que Marc insisteix molt en el desconeixement i la incredulitat que envolten el missatge de Jesús. Aquest acaba de multiplicar els pans (Mc 8, 1-10). I entre dues travessades del mar, una discussió amb els fariseus posa de manifest llur ceguesa (vv. 11-13). Però, després, i a la barca, una altra discussió amb els seus deixebles els mostra desatents al significat dels miracles realitzats, ja que estan massa preocupats per les coses materials (16), quan, de fet, tenien amb ells l'únic "pa" veritablement digne d'interès, que no era altre sinó el propi i mateix Jesús (14b). Aspecte aquest a considerar també per nosaltres, a fi que les coses materials no ens ofeguin. Amén.

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER AL TEMPS DURANT L'ANY V

Diumenge VI durant l'any

Sant Ireneu de Lió, bisbe (Contra les heretgies, IV,13,1-2)

Els preceptes naturals de la Llei, Déu no els ha pas abolit, sinó que els ha amplificat i els ha acomplert. Amb aquests preceptes naturals vull dir tots aquells pels quals l'home esdevé just; preceptes que ja observaven abans mateix que fos donada la Llei, els homes justificats per la fe i que eren plaents a Déu.

«Si la vostra justícia no sobrepassa la dels escribes i els fariseus, no entrareu pas en el Regne del cel». La Llei, imposada a esclaus, educava l'ànima a partir de les realitats externes i corporals, i la feia seguir com per una cadena cap a l'obediència dels manaments, per tal que l'home aprengués a obeir Déu. El Verb, però, ha alliberat l'ànima, i ha ensenyat a purificar el cos des de l'interior, a partir de la voluntat i del cor. Calia aleshores suprimir les cadenes de l'esclavitud per les quals s'havia educat l'home; calia suprimir-les per poder seguir Déu sense cadenes; però també calia que fossin ampliats els preceptes de la llibertat i que augmentés la submissió al Senyor, perquè ningú no fos indigne del seu Redemptor.

És per això que el Senyor ens ha manat de no cobejar, en lloc de l'antic precepte de no cometre adulteri; i en lloc del precepte de no matar, ens mana de no enfadar-nos; ens mana no solament d'estimar el nostre proïsme, sinó àdhuc els nostres enemics; ens obliga no solament a ser generosos i disposats a compartir els nostres béns, sinó encara de donar, sense reclamar, els béns que ens hauran pres: «A qui et pren la túnica, dóna-li el mantell i tot», de tal manera que, no solament no ens hem de contristar com aquells que es veuen desposseïts contra el seu grat, sinó que ens haurem d'alegrar com els qui donen de bon grat, perquè de fet serà un do gratuït al nostre proïsme, més que no pas un cedir de mala gana a la necessitat. «Si algú t'obliga a fer una milla, fes-ne dues amb ell», per tal de no seguir-lo com un esclau, sinó de precedir-lo com un home lliure. En totes aquestes coses, d'aquesta manera, miraràs de fer-te útil al teu proïsme, si no tens en compte la teva dolenteria i, en canvi, li aboques plenament la teva bondat; d'aquesta manera seràs semblant al teu Pare del cel que «fa sortir el sol damunt de bons i dolents, i fa ploure sobre justos i injustos».

Comentari de sant Efrem sobre el Diatésaron (1,18-19)

Qui hi ha capaç, Senyor, de penetrar amb la seva ment una sola de les teves questions? L'assedegat que beu de la font, molt més és el que deixa que el que pren. Perquè la paraula del Senyor presenta molt diversos aspectes, segons la diversa capacitat dels qui l'estudien. El Senyor va pintar amb multiplicitat de colors la seva paraula, perquè tot el que la estudiï pugui veure-hi el que més li plagui. Amaga en la seva paraula varietat de tresors, perquè cada un de nosaltres pogués enriquir-se en qualsevol dels punts en què concentrés la seva reflexió. La paraula de Déu és l'arbre de vida que t'ofereix el fruit beneït des de qualsevol dels seus costats, com aquella roca que es va obrir al desert i va rajar de tot arreu una beguda espiritual. Van menjar —diu l'Apòstol— el mateix aliment espiritual i van beure la mateixa beguda espiritual.

LA CARTA DE L'ABAT

Estimada M. Lluïsa,

Despenjo de la felicitació de Nadal la segona estrella: l'esperança. Aquesta és una paraula important avui dia, la necessita el món d'avui, la necessitem tots. Perquè no és gaire fàcil viure avui animats d'aquesta virtut. No és fàcil, no tenir avui un tros de pa per donar als fills i esperar poder disposar d'ell amb el nou dia; no és fàcil viure en la violència de la guerra, i esperar que demà tornarà la pau; no és fàcil quedar-se avui sense feina i esperar que demà n'aconseguirem; no és fàcil trencar la família i esperar que en breu es recompondrà; no és fàcil que un responsable de la comunitat abandoni, i que la comunitat no perdi nivells d'esperança...

Tot un llarg rosari de situacions, d'allò més diverses, en la vida, que l'home viu amb esperança. Cada dia acabem el dia en situacions materials o anímiques molt diverses, però en qualsevol circumstància apaguem la llum amb la seguretat que tornarà l'albada, i que amb el dia nou viurem una situació nova. Jo crec que hi ha com una comunió total, o una sintonia perfecta entre la persona humana i el medi ambient. Aquesta sintonia jo diria que és fruit «d'una flama tremolosa, com diu el poeta Peguy, que travessa el gruix dels temps, una flama impossible de dominar, impossible d'apagar a l'alè de la mort. Aquesta flama, una nena de res, travessarà els mons plens d'obstacles... Una flama que fa caminar el món sencer, que l'arrossega».

Jo crec que aquí podem veure la mà de Déu, que en crear l'ésser humà, i en infondre-li un alè de vida, va deixar dins d'ell aquesta "flama" que ja no s'apaga. És el que suggereix la paraula de sant Pau en la seva epístola als Romans: «Trobem motius de gloriar-nos perquè sabem que la tribulació engendra paciència; la paciència, virtut provada; la virtut provada, esperança. I l'esperança no enganya, perquè Déu, donant-nos l'Esperit Sant, ha vessat el seu amor en els nostres cors» (Rm 5,4).

L'esperança és una flama viva dins nostre, que ens fa capaços de somiar, i simultàniament de despertar noves energies, nous desitjos ... per crear novetat, per buscar noves i millors situacions. Per això la paraula esperança va acompanyada d'una altra important: responsabilitat. És a dir que l'esperança no és passivitat, sinó resposta, una resposta que fa néixer des de dins aquesta "flama" que vol anar més enllà de la saviesa d'aquest món.

Per això l'evangeli d'aquest diumenge 6è de durant l'any, contraposa dues maneres de plantejar la vida: «Es va dir»... «Però jo us dic». És la saviesa del món d'una banda, i la saviesa de Crist de l'altra, la saviesa misteriosa, amagada ... La saviesa, la flama, que alimenta la presència del seu Esperit, que ningú pot apagar.

Cuida-la molt, aquesta flama. Una abraçada,

+ P. Abat

DIJOUS DE LA SETMANA V DURANT L'ANY (I)

Santa Escolàstica, verge

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
Gn 2,18-25; Sl 127; Mc 7,24-30

Jesús es mou cap a un lloc de silenci, en un país paga. Allà tal vegada no el reconeixen i tindrà temps de preparar els seus deixebles amb més cura. Però, entra en joc una dona, una dona sirofenícia que fa trontollar el joc de Jesús. Vés tu per on? Jesús és reconegut com a salvador. Humilitat i esperança entren en joc per part de la dona que vol la gràcia de la curació per a la seva filla.

La salvació és per al jueus en primer lloc. Els altres pobles, encara no els hi ha arribat l'hora. Jesús és aspre, experimenta la tensió relativa a la finalitat del seu ministeri: «Deixa que mengin primer els fills: no estaria bé de prendre el pa dels fills per tirar-lo als cadells». La dona hi està d'acord. Amb les paraules que Jesús pronuncia la dona encara en treu profit: «També els cadells, sota la taula, mengen les engrunes que els fills deixen caure». A Jesús li agrada la resposta de la dona: «Tens raó: vés que el dimoni ja ha sortit de la teva filla». Jesús li garanteix que la filla ja està curada. Humilitat i esperança vencen la resistència de Jesús.

L'home de Déu Benet (cf. Capítol XXXIII, Llibre II, dels Diàlegs, de sant Gregori), es troba amb la seva germana Escolàstica. Al vespre ella li demana de quedar-se, per parlar fins a l'endemà, de les alegries de la vida del cel. Benet refusa la petició: «Amb què surts, germana! No puc pas quedar-me fora del monestir!». El cel és seré. Escolàstica prega: «Fou una sola i única cosa alçar ella el cap i començar a caure la pluja». Benet s'emprenya. «Ella li va respondre: Veus? T'he pregat i no has volgut escoltar-me. He pregat al meu Senyor i m'ha escoltat».

La qui estimava més ha estat la qui ha guanyat la partida. Escolàstica ha pogut vèncer al seu germà. La dona sirofenícia amb l'amor per la filla ha vençut tot impediment.

Davant les contrarietats de la vida ens cal humilitat i esperança. L'amor és el qui guanya sempre la darrera partida.

DIUMENGE V DURANT L'ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Is 58,7-10; Sl 111; 1Co 2,1-5; Mt 5,13-16

Estimats germans i germanes: Com viure la nostra fe i posar en pràctica allò que sentim i estimem? Què ha de fer un cristià enmig de la societat? I com podem, entre tenebres i penombres, esdevenir nosaltres mateixos llum? Les lectures que hem escoltat ensenyen un programa de vida molt concret i actiu.

La primera resposta la tenim ja en el profeta Isaïes, que ens diu que allò que Déu espera de nosaltres no són grans manifestacions exteriors de pietat, sinó accions concretes i efectives en favor dels necessitats: alimentar els qui passen fam, acollir els desemparats, vestir els despullats... Podríem afegir: estimar sempre tothom sense mesura ni condicions. El profeta diu que qui actua així, i després acudeix a Déu, Déu li dirà de seguida: «Aquí em tens». L'espiritualitat bíblica es caracteritza per una relació directa entre l'amor a Déu i l'amor al proïsme. Aquest pensament arribarà a la seva culminació en les paraules de Jesús: «Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu» (Mt 25,40). Aquest comportament ens condueix cap a Déu, i omple de llum la nostra foscor.

La segona resposta la trobem en l'Evangeli d'avui; és una concreció de les benaurances que escoltàvem el diumenge passat. Només si del seu contingut em fem vida serem sal i llum. Ser sal i llum, ajudant de mil maneres als altres i compartint el que som i tenim, és el millor testimoni que pot donar un cristià en la família o en la comunitat, en el treball i en la societat. És el llenguatge de l'amor que tothom entendrà. I és la millor manera d'imitar Jesús, que al llarg de la seva vida «passà fent el bé». Se'ns demana que il·luminem amb la nostra vida la dels altres, que els donem esperança, que els ajudem a trobar sentit a les seves vides, que siguem persones de pau i de tolerància i de diàleg enmig del nostre món, com la sal que fa agradable el menjar. «L'home just, compassiu i benigne és llum que apunta en la fosca», diu el salm.

Germans, siguem fars de llum pel nostre exemple d'amor, de solidaritat i de servei. Si som coneguts "perquè anem a Missa", o "perquè som monjos", o "perquè pensem que som bones persones"... que siguem també automàticament coneguts perquè "sempre estem disposats a ajudar", evitant de dir: "això no em toca, no està en el programa". Si manifestem la nostra fe amb valentia i fidelitat, s'estarà bé al nostre costat. L'Evangeli d'avui ens diu: «Vosaltres sou la llum del món... la vostra llum ha de resplendir davant la gent».

L'última frase de l'Evangeli aclareix el sentit de tot el text: el testimoni dels deixebles es realitza a través del bé que obren, de la seva manera de viure. Fent el bé, serem un reflex de la llum de Déu, de la presència divina en el món. Units a Crist, tot ho podem; fins i tot superar el nostre egoisme i mediocritat. Si tenim el coratge d'acceptat la nostra imperfecció, evitarem de viure amb la consciència tranquil·la i ens obrirem millor a l'acció de Déu que ens vol transformar. No ens quedem només amb paraules boniques. La satisfacció de viure evangèlicament amb responsabilitat superarà amb escreix l'esforç que comporta ser-ne fidels. Pensem en la Vetlla Pasqual: encenem el nostre ciri personal, com tots, del Ciri gran que és imatge de Crist, Llum del món. Estimats germans, en l'Eucaristia tenim sempre una font inesgotable de força i un estímul per viure una generositat sempre renovada.