Homilia predicada pel P. Francesc Tulla
Avui la missa s'obra amb un record de l'èxode i, més concretament, amb una manifestació divina del Sinaí, en dir: «Quan sortíeu guiant el poble, oh Déu, la terra tremolà i el cel fou generós» (al cant d'entrada). I així, una agitació semblant de la naturalesa es produí per la mort i resurrecció de Crist, que amb això inaugurava l'èxode del nou poble de Déu. D'aquesta manera, cada un de nosaltres s'endinsa en aquest èxode pel baptisme i ho vivim quan fem que «les celebracions pasquals donin sempre en nosaltres fruits abundosos» (col.lecta). Mentre que el seu record es deixarà sentir quan en el mateix ofici fúnebre cantem: «Quan els fills d'Israel sortiren d'Egipte, se n'anaren d'aquell poble estranger».
La primera lectura era dels Fets dels Apòstols [5, 27-33], que ens ha recalcat que «nosaltres —els apòstols— en som testimonis, i n'és també testimoni l'Esperit Sant» (verset 32). I és que el Consell i els sacerdots es van inquietar davant la obstinació dels apòstols en parlar de Jesús de Natzaret, perquè l'interrogatori els ofereix —a aquests últims, als apòstols— una nova ocasió per proclamar el missatge fonamental de que: Déu ha ressuscitat Jesús, a qui els jueus crucificaren, i n'ha fet «Capdavanter i Salvador d'Israel oferint-li la conversió i el perdó dels pecats» (31).
El salm responsorial escollit ha estat el 33 [2 i 9. 18 i 17. 19-20 (R.: 7a)] que ens ha parlat de «l'escola de la veritable saviesa». I és que Jesucrist, Saviesa de Déu, ens invita a fer-nos deixebles seus, dient-nos: «Veniu, escolteu-me». I si seguim el seu camí estret, no ens assegura pas que no patirem, sinó que Ell serà a prop dels cors que sofreixen. I que podrem també tastar que n'és de bo el Senyor.
I, finalment, l'evangeli era de sant Joan [3, 31-36] que ens ve a dir, que «el Pare, que estima el Fill, ho ha deixat tot a les seves mans» (verset 35). I és que, el que és de la terra, s'oposa a Crist, que procedeix del cel i dóna testimoni de tot el que ha vist, i que el qui creu en el Fill, posseeix la vida eterna. Amén.
5 de maig del 2011
3 de maig del 2011
SOLEMNITAT TRASLLADADA DE SANT JORDI, MÀRTIR
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ap 12,10-12; Salm 33,2-9; 1Jn 5,1-5; Jn 15,1-8
«¡Com us envejo, gloriós lluitador sant Jordi! Perquè vós sabíeu molt bé qui era i on era el drac, i qui era i on era la donzella. I jo, amb els ulls plens de teranyines, confonc el drac amb les sargantanes, i la donzella amb les mànigues de les donzelles... Intercediu per mi, lluitador atrevit. Amén» (Oració de Guillem Rovirosa). Aquest cristià compromès que va ser Guillem Rovirosa, lluitador atrevit, contempla i invoca com a tal, sant Jordi.
Celebrar sant Jordi és posar-nos o reafirmar-nos en un camí de compromís creient, com ho va fer aquest testimoni de la fe que va ser Guillem Rovirosa en el món del treball. És també el significat del mateix nom «Jordi», en el qual podem subratllar dos punts interessants:
Jordi significa «pagès», conreador de la terra, el qui conrea, té cura de la terra, de la seva pròpia naturalesa, de la seva pròpia carn. I significa també «lluitador sagrat».
Dos punts que concorden amb l'orientació que ens proporciona la Paraula en la celebració d'avui. Primer, la necessitat de tenir cura de la nostra terra. Quina mena de terra som nosaltres? Som terra bona, ja que Crist és la vinya conreada pel bon pagès que és el Pare. Aquest Pare que va preparar una terra bona, que en va tenir cura, i continua tenint-te amb molta estimació. A nosaltres ens toca estar ben units, ben incorporats a la vinya que és Crist. Deixar-nos cuidar per la seva Paraula, deixar-nos podar pel Pare, el bon pagès.
Sant Agustí diu que «el cep i les sarments tenen la mateixa naturalesa, i tot essent Ell, Déu, la naturalesa del qual no podem tenir nosaltres, es va fer home perquè en Ell, el cep fos també naturalesa humana, de la qual poguéssim ser nosaltres les sarments».
O com ensenyen sobretot els Pares de l'Orient: «Ell es va fer home, perquè nosaltres poguéssim ser divinitzats». Es va fer sarment, perquè nosaltres, pobres sarments, poguéssim ser també vinya fecunda, cep treballat per la mà del Pare Vinyater. Ell, el Pare, dirà sant Agustí, és l'agricultor. «I no un agricultor com aquells que duen a terme el seu treball exteriorment, sinó que donen un increment intern».
Però aquest Vinyater actua, o treballa mitjançant la seva Paraula, que va purificant i modelant el nostre cor perquè pugui donar el fruit que el Pare espera de nosaltres. Per això, el nostre treball serà ser molt assidus a la Paraula, vetllar, desperts, sobre la nostra terra.
Així mostrem la nostra estima, el nostre amor al Pare, en aquesta escolta dels manaments del Crist, en una sintonia i unió estreta amb Ell. Amb una fe viva. La fe que és un do diví, i que requereix una resposta per part nostra. Una resposta que està cridada a vèncer moltes resistències en la pròpia vida personal.
«La fe és la victòria que ja ha vençut el món». És la victòria que contemplem i celebrem en sants com sant Jordi. I aquest seria l'altre punt important del nom de «Jordi», «lluitador sagrat». Plantejar la pròpia vida com un combat per decidir-se per Crist, perquè domini el Crist en la pròpia vida. Ser testimonis així de Crist. La Paraula Sagrada ens recorda que qui confessa Crist, aquest el confessarà davant del Pare. Aquesta és la tensió d'una lluita que cal plantejar en tota vida cristiana, i que, en definitiva, és l'opció entre el bé i el mal.
Sant Jordi és un «lluitador sagrat», un lluitador, que més enllà de tots els aspectes llegendaris de la seva figura i de la seva vida, és el sant que ens parla i ens convida a apostar pel bé. A apostar per Crist. El camí del bé ens el marca el Crist, la seva vida, la seva persona, els seus ensenyaments. És també l'ensenyament principal de la nostra Regla.
«Ara és l'hora de la victòria del nostre Déu, l'hora del seu poder i del seu regne, i el seu Messies ja governa». És la victòria que contemplem i celebrem ja des dels primers anys de la vida de l'Església. En ella es manifesta el poder, la força i la saviesa de Déu. Per això la fe d'aquests sants és tot un signe per a nosaltres, i una crida a la continuació del combat de la fe.
Ap 12,10-12; Salm 33,2-9; 1Jn 5,1-5; Jn 15,1-8
«¡Com us envejo, gloriós lluitador sant Jordi! Perquè vós sabíeu molt bé qui era i on era el drac, i qui era i on era la donzella. I jo, amb els ulls plens de teranyines, confonc el drac amb les sargantanes, i la donzella amb les mànigues de les donzelles... Intercediu per mi, lluitador atrevit. Amén» (Oració de Guillem Rovirosa). Aquest cristià compromès que va ser Guillem Rovirosa, lluitador atrevit, contempla i invoca com a tal, sant Jordi.
Celebrar sant Jordi és posar-nos o reafirmar-nos en un camí de compromís creient, com ho va fer aquest testimoni de la fe que va ser Guillem Rovirosa en el món del treball. És també el significat del mateix nom «Jordi», en el qual podem subratllar dos punts interessants:
Jordi significa «pagès», conreador de la terra, el qui conrea, té cura de la terra, de la seva pròpia naturalesa, de la seva pròpia carn. I significa també «lluitador sagrat».
Dos punts que concorden amb l'orientació que ens proporciona la Paraula en la celebració d'avui. Primer, la necessitat de tenir cura de la nostra terra. Quina mena de terra som nosaltres? Som terra bona, ja que Crist és la vinya conreada pel bon pagès que és el Pare. Aquest Pare que va preparar una terra bona, que en va tenir cura, i continua tenint-te amb molta estimació. A nosaltres ens toca estar ben units, ben incorporats a la vinya que és Crist. Deixar-nos cuidar per la seva Paraula, deixar-nos podar pel Pare, el bon pagès.
Sant Agustí diu que «el cep i les sarments tenen la mateixa naturalesa, i tot essent Ell, Déu, la naturalesa del qual no podem tenir nosaltres, es va fer home perquè en Ell, el cep fos també naturalesa humana, de la qual poguéssim ser nosaltres les sarments».
O com ensenyen sobretot els Pares de l'Orient: «Ell es va fer home, perquè nosaltres poguéssim ser divinitzats». Es va fer sarment, perquè nosaltres, pobres sarments, poguéssim ser també vinya fecunda, cep treballat per la mà del Pare Vinyater. Ell, el Pare, dirà sant Agustí, és l'agricultor. «I no un agricultor com aquells que duen a terme el seu treball exteriorment, sinó que donen un increment intern».
Però aquest Vinyater actua, o treballa mitjançant la seva Paraula, que va purificant i modelant el nostre cor perquè pugui donar el fruit que el Pare espera de nosaltres. Per això, el nostre treball serà ser molt assidus a la Paraula, vetllar, desperts, sobre la nostra terra.
Així mostrem la nostra estima, el nostre amor al Pare, en aquesta escolta dels manaments del Crist, en una sintonia i unió estreta amb Ell. Amb una fe viva. La fe que és un do diví, i que requereix una resposta per part nostra. Una resposta que està cridada a vèncer moltes resistències en la pròpia vida personal.
«La fe és la victòria que ja ha vençut el món». És la victòria que contemplem i celebrem en sants com sant Jordi. I aquest seria l'altre punt important del nom de «Jordi», «lluitador sagrat». Plantejar la pròpia vida com un combat per decidir-se per Crist, perquè domini el Crist en la pròpia vida. Ser testimonis així de Crist. La Paraula Sagrada ens recorda que qui confessa Crist, aquest el confessarà davant del Pare. Aquesta és la tensió d'una lluita que cal plantejar en tota vida cristiana, i que, en definitiva, és l'opció entre el bé i el mal.
Sant Jordi és un «lluitador sagrat», un lluitador, que més enllà de tots els aspectes llegendaris de la seva figura i de la seva vida, és el sant que ens parla i ens convida a apostar pel bé. A apostar per Crist. El camí del bé ens el marca el Crist, la seva vida, la seva persona, els seus ensenyaments. És també l'ensenyament principal de la nostra Regla.
«Ara és l'hora de la victòria del nostre Déu, l'hora del seu poder i del seu regne, i el seu Messies ja governa». És la victòria que contemplem i celebrem ja des dels primers anys de la vida de l'Església. En ella es manifesta el poder, la força i la saviesa de Déu. Per això la fe d'aquests sants és tot un signe per a nosaltres, i una crida a la continuació del combat de la fe.
2 de maig del 2011
SOLEMNITAT TRASLLADADA DE LA MARE DE DÉU DE MONTSERRAT
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ac 1,12-14; Sl 86; Ef 1,3-6.11-12; Lc 1,39-47
«Verge prodigiosa, tron puríssim on reposà l'Eterna Saviesa quan vingué al món a ensenyar el camí de salvació; aconseguiu per als vostres fills catalans aquella Fe que enfonsa les muntanyes, omple les valls i fa planer el camí de la vida» (Visita Espiritual, Torras i Bages).
De ben segur que al santuari de Montserrat es farà realitat aquesta invocació de la Visita Espiritual a la Mare de Déu. I seran molts els seus fills que, després de dipositar als seus peus aquesta o una altra pregària, iniciaran el descens de la santa Muntanya amb una llum nova per al camí de la vida.
Maria és sempre una font de llum per a nosaltres. Perquè Maria és la criatura benaurada perquè va saber guardar la Paraula, i amb ella la Llum divina. Per això pot escriure sant Efrem: «És clar que Maria és la terra de la Llum que il·lumina, a través d'ella, el món i els seus habitants, enfosquits a través d'Eva font de tots els mals. A través de la seva llum jo he contemplat el Lluminós que ningú pot torbar. En el si de la seva puresa resideix un gran misteri: és el Cos de Nostre Senyor, tot immaculat».
Maria és terra de llum. Però la seva Llum és per al món i els seus habitants. Maria és terra de Llum. Una Llum col·locada sobre la muntanya, o millor ara, sobre la Muntanya, perquè gaudeixin de la llum els qui a ella s'acosten. Perquè puguin contemplar el Lluminós. A la Muntanya de Montserrat assolim una Llum nova, que ens envolta i pacifica. Però no deixem de contemplar Maria, per percebre què fa ella amb aquesta Llum, amb la Llum del gran misteri arrelat en ella. En els relats de la Paraula de Déu proclamada en aquesta festa podem aprendre la destinació de la Llum de Maria.
El Papa Benet, fa referència al viatge de l'alegria quan afirma en una de les seves homilies: «Maria va córrer immediatament a comunicar la seva alegria a Isabel. És el veritable compromís creient. Aquesta alegria podem comunicar-la d'una manera senzilla: amb un somriure, amb un gest bo, amb una petita ajuda, amb un perdó. L'alegria regalada torna a nosaltres. Tractem de portar l'alegria més profunda, l'alegria d'haver conegut Crist».
Aquesta festa és una ocasió perfecta per demanar a la Mare de Déu de Montserrat aquesta alegria, per al camí de la vida. L'alegria que fa planer el camí de la vida.
La lectura primera dels Fets, ens suggereix la manera d'assolir aquesta alegria: «Tots, unànimement, assistien sens falta a les hores de pregària amb les dones, amb Maria, la mare de Jesús, i els parents d'ell». Maria hi és present com «la mare de Jesús». Maria es fa present en els tres moments constitutius del misteri cristià: «Encarnació, Pasqua i Pentecosta». Ara, l'Esperit que vindrà, és l'Esperit del seu Fill Jesús. És l'última aparició de Maria a les pàgines sagrades. És important aquest últim «argument del silenci».
«L'Encarnació i la Pasqua, misteris clamorosos, que tenen lloc, —dirà sant Ignasi d'Antioquia— en el silenci de Déu». En el trajecte de la vida de Jesús, Maria observa una actitud silenciosa. És el silenci clamorós de l'Evangeli. I ara en la preparació de la Pentecosta, la darrera aparició de Maria, nova i última presència silenciosa de la seva vida amagada amb Crist en Déu. Per això hi ha qui ha escrit que Maria inaugura en l'Església la segona vocació: l'ànima amagada i orant, com a companya i complement de l'ànima apostòlica.
I serà en aquesta actitud de vida amagada amb Crist en Déu com «serem lloança de la grandesa de Déu», tal com subratlla la segona lectura, de la carta als Efesis.
Santa Maria asseguda a la Muntanya de Montserrat i envoltada per la devoció i l'amor de la comunitat benedictina i del poble català, com passa en tants altres monestirs benedictins i cistercencs, és una estampa viva d'una comunió trinitària, una crida a moure veritables muntanyes en el cor de molts creients, i il·luminar els camins de la vida.
Ac 1,12-14; Sl 86; Ef 1,3-6.11-12; Lc 1,39-47
«Verge prodigiosa, tron puríssim on reposà l'Eterna Saviesa quan vingué al món a ensenyar el camí de salvació; aconseguiu per als vostres fills catalans aquella Fe que enfonsa les muntanyes, omple les valls i fa planer el camí de la vida» (Visita Espiritual, Torras i Bages).
De ben segur que al santuari de Montserrat es farà realitat aquesta invocació de la Visita Espiritual a la Mare de Déu. I seran molts els seus fills que, després de dipositar als seus peus aquesta o una altra pregària, iniciaran el descens de la santa Muntanya amb una llum nova per al camí de la vida.
Maria és sempre una font de llum per a nosaltres. Perquè Maria és la criatura benaurada perquè va saber guardar la Paraula, i amb ella la Llum divina. Per això pot escriure sant Efrem: «És clar que Maria és la terra de la Llum que il·lumina, a través d'ella, el món i els seus habitants, enfosquits a través d'Eva font de tots els mals. A través de la seva llum jo he contemplat el Lluminós que ningú pot torbar. En el si de la seva puresa resideix un gran misteri: és el Cos de Nostre Senyor, tot immaculat».
Maria és terra de llum. Però la seva Llum és per al món i els seus habitants. Maria és terra de Llum. Una Llum col·locada sobre la muntanya, o millor ara, sobre la Muntanya, perquè gaudeixin de la llum els qui a ella s'acosten. Perquè puguin contemplar el Lluminós. A la Muntanya de Montserrat assolim una Llum nova, que ens envolta i pacifica. Però no deixem de contemplar Maria, per percebre què fa ella amb aquesta Llum, amb la Llum del gran misteri arrelat en ella. En els relats de la Paraula de Déu proclamada en aquesta festa podem aprendre la destinació de la Llum de Maria.
El Papa Benet, fa referència al viatge de l'alegria quan afirma en una de les seves homilies: «Maria va córrer immediatament a comunicar la seva alegria a Isabel. És el veritable compromís creient. Aquesta alegria podem comunicar-la d'una manera senzilla: amb un somriure, amb un gest bo, amb una petita ajuda, amb un perdó. L'alegria regalada torna a nosaltres. Tractem de portar l'alegria més profunda, l'alegria d'haver conegut Crist».
Aquesta festa és una ocasió perfecta per demanar a la Mare de Déu de Montserrat aquesta alegria, per al camí de la vida. L'alegria que fa planer el camí de la vida.
La lectura primera dels Fets, ens suggereix la manera d'assolir aquesta alegria: «Tots, unànimement, assistien sens falta a les hores de pregària amb les dones, amb Maria, la mare de Jesús, i els parents d'ell». Maria hi és present com «la mare de Jesús». Maria es fa present en els tres moments constitutius del misteri cristià: «Encarnació, Pasqua i Pentecosta». Ara, l'Esperit que vindrà, és l'Esperit del seu Fill Jesús. És l'última aparició de Maria a les pàgines sagrades. És important aquest últim «argument del silenci».
«L'Encarnació i la Pasqua, misteris clamorosos, que tenen lloc, —dirà sant Ignasi d'Antioquia— en el silenci de Déu». En el trajecte de la vida de Jesús, Maria observa una actitud silenciosa. És el silenci clamorós de l'Evangeli. I ara en la preparació de la Pentecosta, la darrera aparició de Maria, nova i última presència silenciosa de la seva vida amagada amb Crist en Déu. Per això hi ha qui ha escrit que Maria inaugura en l'Església la segona vocació: l'ànima amagada i orant, com a companya i complement de l'ànima apostòlica.
I serà en aquesta actitud de vida amagada amb Crist en Déu com «serem lloança de la grandesa de Déu», tal com subratlla la segona lectura, de la carta als Efesis.
Santa Maria asseguda a la Muntanya de Montserrat i envoltada per la devoció i l'amor de la comunitat benedictina i del poble català, com passa en tants altres monestirs benedictins i cistercencs, és una estampa viva d'una comunió trinitària, una crida a moure veritables muntanyes en el cor de molts creients, i il·luminar els camins de la vida.
1 de maig del 2011
LA VEU DELS PARES
TEXTOS PER AL TEMPS PASQUAL
Diumenge 2n de Pasqua
Dels sermons de sant Tomàs de Villanueva
«Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no li fico el dit dins la ferida dels claus, i la mà dins el costat, no m'ho creuré pas». Tossuderia realment admirable: No hi val l'autoritat de tots els germans, ni la joia manifesta, per fer-lo creure. Calia una aparició del Senyor, per posar-hi remei, ja que el bon Pastor no podia pas sofrir que es perdés cap de les seves ovelles. Així ho havia pregat al Pare: «Dels qui m'heu donat, no n'he perdut ni un de sol». Que ho aprenguin els bisbes: quina sol·licitud no han de tenir per les ovelles que els han estat encomanades, si el Senyor es volgué aparèixer tan sols per una d'elles!
Mostrar tota la sol·licitud, no estalviar cap esforç amb vista a salvar una sola persona, no és pas una ocupació de poca importància per a un bisbe. Aquell qui retorna a la pleta una ovella que s'havia esgarriat, es guanya un poderós defensor davant Déu.
«Porta el dit aquí i mira'm les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat. No siguis tan incrèdul. Sigues creient». Sortosa la mà que va merèixer d'escrutar els secrets del costat del Senyor. Quanta riquesa no hi trobaria! D'aquell costat, Joan n'havia pouat els misteris divins, quan hi havia reclinat el cap. Tomàs hi descobrí tresors. Quina escola no era aquella que ha format uns deixebles d'aquesta magnitud! L'un, enlairant-se més amunt dels astres, podia escriure coses admirables sobre la divinitat: «Al principi ja existia el qui és la Paraula. La Paraula era amb Déu i la Paraula era Déu». L'altre, tocat pel mateix raig de la Veritat, exclama d'una manera sublim: «Senyor meu i Déu meu!» Aquesta confessió, més gran que la incredulitat, no podia ressonar més profundament: tot el que la fe pot contenir hi és expressat amb poques paraules.
Oh admirable profunditat! Palpa l'home i l'anomena Déu! Si hagués escrit mil llibres, no hauria aprofitat tant a l'Església de Déu. De quina manera més oberta i més fidel anomena Déu el Crist! Paraula realment útil i necessària per a l'Església de Déu, amb la qual, ja en altre temps, foren extirpades les heretgies. Pere fou lloat quan digué: «Vós sou el Messies, el Fill del Déu viu!» Encara és més clar el que ara afirma Tomàs: «Senyor meu i Déu meu!» Amb una senzilla paraula proclama les dues naturaleses en el Crist. «Perquè m'has vist has cregut? Sortosos els qui creuran sense haver vist!» Quin gran consol no ens ve, germans, d'aquestes paraules! Sempre que les diem, som moguts a exclamar: «Sortosos aquells ulls! Sortosos aquells temps! Sortosos aquells dies que van merèixer de veure i contemplar aquests misteris tan grans!». És a dir: «Sortosos els ulls que veuen el que vosaltres veieu». Però el Senyor ens diu també: «Sortosos els qui creuran sense haver vist». Allò fou un gran consol, això té més mèrit. La visió alegra, però la fe honora molt més.
De les Catequesis de Jerusalem, Catequesi 21
Batejats en Crist i havent-vos revestit de Crist, heu adquirit una condició semblant a la del Fill de Déu. Ja que Déu, que ens predestinà a ser fills seus d'adopció, ens feu conformes al cos gloriós de Crist. Per això, fets partícips del Crist (que significa ungit), no sense raó sou anomenats ungits; i és referint-se a vosaltres que el Senyor va dir: «No toqueu els meus ungits».
Vau ser fets crists (o ungits) quan vau rebre el signe de l'esperit Sant; tot s'acomplí en vosaltres en imatge, ja que sou imatge del Crist. Ell, en efecte, en ser batejat al riu Jordà, sortí de l'aigua, després d'haver-hi comunicat l'efluvi fragant de la seva divinitat, i llavors davallà sobre d'ell l'Esperit Sant en persona, i es posà damunt d'ell com damunt el seu semblant.
D'una manera similar, vosaltres, després que vau pujar de la piscina baptismal, vau rebre el crisma, símbol de l'Esperit Sant amb què va ser ungit Crist. Pel que fa a això Isaïes, en una profecia referent a si mateix, però en tant que representava el Senyor, diu: «L'Esperit del Senyor és sobre meu, perquè el Senyor m'ha ungit; m'ha enviat a portar la Bona Nova als pobres». Vosaltres, en ser ungits materialment, heu estat fets partícips de la naturalesa del Crist.
LA CARTA DE L'ABAT
Benvolgut Miguel,
Quan estic a punt de començar a viure una nova Pasqua de Resurrecció, i quan ja portem un temps de la nova primavera que ens va oferint la festa de nous colors, de noves aromes, que parlen de vida, que suggereixen la Vida, torno a rellegir la teva última carta de tardor. En ella em parlaves de la Bellesa i de la Paraula. Et senties atret per la relació íntima que creies descobrir entre ambdues, i per la teofania, mitjançant aquestes veus, d'una realitat viva apassionant. Ho recordes? «Crec que la bellesa està en tot, i des del principi, que està al costat de la Paraula ... O serà que la Bellesa és la mateixa Paraula? Segur, no pot hi haver una altra definició: la Bellesa és la Paraula que anomena totes les coses, tots els homes, que ens parla del Pare, perquè és la seva Paraula, perquè és el seu amor, la calidesa del seu amor el que ens fa tremolar, bategar d'emoció davant la Bellesa».
No pot haver-hi una altra definició. Hi estic d'acord. Però sí que pot tenir un altre nom: Crist. Crist: «El cant ets sense fi i sense confins, ets, Senyor, la soledat sonora, i del concert que els éssers lliga l'epifania. Canten les esferes pel teu cos, que és arpa universal» (Núvol-música, I, 15).
Crist, la Paraula que canta. Cant de Bellesa, com ho contempla Unamuno en el seu «Cristo de Velázquez», que porta els teòlegs a submergir-se en aquest mar de Bellesa: «En Crist té lloc una epifania de la Bellesa supramoral: la bellesa de l'innocent que pateix, la bellesa del pobre que estima, la bellesa de l'home lliure que és senyor i sobirà de tot, la bellesa de l'humil que ara, la bellesa del que es viu i es rep tot com a do de Déu, i per això, en l'obediència, confiança i llibertat absoluta, reflex de Déu» (Quatre poetes des de l'altre vessant, O. González de Cardenal).
Però la bellesa té també un preu. Aquesta bellesa que enaltim en Crist, Paraula de Déu, és també, l'expressió de l'Amor. És epifania de l'amor suprem. I un amor suprem comporta donar vida, donar la vida. Per tornar a recobrar-la. Certament. Però enllaçant amb una altra paraula: Creu.
Escrivia un sant bisbe, al segle passat: «A bellesa més gran, més amor. Aquesta és la llei. I la plenitud de la seva bellesa Jesús la manifesta en el Calvari. Per això el Calvari és el gran estímul de l'amor entre els cristians: clavat a la creu és on Jesús ha rebut dels homes les abraçades més afectuoses» (Torras i Bages, bisbe de Vic).
Necessitem la Bellesa. Aquesta Bellesa que va passar i que segueix passant per vestir-ho tot de bellesa. Però segueixo creient que no podem arribar a gaudir de la Bellesa profunda i veritable sinó quan enllacem les tres paraules: Bellesa, Paraula i Creu. Perquè aquest Crist que segueix avui crucificat, cruelment crucificat, en la nostra societat necessita la nostra més afectuosa abraçada.
També per a tu la meva més afectuosa abraçada,
+ P. Abat
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
