Els sants Abats de Cluny
Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
Ac 8,1b-8; Sl 65; Jn 6,35-40
«Jo sóc el pa que dóna la vida». Ni fam, ni set, ni res ens mancarà si tenim la nostra voluntat al seu voler. El creure ens porta a la voluntat del Pare, a tenir vida eterna. El nostre Déu és Déu de vida, malgrat els embolcalls de mort que podem arrossegar. Déu se'ns dóna ell mateix com aliment per superar totes les dificultats d'aquest món trencadís, per a ressuscitar-nos per a la seva vida, per a ser configurats com a fills eterns de l'etern Pare. Mentrestant mengem el que ens fa profit per a la vida, viàtic de cada dia. Assaborim la fe en Déu. Degustem la vida que tenim per donar fruits per a la vida eterna, llavors de resurrecció.
«Jo sóc el pa que dóna la vida». Ens ho diu Jesús a cadascú de nosaltres. Si Jesús és el pa que dóna vida. També nosaltres hem d'esdevenir pans per donar vida als nostres germans.
Els sants Odó, Maiol, Odiló, Hug i el beat Pere el Venerable, abats de Cluny, esdevingueren pa de vida per als seus monjos, per als seus temps.
Donem-nos nosaltres també en pa de vida per als altres. Que el nostre germà es pugui alimentar del meu pa. Tal vegada el nostre pa no estigui ben pastat, tingui grumolls, no estigui ben cuit, això ja ho sabem que no som perfectes. Però, cadascú té el seu mos d'aliment per als altres. La vida eterna la tindràs en la mesura que tu et fas pa i dones la vida per als altres.
11 de maig del 2011
8 de maig del 2011
DIUMENGE III DE PASQUA (Cicle A)
Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ac 2,14.22b-33; Sl 15; 1Pe 1,17-21; Lc 24,13-35
Estimats germans i germanes,
Els Evangelis d'aquests dies descriuen les aparicions del Senyor ressuscitat. El relat d'avui presenta una gran riquesa literària i teològica. És un text preciós que ens invita a una reflexió personal. Descriu perfectament el procés de la fe que van fer els dos deixebles d'Emaús, que ens resulten simpàtics perquè ens hi podem sentir identificats. Així, doncs, podem contemplar com Jesús es fa present en el camí dels deixebles, un camí marcat pels dubtes i el desconcert. Són deixebles que havien cregut en Jesús, que esperaven la salvació d'Ell, però que no entenen què ha passat i ara se senten desencisats. Jesús es fa present en aquesta situació, els acompanya, fa camí amb ells, encara que no el sàpiguen reconèixer. A nosaltres ens passa quelcom semblant a ells: Tenim a Jesús per company de camí, sense ser massa conscients de la seva presència perquè la nostra mirada està pendent de massa coses.
Jesús ressuscitat es fa també present en el camí de la vida dels cristians i cristianes d'avui. Ell fa camí amb nosaltres, compartint els dubtes, les dificultats i les mediocritats de la nostra vida i de la nostra fe. Ell ens ajuda a il·luminar la nostra vida amb la seva Paraula. La paraula explicada dóna llum i l'entenen els senzills, segons un Salm. Cal aprofundir la nostra fe amb l'estudi amorós de la Paraula de Déu. Podem admirar la fe senzilla i confiada de molts cristians. La fe creix i s'enforteix amb el coneixement i la meditació, amb la pregària. Aquesta es la primera gran lliçó de l'Evangeli que acabem d'escoltar: Anem descobrint Jesús quan l'escoltem, perquè ens fa conèixer el sentit de les Escriptures. Jesús convida a aquests dos deixebles, i a nosaltres també, a reflexionar a partir de la Paraula de Déu.
D'una forma molt significativa, els deixebles reconeixen Jesús quan parteix el pa. En aquell moment se'ls obriren el ulls i el reconegueren. A nosaltres ens passa el mateix; el gran gest d'Amor de Jesús no pot passar desapercebut: l'Eucaristia esdevé un moment privilegiat per experimentar la presència de Jesús ressuscitat enmig nostre. Per això tenim posada en Déu la fe i l'esperança. Una fe i una esperança que tenen conseqüències en la nostra manera de viure: Per tant, cal vetllar sobre la vostra conducta durant l'estada en aquest món, segons ens recorda Sant Pere.
La segona gran lliçó de l'Evangeli d'avui ens fa entendre que en el nostre camí de cada dia necessitem la presència i l'ajuda de Jesús per anar endavant. Necessitem asseure'ns sovint a la seva taula on som convidats a participar del Pa de la Paraula i del Cos del Senyor. El coneixement ens porta a l'amor. L'Eucaristia és el Sagrament de l'Amor. Ens trobem aquí aplegats. Crist ens invita a la conversió i a estimar-nos tal com Ell ens ha estimat. Se'ns obren els ulls quan, escoltant la Paraula, fem el recorregut interior acompanyats per Jesús. Contemplem els altres amb amor quan deixem que el vent suau de l'Esperit de Déu penetri dins del nostre cor, i el seu foc purifiqui el nostre amor fent-lo més misericordiós i generós.
Queda't amb nosaltres, Senyor, perquè ningú con tu no ens fa feliç (del Salm 15). Et demanem que no ens deixis mai sols en el camí de la nostra vida quotidiana: siguis amb nosaltres en les alegries i en les penes. Ajuda'ns a anar descobrint la teva presència i el teu amor en tot allò que hem de viure, i feu que et descobrim en els altres. Ensenya'ns, Senyor, el camí que duu a la vida... al teu costat delícies per sempre (del mateix Salm).
Ac 2,14.22b-33; Sl 15; 1Pe 1,17-21; Lc 24,13-35
Estimats germans i germanes,
Els Evangelis d'aquests dies descriuen les aparicions del Senyor ressuscitat. El relat d'avui presenta una gran riquesa literària i teològica. És un text preciós que ens invita a una reflexió personal. Descriu perfectament el procés de la fe que van fer els dos deixebles d'Emaús, que ens resulten simpàtics perquè ens hi podem sentir identificats. Així, doncs, podem contemplar com Jesús es fa present en el camí dels deixebles, un camí marcat pels dubtes i el desconcert. Són deixebles que havien cregut en Jesús, que esperaven la salvació d'Ell, però que no entenen què ha passat i ara se senten desencisats. Jesús es fa present en aquesta situació, els acompanya, fa camí amb ells, encara que no el sàpiguen reconèixer. A nosaltres ens passa quelcom semblant a ells: Tenim a Jesús per company de camí, sense ser massa conscients de la seva presència perquè la nostra mirada està pendent de massa coses.
Jesús ressuscitat es fa també present en el camí de la vida dels cristians i cristianes d'avui. Ell fa camí amb nosaltres, compartint els dubtes, les dificultats i les mediocritats de la nostra vida i de la nostra fe. Ell ens ajuda a il·luminar la nostra vida amb la seva Paraula. La paraula explicada dóna llum i l'entenen els senzills, segons un Salm. Cal aprofundir la nostra fe amb l'estudi amorós de la Paraula de Déu. Podem admirar la fe senzilla i confiada de molts cristians. La fe creix i s'enforteix amb el coneixement i la meditació, amb la pregària. Aquesta es la primera gran lliçó de l'Evangeli que acabem d'escoltar: Anem descobrint Jesús quan l'escoltem, perquè ens fa conèixer el sentit de les Escriptures. Jesús convida a aquests dos deixebles, i a nosaltres també, a reflexionar a partir de la Paraula de Déu.
D'una forma molt significativa, els deixebles reconeixen Jesús quan parteix el pa. En aquell moment se'ls obriren el ulls i el reconegueren. A nosaltres ens passa el mateix; el gran gest d'Amor de Jesús no pot passar desapercebut: l'Eucaristia esdevé un moment privilegiat per experimentar la presència de Jesús ressuscitat enmig nostre. Per això tenim posada en Déu la fe i l'esperança. Una fe i una esperança que tenen conseqüències en la nostra manera de viure: Per tant, cal vetllar sobre la vostra conducta durant l'estada en aquest món, segons ens recorda Sant Pere.
La segona gran lliçó de l'Evangeli d'avui ens fa entendre que en el nostre camí de cada dia necessitem la presència i l'ajuda de Jesús per anar endavant. Necessitem asseure'ns sovint a la seva taula on som convidats a participar del Pa de la Paraula i del Cos del Senyor. El coneixement ens porta a l'amor. L'Eucaristia és el Sagrament de l'Amor. Ens trobem aquí aplegats. Crist ens invita a la conversió i a estimar-nos tal com Ell ens ha estimat. Se'ns obren els ulls quan, escoltant la Paraula, fem el recorregut interior acompanyats per Jesús. Contemplem els altres amb amor quan deixem que el vent suau de l'Esperit de Déu penetri dins del nostre cor, i el seu foc purifiqui el nostre amor fent-lo més misericordiós i generós.
Queda't amb nosaltres, Senyor, perquè ningú con tu no ens fa feliç (del Salm 15). Et demanem que no ens deixis mai sols en el camí de la nostra vida quotidiana: siguis amb nosaltres en les alegries i en les penes. Ajuda'ns a anar descobrint la teva presència i el teu amor en tot allò que hem de viure, i feu que et descobrim en els altres. Ensenya'ns, Senyor, el camí que duu a la vida... al teu costat delícies per sempre (del mateix Salm).
LA VEU DELS PARES
TEXTOS PER AL TEMPS PASQUAL
Diumenge 3r de Pasqua
Dels sermons de sant Lleó el Gran, papa, Sobre sant Lluc (23,1-2)
Sabeu, germans, que el Senyor s'aparegué als dos deixebles mentre feien camí. No creien, però així i tot parlaven d'ell. I el Senyor se'ls presentà no pas sota una figura fàcilment recognoscible: d'aquesta manera concretava externament davant els seus ulls de carn, allò que els passava interiorment pels ulls del cor. En efecte, per dintre estimaven i dubtaven alhora, i per fora, el Senyor els era present, però al mateix temps no els deixava veure qui era realment. Als qui parlaven d'ell, els oferia la seva presència, però als qui en dubtaven, els amagava l'aspecte que els hauria permès de reconèixer-lo.
Ell mateix enceta la conversa. Els retreu la duresa de llur enteniment, els descobreix els secrets de les Sagrades Escriptures que feien referència a ell i, malgrat tot, ja que per llur fe deficient no era per a ells sinó un estrany, fingeix de continuar la seva ruta... La Veritat, que és simple, no actuà pas amb duplicitat, sinó que es mostrà corporalment tal com ells la veien interiorment.
Els mancava encara aquesta prova: ells que no l'estimaven encara com a Déu, ¿podrien estimar-lo primer com a foraster? La Veritat caminava amb ells, i ells no podien restar al marge del seu amor! Per això li ofereixen hospitalitat, tal com es fa als viatgers. Paren taula, li presenten aliments, i Déu, que no havien reconegut en el comentari de la Sagrada Escriptura, és reconegut en la fracció del pa.
No fou, doncs, només la sola audició el que els va il·luminar, sinó que fou la pràctica dels manaments. Perquè «no són pas els qui escolten la Llei els qui són justos davant Déu, sinó que són els qui compleixen la Llei els qui seran justificats». Aquell, doncs, que vulgui comprendre la paraula que ha sentit, que s'afanyi a posar en pràctica allò que ja ha pogut comprendre. Això és un fet: el Senyor no fou reconegut mentre parlava, però es deixà conèixer al moment que li oferien menjar. Estimeu, germans meus, l'hospitalitat. Practiqueu sempre la caritat.
Sant Lleó el Gran, papa, Sermó sobre la Resurrecció (2, 3-5)
Nosaltres no hem de perdre el seny entre les coses vanes, ni hem de tenir por en les adversitats. En un cas ens afalaguen les coses enganyoses i en l'altre les penes ens oprimeixen. Però, com que l'amor del Senyor omple la terra, pertot arreu ens ve a ajudar la victòria del Crist, perquè es compleixi la seva paraula: «confieu: jo he vençut el món». Si ens mantenim lluny del llevat de la dolenteria, no ens allunyarem mai de la festa pasqual. Certament, enmig de totes les vicissituds d'aquesta vida, plena de passions de tota mena, hem de recordar sempre l'exhortació de l'Apòstol: «Tingueu en vosaltres els mateixos sentiments que tingué el Crist Jesús, el qual, subsistint en la condició divina, no cregué haver-se d'aferrar gelosament a la seva igualtat amb Déu, sinó que s'anorreà a si mateix, prenent la condició d'esclau, esdevingut conforme al que són els homes; i, trobat en el seu capteniment com un altre home, s'humilià a si mateix, fent-se obedient fins a la mort, i mort de creu. Per això també Déu el va exalçar fins a l'extrem, i li concedí aquell nom que està per damunt de tot altre nom».
LA CARTA DE L'ABAT
Estimada Maria Lluïsa,
Anem endinsant-nos en la primavera, creixen els dies dominats per la llum. La llum que fa créixer i manifesta la bellesa de la vida. I baixa una nova estrella fins a l'espai monàstic quan comença aquest lluminós mes de maig. La teva estrella de llum. Necessitem la llum. D'això n'és conscient fins el mateix Déu. És la primera paraula que coneixem d'Ell: que existeixi la llum! La seva Paraula sempre fa el que diu. I va existir, i hi ha la llum.
Després tota la història humana és una tensió, una lluita permanent, aferrissada, entre la llum i les tenebres. En aquesta història Déu sempre busca ser un protagonista de llum. Fins i tot quan es revesteix de la nostra naturalesa humana, disposat a fer una nova creació, es presenta com a llum: «Jo sóc la llum». Llum que és vida, com ho mostra aquesta primavera en què tot torna a renéixer. Vida que porta llum a les tenebres de l'home.
I quan es disposa a dur a terme la nova creació, comença amb un crit lluminós: «Llum de Crist!» El crit de la nova creació de la Pasqua de Resurrecció. Sant Pau recull el missatge i ens el transmet: «Tots sou fills de la llum i del dia. No pertanyem a la nit ni a la foscor... Encoratgeu-vos i edifiqueu-vos els uns als altres, ajudeu-vos els uns als altres a créixer» (1Te 5,4 s)
El teu servei com a religiosa, Ma Lluïsa, és un servei de llum, un esforç, realment, per ajudar a créixer en la llum els qui al teu voltant necessiten de la Llum. I crec, sincerament, que no hi ha altra opció en la nostra vida. Viure en la llum. La llum no la podem guardar o amagar sota el canelobre.
Nosaltres, tu i jo, i tants creients com nosaltres, som caminants d'Emmaús. I en el camí se'ns acosten altres caminants que van en la mateixa direcció, a la mateixa vila. La nostra postura ha de ser la de tenir una recepció amorosa de la llum, perquè la nostra llum sigui més forta. La llum sempre il·lumina si no hi ha una tenebra obstinada i tancada, ja que comença sempre per il·luminar l'ànima a qui s'adreça, perquè pugui donar una bona resposta. La llum ens fa lluminosos, amb la mateixa lluminositat d'aquest Pelegrí desconegut que se'ns apropa en el camí. El qual ens dirigeix la paraula, i si l'escoltem hi ha un moment en què comença a cremar, a il·luminar, alguna cosa dins nostre. Aquesta llum, evidentment, ens revifa amb força una flama interior, una flama profunda en la nostra vida.
«Llum, llum!», diuen que cridava Goethe, en un moment difícil de la seva vida. És possible. Però aquest crit continua brollant de la seca i desesperada gola de la humanitat. Tu, Ma Lluïsa, estàs en contacte amb molts marginats de la nostra societat. Saps que la nostra humanitat no necessita condemnes, sinó llum, una llum que no està lluny, sinó que la porta més enllà de les seves entranyes, com foc de diamant.
Vivim immersos en la llum, què fem amb la llum? Dir una paraula en el camí, que pugui encendre una llum interior que dugui a desfer el camí per transmetre esperança. Una abraçada,
+ P. Abat
7 de maig del 2011
DISSABTE DE LA II SETMANA DEL TEMPS PASQUAL
Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ac 6,1-7; Sl 32; Jn 6,16-21
Estimats germans,
L'Evangeli presenta algunes vegades situacions semblants a la d'avui. Els perills amenacen els deixebles de Jesús. Ja s'havia fet fosc i Jesús encara no havia vingut. Quan Jesús no hi és, ens encercla la foscor. Si ens manca la Llum, que és Ell, no encertem el camí. El Bon Pastor, Jesús, ens guia pels camins segurs (Salm 22). Però totes les situacions són cícliques, i tornem a viure-les. El vent bufava molt fort i el llac s'encrespava. És una imatge de la nostra vida. I... per què no apareix Déu immediatament i ens ajuda?. Podem estar d'acord o no en aquesta resposta: Perquè vol que aprenguem a caminar en la fe, que confiem en Ell, malgrat que no el veiem. La fe és la nostra demostració d'amor a Déu.
Pensem que sentim Déu a prop quan no tenim dificultats i quan la mar està en calma. Però segons l'Evangeli, enmig de la tempesta també es realitza la trobada amb Jesús. Les temptacions poden fer-nos forts. Així ho creia l'abat Antoni en el desert d'Egipte: compara la temptació amb un huracà que fa que l'arbre hagi d'enfonsar més les seves arrels. Jesús, de manera semblant a nosaltres, ha estat provat en tot, encara que sense pecar (He 4,15). Jesús comparteix la nostra experiència, ha passat per ella amb alegries i penes. I continua dient: Sóc jo, no tingueu por.
Sabem reconèixer Jesús? Com els apòstols, el veuen però pensen que és un fantasma i ens espantem. La mar es revolta en la nit fosca quan no hi han perspectives, quan les seguretats de fora s'enfonsen, quan perdem la feina, quan el matrimoni es trenca, quan la malaltia es presenta inesperadament. Si la por ens bloqueja, no reconeixerem Jesús. Quan intuïm una ombra que apareix, cal tenir coratge per anar al seu encontre; i discernir si és un fantasma de la nostra imaginació; si és una persona que necessita el nostre ajut, però que no s'atreveix a demanar-ho; o si és el mateix Jesús que espera que li obrim la porta.
Jesús ve a visitar-nos en la nit. Vol ficar-se en la nostra barca. Si el nostre cor és petit, no podrà entrar. Si el nostre ego-centrisme és massa gran, no el sabrem acollir. Pot passar també que Jesús es faci l'adormit al fons de la barca, esperant que el cridem, que l'estimem, que confiem en Ell, que li deixem el timó, és a dir, la direcció de la barca de la nostra vida.
Aquella nit els deixebles van tenir una trobada extraordinària amb Jesús i van perdre la por. Cada vegada que celebrem la Missa, Jesús es fa present enmig nostre. Quan entra dins la nostra barca, podem continuar el camí amb pau i confiança. Ell no ens deixa sols i se'ns manifesta en qualsevol moment inesperat.
Ac 6,1-7; Sl 32; Jn 6,16-21
Estimats germans,
L'Evangeli presenta algunes vegades situacions semblants a la d'avui. Els perills amenacen els deixebles de Jesús. Ja s'havia fet fosc i Jesús encara no havia vingut. Quan Jesús no hi és, ens encercla la foscor. Si ens manca la Llum, que és Ell, no encertem el camí. El Bon Pastor, Jesús, ens guia pels camins segurs (Salm 22). Però totes les situacions són cícliques, i tornem a viure-les. El vent bufava molt fort i el llac s'encrespava. És una imatge de la nostra vida. I... per què no apareix Déu immediatament i ens ajuda?. Podem estar d'acord o no en aquesta resposta: Perquè vol que aprenguem a caminar en la fe, que confiem en Ell, malgrat que no el veiem. La fe és la nostra demostració d'amor a Déu.
Pensem que sentim Déu a prop quan no tenim dificultats i quan la mar està en calma. Però segons l'Evangeli, enmig de la tempesta també es realitza la trobada amb Jesús. Les temptacions poden fer-nos forts. Així ho creia l'abat Antoni en el desert d'Egipte: compara la temptació amb un huracà que fa que l'arbre hagi d'enfonsar més les seves arrels. Jesús, de manera semblant a nosaltres, ha estat provat en tot, encara que sense pecar (He 4,15). Jesús comparteix la nostra experiència, ha passat per ella amb alegries i penes. I continua dient: Sóc jo, no tingueu por.
Sabem reconèixer Jesús? Com els apòstols, el veuen però pensen que és un fantasma i ens espantem. La mar es revolta en la nit fosca quan no hi han perspectives, quan les seguretats de fora s'enfonsen, quan perdem la feina, quan el matrimoni es trenca, quan la malaltia es presenta inesperadament. Si la por ens bloqueja, no reconeixerem Jesús. Quan intuïm una ombra que apareix, cal tenir coratge per anar al seu encontre; i discernir si és un fantasma de la nostra imaginació; si és una persona que necessita el nostre ajut, però que no s'atreveix a demanar-ho; o si és el mateix Jesús que espera que li obrim la porta.
Jesús ve a visitar-nos en la nit. Vol ficar-se en la nostra barca. Si el nostre cor és petit, no podrà entrar. Si el nostre ego-centrisme és massa gran, no el sabrem acollir. Pot passar també que Jesús es faci l'adormit al fons de la barca, esperant que el cridem, que l'estimem, que confiem en Ell, que li deixem el timó, és a dir, la direcció de la barca de la nostra vida.
Aquella nit els deixebles van tenir una trobada extraordinària amb Jesús i van perdre la por. Cada vegada que celebrem la Missa, Jesús es fa present enmig nostre. Quan entra dins la nostra barca, podem continuar el camí amb pau i confiança. Ell no ens deixa sols i se'ns manifesta en qualsevol moment inesperat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
