LECTIO DIVINA

Salm 26 [25]

1 Fes-me justícia, Senyor! És honrat el meu camí.

Confio en el Senyor, no tinc por de caure.

2 Examina'm, Senyor, posa'm a prova,

depura'm al foc el cor i les entranyes.

3 Tinc present el teu amor,

visc d'acord amb la teva veritat.

4 No m'assec amb homes falsaris,

no tinc tractes amb gent malèfica;

5 detesto les colles de malvats,

no m'assec amb els impius.

6 Ja que estic net de culpa, em rento les mans

i giro entorn del teu altar, Senyor,

7 cantant ben alt l'acció de gràcies

i anunciant les teves meravelles.

8 Senyor, m'estimo la casa on habites,

l'indret on resideix la teva gloria.

9 No em comptis entre els pecadors,

entre els homes que cometen crims de sang;

10 a les seves mans hi ha males intencions,

són plenes de regals per subornar.

11 la meva vida és honrada:

allibera'm i compadeix-te de mi.

12 Els meus peus van pel camí dret;

beneiré el Senyor enmig del poble reunit.

Idees generals sobre el salm

El salm presenta un judici d'apel·lació. Un home, potser un levita, acusat en fals, apel·la al tribunal de Déu en el temple. Ve a ser un acte de confiança en Déu jutge. La consciència no m'acusa de res que sigui greu, diria l'acusat, però, tot i això, em sotmeto al judici de Déu.

La conducta es manifesta en actes externs, que es poden constatar, encara que sempre queda una zona amagada d'actituds, intencions, que l'home no aconsegueix conèixer o dominar, i que ara sotmet al judici de Déu.

Pr 20,27 diu: «La llàntia del Senyor és l'alè que ha infós en l'home: li ressegueix els racons més íntims». Però n'hi ha d'altres: Pr 16,2: «L'home creu que sempre actua de manera irreprotxable, però Déu és qui sospesa les intencions». Pr 21,2: «L'home creu sempre que els seus camins són dreturers, però el Senyor és qui sospesa les intencions del cor». O el salm 19,13.

Presenta el perfil dels malvats amb diversos noms: perversos, mentiders, malfactors. El perfil del salmista podria semblar d'autosuficiència, però el conjunt no dóna aquesta impressió. La seva protesta més aviat és la necessitat que la seva consciència sigui ratificada per Déu. Potser es refereix més a una honradesa substancial, sense delictes greus.

Un text paral·lel podria ser 1Co 4,3-4.

Aquesta purificació prèvia és necessària per participar en el culte.

Llegeix

Llegiu el salm a la llum de les idees generals, tot considerant la vostra pròpia conducta com a persona religiosa. Considereu també els vostres adversaris, o les circumstàncies que sotgen la vostra vida de fe. Situacions positives o negatives que us porten a viure una vida de confiança en el Senyor.

Medita

v.1 Comença mostrant la confiança en el Senyor, que no es recolza en la seva conducta, sinó que, fidel a l'Aliança, es fia de Déu. Per això no s'ha desviat. «Aquell dia jo et salvaré: no cauràs víctima de l'espasa, tindràs la pròpia vida com a premi, perquè has confiat en mi» (Jr 39,18). La fe és una confiança plena en Déu fruit d'una relació personal viva i conscient que sense ell res podem fer. «Qui es refia d'ell mateix és un neci» (Pr 28,26). Són molts els textos de l'Escriptura que ens parlen de la confiança en Déu: Sl 12,6; Sl 21,5-6; Sl 35,11; Is 42,6-9; Is 51,1-2.

«Qui pensa rectament de Déu i el busca amb un cor senzill, a aquest, Déu se li mostra com es va mostrar al cec de naixement.» (Sant Ciril d'Alexandria)

v. 2 A l'home només pot jutjar-lo Déu, que coneix el seu interior, un espai a on no arriba mai la mirada humana: «No et fixis en el seu aspecte ni en la seva estatura. El que val no és allò que l'home veu: l'home veu l'aparença, el Senyor el fons del cor» (1 Sa 16,7). Per aquesta mirada parcial, superficial, és pel que l'home no ha de jutjar, ni tan sols a si mateix. Més aviat ha de tenir la preocupació d'obrir el cor. De tenir la mirada inclinada cap a l'espai interior on «es mou» Déu (cf. Sl 138).

v. 3 La bondat de Déu s'ha manifestat en el seu misteri revelat en la Paraula. Aquí trobem la veritat autèntica de l'home i de Déu. I meditant aquesta Paraula assíduament, els nostres passos tenen sempre la llum del Senyor. Així ho afirma Eusebi de Cesarea: «Jo tinc sempre davant els ulls la vostra misericòrdia, i m'esforço per ser lleial a Vós». O com comenta Paul Claudel: «Tinc un esperit gran obert a la teva Veritat».

v. 4-5 Els verbs «seure» i «caminar» ens recorden també el salm 1. Qui camina sota la llum del Senyor, de la seva Paraula, posa la seva vida sempre a la llum del dia. Diu Isaïes: «Ai dels qui volen amagar els seus projectes al Senyor! Tot ho tramen en l'obscuritat i pensen: ningú no ens veu, ni sap què fem» (Is 29,15). Pr 22,17 ens convida a «escoltar les sentències del savi, i a guardar-les».

v. 6-7 Referència al culte que apareix amb certa profusió: ritus, paraules, actitud, lavatori i processó, lloança i relat, amor a la casa de Déu. És la invitació d'Isaïes: «Renteu-vos, purifiqueu-vos, traieu de davant meu les vostres accions dolentes, deixeu de fer el mal i apreneu a obrar el bé» (1,16). Escriu sant Ciril de Jerusalem: «Les mans són el símbol de l'acció; en rentar-les suggerim la puresa dels nostres actes». Necessitem d'aquesta purificació per tornar a començar un diàleg amb Déu. És un ritu amb el qual comencem sempre l'Eucaristia.

v. 8 La bellesa d'aquesta casa la contemplem en el món de la creació, la bellesa d'aquesta casa Déu la vol també en el cor de l'home. La bellesa és un indici de la presència de Déu, que s'ha manifestat d'una manera especial en la nostra naturalesa assumida pel Verb de Déu. En aquest sentit escriu Joan Pau II en la seva Carta als Artistes: «El desenvolupament de la bellesa ha trobat la seva saba en el misteri de l'Encarnació. En efecte, el Fill de Déu, en fer-se home, ha introduït en la història de la humanitat tota la riquesa evangèlica de la veritat i del bé, i amb ella ha manifestat també una nova dimensió de la bellesa, de la qual el missatge evangèlic està ple» (n. 5).

v. 9-10 El salmista demana de no veure's relacionat amb els pecadors. «Que no destrueixi el just amb el culpable, ja que no és propi de Déu» (Gn 18,24). «Déu no vol que ningú es perdi, vol la salvació de tothom» (2Pe 3,8 s).

v. 11 El salmista, en dir això, no es recolza en si mateix sinó en Déu, per això li demana que tingui misericòrdia d'ell. En aquesta línia s'expressa sant Pau: «Si d'alguna cosa ens podem gloriar és d'allò que assegura la nostra consciència: que ens hem comportat enmig del món, i especialment entre vosaltres, amb la simplicitat i la sinceritat que vénen de Déu; ens guiava la gràcia divina i no una saviesa humana» (2Co 1,12). «Qui pronuncia aquestes paraules (v. 11) guarda amb amor la pau de la seva ànima», diu Orígenes.

v. 12 «Tenir els peus ferms» és una expressió de seguretat total, especialment interna. «M'ha tret de la fossa fangosa, del llot i del fangar; ha plantat els meus peus sobre la roca i m'hi sento segur» (Sl 40,3). És la seguretat que trobem en Déu, i no en nosaltres mateixos. Per això convé recordar l'Escriptura: «Qui es pensi estar dret, que miri de no caure» (1Co 10,12).

Prega

«Feu-me justícia, Senyor, però ensenyeu-me a obrar amb justícia; sondegeu el meu cor, però, feu-me atent als vostres moviments en el meu cor. M'acosto al vostre altar per proclamar les vostres lloances, obriu-me els llavis per comptar les vostres meravelles. Seduïu-me amb la vostra bellesa, la bellesa del Crucificat, que camini cada dia sota la llum de la Bellesa, i la meva boca us beneirà, i cantarà la glòria i bellesa del vostre nom. Perquè Vós sou bo i l'amic dels homes. Amén.»

Contempla

En la soledat, i en el silenci, deixa que vinguin a la teva ment els punts del salm que més t'han commogut, i intenta aturar-t'hi.

DIUMENGE XXIV DURANT L'ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Sir 27,30-28,7; Rm 14,7-9; Mt 18,21-35

«Senyor, quantes vegades hauré de perdonar
al meu germà el mal que m'haurà fet?»

Si hem escoltat... si hem escoltat amb aquella actitud que deixa penetrar la Paraula dins del nostre cor perquè ens canviï la vida... si hem escoltat la Bona Nova que acabem de proclamar, no caldran massa comentaris perquè aquesta Paruala d'avui s'explica per si sola: «Això farà amb vosaltres el meu pare celestial si cadascú no perdona de tot cor el seu germà». Però, és clar, hem d'haver escoltat.

Podríem no haver escoltat, simplement per causa de la nostra fragilitat, perquè estem cansats, distrets o mig endormiscats... hem deixat passar l'ocasió però el nostre cor no rebutja la Paraula. Podríem no haver escoltat perquè en la nostra autosuficiència ens hem: aquest Evangeli ja el conec, ja ho sé que ens hem de perdonar. Ja ho saps? L'Evangeli, no és sempre una paraula que proclamada ara i aquí t'invita sempre a la conversió contínua? Com pots pensar que no et dirà res de nou avui? Dubtes de la contínua novetat de l'Evangeli? En fas un text mort? És Paraula viva i eficaç! Podríem no haver escoltat –cosa realment greu– si, de fet, no haguéssim volgut escoltar, no fos cas que aquesta Paraula ens fes remoure totes les seguretats on hem recolzat la nostra vida, fins i tot les religioses! No fos cas que ens fes recordar que no hem perdonat un germà, que no parlem amb ell; no fos cas que invitant-nos a perdonar el germà que ens ha ofès, ens veiem portats a pensar perquè estem ofesos amb ell i això encara ens porti a pensar que potser el que ens va dir o ens va fer i ens va ofendre tant, ens ho deia pel nostre propi bé; no fos cas que havent de perdonar ens trobem que, de fet, som nosaltres els qui hem de demanar perdó!

Hàgim escoltat o no, aquest Evangeli és diàfan i clar: com una daga de dos talls que s'enfonsa i divideix. Tot i la seva claredat, sant Pau ens invita sempre a no deixar de predicar, a no deixar de comentar i desgranar la Paraula de la vida. Per això cal dir alguna cosa sobre la paraula que acabem d'escoltar.

La paràbola de l'Evangeli serveix per il·lustrar plàsticament i clara la importància que el perdó té per al Senyor. «Que n'ets, de mal home! Quan tu em vas suplicar, et vaig perdonar tot aquell deute. No t'havies de compadir del teu col·lega, com jo m'havia compadit de tu?» En la paràbola, el Senyor exagera els termes de la comparació per demostrar precisament quant n'és d'important el perdó del germà per al Senyor. Si, doncs, Déu ens ha perdonat tant, infinitament molt més del que el rei de la paràbola va perdonar al seu ministre (cosa que ja era en sí moltíssim), per què nosaltres que ens diem cristians som tant sovint tant durs de cor que som incapaços de perdonar? Què demanem cada dia quan resem en el Parenostre: perdoneu les nostres culpes així com nosaltres perdonem els nostres deutors? Si no perdonem les possibles ofenses dels nostres germans i demanem que Déu perdoni les nostres, què fem? pretenem enganyar Déu? Només ens enganyem a nosaltres mateixos. Si trobem alguna paraula dura dins la Paraula de Déu és precisament la que fa referència a l'home que no perdona. «És odiós irritar-se i guardar rancúnia, però el pecador ho fa i no vol apaivagar-se. El venjatiu toparà amb la venjança del Senyor, que li demanarà compte rigorós dels seus pecats». És odiós guardar rancúnia... qui guarda rancúnia i es passa el dia rosari en mà, no fa sinó comèdia: hi ha la falsedat instal·lada a la seva boca i té la hipocresia dins del seu cor! Ben poc pot esperar de la misericòrdia de Déu qui és incapaç d'allunyar de si la rancúnia i la venjança, qui és incapaç de «perdonar de tot cor el seu germà». I és que el perdó no només ens apropa al cor mateix de Déu sinó que ens fa esdevenir més allò que som: homes. Qui no perdona el germà que l'ha ofès, es replega sobre si mateix i tanca les portes del seu cor, aquelles portes per on Déu, precisament podria entrar a fer estada a casa seva.

Acollim la invitació del Crist a perdonar perquè suplicar sincerament: perdoneu les nostres culpes així com nosaltres perdonem els nostres deutors.

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER AL TEMPS DE DURANT L'ANY

Diumenge 24è durant l'any (Cicle A)

Dels sermons de sant Joan Crisòstom, bisbe, sobre l'evangeli de sant Mateu (LXI,1,5)

En la paràbola del deutor que no volgué compadir-se del seu col·lega, el Crist ens demana dues coses: primer, de condemnar els nostres propis pecats, després, de perdonar els pecats dels altres; i vol que fem allò primer a causa d'això segon, perquè aleshores ens serà molt més fàcil: perquè el qui té presents els propis mancaments serà menys sever amb el seu company de misèria. I perdonar, no solament amb la boca, sinó del fons del cor, per tal de no girar envers nosaltres el ferro amb el qual creiem travessar els altres. ¡Quin mal pot fer-te el teu enemic, que sigui comparable al que et fas a tu mateix, ja que el rancor que li guardes atreu damunt el teu cap la condemnació de Déu! En canvi, si li oposes una saviesa i una moderació veritablement cristianes, el mal que pugui fer-te recaurà damunt d'ell, i serà ell sol a sofrir-ne les conseqüències. Però si et deixes dominar per la indignació i la ira, en sofriràs tu el mal, no pas pel greuge que ell t'ha infligit, sinó pel ressentiment que li guardes en el teu cor.

No diguis, doncs: «M'ha ultratjat, m'ha calumniat, m'ha fet molt de mal», perquè com més dius que t'ha fet mal, més mostres que t'ha fet un bé, ja que t'ha donat l'ocasió de purificar-te dels teus pecats. Així, com més t'ofèn, més et permet d'obtenir el perdó de les teves pròpies faltes.

Pensa, doncs, en tots els avantatges que pots treure d'un greuge sofert humilment i amb dolcesa. Primerament, —i això és el més important— et guanyes el perdó de les teves faltes; després t'exercites a la paciència i al coratge; en tercer lloc, adquireixes la dolcesa i la caritat, perquè el qui és incapaç d'enutjar-se contra el qui li causa un dolor tindrà molta més caritat envers els qui l'estimen. En quart lloc, desarreles totalment del teu cor la ira i el ressentiment, avantatge al qual cap altre bé no es pot comparar, perquè el qui allibera la seva ànima de la ira, la deslliura igualment de la tristesa: la seva vida no es corsecarà en tristeses ni en vanes inquietuds. El qui no sap odiar no coneixerà mai la tristesa: fruirà d'una joia i d'una benaurança sense límits. Ben mirat, quan odiem els altres, és a nosaltres mateixos que ens fem el mal, i quan els estimem, ens fem bé a nosaltres mateixos.

¿Em diràs potser que l'enemic t'ha fet una injustícia? Raó de més per compadir-te'n: no ets pas tu qui ha ofès Déu, sinó ell; en canvi, tu seràs feliç si el suportes. Recorda't que Crist, a punt de morir a la creu, plorava pels qui el crucificaven. Aquest ha de ser sempre el nostre comportament.

Sant Bernat, Sermó 2n de Pentecosta

El perdó és un pa d'una altra mena. Us prego que en recolliu també amb cura aquests bocins, perquè no es perdi res. Són molt saborosos i més dolços que la mel de la bresca. De tal manera Déu em va perdonar i tan liberalment va cancel·lar totes les meves ofenses, que ni em condemna, portat de la venjança; ni m'humilia amb retrets; ni deixa d'estimar-me quan me'ls imputa. N'hi ha que perdonen i no es vengen, però acostumen a fer-ne sempre retret. Altres callen, però no obliden i guarden rancor. Res d'això no és perdonar de debò. Què diferent és la clementíssima naturalesa divina! Sempre és generosa i perdona sense reserves. De tal manera que, per a consol dels pecadors penedits, on abunda el pecat sol sobreabundar la gràcia.

LA CARTA DE L'ABAT

Estimada Carme,

Em dius a la teva carta: «la bellesa és una part necessària de la nostra vida quotidiana, cada dia tenim moments en què albirem una ocasió per a la bellesa. l'"afecció" em fa parar sempre a mig camí».

Carme, aquest bell pensament teu és per viure'l amb un tarannà contemplatiu, que no és el mateix que dir amb un tarannà de monjo, sinó, simplement amb un ritme humà. Jo crec que viure amb un tarannà contemplatiu és viure amb un tarannà humà. Si més no, penso que és fonamental viure, avui, establint una relació entre aquestes dues paraules: contemplació i humanitat. És la condició per a la bellesa, altrament reeixiran l'angoixa, la desesperança, la lletjor.

Diu el salm 132: «Que n'és bo i agradable viure tots junts els germans». És perfum preciós, és rosada, és vida.

Jo crec que el camí cap a la contemplació d'aquesta bellesa, passa pel perdó. La vida amb el seu dinamisme ens separa, ens allunya, ens enfronta. Per això Crist en el seu ensenyament als seus deixebles posa l'accent en el camí invers: perdonar fins a setanta vegades set. Sempre. Es tracta, doncs de fer cada dia el camí invers, buscar i seguir els viaranys de la bellesa. I cada dia hi ha moments per donar lloc a aquesta bellesa.

Fa uns dies contemplava al diari una fotografia presa des d'una sonda enviada a Jupiter. Mostrava en la llunyania de l'univers dos punts propers, lluminosos: eren la Terra i la Lluna, com des de la nostra terra podem contemplar Júpiter o alguna estrella més brillant. Contemplant aquesta imatge tan bonica, pensava com dins d'aquell punt de llum —així es veia la Terra— ens dediquem en ocasions «amb molt fervor i acarnissament» a destruir bellesa. Estem perduts en l'Infinit. Jo diria que «estem perduts en Déu». Carme, estem perduts en la bellesa. Necessitem despertar cada dia la consciència d'aquesta realitat. I no dedicar-nos a destruir bellesa, en aquest món bonic que el Senyor, el nostre Déu, manté a les seves mans amb amor de Pare i de Mare.

Potser ens pot ajudar a això pensar en la paraula de sant Pau: «Cap de nosaltres no viu ni mor per a si mateix».

Llavors jo no hauria d'estar enganxat a res, a ningú, ni, sobretot, al meu «jo»; viure per a un altre, sempre obert a un dinamisme de vida, de servei, d'encontre. Sempre intentant pintar amb colors una paraula: perdonar.

Perquè el perdó és l'expressió més bella de l'amor. I l'amor és la Bellesa. Sobretot la Bellesa del Crucificat, que és la Bellesa lliurada en l'amor fins a l'extrem.

Carme, gràcies per recordar-me que «la bellesa és un part necessària de la nostra vida quotidiana». Una abraçada,

+ P. Abat

EL NAIXEMENT DE SANTA MARIA VERGE

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Mi 5,2-5; Sl 12,6, Rm 8,28-30; Mt 1,1-16.18-23

Aquesta festa mariana té l'origen en la dedicació d'una Església a Jerusalem, en el segle Vè o VIè, que més tard es convertirà en el que avui és la Basílica de Santa Anna. En aquesta església sant Joan Damascè va saludar la Verge amb una de les seves homilies: «Déu vos salve, Probàtica, Santuari diví. Déu vos salve, Maria, dolcíssima filla d'Anna». La festa va passar en el s. VIIè a Roma. Va ser una referència, temps després, per establir la data de la Immaculada Concepció. El Papa Pius Xè va treure aquesta celebració del grup de les festes de precepte.

Escriu sant Andreu de Creta, que va pronunciar diverses homilies sobre el Misteri del Naixement de la Verge: «Aquí trobem el resum dels beneficis de Crist envers nosaltres, la manifestació dels misteris i la transformació de la naturalesa: Déu es fa home i a l'home se li concedeix la deïficació. A la resplendent i manifesta presència de Déu entre els homes, li corresponia una introducció joiosa, que precedís al gran do de la nostra salvació. Aquesta solemnitat del naixement de la Mare de Déu ve a ser un preludi; i la perfecta unió del Verb amb la carn és el terme. Amb raó s'ha de celebrar el misteri d'aquest dia i a la Mare del qui és la Paraula de Déu s'ha d'oferir també l'obsequi de les paraules, perquè ella en res es complau tant com en la Paraula, i en la reverència prestada per mitjà de les paraules». (Homilia 1)

L'obsequi nostre més preciós i viu, en aquesta solemnitat, i en la nostra vida, serà reflexionar sobre la Paraula de Déu proclamada, que, juntament amb el Pa de l'Eucaristia, és llum resplendent que brilla al cor del misteri i que se'ns ofereix per enfortir-nos en el camí i il·luminar els nostres passos.

A la primera lectura el profeta Miquees fa l'anunci d'una plenitud que arribarà en el temps de la història: Aquesta plenitud té un nom, CRIST. Un Crist que neix, que surt de Betlem, un petit llogarret. Ja és tot un signe, que el qui ve per pasturar Israel amb la força del Senyor, el nostre Déu, triï el camí senzill, el camí de l'anorreament, el camí dels pobres. Ell serà la nostra pau. Ens convé no oblidar aquesta afirmació del profeta, quan la nostra tasca primera és cercar Déu. Déu ve a través de Santa Maria amb el nom de la pau. I a Maria, com a portadora d'aquesta pau de Déu revestida de la nostra naturalesa, l'anomenarem «Reina de la pau».

Déu ho disposa tot en bé dels qui l'estimen. Ningú no dubta a afirmar que estimem Déu. Però no oblidem l'ensenyament de Pau: «Ell ens destina a ser imatges vives del seu Fill».

La nostra condició de cristians, d'estar arrelats en Crist, ens demana donar una determinada imatge. Una imatge que no triem nosaltres, sinó el mateix Déu que ens destina a una imatge de pau. Una pau que no poden ser meres paraules buides, com és la pau d'aquest món del qual diu l'Escriptura: «Quan diguin pau, pau, llavors vindrà sobre ells la violència i la guerra». I és que la pau ha de començar en el cor de cadascun de nosaltres. Deixar que ell ens purifiqui, que la Pau engendri pau dins nostre.

No és fàcil, avui, viure pacificats, ja que tenim el cor ple d'interessos contraposats, que no afavoreixen la serenitat interior. Això demana de nosaltres un treball ardu permanent. Arribar a tenir una imatge de pau, arribar a ser pacificadors, demana també viure un llarg procés interior, on anem donant prioritat a un interès únic: deixar que ens domini Crist, Príncep de pau.

Podem percebre alguna cosa d'aquest treball prenent nota de l'evangeli, que comença amb la genealogia de Jesucrist. Al llarg d'aquesta història d'Israel que culmina en el naixement de Crist contemplem un ventall molt divers de persones de diferents pobles, de persones fidels i no fidels a Déu. Déu pacient sempre amb nosaltres, porta la història de la humanitat amb una paciència divina, és a dir, una paciència que vol ser salvació per a tots. Per això no menysprea cap dels fils de la humanitat que poden ser portadors de la llum de la pau. Per això contemplem tanta riquesa de matisos en la genealogia de Crist. Matisos de santedat i de pecat, matisos de grandesa i d'humilitat.

La saviesa de Déu va conduint tot el dinamisme de la història perquè tot conflueixi a Betlem, a la falda de Santa Maria, un esdevenir de Déu en la vida de Maria que dóna nom al Misteri aparegut en la vida dels homes: «Déu amb nosaltres».

I podem dir a Maria amb les paraules d'una carta d'Adam de Perseigne: «El teu naixement pot considerar-se amb tota justícia, com l'aurora amb la qual s'inicia el dia de la gràcia, que posa fi a la nit de la infidelitat i de la ignorància. Concebent el Sol de justícia tu ets il·luminada com la lluna, plena amb els beneficis dels raigs del sol».

Quan contemplem un món que tria com a saviesa el camí de l'autosuficiència, l'orgull d'un cor dur, els camins de la grandesa pura i dura, a costa de trepitjar els qui se li posen al davant, tenim la temptació de preguntar-nos si Déu ha triat el bon camí. Tenim la temptació de preguntar-nos si l'elecció de l'anorreament, de la pobresa per part de Déu és el camí correcte per portar la pau al cor dels homes.

Però contemplant la grandesa de Maria manifestada en la seva humilitat, en la seva submissió a l'obra de Déu; contemplant com el misteri diví ha arrelat en una criatura humana, ens neix també la pregunta de si encara ens trobem en la nit de la infidelitat i de la ignorància, i per això volem saludar Maria amb aquestes paraules de sant Andreu de Creta:

«Salve, plena de gràcia, salve, oh tota resplendent, per la qual ha desaparegut la foscor i ha brillat la llum».