LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER AL TEMPS DE DURANT L'ANY

Diumenge 28è durant l'any

Sermons sobre els Evangelis, de sant Gregori el Gran, papa (38,2-3.9)

Déu Pare va celebrar les noces del seu Fill quan li va unir la naturalesa humana dins les entranyes de la Verge, quan va voler que el qui era Déu des d'abans de tots els temps es fes home en arribar la plenitud del temps.

Però, com que la unió nupcial sol realitzar-se entre dues persones, ben lluny de nosaltres pensar i creure que la persona de Déu i la de l'home, el nostre Redemptor, Jesucrist, siguin dues persones unides; perquè nosaltres confessem que en ell hi ha dues naturaleses, però no acceptem que estigui compost de dues persones.

Per tant, amb més claredat i certesa podem dir que el Pare va celebrar les noces del seu Fill, el Rei, quan pel misteri de l'encarnació es va unir a la santa Església; i el si de la Verge Maria fou la cambra d'aquest espòs; per això diu el salmista: «Déu ha posat en el cel un pavelló per al sol, i el sol en surt com un espòs de la cambra».

En efecte, va sortir, com un espòs de la cambra, Déu encarnat, quan, per unir-se a l'Església, va sortir del si immaculat de la Verge. I va enviar els seus homes a avisar els convidats. Els va enviar una primera vegada, i després una segona vegada, perquè va fer predicadors de l'encarnació del Senyor primer els profetes i després els apòstols. Així va enviar els seus homes dues vegades, perquè a través dels profetes va anunciar l'encarnació de l'Unigènit com un esdeveniment del futur, i pels apòstols com un fet ja realitzat.

Els qui, per la gràcia de Déu, heu entrat a la sala del convit, això és, a la santa Església, examineu-vos amb tota cura, no sigui que el Rei, en entrar, us hagués de retreure que no porteu vestit de noces. ¿Què penseu que significa, germans, el vestit de noces? No pot tractar-se del baptisme o de la fe, perquè si heu entrat a la sala del convit, vol dir que teniu fe i que esteu batejats. Així, doncs, sembla que pel vestit de noces hem d'entendre la caritat. Així, entra al convit sense vestit de noces el qui, entrant en l'Església té fe però no té caritat. Amb raó, doncs, anomenem la caritat vestit de noces perquè aquesta és la que va tenir el nostre Creador quan va venir a unir-se a la seva Església, ja que tan sols l'amor de Déu va fer que el seu Unigènit s'unís les ànimes dels homes elegits, i per això diu sant Joan: «Tant va estimar Déu el món, que ens va donar el seu Fill unigènit». Per tant, el qui per la caritat ha vingut als homes, ha deixat ben clar que aquesta mateixa caritat és el vestit de noces. Així, qualsevol de vosaltres que, formant part de l'Església, creu en Déu, ja ha entrat al convit de noces; però no hi ha vingut amb vestit de noces si no guarda el do de la caritat.

LA CARTA DE L'ABAT

Estimat Miquel,

Veritablement segueix el calor de l'estiu encara que hagi començat la tardor. Cal mirar per la finestra i no pel calendari. Tens raó. Potser perquè encara continua aquesta calor m'escrius amb un caire ardent, i una forta lamentació d'aspectes negatius de l'Església: «si l'Església ha de seguir endavant no serà per “aquests”, n'estic segur, sinó pels veritables deixebles que ho sacrifiquen tot per viure i ensenyar l'evangeli».

Miquel, si l'Església ha de seguir endavant, no serà per “aquests”, que, lamentablement, desfiguren el rostre de l'Església, però tampoc pels veritables deixebles, ja que no són els autèntics artífexs de l'Església. Si l'Església segueix endavant, i hi seguirà, serà perquè en ella hi és present l'Esperit de Crist. «És l'Esperit de Crist qui vivifica l'Església, qui la unifica, qui la fa rejovenir». I els altres, dolents i bons, som servents inútils, que hem fet el que havíem de fer, uns amb un perfil negatiu, altres amb un perfil positiu. I em pregunto: quin perfil té més incidència en el Projecte de Déu envers l'home en aquest món? Doncs no m'atreveixo a treure'n una conclusió definitiva. Perquè no hi ha res de definitiu en aquest món. Tot és un camí obert.

Això em fa pensar en l'evangeli del diumenge 28 de durant l'any: Mt 22,1-14. Resulta que uns convidats al banquet de noces rebutgen la invitació. Llavors l'amo envia els criats als camins a convidar a tots els que trobin, dolents i bons. La sala, efectivament, es va omplir de dolents i bons. Quan entrà l'amo en trobà un que no duia el vestit de festa. Evidentment, no es refereix als dolents. Així doncs, què és el vestit de festa? Perquè tots estem convidats a aquesta festa. Potser Isaïes (25,6-10) ens ajuda a completar aquest punt quan parla d'un banquet que el Senyor de l'univers prepara per a tots els pobles. I diu que «aquest Senyor eixugarà les llàgrimes, traurà tot oprobi, destruirà la mort». I acaba traient-ne la conseqüència final: «aquí hi ha el nostre Déu, alegrem-nos-en i fem festa».

Considero que el vestit de festa és preparar un esperit alegre, un cor obert a l'alegria, a la comunió, preparar un cor, tota la nostra persona en una paraula, per viure un encontre a la casa del Pare. Un Pare que no es resisteix a l'alegria, com ens mostra la paràbola del Fill pròdig, o com diu de manera més expressiva el profeta Sofonies: «El Senyor és enmig teu. Exultarà per tu d'alegria, et renovarà mitjançant el seu amor; ell dansarà per a tu amb crits d'alegria, com en els dies de festa» (Sof 3,17).

Nosaltres estem sempre disposats al judici i classificar els qui ens envolten. Qui sóc jo, o tu, o qui sigui, per fer un judici sobre el meu veí? No hem après algunes paraules fonamentals de l'Escriptura: «no jutgeu, perquè sereu jutjats amb la mateixa mesura». O aquella altra paraula de Déu a Samuel: «l'home veu les aparences, només Déu veu el cor».

Jo crec que Déu ens dóna aquest temps per preparar el vestit de festa. I vaig configurant aquest vestit de festa, quan m'esforço per assistir a la pregària i treure'n el millor, per oferir-ho en una vida de servei en el camí a la festa de noces. Miquel, aprofita les últimes calors de l'estiu. No et refredis. Una abraçada,

+ P. Abat

DIUMENGE XXVII DURANT L'ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Josep M. Recasens
Is 5,1-7; Sl 79,9.12.13-14.15-16-19-20 (R.: Is 5,7a); Fl 4,6-9; Mt 21,33-43

Germans,

El tema de la vinya, tan freqüentment emprat per Jesús en les seves paràboles, és d'ús corrent en els textos bíblics velltestamentaris i ho és també la identificació del Poble d'Israel com a vinya escollida de Déu. Així ho trobem en Isaïes, en Jeremies, en Osees i en els Salms. En un context agrícola, el blat i el vi eren la riquesa bàsica del poble hebreu perquè d'ells en depenia la seva economia, a més del bestiar. La bíblia lloa sovint el fruit de la vinya com a elixir que alegra el cor de l'home, mentre que parla del pa com l'aliment que li renova les forces.

El paral·lelisme evident entre la primera lectura del profeta Isaïes i el fragment de l'evangeli de sant Mateu esdevé gairebé com un calc. Fins i tot Mateu cita un fragment del text del profeta. Malgrat tot, l'evangeli presenta un element nou i renovador que obre camins d'esperança per a la humanitat.

La lectura d'Isaïes podem dividir-la en dos temps: en primer lloc, la descripció de la vinya i els seus complements i segonament, el resultat negatiu dels qui s'esperava que la farien produir, amb el consegüent repudi i abandó que l'amo de la vinya sentencia contra els vinyaters. Isaïes afirma que la vinya del Senyor de l'univers és el poble d'Israel i els ceps preferits són els homes de Judà. El drama acaba en una situació de desolació i de caos.

L'evangeli, per contra, està estructurat en tres temps: el primer és homòleg del primer del text d'Isaïes. El segon temps presenta unes característiques semblants, però aquí el drama és més punyent ja que narra els successius rebuigs dels vinyaters fins arribar al moment tràgic amb l'assassinat de l'hereu de l'amo de la vinya. La paràbola de Jesús descriu en aquest temps un marc històric que recorda el maltractament dels profetes antics fins al vaticini de la mort violenta de Jesús per part de les autoritats del poble. I no oblidem que la paràbola va dirigida directament als grans sacerdots i als notables del poble, com la del diumenge passat. Aquest temps central acaba també amb una sentència condemnatòria, sentència terrible que Jesús fa que la dictin els seus mateixos interlocutors: «Farà matar aquells mals homes i donarà la vinya a uns altres que li donin el fruit al temps de la verema».

Hi ha encara un tercer temps, un temps que anuncia un horitzó esperançador. En aquest tercer temps Jesús ja no parla de vinya sinó de Regne de Déu. Per això, la sentència de Jesús té un to més sever i definitiu. Dir que el Regne de Déu els serà pres equival a una exclusió irreversible del Regne. La sentència de Jesús és, doncs, més terrible, que la dictada pels grans sacerdots i notables. Podríem dir que la paciència de Déu, per il·limitada que sigui, té també un límit, valgui la paradoxa. La vinya, el Regne de Déu, serà donada a un altre poble que la faci fructificar. La història continua, no acaba amb la ingratitud manifesta del poble escollit. El Regne de Déu serà donat a un nou poble, i aquest nou poble és l'Església, la qual donarà el fruit que el Pare n'espera. Aquest tercer temps, doncs, és el nostre, fruit de la resurrecció del Senyor i de l'embranzida de Pentecosta. L'Església, certament, no s'identifica amb el Regne de Déu, però és el substrat sobre el qual el Regne de Déu va creixent, d'acord amb la paràbola del gra de mostassa.

Aquesta Església porta ja dos mil anys d'història, dos mil anys donant fruits de santedat en els apòstols, en la immensa multitud dels màrtirs, confessors, pastors, doctors, verges, homes i dones sants i una gernació innombrable de justos. Ells ja són hereus del Regne de Déu, d'acord amb la promesa de Jesús. Nosaltres en canvi, som encara pelegrins i constructors d'aquest Regne, amb l'esperança d'heretar-lo també un dia, amb la condició que amb el nostre comportament no decebem el Senyor. La consigna per formar-ne part és l'amor, amor a Déu i amor al proïsme. L'amor és la clau que obre de bat a bat les portes del Regne. L'amor és l'única cosa que val la pena en aquesta vida. I l'amor, tal com proposa sant Pau als cristians de Filips, es tradueix en interessar-se per tot allò que és veritable, respectable, just, net, amable, de bona reputació, virtuós i digne d'elogi. Vivint d'acord amb aquests ensenyaments serem dignes de la pau de Déu. Que el nostre amor sigui, doncs, tan fecund que ens faci mereixedors d'aquesta pau i ens disposi a acollir amb confiança el Regne de Déu.

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER AL TEMPS DE DURANT L'ANY

Diumenge 27è durant l'any

Del llibre contra les heretgies de sant Ireneu de Lió, bisbe (IV 36,2-3)

Déu plantà la vinya del llinatge humà al moment de modelar Adam i en l'elecció dels patriarques. Un cop plantada, la vinya fou confiada a uns vinyaters pel do de la llei mosaica. La va voltar d'una tanca, és a dir, va circumscriure la terra que havien de cultivar els vinyaters. Hi va construir una torre, és a dir, va escollir Jerusalem. Els envià profetes abans de l'exili de Babilònia i n'envià encara més després de l'exili, més que no pas abans, per reclamar els fruits i dir-los: «Vet aquí la paraula del Senyor: Adreceu els vostres camins i la vostra manera de viure», «jutgeu amb justícia, practiqueu la pietat i la misericòrdia cadascú envers el seu germà; no oprimiu la viuda i l'orfe, l'estranger i el pobre, i que ningú de vosaltres no conservi en el seu cor el record de la maldat del seu germà».

Vet aquí amb quines paraules els profetes reclamaven el fruit de la justícia. Però com que els vinyaters restaven incrèduls, els envià finalment el seu propi Fill, nostre Senyor Jesucrist, que els mals vinyaters mataren i tragueren fora de la vinya. Per això Déu ha confiat la vinya —que ja no es troba dins la tanca, sinó que és estesa d'un cap a l'altre del món— a uns altres vinyaters, que li donin els fruits al seu temps. La torre de l'elecció s'aixeca arreu plena d'esclat, ja que arreu resplendeix l'Església.

Ja que els vinyaters rebutjaren el Fill de Déu i, un cop mort, el tragueren fora de la vinya, Déu els ha reprovats i, per això ha confiat la vinya, perquè la facin fructificar, a uns altres vinyaters, als pagans que es trobaven fora de la vinya. Això és el que diu el profeta Jeremies: «El Senyor ha reprovat i rebutjat la nació que ha fet això: ja que els fills d'Israel han fet el mal davant meu, oracle del Senyor».

És doncs, un sol i mateix Déu, el Pare, que ha plantat la vinya, que ha fet sortir el poble, que ha enviat els profetes, que ha enviat el seu propi Fill i que ha confiat la vinya a uns altres vinyaters que li donin els fruits quan sigui el temps. És per això que el Senyor deia als seus deixebles: «Vetlleu sobre vosaltres mateixos, vetlleu i pregueu. Tingueu el cos cenyit i els llums encesos, i sigueu com aquells que esperen el seu amo».

LA CARTA DE L'ABAT

Estimada M. Lluïsa,

La teva estrella d'aquest mes d'octubre que ens disposem a començar: «aixopluc». Quan comença a esvair-se la forta calor de l'estiu, i el clima de la tardor demana la presència d'aquesta estrella anomenada “aixopluc”, que dóna sobretot calor, i també llum. Em pregunto si t'ha suggerit aquesta paraula, aquesta “estrella”, el fet que et moguis en un món i en una activitat pastoral amb abundància d'immigrants. En qualsevol cas és una paraula de què tenen necessitat milions de persones en aquest món. Persones que no tenen pàtria, que no tenen família, que no tenen un sostre per a això: per a aixoplugar-se. Camps de refugiats, refugiats a milers, milions, deixats de banda en una civilització del benestar, ...diuen! «Els sense sostre», innombrables. A l'ombra d'innombrables «sostres» que no cobreixen ningú, «acollint» aromes amb pudor de podrit. Hipoteques, desnonaments. Tot fa tanta pudor, és tot tan trist, que cuidem desesperar-nos.

Encara més quan hom llegeix la Paraula de Déu amb aquestes recomanacions: «interesseu-vos per tot allò que és veritat, respectable, just, net, amable, de bona reputació, virtuós i digne d'elogi». I no ho tenim en compte. Per això «la pau de Déu no guarda els nostres cors i els nostres pensaments en Crist Jesús», i tampoc no té necessitat de guardar-los. Perquè en realitat el nostre pensament no és el de Crist Jesús.

I la tristesa es fa més profunda i angoixant, quan hom llegeix a la premsa que en una ciutat s'ha desnonat una família que ocupava una casa propietat de la diòcesi. Un matrimoni i cinc fills. Per no pagar el lloguer. És veritat que sovint les notes de premsa diuen veritats a mitges, que hi ha institucions de l'Església que han fet, fan i seguiran fent una tasca social digna de tot elogi. O millor, simplement, una tasca o un servei evangèlic.

Però potser notícies d'aquest tipus ens estan recordant que encara tenim molt a aprendre de l'evangeli. Que la saviesa evangèlica no ha penetrat fins a les últimes arrels de la nostra existència. Que oblidem paraules sàvies de l'evangeli i necessàries avui més que mai: «Aquest poble m'honora amb els llavis, però el seu cor es manté lluny de mi» (Mt 15,8). «Dona a tothom qui et demana, i no reclamis res al qui et pren allò que és teu. Tracteu els altres tal com voleu que ells us tractin» (Lc 6,29). En altres pàgines evangèliques el mateix Jesús ens diu: «guanya amics amb les riqueses injustes». Però potser la nostra saviesa no arriba sinó a guanyar-nos enemics amb el que tenim.

Aquesta estrella teva, M. Lluïsa, no la podem avui oblidar. «Aixopluc». Si la guardem al diccionari creixeran les nostres tenebres, la nostra tristesa. Perquè Déu va fer aquesta bella casa de la creació per a l'home, i per a Ell mateix que ha volgut compartir el seu projecte d'amor amb la criatura humana. I per això Ell es va fer home, humà, molt humà, amb un nom humà: Jesucrist. Per venir a la seva vinya al capvespre. Però el van fer fora de la seva vinya. Sense aixopluc.

Però Déu roman fidel. Continua venint a la seva vinya: «Vaig tenir fam i em donàreu de menjar, em vau recollir». No el llencem fora de la vinya!

Gràcies M. Lluïsa per aquesta estrella tan lluminosa. Arriba la tardor. Cal acollir, acollint. Una abraçada,

+ P. Abat