Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
Ex 22,20-26; Sl 17; 1Te 1,5c-10; Mt 22,34-40
L'essència del cristianisme
Estimar és allò de més fontal, allò de més bàsic, de més genuí, el codi genètic, la marca registrada, per al cristianisme: Què pot ser sinó l'amor?
Sobre totes les coses cal estimar. Sobre tota la nostra vida, les nostres accions, les nostres paraules cal l'essència, el color, la bona olor del Crist, l'amor que ens ha estat vessat i que nosaltres no podem retenir-lo. Déu s'ha fet home per a seduir-nos, em deia ahir un monjo. I, en la mesura que ens deixem seduir per Jesús podrem estimar Déu i els altres.
Tota la persona sencera i unificada, és a dir el cor, l'ànima i el pensament cal que abandoni els ídols tan preciosos que de segur tenim, en els quals vivim acostumats, fets per les nostres mans o de pensament. Que els deixi, i que estimi Déu. Jesús també ens diu. «Estima els altres com a tu mateix». I, jo em pregunto: Tal vegada si no estimes és perquè tampoc t'estimes a tu mateix?
I és impossible viure sense amor, sense estimar. L'amor és la clau de volta que cohesiona la vida del qui vol seguir Crist. El monjo ho té fàcil, aparentment, perquè té un termòmetre posat a la porta del cor. Per què? Sí, té el termòmetre de l'escolta i l'obediència: si escoltem i obeïm això vol dir que estimem Déu.
Moltes persones són maltractades, estan necessitades d'amor. Com a conseqüència de la crisi, augmenta el nombre de persones en situació de pobresa. Són els immigrants, les viudes i els orfes del nostre temps. Estimar Déu amb tot el cor és posar el nostre cor en la ferida oberta del necessitat. De nosaltres: Qui no dinarà avui? Doncs posa també els ulls del teu cor en les mancances dels altres. L'amor es torna pa de cada dia.
Amb l'ajuda d'uns i d'altres podrem expandir el missatge de l'essència del cristianisme. Aquesta diada del Domund ens recorda també l'obligació que tenim d'ajudar l'església missionera perquè la fe en Crist pugui ser propagada a tots els pobles. Especialment entre els més necessitats d'amor, fe i esperança.
Res serà capaç d'allunyar-nos de Déu si estimem sense mesura. I així serem capaços d'esperar del cel Jesús, que ens salvarà, en el judici que ha de venir. No anteposis res a l'amor del Crist (cf. RB 4,21). Estimar és l'essència del cristià.
23 d’octubre del 2011
LA VEU DELS PARES
TEXTOS PER AL TEMPS DURANT L'ANY
Diumenge 30è durant l'any
D'un sermó antic «Sobre l'amor a Déu i al proïsme»
Parlaré a la vostra caritat d'aquella caritat de la qual Jesucrist afirma: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament. I estima els altres com a tu mateix». I els va manar això perquè «tots els manaments escrits en els llibres de la Llei i dels Profetes vénen d'aquests dos».
Hem d'estimar Déu i el germà, perquè «el qui estima el seu germà, està en la llum, i res no el fa ensopegar». Estimeu-vos, doncs, germans caríssims, estimeu els vostres amics, estimeu també els vostres enemics. ¿Què hi podeu perdre cercant d'estimar molt? El Senyor ens diu a l'evangeli: «Us dono un manament nou: que us estimeu els uns altres tal com jo us he estimat. Així, doncs, estimeu-vos els uns als altres. Tothom coneixerà que sou deixebles meus per l'amor que us tindreu entre vosaltres». Recordeu-vos de com ens ha estimat el mateix Senyor que ens va manar d'estimar-nos els uns als altres. Va estimar els seus deixebles, que el seguien sempre com a companys. Va estimar els seus enemics, els jueus que el perseguien. Va predicar als deixebles el Regne del Cel. Aquests el van escoltar i, deixant-ho tot, el seguiren; i els digué: «Vosaltres sou els meus amics, si feu el que jo us mano. Ja no us dic servents, perquè el servent no sap què fa el seu amo». Eren, doncs, els seus amics els qui obeïen fidelment els seus manaments. També va pregar per ells quan deia: «Pare, vull que els qui m'heu confiat estiguin amb mi allà on jo estic i vegin la meva glòria, la glòria que m'heu donat, perquè m'estimàveu des d'abans de crear el món». Però, ¿per què va pregar pels seus amics i no va esmentar en canvi els seus enemics?
Feu atenció i escolteu! Durant la seva passió, veient els jueus plens de crueltat en contra d'ell i sentint-los cridar de pertot arreu que el crucifiquessin, va fer un gran clam i va dir: «Pare, perdoneu-los, que no saben el que fan». Com si digués: llur malícia els ha obcecats, que la vostra clemència els perdoni. I la seva invocació al Pare no fou debades perquè ben aviat molts jueus cregueren en ell i, esdevinguts creients, begueren aquella sang que tan cruelment havien vessat, i els qui abans li eren adversaris i perseguidors, es convertiren en seguidors.
Aquest és el camí que ens va fressar Jesucrist. Seguim-lo també nosaltres, altrament, el nostre nom de cristians seria una mentida.
LA CARTA DE L'ABAT
Estimada Anna,
Moltes gràcies per la teva visita de fa uns dies al Monestir. Són visites que s'agraeixen molt; i molt més quan vas preferir passar el temps de la visita del grup, parlant amb mi de temps passats, d'aquells anys primers al poble. Perquè són records no per a la nostàlgia, sinó per a renovar el nostre agraïment a allò rebut en aquells anys feliços, del poble, de la família, dels amics, que són, diria jo, la base o les arrels del que és ara la nostra persona.
Em va commoure profundament saber alguns detalls de la manera de ser dels meus pares, que jo desconeixia. Em va commoure tornar a recordar aquells temps difícils, en què moltes persones havien de sortir del poble per anar endavant en la vida. Per cert, una gran majoria venia a Catalunya, i de la qual sempre vaig sentir parlar molt bé, pel treball i l'acollida.
Hi ha qui diu que hi ha cicles en la naturalesa, en la vida de la societat. Així ho sembla. I passa que un té la impressió que tornem a tenir temps difícils, temps molt difícils, que ja ho són per a molts. Situacions difícils, que uns viuen al seu poble o a la seva ciutat, i altres havent de marxar lluny dels seus.
I en aquesta situació la Paraula de Déu ens recorda unes obligacions greus que hem de tenir en compte: «no maltractis ni oprimeixis els immigrants, que també vosaltres vau ser immigrants. No maltractis cap viuda ni cap orfe. Si prestes diners als pobres que viuen amb tu, no facis com els usurers: no li exigeixis els interessos». Aquesta és l'actualitat avui dia, però en sentit «positiu», és a dir: que s'oprimeix i maltracta l'immigrant, que s'explota vídues i orfes, i que la usura dels préstecs de diners fa tremolar tota la societat, si més no la societat anomenada occidental o del «primer món», perquè l'altra, jo crec que ja no té energia ni per tremolar.
I hom es pregunta per la força d'aquesta «teranyina d'injustícia» que ens envolta, quan tot es justifica. I sembla no passar res: la notícia a la premsa que certes persones que han estat en primer pla de la societat es retiren o les fan retirar, però, això sí, folrades de milions, com un bon fons de pensió, o la notícia a la premsa, encara que més discreta, dels qui engreixen les llistes d'espera, o les cues d'espera per menjar, però en aquest cas «d'espera». Perquè l'esperança és l'últim que es perd, com l'instint de viure. Immensa tristesa.
També diu la Paraula: «si criden a mi jo els escoltaré, perquè jo sóc compassiu».
És clar que en aquesta societat ja s'ha intentat, i s'intenta, primer, desterrar Déu. Perquè els crits no vagin enlloc. Perquè ningú escolti. Però els camins de Déu són molts, i inescrutables. I l'home neci no pot tapar, ni eliminar Déu, perquè Déu és la Vida. I són molts i diversos els camins a través dels quals pot manifestar la seva compassió.
Moltes gràcies Anna per la teva visita, pels records dels altres temps passats, i que m'obren també a ser més conscient del que avui estic i estem vivint. Una abraçada,
+ P. Abat
12 d’octubre del 2011
LA MARE DE DÉU DEL PILAR
Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ac 1,12-14; Sl 26; Lc 11,27-28
Estimats germans,
Les poques paraules de l'Evangeli d'avui diuen molt: Jesús, Maria la Mare, i nosaltres. Escoltar, actuar, viure. Escoltar Jesús, actuar i viure com Maria.
Una dona senzilla del poble queda impressionada per Jesús i fa un elogi de la seva mare. Jesús aprofita aquesta lloança per dedicar una benaurança als «qui escolten la Paraula de Déu i la guarden».
Maria és gran per ser la Mare de Jesús, però encara ho és més per la seva fidelitat a la Paraula de Déu. Els vincles familiars són bons i uneixen, però són millors els vincles espirituals que s'estableixen amb el Senyor. Ell ens dóna la dignitat de germans i amics seus: «Els meus germans són els qui escolten la Paraula de Déu i la compleixen. Vosaltres sou els meu amics». Maria «conservava totes aquestes coses en el seu cor». És a dir, escoltava, meditava, assimilava, i complia la voluntat de Déu. Per això, l'evangelista Lluc presenta la Mare de Jesús com una dona «feliç perquè ha cregut».
La Regla de sant Benet, que és norma de vida per als monjos, comença dient: «Escolta, fill, les Paraules del Mestre». I continua amb una idea molt expressiva: «Para-hi l'orella del cor». Que vol dir: escolta amb confiança i amor, amb disponibilitat i ganes d'aprendre, acollint amb gust, i estimant allò que s'escolta. El cor, segons les Sagrades Escriptures, és el centre de les activitats conscients, intel·lectuals i afectives.
Déu ens parla en la Bíblia. La seva lectura ens familiaritza en la Paraula de Déu que ens convida a examinar les nostres actituds. Déu ens parla en les persones que, essent un instrument de la seva veu, ens ajuden a créixer en la fe, a progressar en la fidelitat, i a madurar pel seu amor.
Penso que Jesús avui ens fa dues invitacions. Per una part, cercar el silenci per poder acollir la Paraula, callar quan sigui necessari, apartar-se dels sorolls exteriors si volem centrar la ment i unificar l'esperit. Per l'altra part, estar atents a les paraules de les persones que ens parlen, respectant les diferents opinions, i establint un diàleg fecund i constructiu.
La veritable saviesa i, per tant, la veritable benaurança, la tindrem si, com Maria, sabem escoltar Déu amb fe, confiança i obediència. La resta, tota la resta, és secundari. «Feliços els qui escolten la Paraula de Déu i la guarden».
Ac 1,12-14; Sl 26; Lc 11,27-28
Estimats germans,
Les poques paraules de l'Evangeli d'avui diuen molt: Jesús, Maria la Mare, i nosaltres. Escoltar, actuar, viure. Escoltar Jesús, actuar i viure com Maria.
Una dona senzilla del poble queda impressionada per Jesús i fa un elogi de la seva mare. Jesús aprofita aquesta lloança per dedicar una benaurança als «qui escolten la Paraula de Déu i la guarden».
Maria és gran per ser la Mare de Jesús, però encara ho és més per la seva fidelitat a la Paraula de Déu. Els vincles familiars són bons i uneixen, però són millors els vincles espirituals que s'estableixen amb el Senyor. Ell ens dóna la dignitat de germans i amics seus: «Els meus germans són els qui escolten la Paraula de Déu i la compleixen. Vosaltres sou els meu amics». Maria «conservava totes aquestes coses en el seu cor». És a dir, escoltava, meditava, assimilava, i complia la voluntat de Déu. Per això, l'evangelista Lluc presenta la Mare de Jesús com una dona «feliç perquè ha cregut».
La Regla de sant Benet, que és norma de vida per als monjos, comença dient: «Escolta, fill, les Paraules del Mestre». I continua amb una idea molt expressiva: «Para-hi l'orella del cor». Que vol dir: escolta amb confiança i amor, amb disponibilitat i ganes d'aprendre, acollint amb gust, i estimant allò que s'escolta. El cor, segons les Sagrades Escriptures, és el centre de les activitats conscients, intel·lectuals i afectives.
Déu ens parla en la Bíblia. La seva lectura ens familiaritza en la Paraula de Déu que ens convida a examinar les nostres actituds. Déu ens parla en les persones que, essent un instrument de la seva veu, ens ajuden a créixer en la fe, a progressar en la fidelitat, i a madurar pel seu amor.
Penso que Jesús avui ens fa dues invitacions. Per una part, cercar el silenci per poder acollir la Paraula, callar quan sigui necessari, apartar-se dels sorolls exteriors si volem centrar la ment i unificar l'esperit. Per l'altra part, estar atents a les paraules de les persones que ens parlen, respectant les diferents opinions, i establint un diàleg fecund i constructiu.
La veritable saviesa i, per tant, la veritable benaurança, la tindrem si, com Maria, sabem escoltar Déu amb fe, confiança i obediència. La resta, tota la resta, és secundari. «Feliços els qui escolten la Paraula de Déu i la guarden».
9 d’octubre del 2011
DIUMENGE XXVIII DURANT L'ANY (Cicle A)
Homilia predicada pel P. Maties Prades
Is 25,6-10a; Sl 22; Fl 4,12-14.19-20; Mt 22,1-14
Estimats germans i germanes,
L'apòstol Pau sap viure «enmig de privacions i en l'abundància; està avesat a tenir de tot i a trobar-se mancat d'allò que necessita». La seva vida consisteix a donar-se totalment sense mesurar esforços ni sacrificis Nosaltres, encara que tinguem de tot, cerquem allò que necessitem: Crist, el Bon Pastor, que «ens guia pels camins segurs per l'amor del seu nom». Quan ens donem totalment perquè responem amb confiança i promptitud anem al seu banquet on som invitats a entrar amb el vestit adient i la conducta exigida.
La Sagrada Escriptura parla sovint de la nostra relació amb Déu en forma de banquet de noces, on s'hi celebra l'estimació, l'amor, que és la font dels bens millors. Es tracta de la relació nupcial d'amor entre Crist i l'església, entre Crist i l'ànima. El misteri de l'aliança expressa la relació entre Déu que crida amb la seva Paraula i l'home que respon. Estem cridats a conformar-nos a Crist i a ser transformats per Ell.
Com els convidats de la paràbola, refusem la invitació perquè estem massa preocupats per les nostres coses: l'ascens professional, el poder que dóna prestigi, el diner que pretén solucionar-ho tot, els projectes immillorables. Oblidem sovint que la Paraula de Déu, que ens invita a les Noces, és la solució als problemes de la vida quotidiana, una resposta als interrogants, un eixamplament dels valors, i una satisfacció de les nostres aspiracions (cf. Verbum Domini, 23). Som lliures d'acceptar o no. Però la llibertat té un preu que pagar i unes conseqüències que no solem prevenir. Hi ha quelcom en nosaltres que ens fa desaprofitar les ocasions que el Senyor ens presenta per ser-li més fidels. Crec que no es tracta només de llibertat, sinó de fe i de confiança. Quan fem la voluntat de Déu, per incomprensible que sembli, mai ens equivoquem. Un fill sap que el seu pare li donarà lo millor. Encara així, pot no acceptar-ho mogut pel desig de cercar per ell mateix allò que vol. Però la Paraula de Déu no va en contra dels desigs autèntics, ni els arracona, sinó els il·lumina per tal de trobar l'autèntica felicitat i compartir-la, com en un banquet compartim el menjar i la beguda.
Déu truca una vegada i un altra a la nostra porta. Hi ha massa soroll per sentir-lo? El soroll de vegades és un refugi on amaguem les nostres pors. Tenim els ulls fixos en les coses que s'esvaeixen com el fum? Necessitem pregar més. Ens considerem indignes? La misericòrdia de Déu és més gran que la nostra feblesa. Som missatgers de pau i d'esperança? «El banquet és a punt, aneu. convideu a la festa tothom que trobeu». Molta gent desorientada que no troba sentit a la seva vida, retrobarien la pau i l'esperança si descobrissin l'Eucaristia, si es sentissin estimats per nosaltres, si contemplessin que el nostre vestit està net i és digne d'uns fills autèntics del Pare.
Com ha de ser el vestit per poder participar de la festa? No es refereix a una corbata més o menys vistosa, ni a la qualitat ni al preu, ni a dos centímetres de més en el nostre hàbit de monjo. De quin vestit es tracta? El de la disposició interna, de la conversió personal i sincera a Déu. Tothom es cridat, però és rebutjat aquell qui no participa amb les degudes disposicions personals. Escriu sant Pau: «Revestiu-vos de Jesucrist, el Senyor» (Rm 13,14). «Tingueu els mateixos sentiments que tingué Jesucrist» (Fl 2,5). «Revestiu-vos, doncs, dels sentiments que escauen a escollits de Déu, sants i estimats: sentiments de compassió entranyable, de bondat, d'humilitat, de dolcesa, de paciència. Per damunt de tot, revestiu-vos de l'amor, que tot ho lliga i perfecciona» (Col 3,12-14). Aquestes paraules ens ho diuen tot.
Senyor, volem repetir les paraules del salmista per tal que es gravin dins nostre: «La vostra bondat i el vostre amor ens acompanyen tota la vida». Alimentats i enfortits amb la Paraula i el Pa de l'Eucaristia, que ens ha de fer «sol·lícits i constants en la pràctica del bé» (oració col·lecta), podem dir com sant Pau: «Em veig amb cor per a tot, gràcies a Aquell que em dóna forces».
Is 25,6-10a; Sl 22; Fl 4,12-14.19-20; Mt 22,1-14
Estimats germans i germanes,
L'apòstol Pau sap viure «enmig de privacions i en l'abundància; està avesat a tenir de tot i a trobar-se mancat d'allò que necessita». La seva vida consisteix a donar-se totalment sense mesurar esforços ni sacrificis Nosaltres, encara que tinguem de tot, cerquem allò que necessitem: Crist, el Bon Pastor, que «ens guia pels camins segurs per l'amor del seu nom». Quan ens donem totalment perquè responem amb confiança i promptitud anem al seu banquet on som invitats a entrar amb el vestit adient i la conducta exigida.
La Sagrada Escriptura parla sovint de la nostra relació amb Déu en forma de banquet de noces, on s'hi celebra l'estimació, l'amor, que és la font dels bens millors. Es tracta de la relació nupcial d'amor entre Crist i l'església, entre Crist i l'ànima. El misteri de l'aliança expressa la relació entre Déu que crida amb la seva Paraula i l'home que respon. Estem cridats a conformar-nos a Crist i a ser transformats per Ell.
Com els convidats de la paràbola, refusem la invitació perquè estem massa preocupats per les nostres coses: l'ascens professional, el poder que dóna prestigi, el diner que pretén solucionar-ho tot, els projectes immillorables. Oblidem sovint que la Paraula de Déu, que ens invita a les Noces, és la solució als problemes de la vida quotidiana, una resposta als interrogants, un eixamplament dels valors, i una satisfacció de les nostres aspiracions (cf. Verbum Domini, 23). Som lliures d'acceptar o no. Però la llibertat té un preu que pagar i unes conseqüències que no solem prevenir. Hi ha quelcom en nosaltres que ens fa desaprofitar les ocasions que el Senyor ens presenta per ser-li més fidels. Crec que no es tracta només de llibertat, sinó de fe i de confiança. Quan fem la voluntat de Déu, per incomprensible que sembli, mai ens equivoquem. Un fill sap que el seu pare li donarà lo millor. Encara així, pot no acceptar-ho mogut pel desig de cercar per ell mateix allò que vol. Però la Paraula de Déu no va en contra dels desigs autèntics, ni els arracona, sinó els il·lumina per tal de trobar l'autèntica felicitat i compartir-la, com en un banquet compartim el menjar i la beguda.
Déu truca una vegada i un altra a la nostra porta. Hi ha massa soroll per sentir-lo? El soroll de vegades és un refugi on amaguem les nostres pors. Tenim els ulls fixos en les coses que s'esvaeixen com el fum? Necessitem pregar més. Ens considerem indignes? La misericòrdia de Déu és més gran que la nostra feblesa. Som missatgers de pau i d'esperança? «El banquet és a punt, aneu. convideu a la festa tothom que trobeu». Molta gent desorientada que no troba sentit a la seva vida, retrobarien la pau i l'esperança si descobrissin l'Eucaristia, si es sentissin estimats per nosaltres, si contemplessin que el nostre vestit està net i és digne d'uns fills autèntics del Pare.
Com ha de ser el vestit per poder participar de la festa? No es refereix a una corbata més o menys vistosa, ni a la qualitat ni al preu, ni a dos centímetres de més en el nostre hàbit de monjo. De quin vestit es tracta? El de la disposició interna, de la conversió personal i sincera a Déu. Tothom es cridat, però és rebutjat aquell qui no participa amb les degudes disposicions personals. Escriu sant Pau: «Revestiu-vos de Jesucrist, el Senyor» (Rm 13,14). «Tingueu els mateixos sentiments que tingué Jesucrist» (Fl 2,5). «Revestiu-vos, doncs, dels sentiments que escauen a escollits de Déu, sants i estimats: sentiments de compassió entranyable, de bondat, d'humilitat, de dolcesa, de paciència. Per damunt de tot, revestiu-vos de l'amor, que tot ho lliga i perfecciona» (Col 3,12-14). Aquestes paraules ens ho diuen tot.
Senyor, volem repetir les paraules del salmista per tal que es gravin dins nostre: «La vostra bondat i el vostre amor ens acompanyen tota la vida». Alimentats i enfortits amb la Paraula i el Pa de l'Eucaristia, que ens ha de fer «sol·lícits i constants en la pràctica del bé» (oració col·lecta), podem dir com sant Pau: «Em veig amb cor per a tot, gràcies a Aquell que em dóna forces».
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
