LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER AL TEMPS DE DURANT L'ANY

Diumenge 32è durant l'any (Cicle A)

Dels escrits de Metodi d'Olimp, El banquet (Sources Chrétiennes 95,169-175)

El text evangèlic que compara el Regne del cel a deu noies que sortiren a rebre l'espòs, ens vol fer comprendre que totes deu van voler seguir el mateix camí, que totes deu tenien unes disposicions anàlogues, que totes havien escollit el Crist per Espòs. Però, al moment de sortir al seu encontre, ja no es trobaven en les mateixes condicions. Les unes s'havien proveït del necessari per anar alimentant abundosament les seves torxes perquè poguessin resplendir sense minvar. Les altres, en canvi, per negligència, només s'havien preocupat del present. Les unes van guardar purs els seus cinc sentits —que són anomenats les portes de la Saviesa—, les altres, en canvi, els abandonaren a tota mena de faltes i de vicis. Per això van ser excloses de les estances divines.

I com que hi ha una puresa dels ulls, una de les orelles, una de la llengua, i una de cadascun dels altres sentits, la noia que s'ha mantingut fidel ha restituït intactes al Crist les cinc «portes» de la seva sensibilitat, i a través de cadascuna resplendeix el seu amor com una torxa radiant. La nostra torxa té cinc flames, perquè el nostre cos és per a l'ànima com una torxa nupcial mentre fa camí cap a l'encontre del seu Espòs, el Crist, el dia de la resurrecció. I el cos, encara, fa resplendir a través dels cinc sentits l'esclat lluminós de la seva fidelitat. El Crist mateix ens ho ha ensenyat en dir: «He vingut a calar foc a la terra i com voldria ja veure-la cremar!». La terra designa el cos, que ell voldria veure, segons el seu ensenyament, abrusat sense trigança com una flama ardent. L'oli ha de ser assimilat a la saviesa i a la justícia: si l'ànima les difon generosament, si fa que tot el cos se'n beneficiï, aleshores brolla i s'enlaira, inextingible, «aquesta claror davant els homes» que dóna tot el seu esclat a les bones obres i que glorifica el Pare del cel.

Que les bones obres, doncs, i la Saviesa ens forneixin abundosament l'oli pur perquè, si l'Espòs trigava, les nostres torxes no s'apaguin.

La trigança de l'Espòs és el termini que se'ns concedeix abans de la vinguda del Crist. Però, finalment, el crit es farà sentir: «L'Espòs és aquí. Sortiu a rebre'l!». I nosaltres, «els qui vivim», —és a dir, les nostres ànimes amb els cossos que haurem recobrat— anirem a l'encontre del Crist, amb les torxes a punt, radiants amb l'esclat d'una llum celestial.

LA CARTA DE L'ABAT

Estimada M. Lluïsa,

Vaig rebre la teva carta, com sempre plena d'entusiasme. Una carta escrita a mà que porta sempre el millor sabor del cor. El teu cor vibra, i alhora vibra la mà lliscant amb goig a través de la blancor immaculada del paper. Però, a més, hi ha altres motius de goig al teu escrit: «Dono moltes gràcies a Déu pel do de la consagració religiosa contemplativa, per la vida de comunitat fraterna. Saps que sóc molt sensible i em costa renunciar, morir i lliurar-me totalment al servei de les meves germanes, acceptant cadascuna tal com és. Pateixo i procuro ficar-me aviat dins la «cel·la interior», estimant l'Amor. La Lectio m'ajuda molt. Són moments de molta intimitat amb Jesús, i això em produeix pau i agraïment i, sobretot, goig espiritual. Estic en l'etapa final de la meva vida i he fet l'ofrena a Déu de tot el que pugui passar en els anys que Ell vulgui donar-me de vida. Estic a les seves mans».

Moltes gràcies per aquest testimoni tan preciós, que també per a mi és un veritable estímul per a estimar més la meva vida religiosa, per renovar també els meus esforços en la recerca de Déu, que és, jo crec, la tasca més important i més apassionant d'una vida religiosa. D'altra banda crec que aquest extens escrit de la teva carta posa en relleu que romans en l'esforç de mantenir encès el llum en l'espera del Senyor. Estem en l'etapa final de la vida. Sí. Però renovar dia rere dia la consagració a Déu, tenir cura de la sensibilitat en l'escolta de la Paraula del Senyor, i en la relació amb les germanes de comunitat, són les beceroles de la vida religiosa. És estar esperant l'Espòs amb una bona reserva d'oli per a la llàntia.

No és gaire fàcil avui, i crec que mai no ho ha estat, la vida en una comunitat. Això apareix avui molt clar mirant la societat. La comunitat familiar viu greus problemes de relació i de convivència: la relació entre els esposos, la dels pares amb els fills, en fi, tota relació en un grup humà sigui de molts o de pocs membres. És fàcil veure aquesta problemàtica quan es contemplen tants trencaments i separacions en les relacions humanes. Es pot pensar, i crec que molts ho pensen, que en una comunitat religiosa és més fàcil, que el difícil és aixecar-se molt d'hora, o viure en clausura, o portar una vida sòbria en dinars o oci. Però no és així. El més difícil és portar una vida seriosa, amb una riquesa humana i espiritual en la vida comunitària. I si es considera que el sentit de la vida religiosa és cercar l'Altre, és la recerca de Déu, en el si de la comunitat, encara es fa més patent el principal i fonamental que és, per sobre de tota la resta, tenir habitualment una bona vivència comunitària, que és per on ha de passar la recerca de Déu.

Aquesta és una saviesa que es necessita avui de manera especial. Una saviesa que està al nostre abast, però que també se'ns exigeix desitjar-la, buscar-la, exercitar-nos en ella; mai no serà una cosa que se'ns imposarà des de fora. És un do, però també s'ha de merèixer, s'ha buscar, he de fer un esforç perquè d'alguna manera il·lumini els meus passos.

Lluïsa, moltes gràcies pel teu bell testimoni. Molt apropiat per als qui estem en aquest mateix camí de consagració religiosa, però també, per descomptat, per als qui no hi estan, però que, no obstant això, els pot fer molt bé prendre nota d'aquests apunts preciosos de la teva carta. Una abraçada,

+ P. Abat

COMMEMORACIÓ DE TOTS ELS FIDELS DIFUNTS

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Is 25,6.7-9; Sl 26; 1Te 4,13-18; Jo 11,17-27

«L'obra d'amor, que consisteix a recordar un difunt, és l'obra d'amor més desinteressada, més lliure i més fidel de totes, escriu Kierkeegaard. La més desinteressada perquè el difunt no pot correspondre a l'elogi, ni tornar el que se li fa». Per això diu el llibre dels Macabeus: «És una idea piadosa i santa pregar pels difunts perquè siguin alliberats dels seus pecats». «És una pregària pels nostres "parents de la terra"» diu també Kierkeegaard. Tots tornem a la terra. Tots som terra, pols, com se'ns recorda el Dimecres de Cendra, cosa que fàcilment oblidem.

Aquest punt ens torna a recordar la saviesa de la Regla de sant Benet quan ens proposa els 12 graons de la humilitat. Humilitat és una paraula relacionada amb «humus». És rebaixar-se fins a allò que som: humus, terra. Així comença el nostre camí en aquesta terra. Però necessitem llum per al camí. És la llum que proclama el salm: «El Senyor m'il·lumina i em salva. El Senyor és la defensa de la meva vida».

Ell és qui primer fa el camí amb la llum de la veritable saviesa, fet home, humiliat, fins al no-res, per ser després glorificat. Per això podrà dir a Marta: «Jo sóc la resurrecció i la vida. Els qui creuen mi, encara que morin, viuran, i els qui viuen i creuen en mi no moriran mai més».

Perquè creure en Crist, és obrar com ell obrà, viure com ell va viure; per això des del cim de la seva humiliació, i abans de la seva glorificació, lliurà el seu Esperit, l'Esperit que serà vessat sobre tota carn. L'Esperit que ens dóna saviesa i força per fer el camí d'aquesta vida des de l'humus, des de la terra humil, des d'una humiliació que és moderar els desitjos com el nen a la falda de la mare. I això és morir, certament, viure els graons d'humilitat de la Regla, sobretot el 6è i el 7è, que acaben amb la paraula: «m'ha fet bé que m'hagueu humiliat, així he après els vostres manaments».

I el primer manament és el de l'amor. L'amor que és la manifestació de tota la vida de Jesús, revelació del Pare que és Amor. «Només la vida d'aquest amor que s'humilia pot mostrar la veritat de la nostra fe en la resurrecció», com diem en la pregària col·lecta d'avui. Però la veritat d'aquesta fe és alhora vida, és anar experimentant en aquest camí de la vida la transformació del nostre ser: enlairant-nos des de la nostra humiliació, però recolzats i embolcallats en la força d'amor que ens ve de Déu. Només qui va tenint aquesta experiència en la seva vida d'un canvi profund en el seu ésser té veritable fe, una fe viva en la resurrecció de tots els homes, perquè la va experimentant en les dificultats, en els obstacles que troba i la va vencent des de la prostració en l'humus, des de la pols, fins a l'elevació a una nova criatura. I la ferma esperança de pujar a la Muntanya, on el Senyor prepara el banquet per a tots els pobles. Per aquest camí ens ha donat el seu Esperit. «El Senyor ens il·lumina i ens salva».

Per això pot escriure Orígenes: «L'ànima que posseeix la llum de Déu comença per mirar al seu Salvador, i llavors, intrèpid, contra no importa qui, home o diable, lluita, tenint Crist al seu costat».

Celebrar l'Eucaristia per tots els difunts és per a nosaltres l'oportunitat d'incorporar-nos al banquet messiànic, el banquet al qual van entrant els difunts. El Banquet de la Bellesa. El banquet on ja no hi ha dol, ni llàgrimes, ni oprobis, ni humiliacions. El banquet de l'alegria.

El banquet és l'espai on més propers estem dels dos pols: la humiliació i la glòria. L'Eucaristia és el temps on se'ns dóna l'oportunitat de contemplar la humiliació i la glorificació. L'Eucaristia és el Banquet de la Bellesa.

Nosaltres som humils, vulguem o no. La nostra condició humana és fràgil. Ho sapiguem o no, ho vulguem o no, els graons de la humilitat de la Regla de sant Benet són la veritat. La veritat que contemplem en Crist en aquest Misteri de la seva vida, mort i resurrecció. D'humiliació i de glorificació.

Nosaltres hem d'entrar-hi des de la nostra condició humana, des de la nostra pobresa, des del nostre fang, i deixar que ens agafi el Misteri, i deixar que la força d'aquest Misteri ompli tota la nostra existència. D'aquesta manera creixerà la nostra esperança de sumar-nos un dia al Banquet de la Bellesa.

Escriu Joan Pau II en la seva Carta als Artistes: «La bellesa és la clau del misteri i una crida al transcendent. És una invitació a gustar la vida i somiar el futur. La bellesa de les coses creades no pot saciar del tot i suscita l'arcana nostàlgia de Déu».

Gustar la vida, endinsats en la nostra condició fràgil, de fang, però somiant amb el futur, el veritable Banquet de la Bellesa, sense vels, ni oprobis.

El salmista diu que només demana una cosa al Senyor, i això busca: «viure a la casa del Senyor tota la vida, contemplant la seva bellesa». Nosaltres, avui demanem dues coses en una de sola: aquesta contemplació de la Bellesa per als germans que ens van deixar, i la mateixa contemplació per als qui encara estem en camí.

TOTS SANTS

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ap 7,2-4.9-14; Sl 23,1-6; 1Jo 3,1-3; Mt 5,1-12

Algú em deia: «la vida és un salm». I em pregunto: i què és un salm? I em trobo amb respostes diverses i plenes de bellesa: «Els salms són poemes, poemes amb un significat. Les paraules d'un poema no són merament signes i conceptes, sinó que són riques d'associacions afectives i espirituals». (Merton) «El llibre dels salms és com un arbre que, plantat al costat d'un corrent d'aigua, dóna fruit quan n'és el temps. El corrent és el riu de la vida i el riu de la història. De la vida humana i de la història xucla l'arbre la seva saba» (L.A. Schökel) «Els salms són diàleg més que no pas monòleg, trobada més que no pas rèplica, perquè Déu parla també en els salms, i més encara quan guarda silenci».

Els homes i dones que parlen en els salms es dirigeixen a un Déu que no garanteix la felicitat i la salvació automàtica; qüestionen certeses i poders de la nostra vida humana, fets de preguntes i respostes, lloances i acusacions, promeses i penediments, desitjos i queixes, en el marc d'un diàleg, d'una conversa entre Déu i l'home, entre un jo i un Tu.

En aquesta festa de Tots Sants la litúrgia ens ofereix el salm 23 per viure aquest diàleg amb Déu. És una bona pedagogia religiosa per ensenyar-nos que no hi ha religió sense una trobada cultual amb Déu i sense rectitud moral.

«Qui pot pujar a la muntanya del Senyor? Qui pot estar-se al recinte sagrat?»

La resposta té un nom: Crist. L'home de mans innocents i cor pur, que va passar entre els homes amb la benedicció de Déu. Però va aprofitar el seu pas entre nosaltres per donar-nos el programa que necessitem per pujar a la muntanya del Senyor i quedar-nos per sempre al seu recinte sagrat. I aquest programa, aquesta lliçó, són les Benaurances, el Sermó de la Muntanya. Els qui van redactar el text d'aquest Sermó tenien davant dels seus ulls els comportaments en la vida i en la mort del Crucificat i Ressuscitat.

El Sermó de la Muntanya és una proposta límit, vàlida per a nosaltres en la concreció de les Benaurances, i que ens mostra cap a on ha de tendir el deixeble, d'acord amb l'estat de vida de cadascú.

Sant Bernat diu als monjos: «No dubto que la lectura de l'Evangeli i el sermó del Senyor us han ensenyat millor que ningú com imitar els sants. Teniu davant els vostres ulls l'escala per la qual ha pujat el cor dels sants que avui festegem».

Les benaurances ens parlen del Crist, d'aquesta nova saviesa, d'aquesta nova justícia del Regne que ell ens ha portat amb la seva vida i amb la seva mort. Crist és qui realitza i qui viu aquest Sermó. Ell és el veritable benaurat. I les Benaurances són el seu retrat. Si són un retrat no té sentit afirmar que són una utopia admirable, però no realitzable. Crist primer les va viure i després les va proposar. El cristianisme mira primer la persona de Jesús, i des d'ell, i amb ell, intenta dur a terme en aquest món el seu projecte.

Però, al llarg de la història, hi ha hagut cristians que han encarnat el seu projecte en la seva vida, que han pujat a la muntanya del Senyor i que s'estan al recinte sagrat. I avui hi continua havent cristians que contemplen aquest Crist i mediten les seves paraules, l'ensenyament de la seva vida, la seva mort i la seva passió, i que van fent aquest camí cap al cim de la muntanya.

Sobre això és prou lluminós l'ensenyament de sant Bernat, quan escriu: «Avui és festa per a nosaltres. Una de les més solemnes. Celebrem plegats tots els Sants, els del cel i els de la terra. Els honorem tots alhora, encara que no amb la mateixa intensitat. La qual cosa és comprensible, ja que el seu grau de santedat no és idèntic. Cadascun encarna la santedat segons la seva personalitat. Hi ha doncs diversos matisos en l'ús i en la vivència de la paraula santedat: uns són sants perquè ja la tenen plenament, i altres perquè hi estan. Per a aquests darrers, la santedat està amagda en Déu, és quelcom misteriós i se celebra a la penombra del misteri».

És el que ensenya sant Joan: «Sí, estimats: ara ja som fills de Déu, però encara no s'ha manifestat com serem; sabem que quan es manifestarà, serem semblants a ell, perquè el veurem tal com és». Mentrestant, cal caminar per pujar a la muntanya del Senyor. Però si volem fer progressos en el camí no podem oblidar l'ensenyament de la Regla de sant Benet: «No s'ha d'anteposar res a l'amor del Crist».

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER AL TEMPS ORDINARI

Diumenge 31è durant l'any (Cicle A)

Dels sermons de sant Agustí, bisbe

Per tal que ens pugueu sentir millor, sembla que us dominem des del nostre lloc elevat; i, amb tot, sou vosaltres els nostres jutges, i nosaltres, situats en aquest lloc, som jutjats per vosaltres. Ens anomenem mestres, i amb tot, no volem ser considerats com a tals. Això és perillós i està prohibit per la paraula mateixa del Senyor: «No us heu de fer dir mestres, perquè, de mestre, només en teniu un, el Crist». És perillós haver d'ensenyar als altres. Ser deixeble, en canvi, quina seguretat! És menys exposat escoltar la paraula de Déu que no pas predicar-la. El qui escolta resta en la pau i —com diu sant Joan— s'alegra de sentir la veu de l'espòs.

L'Apòstol havia hagut d'assumir, per necessitat, el càrrec de mestre. Escolteu el que diu: «És amb feblesa, amb temor i tot tremolós que vaig presentar-me a vosaltres». És, doncs, més segur, tant per a nosaltres que parlem, com per a vosaltres que escolteu, el fet de considerar-nos junts com a deixebles d'un sol Mestre. Sí, és més segur, i també més avantatjós que ens escolteu no com si fóssim els vostres mestres, sinó com a condeixebles. Vegeu si no tenim motius per a estar inquiets, ja que l'Escriptura ens diu: «Germans meus, no sigueu molts a fer-vos mestres, perquè tots ensopeguem sovint». I, ¿qui no tremola en sentir l'apòstol Jaume que ens diu: tots? ¿I què diu després? «Si algú no ensopega parlant, és un home perfecte». ¿Qui gosarà considerar-se perfecte? El qui escolta no s'equivoca; però el qui parla, encara que no desbarri —cosa ben difícil—, amb tot, sofreix i té por de no equivocar-se. Ens cal, doncs, no sols escoltar els qui parlen, sinó compadir-los, ja que ho fan tremolant.

Així, quan els qui parlem diem «una» veritat —com tota veritat procedeix d'aquell que és «la» Veritat—, vosaltres lloareu el Senyor i no nosaltres. Però si desbarrem, —som homes—, vosaltres pregareu a ell per nosaltres.