Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Os 11,1-4.8-9; Is 12,2-6; Ef 38-12.14-19; Jn 19,31-37
Em mirava fa uns dies un «power point» que em va enviar una família amiga per fer-me a conèixer una filla que els havia nascut feia uns mesos. Les imatges presentaven la mare peixant la seva filla. La mare feia ganyotes o moviments graciosos i la filla, entre cullerada i cullerada, esclatava en rialles. I em dic que aquesta podria ser també la imatge del nostre Déu. Si més no, és aquesta la imatge que a mi em suggereix la lectura del profeta Osees en aquesta solemnitat del Sagrat Cor: «Jo mateix he ensenyat el meu poble a caminar, l'agafava pels braços, el conduïa amb suavitat, l'estirava amb llaços d'amor. Me l'acostava a la cara, m'inclinava per donar-li aliment. Tinc el cor trasbalsat dintre meu, tinc inflamades les entranyes».
«M'inclinava per donar-li aliment». És el que fa una mare amb el seu fill. Gaudeix amb el seu fill quan li dóna el menjar per alimentar-lo. També la mare alimenta al seu torn el seu amor de mare, desvetlla més el seu sentiment matern. S'ho passa bé amb el fill.
Com no pensar que Déu s'ho passa bé donant-nos el sol de cada dia!, quan desperta la bellesa de la creació, i porta la successió de les hores i de les estacions perquè la terra produeixi fruits. És l'amor el que fa inclinar Déu cap a nosaltres, per donar-nos aliment. És un amor matern.
Un Déu que s'inclina per agafar amb amor el fill, per ensenyar-li els camins d'aquest món ple de bellesa, un Déu que vol abraçar el fill, que li fa un petó, però es troba amb un fill que rebutja aquest petó d'amor. Un fill que rebutja l'amor d'una mare.
Què pensa la mare? Què pot fer una mare? Allò que inventa l'amor. Perquè la mare és tota amor. I l'amor sempre obre un camí nou. El fill rebutja el petó de la mare. I la mare inventa un petó més profund. Un petó al cor, per deixar allà impresa per sempre l'empremta de l'amor. La petjada d'un cor que és tot amor.
Aquesta mare, aquest Déu, té el cor trasbalsat, té inflamades les entranyes. No pot venir amb amenaces. Ve amb amor. I aquest amor diví es rebaixa, s'humilia, fins a la mort, fins al no res —abandonat de Déu i dels homes. Mai no meditarem prou aquest amor «boig» o «neci» de Déu. És l'amor d'una mare, que sempre espera l'escletxa del cor del fill per endinsar-se fins les entranyes i tocar la seva més profunda intimitat.
Déu ens agafa, no pels braços sinó pel cor, per acostar-nos al seu cor, galta amb galta. És el petó entranyable de la boca divina. Qui pogués respondre amb el crit de l'estimada del Càntic: «Que em besi amb besos de la seva boca!»
Som l'un per l'altre. El cor de Déu és per a tu, criatura estimada per ell, com no et pots imaginar. El teu cor de criatura és per a Déu. I la gran capacitat de la teva vida la tens al cor. Hi tens un tresor d'humanitat. Aquest Déu que t'ensenya a caminar, que t'arrossega amb llaços d'amor és aquell a qui contemples a la creu. El teu Déu amant, tot sencer sense un os trencat. Trencat només el cor d'on brolla sang i aigua. D'un cor ja buit, perquè ha vessat tota la seva energia d'amor. D'un cor que ha estimat tant que s'ha buidat i en el seu buit espera una nova paraula: la paraula de l'home nou.
Aquesta paraula de l'home nou està en un cor nou. Aquest cor nou és el teu, cristià, home o dona, monjo, monja, laic, religiós. A tu, a mi, a cadascun de nosaltres, se'ns ha concedit aquesta gràcia de la qual parla Pau: «la riquesa insondable del Crist». Aquesta riquesa és l'amor, és el cor. «Que el Crist habiti per la fe en vostres cors», que l'amor sigui la vostra arrel i el vostre fonament... i aquesta presència «ens dóna capacitat d'abastar l'amplada, la llargària, l'alçària i la profunditat del misteri de Déu i del misteri de l'home». Que en la seva realitat més autèntica és un misteri d'amor.
Contemplant aquest Crist a la Creu, no se us regira el cor? No se us commouen les entranyes? Doncs, digueu-li, des del fons del cor, amb un vivíssim desig: «Que em besi amb els besos de la seva boca!»
15 de juny del 2012
10 de juny del 2012
Diumenge segon després de Pentecosta / SOLEMNITAT DEL COS I LA SANG DE CRIST (Cicle B)
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ex 24,3-8; Sl 115 12-18; He 9,11-15; Mc 14,12-16.22-26
Un brindis. El salmista ens convida a fer un brindis: «Com podria retornar al Senyor tot el bé que m'ha fet? Alçaré el calze per celebrar la salvació». Un brindis. Quan estem en un dinar o sopar amb una certa significació, al final, moguts per la satisfacció de la trobada i com volent perllongar l'esdeveniment, aixequem la copa i expressem amb el gest i les paraules el desig que la situació que s'està vivint es perllongui en el futur.
Avui que celebrem la solemnitat del Cos i de la Sang de Crist, la solemnitat del Corpus Christi, la litúrgia té un aire d'invitació al brindis.
A més de les paraules del salmista, hi ha matisos interessants en les altres lectures.
A la primera lectura quan Moisès transmet al poble tot el que li ha comunicat el Senyor, i encarrega als joves oferir un sacrifici i llegeix en veu alta el document de l'aliança, el poble respon amb un aire de brindis: «Farem el que diu el Senyor i l'obeirem en tot».
A l'evangeli, durant el sopar, Jesús pren el pa i diu: «Preneu-lo: això és el meu cos». Després aixeca la copa i diu: «Això és la meva sang».
És un brindis? En tot cas són paraules que miren cap al futur. En tot cas són paraules que posen en relleu l'amor de Déu que es vessa generosament per tots els homes, com un brindis de Déu, que està joiós de compartir la taula amb els seus amics com un últim gest que anuncia el futur del Regne, i que, per tant, vol que els seus amics acullin i visquin el que estan celebrant en aquest sopar com l'anunci de l'amor lliurat fins a l'extrem. Que visquin amb la viva esperança de retrobar-se amb el bon amic a la taula definitiva del Regne.
Com pagarem al Senyor tot el que ha fet, tot el que fa amb nosaltres? Com li ho pagarem nosaltres, éssers tan oblidadissos, tan inconscients? Recordant. Amb el record de la bondat del Senyor. Com fa sant Basili: «El salmista ha comprès els nombrosíssims dons rebuts de Déu: del no ésser ha estat portat al ser, ha estat plasmat de la terra i dotat de raó, després ha conegut l'economia de la salvació en favor del gènere humà, reconeixent que el Senyor s'ha lliurat a si mateix com a redempció en lloc de tots nosaltres, i, buscant entre totes les coses que li pertanyen, no sap quin do serà digne del Senyor. "¿Com podria retornar al Senyor?". No amb sacrificis ni amb holocaustos, sinó amb tota la meva vida. Per això, diu: "alçaré el calze de la salvació", anomenant calze al patiment en la lluita espiritual, en resistir al pecat fins a la mort. Això, d'altra banda, és el que ens va ensenyar el nostre Salvador en l'Evangeli: "Pare, si és possible, que passi lluny de mi aquest calze", i de nou als deixebles,"Podeu beure el calze que jo he de beure?", significant clarament la mort que acceptava per a la salvació del món» (PG XXX, 109).
Joan Pau II en la seva encíclica sobre l'Eucaristia escrivia: «Els Apòstols que van participar en el Darrer Sopar, van comprendre el sentit de les paraules que van sortir dels llavis de Crist? Potser no».
Nosaltres en celebrar el Darrer Sopar amb cada Eucaristia, ho comprenem? Potser no.
Perquè si no vivim la Resurrecció, el naixement d'un home nou en nosaltres, difícilment podem tenir experiència de la força i de la victòria de l'amor. I sense aquesta experiència difícilment vivim amb fidelitat l'Eucaristia.
«L'Eucaristia és misteri de fe i, alhora, "misteri de llum". Cada vegada que l'Església la celebra, els fidels poden reviure d'alguna manera l'experiència dels dos deixebles d'Emaús: "Llavors se'ls obriren els ulls i el van reconèixer" (Lc 24, 31)». (Joan Pau II, Encíclica sobre l'Eucaristia)
En celebrar la processó amb l'Eucaristia, en aixecar la custòdia tot passant pel claustre, pensem que el Senyor està aixecant la seva copa fora de la taula de l'altar, i ens està desitjant que l'amor vessat en el memorial de la Passió, Mort i Resurrecció del Senyor, hem de prolongar-lo en un amor mutu i generós amb els germans.
Ex 24,3-8; Sl 115 12-18; He 9,11-15; Mc 14,12-16.22-26
Un brindis. El salmista ens convida a fer un brindis: «Com podria retornar al Senyor tot el bé que m'ha fet? Alçaré el calze per celebrar la salvació». Un brindis. Quan estem en un dinar o sopar amb una certa significació, al final, moguts per la satisfacció de la trobada i com volent perllongar l'esdeveniment, aixequem la copa i expressem amb el gest i les paraules el desig que la situació que s'està vivint es perllongui en el futur.
Avui que celebrem la solemnitat del Cos i de la Sang de Crist, la solemnitat del Corpus Christi, la litúrgia té un aire d'invitació al brindis.
A més de les paraules del salmista, hi ha matisos interessants en les altres lectures.
A la primera lectura quan Moisès transmet al poble tot el que li ha comunicat el Senyor, i encarrega als joves oferir un sacrifici i llegeix en veu alta el document de l'aliança, el poble respon amb un aire de brindis: «Farem el que diu el Senyor i l'obeirem en tot».
A l'evangeli, durant el sopar, Jesús pren el pa i diu: «Preneu-lo: això és el meu cos». Després aixeca la copa i diu: «Això és la meva sang».
És un brindis? En tot cas són paraules que miren cap al futur. En tot cas són paraules que posen en relleu l'amor de Déu que es vessa generosament per tots els homes, com un brindis de Déu, que està joiós de compartir la taula amb els seus amics com un últim gest que anuncia el futur del Regne, i que, per tant, vol que els seus amics acullin i visquin el que estan celebrant en aquest sopar com l'anunci de l'amor lliurat fins a l'extrem. Que visquin amb la viva esperança de retrobar-se amb el bon amic a la taula definitiva del Regne.
Com pagarem al Senyor tot el que ha fet, tot el que fa amb nosaltres? Com li ho pagarem nosaltres, éssers tan oblidadissos, tan inconscients? Recordant. Amb el record de la bondat del Senyor. Com fa sant Basili: «El salmista ha comprès els nombrosíssims dons rebuts de Déu: del no ésser ha estat portat al ser, ha estat plasmat de la terra i dotat de raó, després ha conegut l'economia de la salvació en favor del gènere humà, reconeixent que el Senyor s'ha lliurat a si mateix com a redempció en lloc de tots nosaltres, i, buscant entre totes les coses que li pertanyen, no sap quin do serà digne del Senyor. "¿Com podria retornar al Senyor?". No amb sacrificis ni amb holocaustos, sinó amb tota la meva vida. Per això, diu: "alçaré el calze de la salvació", anomenant calze al patiment en la lluita espiritual, en resistir al pecat fins a la mort. Això, d'altra banda, és el que ens va ensenyar el nostre Salvador en l'Evangeli: "Pare, si és possible, que passi lluny de mi aquest calze", i de nou als deixebles,"Podeu beure el calze que jo he de beure?", significant clarament la mort que acceptava per a la salvació del món» (PG XXX, 109).
Joan Pau II en la seva encíclica sobre l'Eucaristia escrivia: «Els Apòstols que van participar en el Darrer Sopar, van comprendre el sentit de les paraules que van sortir dels llavis de Crist? Potser no».
Nosaltres en celebrar el Darrer Sopar amb cada Eucaristia, ho comprenem? Potser no.
Perquè si no vivim la Resurrecció, el naixement d'un home nou en nosaltres, difícilment podem tenir experiència de la força i de la victòria de l'amor. I sense aquesta experiència difícilment vivim amb fidelitat l'Eucaristia.
«L'Eucaristia és misteri de fe i, alhora, "misteri de llum". Cada vegada que l'Església la celebra, els fidels poden reviure d'alguna manera l'experiència dels dos deixebles d'Emaús: "Llavors se'ls obriren els ulls i el van reconèixer" (Lc 24, 31)». (Joan Pau II, Encíclica sobre l'Eucaristia)
En celebrar la processó amb l'Eucaristia, en aixecar la custòdia tot passant pel claustre, pensem que el Senyor està aixecant la seva copa fora de la taula de l'altar, i ens està desitjant que l'amor vessat en el memorial de la Passió, Mort i Resurrecció del Senyor, hem de prolongar-lo en un amor mutu i generós amb els germans.
LA CARTA DE L'ABAT
Estimat Ramón,
En la teva última carta em vas enviar un text interessant, que et va impactar, i que vas manllevar d'algun llibre: «Déu ha estimat tant el món que li ha donat el seu Fill. Aquesta va ser la primera Eucaristia: el do del seu Fill quan el confia a la Verge fent-ne el primer altar. A partir d'aquest moment, Maria és l'única que pot dir de veritat: "Això és el meu cos". Ella oferint el seu cos, les seves forces, tot el seu ésser per formar el Cos de Crist».
És d'agrair aquest bon costum que tens. T'agrada llegir, i el que t'impacta després ho comparteixes. Aquest és un bon camí per crear relació humana, per conservar i créixer en l'amistat. Jo diria que aquest és també un camí eucarístic: rebre i compartir els dons rebuts.
Aquesta és la pedagogia de Déu. Dóna el que té. Dóna amor. Dóna el Fill, que ens porta la rosada del cel i ens l'aboca en el vi. Necessitem embriagar-nos amb aquest vi. Seria viure l'Eucaristia fins les darreres conseqüències. Seria viure l'Eucaristia amb una consciència més viva dels que celebrem. Sant Joan Crisòstom té una homilia preciosa sobre aquest punt: «Cal conèixer el miracle dels misteris, és a dir, què és, perquè se'ns va donar, i quina és la seva utilitat. Som un sol cos —diu sant Pau— i membres de la seva carn i dels seus ossos (Ef 5,30). Per arribar a ser-ho no només per l'amor, sinó en la realitat, barregem-nos amb la seva carn. Això s'aconsegueix mitjançant l'aliment que ens dóna, desitjós de mostrar el seu amor. Per això es va barrejar amb nosaltres i va fondre el seu propi cos amb nosaltres, perquè arribéssim a formar un tot, com el cos unit al seu cap. Quan prenem aliments materials es transformen i els assimila el cos. Quan prenem l'Eucaristia immediatament som assimilats per Crist per donar-nos una gran fortalesa». (Homilia 46, sobre l'evangeli de sant Joan)
Però hem de cuidar aquesta força, vessant-la com a amor. Ens hauria de fer pensar les manifestacions que fem de vegades mitjançant les processons, i de manera especial la del Corpus amb l'Eucaristia. És una manifestació de l'amor i amb l'amor. I aquest amor hauria d'anar més enllà d'una processó, més enllà de tota celebració eucarística, hauria de tenir una prolongació que transmetés a la processó, en el camí de la vida diària aquest sentiment interior que apunta sant Joan Crisòstom, i que reprèn amb força Miguel d'Unamuno:
«Amor de ti nos quema, blanco cuerpo;
amor que es hambre, amor de las entrañas;
hambre de la Palabra creadora
que se hizo carne; fiero amor de vida
que no se sacia con abrazos, besos,
ni con enlace conyugal alguno.
Sólo comerte nos apaga el ansia,
pan de inmortalidad, carne divina.
nuestro amor entrañado, amor hecho hambre».
(El Cristo de Velázquez)
Et desitjo que visquis cada dia l'Eucaristia amb aquest desig d'amor, que cada dia ens convida a través del seu cos. Una abraçada,
+ P. Abat
En la teva última carta em vas enviar un text interessant, que et va impactar, i que vas manllevar d'algun llibre: «Déu ha estimat tant el món que li ha donat el seu Fill. Aquesta va ser la primera Eucaristia: el do del seu Fill quan el confia a la Verge fent-ne el primer altar. A partir d'aquest moment, Maria és l'única que pot dir de veritat: "Això és el meu cos". Ella oferint el seu cos, les seves forces, tot el seu ésser per formar el Cos de Crist».
És d'agrair aquest bon costum que tens. T'agrada llegir, i el que t'impacta després ho comparteixes. Aquest és un bon camí per crear relació humana, per conservar i créixer en l'amistat. Jo diria que aquest és també un camí eucarístic: rebre i compartir els dons rebuts.
Aquesta és la pedagogia de Déu. Dóna el que té. Dóna amor. Dóna el Fill, que ens porta la rosada del cel i ens l'aboca en el vi. Necessitem embriagar-nos amb aquest vi. Seria viure l'Eucaristia fins les darreres conseqüències. Seria viure l'Eucaristia amb una consciència més viva dels que celebrem. Sant Joan Crisòstom té una homilia preciosa sobre aquest punt: «Cal conèixer el miracle dels misteris, és a dir, què és, perquè se'ns va donar, i quina és la seva utilitat. Som un sol cos —diu sant Pau— i membres de la seva carn i dels seus ossos (Ef 5,30). Per arribar a ser-ho no només per l'amor, sinó en la realitat, barregem-nos amb la seva carn. Això s'aconsegueix mitjançant l'aliment que ens dóna, desitjós de mostrar el seu amor. Per això es va barrejar amb nosaltres i va fondre el seu propi cos amb nosaltres, perquè arribéssim a formar un tot, com el cos unit al seu cap. Quan prenem aliments materials es transformen i els assimila el cos. Quan prenem l'Eucaristia immediatament som assimilats per Crist per donar-nos una gran fortalesa». (Homilia 46, sobre l'evangeli de sant Joan)
Però hem de cuidar aquesta força, vessant-la com a amor. Ens hauria de fer pensar les manifestacions que fem de vegades mitjançant les processons, i de manera especial la del Corpus amb l'Eucaristia. És una manifestació de l'amor i amb l'amor. I aquest amor hauria d'anar més enllà d'una processó, més enllà de tota celebració eucarística, hauria de tenir una prolongació que transmetés a la processó, en el camí de la vida diària aquest sentiment interior que apunta sant Joan Crisòstom, i que reprèn amb força Miguel d'Unamuno:
«Amor de ti nos quema, blanco cuerpo;
amor que es hambre, amor de las entrañas;
hambre de la Palabra creadora
que se hizo carne; fiero amor de vida
que no se sacia con abrazos, besos,
ni con enlace conyugal alguno.
Sólo comerte nos apaga el ansia,
pan de inmortalidad, carne divina.
nuestro amor entrañado, amor hecho hambre».
(El Cristo de Velázquez)
Et desitjo que visquis cada dia l'Eucaristia amb aquest desig d'amor, que cada dia ens convida a través del seu cos. Una abraçada,
+ P. Abat
3 de juny del 2012
LA VEU DELS PARES
TEXTOS PER AL TEMPS DE DURANT L'ANY
Santíssima Trinitat (Cicle B)
Dels himnes de sant Efrem de Nísibis (himne 73 sobre la fe)
Heus ací els símbols: el sol i el Pare, la claror i el Fill, l'escalfor i l'Esperit Sant. Tot i ser un de sol, el copsem en ell mateix com a Trinitat. L'Incomprensible, qui podrà explicar-lo? Únic, és alhora múltiple; un, és alhora tres, i tres són un, gran misteri i meravella revelada.
El sol és distint del seu raig, tot i que li és unit, perquè també el seu raig és el sol. Ningú no diu que hi hagi dos sols, essent el seu raig el mateix sol ací baix a la terra. Nosaltres no diem que hi hagi dos Déus, perquè nostre Senyor és també Déu per damunt de les creatures. Qui podrà investigar on i com està lligat el seu raig, lligada i lliure la seva escalfor? No trobant-se separats, tampoc no estan confosos, separats i units, lligats i lliures, gran meravella! Qui els penetrarà i els escrutarà, quan semblen tan simples i tan fàcils? Escruta'm el sol sense el seu raig, observa i mira la seva escalfor si n'ets capaç. Separa'm el sol del seu raig, i dels dos encara separa'n l'escalfor, si pots.
Trobant-se el sol a les zones superiors, la seva escalfor i la seva claror per als d'ací baix són un símbol clar. Davalla a la terra el seu raig, i roman als nostres ulls i s'hi revesteix com d'un cos. I per mitjà del son, quan s'acluquen els ulls, novament els abandona, com un mort; però es desvetllaran novament.
I la manera com s'introdueix la llum en els ulls ningú no la comprèn. Tampoc com el nostre Salvador va habitar a les entranyes de Maria. La llum es revesteix, a l'interior de l'ull, d'una bella visió, i surt i visita totes les criatures. Així el nostre Salvador, que s'ha revestit d'un cos, feble, i ha sortit a recórrer tota la creació.
Però el raig, quan retorna cap al seu origen, no se separa del qui l'ha engendrat. Deixa aquí baix la seva escalfor, com l'Esperit Sant que nostre Senyor ha deixat als seus deixebles. Observa les imatges en la creació, i no dubtis pel que fa als Tres per tal que no et perdis.
Allò que és difícil, jo t'ho he fet veure, l'un que és tres, la Trinitat, una sola essència.
Santíssima Trinitat (Cicle B)
Dels himnes de sant Efrem de Nísibis (himne 73 sobre la fe)
Heus ací els símbols: el sol i el Pare, la claror i el Fill, l'escalfor i l'Esperit Sant. Tot i ser un de sol, el copsem en ell mateix com a Trinitat. L'Incomprensible, qui podrà explicar-lo? Únic, és alhora múltiple; un, és alhora tres, i tres són un, gran misteri i meravella revelada.
El sol és distint del seu raig, tot i que li és unit, perquè també el seu raig és el sol. Ningú no diu que hi hagi dos sols, essent el seu raig el mateix sol ací baix a la terra. Nosaltres no diem que hi hagi dos Déus, perquè nostre Senyor és també Déu per damunt de les creatures. Qui podrà investigar on i com està lligat el seu raig, lligada i lliure la seva escalfor? No trobant-se separats, tampoc no estan confosos, separats i units, lligats i lliures, gran meravella! Qui els penetrarà i els escrutarà, quan semblen tan simples i tan fàcils? Escruta'm el sol sense el seu raig, observa i mira la seva escalfor si n'ets capaç. Separa'm el sol del seu raig, i dels dos encara separa'n l'escalfor, si pots.
Trobant-se el sol a les zones superiors, la seva escalfor i la seva claror per als d'ací baix són un símbol clar. Davalla a la terra el seu raig, i roman als nostres ulls i s'hi revesteix com d'un cos. I per mitjà del son, quan s'acluquen els ulls, novament els abandona, com un mort; però es desvetllaran novament.
I la manera com s'introdueix la llum en els ulls ningú no la comprèn. Tampoc com el nostre Salvador va habitar a les entranyes de Maria. La llum es revesteix, a l'interior de l'ull, d'una bella visió, i surt i visita totes les criatures. Així el nostre Salvador, que s'ha revestit d'un cos, feble, i ha sortit a recórrer tota la creació.
Però el raig, quan retorna cap al seu origen, no se separa del qui l'ha engendrat. Deixa aquí baix la seva escalfor, com l'Esperit Sant que nostre Senyor ha deixat als seus deixebles. Observa les imatges en la creació, i no dubtis pel que fa als Tres per tal que no et perdis.
Allò que és difícil, jo t'ho he fet veure, l'un que és tres, la Trinitat, una sola essència.
LA CARTA DE L'ABAT
Estimada Carme,
Permet-me recollir un interessant paràgraf de la teva carta: «L'esperit és brisa, és vida, hi estic d'acord, encara que de vegades jo voldria que només estigués aquí, quiet... i és que és ben cert que per la força de l'Esperit sentim progressió, obertura, com si incessantment estiguéssim projectats en endavant, i no resulta gens fàcil seguir les manifestacions d'aquest Esperit en els seus moviments més immediats; el reconec en la interioritat, en la llibertat i sobretot en la generositat. Resulta una aventura que continua des del bressol fins a la mort».
Una aventura permanent, des del bressol fins a la mort. Jo crec que és així. També és veritat que el més habitual és que «som viscuts per la vida». Però la persona, en virtut de la seva dimensió espiritual ha de portar una iniciativa en la vida. Cal «viure la vida».
La vida és viscuda quan bufa la força de l'esperit, que impulsa a obrir, a avançar, a progressar. Quan bufa aquesta brisa de l'esperit que envolta les coses, els vents, les flors, els ocells... Quan la persona humana no fuig de si mateixa sinó que es submergeix en el seu espai interior, i des d'aquí es vessa en una actitud contemplativa en el món de les coses, i amb el ritme de la creació i de la bellesa s'obre a la relació amb l'altre, entrant en un veritable dinamisme de vida. Un dinamisme d'amor, en definitiva. Perquè la vida autèntica és la vida moguda, il·luminada, impulsada per l'amor. És aquest dinamisme d'amor que som cridats a contemplar en el Misteri de Déu, del qual la persona humana és una preciosa, però petita, imatge. Però la persona reflecteix aquesta imatge en la seva vida concreta de cada dia quan viu aquest dinamisme d'amor, en una relació cordial, obert i al l'originalitat de l'altre.
En la interioritat, en la llibertat en la generositat, es reconeix la força i autenticitat de l'esperit. Però tot està organitzat, o es tendeix a aquesta organització, per neutralitzar la nostra interioritat, que és la clau per tancar la nostra llibertat i tallar la generositat. Els mitjans polítics, econòmics sobretot, socials semblen rivalitzar en aquest sender que diu «buscar el millor per al poble». Però hom té la impressió que el poble són ells, els altres, es redueix a una massa submisa, callada, indigent... Fins i tot a les institucions religioses se li fa atractiu aquest camí. Doncs en cas contrari hom no s'explica perquè sembla créixer i manifestar-se més el desig d'una espiritualitat més gran, alhora que es rebutja tota institució religiosa.
No resulta gens fàcil seguir la manifestació de l'esperit. Necessitem un altre ritme en la nostra vida, perquè la melodia espiritual està present en el nostre món. Necessitem una mirada contemplativa, sobre nosaltres i sobre la societat, i no fugir de nosaltres mateixos, sinó acollir amb amor la vida. Amb una altra saviesa.
«Homes i dones
domats, sotmesos.
És urgent rebel·lar-se
i espantar-ho tot:
tot menys l'amor».
(Federico Mayor)
Carme, no resulta gaire fàcil seguir el moviment de l'Esperit, potser perquè ens el presenten amb un ritme difícil de reconèixer i de seguir. Però sempre és una aventura apassionant deixar-se portar per ell. Sabent que no tots els ritmes són ballables. Una abraçada,
+ P. Abat
Permet-me recollir un interessant paràgraf de la teva carta: «L'esperit és brisa, és vida, hi estic d'acord, encara que de vegades jo voldria que només estigués aquí, quiet... i és que és ben cert que per la força de l'Esperit sentim progressió, obertura, com si incessantment estiguéssim projectats en endavant, i no resulta gens fàcil seguir les manifestacions d'aquest Esperit en els seus moviments més immediats; el reconec en la interioritat, en la llibertat i sobretot en la generositat. Resulta una aventura que continua des del bressol fins a la mort».
Una aventura permanent, des del bressol fins a la mort. Jo crec que és així. També és veritat que el més habitual és que «som viscuts per la vida». Però la persona, en virtut de la seva dimensió espiritual ha de portar una iniciativa en la vida. Cal «viure la vida».
La vida és viscuda quan bufa la força de l'esperit, que impulsa a obrir, a avançar, a progressar. Quan bufa aquesta brisa de l'esperit que envolta les coses, els vents, les flors, els ocells... Quan la persona humana no fuig de si mateixa sinó que es submergeix en el seu espai interior, i des d'aquí es vessa en una actitud contemplativa en el món de les coses, i amb el ritme de la creació i de la bellesa s'obre a la relació amb l'altre, entrant en un veritable dinamisme de vida. Un dinamisme d'amor, en definitiva. Perquè la vida autèntica és la vida moguda, il·luminada, impulsada per l'amor. És aquest dinamisme d'amor que som cridats a contemplar en el Misteri de Déu, del qual la persona humana és una preciosa, però petita, imatge. Però la persona reflecteix aquesta imatge en la seva vida concreta de cada dia quan viu aquest dinamisme d'amor, en una relació cordial, obert i al l'originalitat de l'altre.
En la interioritat, en la llibertat en la generositat, es reconeix la força i autenticitat de l'esperit. Però tot està organitzat, o es tendeix a aquesta organització, per neutralitzar la nostra interioritat, que és la clau per tancar la nostra llibertat i tallar la generositat. Els mitjans polítics, econòmics sobretot, socials semblen rivalitzar en aquest sender que diu «buscar el millor per al poble». Però hom té la impressió que el poble són ells, els altres, es redueix a una massa submisa, callada, indigent... Fins i tot a les institucions religioses se li fa atractiu aquest camí. Doncs en cas contrari hom no s'explica perquè sembla créixer i manifestar-se més el desig d'una espiritualitat més gran, alhora que es rebutja tota institució religiosa.
No resulta gens fàcil seguir la manifestació de l'esperit. Necessitem un altre ritme en la nostra vida, perquè la melodia espiritual està present en el nostre món. Necessitem una mirada contemplativa, sobre nosaltres i sobre la societat, i no fugir de nosaltres mateixos, sinó acollir amb amor la vida. Amb una altra saviesa.
«Homes i dones
domats, sotmesos.
És urgent rebel·lar-se
i espantar-ho tot:
tot menys l'amor».
(Federico Mayor)
Carme, no resulta gaire fàcil seguir el moviment de l'Esperit, potser perquè ens el presenten amb un ritme difícil de reconèixer i de seguir. Però sempre és una aventura apassionant deixar-se portar per ell. Sabent que no tots els ritmes són ballables. Una abraçada,
+ P. Abat
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
