Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
2Sa 7,4-5.12-14.16; Sl 88,2-5.17.29; Rm 4,13.16-18.22; Mt 1,16.18-21.24
«Perquè tu fas taules en el teu orgull,
vols demanar realment comptes a Aquell
que, amb modèstia, d'aquesta mateixa fusta,
fa brollar les fulles i engruixir els capolls».
(R.M.Rilke)
El poeta recull bé la vibració de l'evangeli que ens mostra sant Josep desconcertat davant el misteri de Déu, que es comença a manifestar a través de l'embaràs de Maria; desconcertat, però obert a aquesta llum del misteri diví que lentament es va aixecant en l'horitzó de la humanitat.
Déu és discret, i fa brollar amb modèstia les fulles i les flors de primavera. El misteri de Déu arrela amb molta discreció i senzillesa en la vida dels homes per manifestar-se, al seu temps, amb tota la força i esplendor de vida, i capaç de transformar la vida de la humanitat. I amb aquesta discreció i senzillesa es manifesta i arrela en la vida de sant Josep com ens narra l'evangeli: «Josep, fill de David, no tinguis por de prendre a casa teva Maria, com a esposa. És cert que ella ha concebut per obra de l'Esperit Sant, ha de tenir un fill, i li has de posar el nom de Jesús, perquè ell salvarà el seu poble dels seus pecats» (Mt 1,20-21).
En aquestes paraules, explicava Joan Pau II, rau el nucli central de la veritat bíblica sobre sant Josep, el moment de la seva existència a què es refereixen particularment els Pares de l'Església. Hi insistirà encara en afirmar que: «Des dels primers segles, els Pares de l'Església, inspirant-se en l'Evangeli, han subratllat que sant Josep, tal com va tenir cura amorosament de Maria i es va dedicar amb un joiós interès a l'educació de Jesucrist, també custodia i protegeix el seu cos místic, l'Església, de la qual la Verge Santa és figura i model».
«Dipositari, fidel custodi d'aquest misteri de la salvació, del misteri de Déu fet home, per portar-lo a la seva perfecció» (oració col·lecta).
Comença a realitzar-se la promesa a David: «et donaré un successor, un descendent, consolidaré el seu regne. Ell construirà un temple dedicat al meu nom, i faré que el seu tron reial es mantingui ferm per sempre». Un temple que comença a ser realitat en el si de santa Maria, que es completa i consolida en la família de Natzaret i que l'Església, servidora d'aquest misteri diví, s'esforça per portar a la perfecció.
El gest, silenciós però acollidor, des del profund del cor de sant Josep, és eloqüent, ens marca el camí, juntament amb santa Maria, per ser acollidors d'aquest misteri de la nostra salvació. La nostra responsabilitat és la de portar-lo a la seva perfecció. Aquesta perfecció, que és estar en sintonia amb un misteri d'amor, que és una crida al cor de tota la humanitat, una crida a cada un de nosaltres per viure-ho amb senzillesa i fidelitat com sant Josep, per viure-ho també com a instruments que estem cridats a ser d'aquest do de Déu a tots els homes. Viure així aquest misteri és viure l'experiència d'una profunda alegria interior que ens fa capaços de fer l'experiència del salm: «Senyor cantaré tota la vida els vostres favors, d'una generació a l'altra anunciaré la vostra fidelitat».
En aquest afany, la celebració d'aquesta solemnitat de sant Josep és un camí per descobrir i viure la protecció d'aquest home singular, i de la importància de la nostra devoció per ell. Per això ens diu santa Teresa:
«Jo voldria convèncer tothom que es fessin devots d'aquest gloriós sant, per la gran experiència que tinc dels béns que ens aconsegueix de la part de Déu. No he conegut persona que de debò li sigui devota i afeccionada, que no la vegi més aprofitada en la virtut, perquè aprofita en gran manera a les ànimes que a ell s'encomanen. Des de fa anys, li demano en el seu dia alguna cosa i sempre la veig realitzada. I si la meva petició no es prou justa, ell la redreça en profit meu» (Llibre de la Vida, 7).
19 de març del 2014
16 de març del 2014
DIUMENGE II DE QUARESMA
Institució de lectors i acòlits
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Gn 12,1-4 ; Sl 32 , 2Tim 1,8-10 ; Mt 17,1-9
«Com jo et podré cantar,
Oh Lluminós, oh tu sol sant?
Tan sols la boca clara i pura,
i qui, Senyor, se t'assembli,
només ell et podrà cantar...»
«Lluminós», és el títol del qual se serveix sant Efrem per parlar de Crist. I així apareix en l'evangeli quan té lloc la seva Transfiguració.
«El seu cos —ens comenta sant Jeroni— s'havia fet espiritual, de manera que fins i tot els seus vestits es van transformar». «En la seva Transfiguració, Jesús és contemplat com a Déu, sense deixar de ser home», escriu Orígenes.
Déu, en encarnar-se, es revesteix de la nostra naturalesa mortal i des de la condició humana anirà manifestant la lluminositat de la seva condició divina, fins a la manifestació de l'home nou a la creu i la plenitud lluminosa de la seva Resurrecció.
Però, en el llindar d'aquesta plenitud de llum que serà la llum del Ressuscitat, Jesús mostra als seus deixebles un avanç, mostrant a través de la carn la riquesa de llum i de vida divines que portava dintre. Esplendor inimaginable de lluminositat, remor de les fonts profundes de la vida.
«Jesús brillava com el sol —escriu sant Agustí— per indicar que ell és la llum que il·lumina tot home que ve a aquest món, mostrant que allò que és la llum del sol per a la carn, Crist ho és per als ulls del cor».
Els deixebles s'hi trobaven bé. O, potser, caldria afirmar que molt bé, ja que fins es plantegen de construir allà dalt com un principi d'urbanització. Oblidaven allò que moltes vegades comentem: en aquesta vida hi estem de pas. Ho comentem, sí, però després no som conseqüents a viure d'acord amb la saviesa amagada en aquestes paraules.
Això ho entén i ho viu a la perfecció Abraham. «El Senyor li diu: “Ves-te'n del teu país, del teu clan, de la teva família, cap al país que jo t'indicaré». I Abraham se'n refia i es posa en camí recolzat en la promesa de Déu. No li serà fàcil viure en la seva condició de pelegrí. Trobarà unes circumstàncies exteriors que li posaran obstacles forts, però que mai li prendran la confiança en Déu. Altres circumstàncies, o situacions, posaran a prova la seva capacitat d'escolta i l'ajudaran a purificar el cor. D'aquesta manera Abraham és un referent principal per a la nostra vida de fe, la nostra vida de pelegrins que passem per aquest món cap a la casa del Pare. Tot va passant. Tots passem... Com vivim nosaltres aquest pas?
Jesús no es queda en la seguretat de casa, dels seus, de la muntanya... els convida a baixar i a seguir el camí de Jerusalem, el camí de la creu, a beure el calze fins a l'última gota. Jesús té molt clar el seu camí en aquest món: «he vingut a aquest món per servir i donar la vida per tots». Jesús en donar la vida des de la força i la generositat de l'amor la torna a recobrar, «treu el poder a la mort i amb la Bona Nova de l'Evangeli fa resplendir la llum de la vida i de la immortalitat».
Aquest és el misteri del Lluminós, Crist, el nostre Mestre, que ens suggereix el camí, com canta l'antífona d'entrada: «busqueu la meva presència». És la invitació que podem escoltar cadascú en el nostre cor si estem habituats a escoltar en profunditat.
Aquesta presència serà una realitat si vivim tots el que ara es demana de viure a aquests dos germans nostres que rebran els ministeris de lector i acòlit: «meditar assíduament la Paraula de Déu, comprendre-la i anunciar-la amb fidelitat, perquè visqui al cor de els homes».
Però no n'hi ha prou d'escoltar la Paraula com la senten els apòstols a la muntanya: «Aquest és el meu Fill estimat, escolteu-lo». Cal baixar de la muntanya, seguir el camí i ser assidus a «alimentar-nos amb el Pa de vida, compartir-lo i distribuir-lo als germans, i així créixer en la fe i en l'amor per edificar l'Església».
En una paraula: viure l'eucaristia aquí al voltant de la taula de l'altar, contemplant l'amor que es lliura, i projectar després aquesta eucaristia, aquest amor, a la vida concreta de cada dia, vivint aquest mateix amor que es lliura, amb l'alegria al cor de Crist, el Lluminós.
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Gn 12,1-4 ; Sl 32 , 2Tim 1,8-10 ; Mt 17,1-9
«Com jo et podré cantar,
Oh Lluminós, oh tu sol sant?
Tan sols la boca clara i pura,
i qui, Senyor, se t'assembli,
només ell et podrà cantar...»
«Lluminós», és el títol del qual se serveix sant Efrem per parlar de Crist. I així apareix en l'evangeli quan té lloc la seva Transfiguració.
«El seu cos —ens comenta sant Jeroni— s'havia fet espiritual, de manera que fins i tot els seus vestits es van transformar». «En la seva Transfiguració, Jesús és contemplat com a Déu, sense deixar de ser home», escriu Orígenes.
Déu, en encarnar-se, es revesteix de la nostra naturalesa mortal i des de la condició humana anirà manifestant la lluminositat de la seva condició divina, fins a la manifestació de l'home nou a la creu i la plenitud lluminosa de la seva Resurrecció.
Però, en el llindar d'aquesta plenitud de llum que serà la llum del Ressuscitat, Jesús mostra als seus deixebles un avanç, mostrant a través de la carn la riquesa de llum i de vida divines que portava dintre. Esplendor inimaginable de lluminositat, remor de les fonts profundes de la vida.
«Jesús brillava com el sol —escriu sant Agustí— per indicar que ell és la llum que il·lumina tot home que ve a aquest món, mostrant que allò que és la llum del sol per a la carn, Crist ho és per als ulls del cor».
Els deixebles s'hi trobaven bé. O, potser, caldria afirmar que molt bé, ja que fins es plantegen de construir allà dalt com un principi d'urbanització. Oblidaven allò que moltes vegades comentem: en aquesta vida hi estem de pas. Ho comentem, sí, però després no som conseqüents a viure d'acord amb la saviesa amagada en aquestes paraules.
Això ho entén i ho viu a la perfecció Abraham. «El Senyor li diu: “Ves-te'n del teu país, del teu clan, de la teva família, cap al país que jo t'indicaré». I Abraham se'n refia i es posa en camí recolzat en la promesa de Déu. No li serà fàcil viure en la seva condició de pelegrí. Trobarà unes circumstàncies exteriors que li posaran obstacles forts, però que mai li prendran la confiança en Déu. Altres circumstàncies, o situacions, posaran a prova la seva capacitat d'escolta i l'ajudaran a purificar el cor. D'aquesta manera Abraham és un referent principal per a la nostra vida de fe, la nostra vida de pelegrins que passem per aquest món cap a la casa del Pare. Tot va passant. Tots passem... Com vivim nosaltres aquest pas?
Jesús no es queda en la seguretat de casa, dels seus, de la muntanya... els convida a baixar i a seguir el camí de Jerusalem, el camí de la creu, a beure el calze fins a l'última gota. Jesús té molt clar el seu camí en aquest món: «he vingut a aquest món per servir i donar la vida per tots». Jesús en donar la vida des de la força i la generositat de l'amor la torna a recobrar, «treu el poder a la mort i amb la Bona Nova de l'Evangeli fa resplendir la llum de la vida i de la immortalitat».
Aquest és el misteri del Lluminós, Crist, el nostre Mestre, que ens suggereix el camí, com canta l'antífona d'entrada: «busqueu la meva presència». És la invitació que podem escoltar cadascú en el nostre cor si estem habituats a escoltar en profunditat.
Aquesta presència serà una realitat si vivim tots el que ara es demana de viure a aquests dos germans nostres que rebran els ministeris de lector i acòlit: «meditar assíduament la Paraula de Déu, comprendre-la i anunciar-la amb fidelitat, perquè visqui al cor de els homes».
Però no n'hi ha prou d'escoltar la Paraula com la senten els apòstols a la muntanya: «Aquest és el meu Fill estimat, escolteu-lo». Cal baixar de la muntanya, seguir el camí i ser assidus a «alimentar-nos amb el Pa de vida, compartir-lo i distribuir-lo als germans, i així créixer en la fe i en l'amor per edificar l'Església».
En una paraula: viure l'eucaristia aquí al voltant de la taula de l'altar, contemplant l'amor que es lliura, i projectar després aquesta eucaristia, aquest amor, a la vida concreta de cada dia, vivint aquest mateix amor que es lliura, amb l'alegria al cor de Crist, el Lluminós.
9 de març del 2014
DIUMENGE I DE QUARESMA (Cicle A)
Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
Funciona el micròfon? Perquè hi ha un veritable problema i és un problema d’oïda molt greu. A qui escoltem? És possible que com els nostres pares fem cas abans a qualsevol serp que passa que a la Paraula de Déu? Tan fàcil és oblidar qui ens ha donat l’alè de vida?
Aquestes tres lectures que hem escoltat composen un retaule. El llibre del Gènesi a una banda, a l’altra l’Evangeli, al bell mig la carta de sant Pau. El Gènesi ens presenta la desobediència, l’Evangeli l’obediència, sant Pau ens presenta a Jesucrist obedient al Pare, el qual ens ha justificat a cadascú de nosaltres en particular.
Cadascú de nosaltres vam rebre la vida, al néixer vam rebre l’alè de Déu. Però, tantes vegades ens hem prostrats als ídols. Ens agrada tastar-ho tot, fer experiències, tindre emocions fortes, de fet la vida pot ser valorada per una consecució d’activitats d’oci. La temptació sempre té alguna cosa d’aparença de bo, de bell i de veritat, però l’aparença és aparença.
La vergonya ens fa tapar-nos amb fulles del primer arbre que trobem. Però, la presència de Crist asseca les fulles de figuera i quedem completament nus cara a cara amb el qui ens salva de tot mal.
El nostre crit en començar la Quaresma ha de ser el de Jesús: Vés-te’n d’ací , Satanàs!
Així, rebrem la visita no tan sols dels àngels per proveir-nos, sinó la presència de Déu en nosaltres.
La joia Pasqual només es pot viure si hem viscut l’ara de la seva preparació, la Quaresma.
Sintonitzem bé doncs les nostres orelles del cor, perquè retornem pel treball de l’obediència a Aquell que ens havíem apartat amb la desobediència (cf. Pròleg Regla de sant Benet 2).
Tenim quaranta dies, però passen volant. Aprofitem el temps amb el pa de l’Escriptura i la taula parada de l’Eucaristia. I quan sortim anem en pau a l’encontre dels més necessitats aquells on es fa present el Crist.
Funciona el micròfon? Perquè hi ha un veritable problema i és un problema d’oïda molt greu. A qui escoltem? És possible que com els nostres pares fem cas abans a qualsevol serp que passa que a la Paraula de Déu? Tan fàcil és oblidar qui ens ha donat l’alè de vida?
Aquestes tres lectures que hem escoltat composen un retaule. El llibre del Gènesi a una banda, a l’altra l’Evangeli, al bell mig la carta de sant Pau. El Gènesi ens presenta la desobediència, l’Evangeli l’obediència, sant Pau ens presenta a Jesucrist obedient al Pare, el qual ens ha justificat a cadascú de nosaltres en particular.
Cadascú de nosaltres vam rebre la vida, al néixer vam rebre l’alè de Déu. Però, tantes vegades ens hem prostrats als ídols. Ens agrada tastar-ho tot, fer experiències, tindre emocions fortes, de fet la vida pot ser valorada per una consecució d’activitats d’oci. La temptació sempre té alguna cosa d’aparença de bo, de bell i de veritat, però l’aparença és aparença.
La vergonya ens fa tapar-nos amb fulles del primer arbre que trobem. Però, la presència de Crist asseca les fulles de figuera i quedem completament nus cara a cara amb el qui ens salva de tot mal.
El nostre crit en començar la Quaresma ha de ser el de Jesús: Vés-te’n d’ací , Satanàs!
Així, rebrem la visita no tan sols dels àngels per proveir-nos, sinó la presència de Déu en nosaltres.
La joia Pasqual només es pot viure si hem viscut l’ara de la seva preparació, la Quaresma.
Sintonitzem bé doncs les nostres orelles del cor, perquè retornem pel treball de l’obediència a Aquell que ens havíem apartat amb la desobediència (cf. Pròleg Regla de sant Benet 2).
Tenim quaranta dies, però passen volant. Aprofitem el temps amb el pa de l’Escriptura i la taula parada de l’Eucaristia. I quan sortim anem en pau a l’encontre dels més necessitats aquells on es fa present el Crist.
5 de març del 2014
DIMECRES DE CENDRA
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Jl 2,12-18; Sl 50 3-6.12-14.17; 2Co 5,20-6,2; Mt 6,1-6.16-18
«Desperta, és un nou dia,
la llum
del sol llevant, vell guia
pels quiets camins del fum.
No deixis res
per caminar i mirar fins al ponent.
Car tot, en un moment,
et serà pres».
La bellesa del vers d’Espriu ens convida a despertar-nos i caminar. La vida autèntica i veritable és un permanent exercici de despertar-nos i caminar. La bellesa de la Paraula de Déu ens crida: «T’he escoltat a l’hora favorable, t’he ajudat el dia de la salvació. Ara és l’hora favorable, ara és el dia de la salvació».
«Desperta» és el crit del poeta. Tot és efímer. En un moment ho perdràs tot. Et serà pres. Tot és pols i cendra. Desperteu-vos, convertiu-vos, és també el crit de la Paraula de Déu; esquinceu-vos el cor, és el crit quaresmal, el camí per trobar-vos amb Déu, i trobar respostes. Però sobretot, donar la resposta pertinent de la nostra vida. El cristià cal que es negui a si mateix, sigui amb el dejuni o d’alguna altra manera, per posar en clar la seva participació en el misteri de la nostra sepultura amb Crist, per a ressuscitar amb ell a una vida nova, per trobar-nos amb Déu. Això no pot ser merament qüestió d’«actes interiors» i «bones intencions», «menjar peix els divendres» ...
Si la Quaresma ha de portar-nos cap un encontre amb Déu, primer cal escoltar-lo a ell que sap el veritable camí, ell mateix és el Camí:
«Mireu: l’únic dejuni que jo aprecio és aquest: obrir presons injustes, deixar lliures els oprimits, partir el teu pa amb els qui passen fam, acollir a casa teva els pobres vagabunds, vestir el qui no té roba, no tancar-te a la teva pròpia carn. Llavors, esclatarà en la teva vida una llum com la del matí, es curaran les teves ferides, t’obrirà camí la justícia, i per rereguarda anirà la glòria del Senyor. Llavors invocaràs el Senyor i et respondrà. Cridaràs i et dirà: aquí em tens. Perquè jo, el Senyor, el teu Déu, sóc misericordiós» ( Is 58 ).
Aquest és el camí d’una autèntica quaresma. Aquest és el camí de Pasqua. El camí d’un home nou i una humanitat nova. Aquest és un camí de reconciliació, reconciliació o encontre amb Déu, i reconciliació i encontre d’amistat, de fraternitat, de comunió amb els germans, amb qualsevol que al teu costat té necessitat que li donis la mà, o rebis amb el mateix sentiment la seva.
Evidentment, plantejar-se aquest camí és acceptar un esquinçament interior, l’esquinçament que és ruptura del cor. Però només aquesta ruptura pot deixar entrar l’alegria a casa. Només aquest esquinçament del cor deixa entrar el vent purificador de l’Esperit de Déu.
«L’esquinçament del cor de què ens parla el profeta Joel, a l’inici de la Quaresma —escriu Merton— és un “separar-se” de nosaltres mateixos i de la nostra “vetustas”, la "vellesa" de l’ancià cansat per l’avorriment i l’esforç d’una existència indiferent, perquè tornem cap a Déu i experimentem la seva misericòrdia en la llibertat dels seus fills».
Quan ens girem cap a ell, què trobem? Que és graciós i misericordiós, pacient i ric en misericòrdia. Fins i tot ens parla amb les seves pròpies paraules tot dient: «Jo us enviaré tant de blat i de vi, i tant d’oli, que en quedareu saciats, i ja no permetré que us escarneixin els altres pobles» (Joel 2,19). Aquesta esperança és a l’inici del dejuni de 40 dies. Però a la fi tot serà pols. Però la pols enamorada aixeca la mirada a la festa de Pasqua, i espera, tot cantant la simfonia de Mahler:
«¡Ressuscitaràs, sí, ressuscitaràs,
pols meva, després d’un breu descans!
Vida immortal
et donarà qui et va cridar!
Per tornar a florir has estat sembrat!»
«”T’he escoltat a l’hora favorable, t’he ajudat el dia de la salvació”». Ara és l’hora favorable, ara és el dia de la salvació».
Jl 2,12-18; Sl 50 3-6.12-14.17; 2Co 5,20-6,2; Mt 6,1-6.16-18
«Desperta, és un nou dia,
la llum
del sol llevant, vell guia
pels quiets camins del fum.
No deixis res
per caminar i mirar fins al ponent.
Car tot, en un moment,
et serà pres».
La bellesa del vers d’Espriu ens convida a despertar-nos i caminar. La vida autèntica i veritable és un permanent exercici de despertar-nos i caminar. La bellesa de la Paraula de Déu ens crida: «T’he escoltat a l’hora favorable, t’he ajudat el dia de la salvació. Ara és l’hora favorable, ara és el dia de la salvació».
«Desperta» és el crit del poeta. Tot és efímer. En un moment ho perdràs tot. Et serà pres. Tot és pols i cendra. Desperteu-vos, convertiu-vos, és també el crit de la Paraula de Déu; esquinceu-vos el cor, és el crit quaresmal, el camí per trobar-vos amb Déu, i trobar respostes. Però sobretot, donar la resposta pertinent de la nostra vida. El cristià cal que es negui a si mateix, sigui amb el dejuni o d’alguna altra manera, per posar en clar la seva participació en el misteri de la nostra sepultura amb Crist, per a ressuscitar amb ell a una vida nova, per trobar-nos amb Déu. Això no pot ser merament qüestió d’«actes interiors» i «bones intencions», «menjar peix els divendres» ...
Si la Quaresma ha de portar-nos cap un encontre amb Déu, primer cal escoltar-lo a ell que sap el veritable camí, ell mateix és el Camí:
«Mireu: l’únic dejuni que jo aprecio és aquest: obrir presons injustes, deixar lliures els oprimits, partir el teu pa amb els qui passen fam, acollir a casa teva els pobres vagabunds, vestir el qui no té roba, no tancar-te a la teva pròpia carn. Llavors, esclatarà en la teva vida una llum com la del matí, es curaran les teves ferides, t’obrirà camí la justícia, i per rereguarda anirà la glòria del Senyor. Llavors invocaràs el Senyor i et respondrà. Cridaràs i et dirà: aquí em tens. Perquè jo, el Senyor, el teu Déu, sóc misericordiós» ( Is 58 ).
Aquest és el camí d’una autèntica quaresma. Aquest és el camí de Pasqua. El camí d’un home nou i una humanitat nova. Aquest és un camí de reconciliació, reconciliació o encontre amb Déu, i reconciliació i encontre d’amistat, de fraternitat, de comunió amb els germans, amb qualsevol que al teu costat té necessitat que li donis la mà, o rebis amb el mateix sentiment la seva.
Evidentment, plantejar-se aquest camí és acceptar un esquinçament interior, l’esquinçament que és ruptura del cor. Però només aquesta ruptura pot deixar entrar l’alegria a casa. Només aquest esquinçament del cor deixa entrar el vent purificador de l’Esperit de Déu.
«L’esquinçament del cor de què ens parla el profeta Joel, a l’inici de la Quaresma —escriu Merton— és un “separar-se” de nosaltres mateixos i de la nostra “vetustas”, la "vellesa" de l’ancià cansat per l’avorriment i l’esforç d’una existència indiferent, perquè tornem cap a Déu i experimentem la seva misericòrdia en la llibertat dels seus fills».
Quan ens girem cap a ell, què trobem? Que és graciós i misericordiós, pacient i ric en misericòrdia. Fins i tot ens parla amb les seves pròpies paraules tot dient: «Jo us enviaré tant de blat i de vi, i tant d’oli, que en quedareu saciats, i ja no permetré que us escarneixin els altres pobles» (Joel 2,19). Aquesta esperança és a l’inici del dejuni de 40 dies. Però a la fi tot serà pols. Però la pols enamorada aixeca la mirada a la festa de Pasqua, i espera, tot cantant la simfonia de Mahler:
«¡Ressuscitaràs, sí, ressuscitaràs,
pols meva, després d’un breu descans!
Vida immortal
et donarà qui et va cridar!
Per tornar a florir has estat sembrat!»
«”T’he escoltat a l’hora favorable, t’he ajudat el dia de la salvació”». Ara és l’hora favorable, ara és el dia de la salvació».
2 de març del 2014
DIUMENGE VIII DURANT L’ANY (Cicle A)
Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Is 49,14-15; 1C 4,1-5; Mt 6,24-34
«Mireu com creixen els lliris dels prats!»
El cicle de la natura corrobora les paraules de l’Evangeli que acabem d’escoltar. En efecte, cada any, després del descans hivernal veiem com la natura reviu de nou; veiem com els ocells tornen a sobrevolar lliures els nostres cels i sense sembrar ni segar ni guardar res als granares són alimentats pel nostre Pare del cel; veiem també com les plantes i els lliris dels prats creixien i s’engalanen sense treballar ni filar: i no cal dir que la seva bellesa és mil vegades més gran que la magnificència amb que es vesteixen molts poderosos d’aquest món. És Déu qui vesteix així l’herba dels prats i és Déu qui alimenta els ocells del cel. Això és cert, però això no es produeix de manera directa. Déu, en el seu acte creador lliure i gratuït, en la seva providència amorosa no dóna directament l’aliment als ocells ni el color i la fragància a les flors: Déu fa les coses perquè aquestes facin; Déu dóna el poder d’actuar a les realitats d’aquest món perquè actuïn segons aquelles lleis que Déu mateix insereix. Per això cada any, sense contradir ni la voluntat ni la providència de Déu, la natura després de l’hivern per la pròpia virtut que ha estat inserida en ella, desplega novament tota la seva resplendor simfònica de colors, olors i sons. L’acció de Déu és palesa però no immediata. Tot i així, experimentem cada vegada més la disminució de la força de la naturalesa: cada dia són més les espècies que desapareixen del nostre món, cada dia són més les zones terrestres que es desertifiquen i que ja tenen només sembrada la mort a les seves entranyes, cada dia són més les aigües que es contaminen i ja no poden esdevenir més potència de vida... és que Déu ha deixat d’alimentar els ocells i de vestir els lliris dels prats? Certament no. Qui ha sembrat la mort en la creació divina no és sinó l’egoisme de l’home que enlloc de tenir cura del jardí que Déu li havia confiat, se n’ha aprofitat espoliant i explotant els recursos naturals fins a deixar la terra tant exprimida que ha sembrat la mort arreu en forma d’un canvi climàtic que la terra no pot assumir: els factors en contra són més forts que la capacitat que té la naturalesa d’assumir els canvis i adaptar-se. No és Déu sinó l’egoisme de l’home.
I és aquest mateix egoisme el que impedeix a Déu realitzar la seva obra provident que, malgrat tot, encara podem experimentar observant els lliris dels prats i els ocells del cel, entre nosaltres els humans. L’Evangeli ens assegura que els nostre «Pare celestial sap molt bé la necessitat que teniu» de menjar, beure i vestir-nos i ens demana que, per això, no ens preocupem ni ens «neguitegem pensant què menjarem, o què beurem, o com ens vestirem». Ens invita, per contra, a buscar per damunt de tot el Regne de Déu i a ser justos. Perquè, semblantment al que està passant amb la naturalesa el vertader enemic de l’acció provident i vivificant de Déu és l’egoisme humà. Què impedeix a Déu alimentar tots els homes d’aquest meravellós planeta com fa amb tots els ocells sinó l’afany d’acumulació de riqueses d’uns quants, l’especulació amb els productes alimentaris bàsics d’uns quants altres (o dels mateixos d’abans), la mirada curta que no va més enllà del propi melic de tants altres? No és tot això el que condemna més del 80% de la humanitat a la pobresa, a la indigència, a la misèria? Què està passant al cor mateix de la civilització cristiana que Déu ja no pot donar vestit com fa amb els lliris dels prats a tantes i tantes persones, germanes nostres? La pobresa alimentària, energètica, laboral provocada pel nostre egoisme està sembrant de víctimes les nostres viles i ciutats. Sí que hi ha un egoisme estructural, les famoses estructures de pecat inherents a la nostra societat que el beat Joan Pau II tant bé va individuar i denunciar. Però aquestes s’alimenten només de l’egoisme que hi ha al cor de l’home. I l’egoisme és un problema que ens afecta a tots i que només pot ser combatut en el cor de cada un de nosaltres. Mirem les nostres accions: les més quotidianes, les més ordinàries i les més extraordinàries i preguntem-nos pels efectes que veiem qui ens l’ha dirigida: el nostre egoisme o bé, tant de bo, l’afany de buscar el Regne de Déu. Només hi ha aquestes dues alternatives: o continuem servint els nostres desigs, afanys i neguit, alimentant i adorant el nostre egoisme i fent créixer així el seu poder destructor, o bé servim els altres desinteressadament, buscant de ser justos i fent créixer així el Regne de Déu entre nosaltres. Només en aquest segon cas, permetrem a Déu que continuï alimentant els ocelles del cel, vestint els lliris dels prats i tenint cura de tots nosaltres. «Si Déu vesteix així l'herba dels prats, que hi és avui i demà ja la tiren al foc, ¡com no ho farà encara més amb vosaltres!»
Is 49,14-15; 1C 4,1-5; Mt 6,24-34
«Mireu com creixen els lliris dels prats!»
El cicle de la natura corrobora les paraules de l’Evangeli que acabem d’escoltar. En efecte, cada any, després del descans hivernal veiem com la natura reviu de nou; veiem com els ocells tornen a sobrevolar lliures els nostres cels i sense sembrar ni segar ni guardar res als granares són alimentats pel nostre Pare del cel; veiem també com les plantes i els lliris dels prats creixien i s’engalanen sense treballar ni filar: i no cal dir que la seva bellesa és mil vegades més gran que la magnificència amb que es vesteixen molts poderosos d’aquest món. És Déu qui vesteix així l’herba dels prats i és Déu qui alimenta els ocells del cel. Això és cert, però això no es produeix de manera directa. Déu, en el seu acte creador lliure i gratuït, en la seva providència amorosa no dóna directament l’aliment als ocells ni el color i la fragància a les flors: Déu fa les coses perquè aquestes facin; Déu dóna el poder d’actuar a les realitats d’aquest món perquè actuïn segons aquelles lleis que Déu mateix insereix. Per això cada any, sense contradir ni la voluntat ni la providència de Déu, la natura després de l’hivern per la pròpia virtut que ha estat inserida en ella, desplega novament tota la seva resplendor simfònica de colors, olors i sons. L’acció de Déu és palesa però no immediata. Tot i així, experimentem cada vegada més la disminució de la força de la naturalesa: cada dia són més les espècies que desapareixen del nostre món, cada dia són més les zones terrestres que es desertifiquen i que ja tenen només sembrada la mort a les seves entranyes, cada dia són més les aigües que es contaminen i ja no poden esdevenir més potència de vida... és que Déu ha deixat d’alimentar els ocells i de vestir els lliris dels prats? Certament no. Qui ha sembrat la mort en la creació divina no és sinó l’egoisme de l’home que enlloc de tenir cura del jardí que Déu li havia confiat, se n’ha aprofitat espoliant i explotant els recursos naturals fins a deixar la terra tant exprimida que ha sembrat la mort arreu en forma d’un canvi climàtic que la terra no pot assumir: els factors en contra són més forts que la capacitat que té la naturalesa d’assumir els canvis i adaptar-se. No és Déu sinó l’egoisme de l’home.
I és aquest mateix egoisme el que impedeix a Déu realitzar la seva obra provident que, malgrat tot, encara podem experimentar observant els lliris dels prats i els ocells del cel, entre nosaltres els humans. L’Evangeli ens assegura que els nostre «Pare celestial sap molt bé la necessitat que teniu» de menjar, beure i vestir-nos i ens demana que, per això, no ens preocupem ni ens «neguitegem pensant què menjarem, o què beurem, o com ens vestirem». Ens invita, per contra, a buscar per damunt de tot el Regne de Déu i a ser justos. Perquè, semblantment al que està passant amb la naturalesa el vertader enemic de l’acció provident i vivificant de Déu és l’egoisme humà. Què impedeix a Déu alimentar tots els homes d’aquest meravellós planeta com fa amb tots els ocells sinó l’afany d’acumulació de riqueses d’uns quants, l’especulació amb els productes alimentaris bàsics d’uns quants altres (o dels mateixos d’abans), la mirada curta que no va més enllà del propi melic de tants altres? No és tot això el que condemna més del 80% de la humanitat a la pobresa, a la indigència, a la misèria? Què està passant al cor mateix de la civilització cristiana que Déu ja no pot donar vestit com fa amb els lliris dels prats a tantes i tantes persones, germanes nostres? La pobresa alimentària, energètica, laboral provocada pel nostre egoisme està sembrant de víctimes les nostres viles i ciutats. Sí que hi ha un egoisme estructural, les famoses estructures de pecat inherents a la nostra societat que el beat Joan Pau II tant bé va individuar i denunciar. Però aquestes s’alimenten només de l’egoisme que hi ha al cor de l’home. I l’egoisme és un problema que ens afecta a tots i que només pot ser combatut en el cor de cada un de nosaltres. Mirem les nostres accions: les més quotidianes, les més ordinàries i les més extraordinàries i preguntem-nos pels efectes que veiem qui ens l’ha dirigida: el nostre egoisme o bé, tant de bo, l’afany de buscar el Regne de Déu. Només hi ha aquestes dues alternatives: o continuem servint els nostres desigs, afanys i neguit, alimentant i adorant el nostre egoisme i fent créixer així el seu poder destructor, o bé servim els altres desinteressadament, buscant de ser justos i fent créixer així el Regne de Déu entre nosaltres. Només en aquest segon cas, permetrem a Déu que continuï alimentant els ocelles del cel, vestint els lliris dels prats i tenint cura de tots nosaltres. «Si Déu vesteix així l'herba dels prats, que hi és avui i demà ja la tiren al foc, ¡com no ho farà encara més amb vosaltres!»
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
