LA PASSIÓ DEL SENYOR
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 52,13-53,12; Sl 30,2 i 6.12-13.15-16.17 i 25; He 4,14-16;5,7-9; Jo 18,1-19,42
Jesús s’adreça a Déu, el Pare, i Déu l’escolta; però nosaltres sovint sols veiem un home castigat, assotat, humiliat, la sort del qual no preocupa ningú, que ha estat abandonat per tots i per Déu. Però és gràcies a aquest abaixament que ens ha fet justos i Déu mateix l’ha exalçat. Aquesta és la gran contradicció als nostres ulls humans de la passió i mort de Jesús, el misteri de la creu; per acomplir la seva missió Jesús pateix, i patint comparteix plenament la nostra condició humana, mai no li podrem retreure que es va guardar gelosament la seva igualtat amb Déu sinó que es va fer com un home qualsevol.
El relat del quart Evangeli ens presenta un Jesús plenament conductor dels esdeveniments, és Ell qui porta la iniciativa; és Ell qui surt a l’encontre dels qui van a cercar-lo, és Ell qui decideix que els seus deixebles marxin, és Ell qui mana guardar l’espasa a Pere, és Ell qui recrimina al guarda del summe sacerdot perquè li pega, és Ell qui interroga a Pilat sobre d’on ve el que li diu, és Ell qui confia la seva mare al deixeble estimat, és Ell qui es declara rei i testimoni de la veritat i és Ell qui conclou que tot s’ha acomplert. Perquè el sofriment i la humiliació ocupen un segon pla mentre que la vertadera reialesa de Jesús esdevé central amb el títol messiànic de rei dels jueus. La mort de Jesús apareix envoltada d’un sentiment de plenitud, és el moment culminant del pla de Déu, la manifestació de la seva glòria. El moment intens en què Jesús lliura el seu esperit, el moment de l’anada al Pare, de la glorificació que ha anat anunciant al llarg de la seva vida terrena, mentre del seu costat brolla sang i aigua, símbols de l’Esperit promès, prefiguracions del baptisme i de l’Eucaristia, i als peus de la creu hi ha la mare i el deixeble estimat, que prefiguren la comunitat cristiana.
«Qui busqueu?» (Jn 18,4), pregunta Jesús als qui van a agafar-lo; el mateix que havia preguntat a Andreu en seguir-lo quan Joan Baptista l’havia reconegut com l’anyell de Déu. Ara busquen Jesús per matar-lo, perquè la seva paraula no té lloc dins del seu cor, perquè ha dit la veritat que ha sentit de Déu. Han sortit ha buscar un malfactor, i han trobat, sense reconèixer-la, la veritat de la qual Joan ja va donar testimoni, la veritat que ens fa lliures. I la veritat què és? pregunta Pilat. La veritat és Ell, que és camí, veritat i vida, però per reconèixer-la cal l’Esperit, que ens condueix cap a la veritat sencera.
Jesús ens diu que ha arribat la seva hora. L’hora del glorificar el Fill, per tal que el Fill glorifiqui el Pare. L’hora de la seva mort, del seu empresonament, del trasbals, de la torbació i de la prova. L’hora de passar d’aquest món al Pare, ara és l’hora de la glorificació. Tota la vida de Jesús situada en aquesta clau de volta que és la seva mort entesa com a glorificació per a Ell i com a salvació per a nosaltres; així amb la mort vencerà la mort. La mort que ha presidit tota la seva vida i ara assoleix el caràcter de punt culminant. Ell ha dit: «Sé d’on vinc i on vaig. Però vosaltres no sabeu d’on vinc ni on vaig.» perquè «vosaltres judiqueu amb criteris purament humans» (Jn 8,14). I la glorificació del Fill de l’home no respon a criteris humans sinó al pla de Déu.
Els qui busquen un malfactor troben el qui respon «Jo sóc» (Jn 18,5), és a dir, Déu, ja que aquest —«Jo sóc»— és el títol diví per excel·lència. Troben aquell que és proclamat a la creu com a rei per Pilat, davant el rebuig del seu poble; però el seu reialme no és d’aquest món. Aquell que ha estat vestit amb una túnica sense costura, com una vestimenta sacerdotal; però el seu és un sacerdoci nou. Aquell que ha confiat la seva mare, la nova Eva, al deixeble estimat; Maria, la dona que a Canà no havia reconegut que l’hora encara no havia arribat, ara al peu de la creu rep el títol de mare del deixeble estimat, és a dir de tot cristià perquè la seva és una nova Església.
Tot ha culminat, tot allò que el Pare li havia confiat i l’Escriptura havia anunciat. Ara resta el dolor, la set, el silenci, la injustícia; però la llavor no ha mort en va, l’arbre de la creu germinarà el tercer dia i donarà fruit abundant, un fruit que s’escamparà per tota la terra.
25 de març del 2016
24 de març del 2016
DIJOUS SANT
MISSA VESPERTINA DE LA CENA DEL SENYOR
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ex 12,1-8.11-14; Sl 115,12-13.15-16.17-18; 1C 11,23-26; Jo 13,1-15
Ha arribat l’hora, l’hora de passar d’aquest món al Pare, l’hora de retornar al Pare per acomplir la missió redemptora per la qual el Fill de Déu es féu home. Estem al darrer sopar, Jesús trenca amb allò establert, l’acció de Jesús no respon a cap ritual pràctic, el seu és un gest fruit d’una decisió lliure, vol expressar amb un llenguatge ben expressiu, el llenguatge dels gestos, l’acompliment de la profecia en Ell acomplerta, i el seu significat va més enllà de l’acció realitzada, expressa la identitat de Jesús com el qui es lliura pels altres, el qui serveix; un servei fruit de l’amor que és la conclusió, el missatge, el resum de tota l’acció de Jesús, el mestre i Senyor com fan bé d’anomenar-lo i que ara assumeix el paper de servent.
Jesús ha volgut que els dotze comparteixin amb Ell un sol pa i un sol calze. Un sopar que no prendrà tot el seu sentit fins al diumenge al matí quan el sepulcre apareixerà buit. Arribada l’hora, en un gest sorprenent, Jesús actua com el servent, Ell que seu a taula, que presideix l’àpat, que ha donat als seus deixebles les instruccions per preparar el sopar, decideix actuar com qui serveix i, fent-ho, trenca normes i convencions. Un gest que encaixa amb una vida concebuda com a servei i humilitat, per això el quart Evangeli ens el presenta com a quelcom que revela la comprensió més íntima i profunda de Jesús, la manifestació del seu amor.
Però ara els seus no entenen això que fa, ho entendran després; tot i que el missatge és clar, Ell ha donat exemple i l’ha donat perquè fem com Ell ha fet. Jesús ha fet de la seva vida una vida de servei als altres i ara, arribada l’hora, paraules i fets formen un tot inseparable. La benedicció i l’acció de gràcies precedeixen la partició del pa i l’oferiment de la copa; tot té un sentit de donació personal. La donació de la seva vida que prefigura la universalitat de la salvació per a tots aquells que mengin i beguin de la font de salvació.
I un gest de servei s’uneix a aquesta nova aliança i caracteritza el darrer sopar, un gest de Jesús sobtat, sorprenent i significatiu; un gest central, paradigmàtic de tota la seva vida. Així Jesús mostra com ha entès la seva missió, com entén la seva mort, com un compartir el seu amor servint. Una donació i un servei que expliquen la vida de Jesús i ens projecten cap al banquet del Regne. Són fruit de l’amor, de la caritat, de la misericòrdia; del seu amor fins a l’extrem. Essent gran, essent el Fill de Déu, es fa servidor, servint mor, morint ressuscitarà. Ens ha donat exemple perquè nosaltres ho fem tal com Ell ens ho ha fet. El Senyor ens neteja amb la força del seu amor, un amor fins a l’extrem.
Rentar-nos els peus els uns als altres significa sobretot perdonar-nos permanentment, tornar a començar junts sempre de nou, encara que ens pugui semblar inútil. Significa perdonar-nos els uns als altres suportant mútuament les flaqueses dels altres i acceptant que els altres suportin les nostres; compartint la força de la paraula de Déu i participant i fent participar de l’amor de Déu, un amor fins a l’extrem. És el manament nou que ens dóna el Senyor: Que ens estimem els uns al altres tal com Ell ens ha estimat, que fem tal com Ell ens ha fet, que seguim el seu exemple. Rebent el cos i la sang de Crist compartim la seva mort i resurrecció, imitant el seu gest de servei participem de la seva salvació.
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ex 12,1-8.11-14; Sl 115,12-13.15-16.17-18; 1C 11,23-26; Jo 13,1-15
Ha arribat l’hora, l’hora de passar d’aquest món al Pare, l’hora de retornar al Pare per acomplir la missió redemptora per la qual el Fill de Déu es féu home. Estem al darrer sopar, Jesús trenca amb allò establert, l’acció de Jesús no respon a cap ritual pràctic, el seu és un gest fruit d’una decisió lliure, vol expressar amb un llenguatge ben expressiu, el llenguatge dels gestos, l’acompliment de la profecia en Ell acomplerta, i el seu significat va més enllà de l’acció realitzada, expressa la identitat de Jesús com el qui es lliura pels altres, el qui serveix; un servei fruit de l’amor que és la conclusió, el missatge, el resum de tota l’acció de Jesús, el mestre i Senyor com fan bé d’anomenar-lo i que ara assumeix el paper de servent.
Jesús ha volgut que els dotze comparteixin amb Ell un sol pa i un sol calze. Un sopar que no prendrà tot el seu sentit fins al diumenge al matí quan el sepulcre apareixerà buit. Arribada l’hora, en un gest sorprenent, Jesús actua com el servent, Ell que seu a taula, que presideix l’àpat, que ha donat als seus deixebles les instruccions per preparar el sopar, decideix actuar com qui serveix i, fent-ho, trenca normes i convencions. Un gest que encaixa amb una vida concebuda com a servei i humilitat, per això el quart Evangeli ens el presenta com a quelcom que revela la comprensió més íntima i profunda de Jesús, la manifestació del seu amor.
Però ara els seus no entenen això que fa, ho entendran després; tot i que el missatge és clar, Ell ha donat exemple i l’ha donat perquè fem com Ell ha fet. Jesús ha fet de la seva vida una vida de servei als altres i ara, arribada l’hora, paraules i fets formen un tot inseparable. La benedicció i l’acció de gràcies precedeixen la partició del pa i l’oferiment de la copa; tot té un sentit de donació personal. La donació de la seva vida que prefigura la universalitat de la salvació per a tots aquells que mengin i beguin de la font de salvació.
I un gest de servei s’uneix a aquesta nova aliança i caracteritza el darrer sopar, un gest de Jesús sobtat, sorprenent i significatiu; un gest central, paradigmàtic de tota la seva vida. Així Jesús mostra com ha entès la seva missió, com entén la seva mort, com un compartir el seu amor servint. Una donació i un servei que expliquen la vida de Jesús i ens projecten cap al banquet del Regne. Són fruit de l’amor, de la caritat, de la misericòrdia; del seu amor fins a l’extrem. Essent gran, essent el Fill de Déu, es fa servidor, servint mor, morint ressuscitarà. Ens ha donat exemple perquè nosaltres ho fem tal com Ell ens ho ha fet. El Senyor ens neteja amb la força del seu amor, un amor fins a l’extrem.
Rentar-nos els peus els uns als altres significa sobretot perdonar-nos permanentment, tornar a començar junts sempre de nou, encara que ens pugui semblar inútil. Significa perdonar-nos els uns als altres suportant mútuament les flaqueses dels altres i acceptant que els altres suportin les nostres; compartint la força de la paraula de Déu i participant i fent participar de l’amor de Déu, un amor fins a l’extrem. És el manament nou que ens dóna el Senyor: Que ens estimem els uns al altres tal com Ell ens ha estimat, que fem tal com Ell ens ha fet, que seguim el seu exemple. Rebent el cos i la sang de Crist compartim la seva mort i resurrecció, imitant el seu gest de servei participem de la seva salvació.
20 de març del 2016
DIUMENGE DE RAMS. LA PASSIÓ DEL SENYOR (Cicle C)
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Lc 19,28-40; Is 50,4-7; Salm 21,8-9.17-18a.19-20.23-24; Fl 2,6-11; Lc 22,14-23,56
«Jo em comporto amb vosaltres com el qui serveix». Aquell a qui el Pare ha donat una llengua de mestre, aquell a qui ha parlat a cau d’orella, que no s’ha resistit, ni s’ha fet enrere, que no s’ha guardat gelosament la seva igualtat amb Déu, que s’ha fet semblant als homes i ha acceptat la mort i una mort de creu, és el qui ha vingut a servir i a servir fins a l’extrem. Tot està en mans de Jesús: la nostra salvació, la nostra redempció. Jesús ha instaurat la nova aliança amb els seus, fins i tot amb aquell que sap que l’ha de trair, amb aquells que han perseverat en els moments de prova i que ara, arribada l’hora, han compartit un lloc a la taula del Regne i la mateixa reialesa amb Ell. Tots hauran de passar la prova, defalliran, el negaran, però a la fi, penedits, enfortiran els seus germans, envigoriran l’Església de Jesús perquè Ell els ha de menester. Abans que tot, havent compartit el pa i el vi, el seu cos i la seva sang amb els seus, Jesús prega i s’angoixa amb tanta intensitat que la seva suor és com gotes de sang i la seva, és una angoixa de mort tan gran que el Pare li envia el confort d’un àngel mentre Jesús prega encara més intensament.
Els seus, els qui fins ara han perseverat, primer s’adormen de tristor, després volen atacar els qui vénen a agafar-lo amb l’espasa però a la fi es dispersen, el deixen sol, el neguen i la por guanya els seus ànims. Jesús, el servidor que Déu exalçarà, prega en la solitud, i com Maria en l’anunciació rep la visita d’un àngel. El text de l’evangelista Lluc ens presenta aquesta escena amb molta força i plasticitat, ens presenta Jesús al límit del sofriment que pot aguantar un esser humà, tant de sofriment que la suor sembla gotes de sang i davant del seu sofriment el Pare li envia un àngel per confortar-lo. Lluc, que ens presenta Jesús pregant després del seu baptisme, pregant quan les multituds el cerquen per fer-lo rei, pregant abans d’escollir els dotze, pregant en la transfiguració, ens mostra Jesús pregant en el moment definitiu, arribada la seva hora; Jesús prega fins i tot a la creu demanant al Pare el perdó pels seus botxins.
Jesús prega per passar de l’anunci a la realitat, per acceptar el pla de Déu, del seu Pare, per donar el seu fiat com Maria la seva mare el va donar i així es pugui acomplir la nostra salvació. Si un àngel anuncià a Maria l’encarnació del Fill de Déu un altre àngel ajuda i conforta al Fill de Déu fet home davant el cimal de la nostra salvació. Si Maria es contorbà i donà el seu sí, Jesús s’angoixa i accepta el seu destí; en ambdós casos de la seva acceptació depèn la nostra salvació.
L’angoixa de Jesús acaba amb l’acceptació final; no és la victòria de Déu sobre l’home, no és la claudicació de la humanitat davant de la divinitat; és la victòria de la vertadera humanitat, de l’home com a criatura de Déu. Jesús, acceptant definitivament la voluntat de Déu, ens obre les portes de la vida eterna. No és una acceptació passiva, no és lliura al que li vulguin fer; és una acceptació positiva, voluntària, activa; Jesús va a l’encontre dels qui el cerquen per matar-lo i això significa que l’esperança és més forta que l’angoixa. És la lluita portada fins al límit amb confiança en la força del projecte de Déu, en la força de la crida, de l’amor i del perdó. Jesús arriba a la convicció que la seva missió no és absurda, té un sentit, el gran sentit de culminar la història de la salvació. Jesús prega encara a la creu, quan la solitud total es mostra més crua que mai, en l’inici de la glorificació quan Jesús se sent sol de nou, però confiat en el Pare, a qui confia el seu darrer alè de vida. És l’anunciada salvació que arriba per a tots; per al lladre penedit que penja de la creu vora Jesús, per a Simó de Cirene que, a desgrat, s’ha carregat la creu del Salvador; també arriba, tot i que no la reconeguin, per als qui han bramat per la seva mort i pels qui l’han consentida i els qui l’han decidida. Arriba per als seus, que han fugit esporuguits. Arriba sobretot per a aquelles dones que, fidels l’han seguit fins al sepulcre, i han vist com hi dipositaven el cos; perquè Ell els ha de menester a tots.
Ara el sepulcre resta trist, silenciós, solitari, aquest serà el lloc on de nou un àngel anunciarà la victòria de la vida sobre la mort. Ara hi ha lloc per al temor, però aquest temor va seguit de la caritat que, sepultada amb Crist, és enterrada amb Crist, i ressuscitarà amb Crist. Fem camí vers la Pasqua compartint amb els germans el centre del misteri de la salvació: la passió, mort i resurrecció de Crist, el nostre Salvador.
Lc 19,28-40; Is 50,4-7; Salm 21,8-9.17-18a.19-20.23-24; Fl 2,6-11; Lc 22,14-23,56
«Jo em comporto amb vosaltres com el qui serveix». Aquell a qui el Pare ha donat una llengua de mestre, aquell a qui ha parlat a cau d’orella, que no s’ha resistit, ni s’ha fet enrere, que no s’ha guardat gelosament la seva igualtat amb Déu, que s’ha fet semblant als homes i ha acceptat la mort i una mort de creu, és el qui ha vingut a servir i a servir fins a l’extrem. Tot està en mans de Jesús: la nostra salvació, la nostra redempció. Jesús ha instaurat la nova aliança amb els seus, fins i tot amb aquell que sap que l’ha de trair, amb aquells que han perseverat en els moments de prova i que ara, arribada l’hora, han compartit un lloc a la taula del Regne i la mateixa reialesa amb Ell. Tots hauran de passar la prova, defalliran, el negaran, però a la fi, penedits, enfortiran els seus germans, envigoriran l’Església de Jesús perquè Ell els ha de menester. Abans que tot, havent compartit el pa i el vi, el seu cos i la seva sang amb els seus, Jesús prega i s’angoixa amb tanta intensitat que la seva suor és com gotes de sang i la seva, és una angoixa de mort tan gran que el Pare li envia el confort d’un àngel mentre Jesús prega encara més intensament.
Els seus, els qui fins ara han perseverat, primer s’adormen de tristor, després volen atacar els qui vénen a agafar-lo amb l’espasa però a la fi es dispersen, el deixen sol, el neguen i la por guanya els seus ànims. Jesús, el servidor que Déu exalçarà, prega en la solitud, i com Maria en l’anunciació rep la visita d’un àngel. El text de l’evangelista Lluc ens presenta aquesta escena amb molta força i plasticitat, ens presenta Jesús al límit del sofriment que pot aguantar un esser humà, tant de sofriment que la suor sembla gotes de sang i davant del seu sofriment el Pare li envia un àngel per confortar-lo. Lluc, que ens presenta Jesús pregant després del seu baptisme, pregant quan les multituds el cerquen per fer-lo rei, pregant abans d’escollir els dotze, pregant en la transfiguració, ens mostra Jesús pregant en el moment definitiu, arribada la seva hora; Jesús prega fins i tot a la creu demanant al Pare el perdó pels seus botxins.
Jesús prega per passar de l’anunci a la realitat, per acceptar el pla de Déu, del seu Pare, per donar el seu fiat com Maria la seva mare el va donar i així es pugui acomplir la nostra salvació. Si un àngel anuncià a Maria l’encarnació del Fill de Déu un altre àngel ajuda i conforta al Fill de Déu fet home davant el cimal de la nostra salvació. Si Maria es contorbà i donà el seu sí, Jesús s’angoixa i accepta el seu destí; en ambdós casos de la seva acceptació depèn la nostra salvació.
L’angoixa de Jesús acaba amb l’acceptació final; no és la victòria de Déu sobre l’home, no és la claudicació de la humanitat davant de la divinitat; és la victòria de la vertadera humanitat, de l’home com a criatura de Déu. Jesús, acceptant definitivament la voluntat de Déu, ens obre les portes de la vida eterna. No és una acceptació passiva, no és lliura al que li vulguin fer; és una acceptació positiva, voluntària, activa; Jesús va a l’encontre dels qui el cerquen per matar-lo i això significa que l’esperança és més forta que l’angoixa. És la lluita portada fins al límit amb confiança en la força del projecte de Déu, en la força de la crida, de l’amor i del perdó. Jesús arriba a la convicció que la seva missió no és absurda, té un sentit, el gran sentit de culminar la història de la salvació. Jesús prega encara a la creu, quan la solitud total es mostra més crua que mai, en l’inici de la glorificació quan Jesús se sent sol de nou, però confiat en el Pare, a qui confia el seu darrer alè de vida. És l’anunciada salvació que arriba per a tots; per al lladre penedit que penja de la creu vora Jesús, per a Simó de Cirene que, a desgrat, s’ha carregat la creu del Salvador; també arriba, tot i que no la reconeguin, per als qui han bramat per la seva mort i pels qui l’han consentida i els qui l’han decidida. Arriba per als seus, que han fugit esporuguits. Arriba sobretot per a aquelles dones que, fidels l’han seguit fins al sepulcre, i han vist com hi dipositaven el cos; perquè Ell els ha de menester a tots.
Ara el sepulcre resta trist, silenciós, solitari, aquest serà el lloc on de nou un àngel anunciarà la victòria de la vida sobre la mort. Ara hi ha lloc per al temor, però aquest temor va seguit de la caritat que, sepultada amb Crist, és enterrada amb Crist, i ressuscitarà amb Crist. Fem camí vers la Pasqua compartint amb els germans el centre del misteri de la salvació: la passió, mort i resurrecció de Crist, el nostre Salvador.
19 de març del 2016
SANT JOSEP, ESPÒS DE LA VERGE MARIA
Homilia predicada pel P. Josep Alegre
2 S 7,4-5.12-14.16; Sl 88; Rm 4,13.16-18.22; Mt 1,16.18-21.24
Sant Germà de Constantinoble, un Pare de l’Església del segle VII, té una bellíssima homilia sobre l’Anunciació a Maria on intercala uns diàlegs entre Maria i l’àngel, i després entre Maria i Josep, probablement recitats per diverses persones. Realment una versió molt moderna d’homilia.
Primer, un diàleg entre l’àngel i Maria que es resisteix a creure’l, i després entre Maria i Josep que transcorre així:
Maria: En els profetes està escrit: es donarà un llibre segellat a un home que sap llegir i dirà: No puc llegir-lo. Em sembla, Josep, que aquesta profecia es refereix a tu.
Josep: Oh Maria, denuncia públicament el qui ha posat paranys contra la meva casa, m’ha deshonrat; no sigui que jo vingui a ser objecte de burla a Israel.
Un Josep que es mostra molt desconfiat i en ocasions dur en les respostes a Maria, la qual va persuadint Josep.
Maria: Que gran i joiós és aquest dia en el qual ha obrat en mi meravelles el Totpoderós, el seu nom és sant i la seva misericòrdia s’estén de generació en generació.
El diàleg de Maria amb l’àngel es fonamenta en el relat evangèlic. El diàleg amb Josep és més lliure, té el seu fonament, més que en el relat de l’Anunciació, en un raonament més a nivell dels problemes humans que l’Encarnació de Déu estava a punt de provocar en la vida de sant Josep.
I això pot ser molt interessant per a la nostra vida de fe. Contemplem les dificultats de sant Josep per assumir amb totes les conseqüències l’Encarnació de Déu en la vida humana. Nosaltres ens podem fer una idea sobre la intervenció de Déu en la vida de la humanitat, o ens podem acostumar al que ha dut a terme Déu en la història i viure-ho ja com la rutina d’alguna cosa sabuda.
L’Esperit de Déu bufa on vol i com vol. L’acció de Déu sempre és sorprenent. Els pensaments de Déu són diferents dels nostres... els seus camins no són els nostres. Ell ha vingut per ser el nostre camí, però som nosaltres els qui hem d’incorporar-nos al seu camí. I això no sempre és fàcil. Els veiem en les altres dues persones que la litúrgia presenta en relació a la persona de sant Josep.
No va ser fàcil el camí per a David. Avui es mostra agraït a Déu, li vol construir un temple. Déu s’hi nega. David, que va tenir seriosos problemes en la seva relació amb Déu i no sempre actuà amb fidelitat, mentre que Déu sí que va ser fidel amb ell, i per això li promet una descendència que durarà sempre.
No va ser fàcil el camí per a Abraham. Aquest va rebre la promesa d’una descendència en virtut de la seva fe, quan no tenia fills, i quan va tenir un fill, Déu el posà a prova demanant-li el sacrifici del seu fill. Veritablement, com escriu sant Pau als romans, va esperar contra tota esperança i va creure fermament que Déu el faria pare d’una multitud de pobles. Va haver de ser bastant dur el trajecte o la vivència de la seva fe en Déu.
El que percebem clar al llarg de la història de la salvació és que Déu cerca l’home, la seva amistat, aquella amistat que es va trencar al principi dels temps. Que aquesta història de Déu amb l’home mostra la veritat d’aquells versos del Càntic: «Jo sóc per al meu Estimat objecte del seu desig» (7,11).
El nostre Estimat se’ns manifesta a través del seu Esperit que bufa com vol i on vol. Sant Josep escoltà les paraules de Maria i tingué el silenci apropiat per discernir la presència de l’Esperit; així, també nosaltres tenim necessitat de viure la nostra fe oberts a l’escolta de Déu, a l’escolta d’allò que avui vol dir-nos Déu en aquests temps tan turbulents.
Aquest silenci i discreció de sant Josep que potser començaria amb una actitud desconfiada, dura o de retret, va deixar sempre una obertura a la llum. I mai no el va cobrir totalment la nit, i així va poder ser l’acollidor i guardià de la Llum que ve a il·luminar tots els homes. I en tota aquesta història breu de sant Josep jo crec que tenim tres paraules que hem de guardar bé en el nostre espai interior: escolta, silenci, discreció. La resta vindrà de més a més.
I acabarà sant Germà aquesta bella homilia amb aquestes paraules de Maria: «Que gran i joiós és aquest dia, en el qual ha obrat en mi meravelles el Totpoderós, el seu nom és sant i la seva misericòrdia s’estén de generació en generació sobre els qui el temen».
2 S 7,4-5.12-14.16; Sl 88; Rm 4,13.16-18.22; Mt 1,16.18-21.24
Sant Germà de Constantinoble, un Pare de l’Església del segle VII, té una bellíssima homilia sobre l’Anunciació a Maria on intercala uns diàlegs entre Maria i l’àngel, i després entre Maria i Josep, probablement recitats per diverses persones. Realment una versió molt moderna d’homilia.
Primer, un diàleg entre l’àngel i Maria que es resisteix a creure’l, i després entre Maria i Josep que transcorre així:
Maria: En els profetes està escrit: es donarà un llibre segellat a un home que sap llegir i dirà: No puc llegir-lo. Em sembla, Josep, que aquesta profecia es refereix a tu.
Josep: Oh Maria, denuncia públicament el qui ha posat paranys contra la meva casa, m’ha deshonrat; no sigui que jo vingui a ser objecte de burla a Israel.
Un Josep que es mostra molt desconfiat i en ocasions dur en les respostes a Maria, la qual va persuadint Josep.
Maria: Que gran i joiós és aquest dia en el qual ha obrat en mi meravelles el Totpoderós, el seu nom és sant i la seva misericòrdia s’estén de generació en generació.
El diàleg de Maria amb l’àngel es fonamenta en el relat evangèlic. El diàleg amb Josep és més lliure, té el seu fonament, més que en el relat de l’Anunciació, en un raonament més a nivell dels problemes humans que l’Encarnació de Déu estava a punt de provocar en la vida de sant Josep.
I això pot ser molt interessant per a la nostra vida de fe. Contemplem les dificultats de sant Josep per assumir amb totes les conseqüències l’Encarnació de Déu en la vida humana. Nosaltres ens podem fer una idea sobre la intervenció de Déu en la vida de la humanitat, o ens podem acostumar al que ha dut a terme Déu en la història i viure-ho ja com la rutina d’alguna cosa sabuda.
L’Esperit de Déu bufa on vol i com vol. L’acció de Déu sempre és sorprenent. Els pensaments de Déu són diferents dels nostres... els seus camins no són els nostres. Ell ha vingut per ser el nostre camí, però som nosaltres els qui hem d’incorporar-nos al seu camí. I això no sempre és fàcil. Els veiem en les altres dues persones que la litúrgia presenta en relació a la persona de sant Josep.
No va ser fàcil el camí per a David. Avui es mostra agraït a Déu, li vol construir un temple. Déu s’hi nega. David, que va tenir seriosos problemes en la seva relació amb Déu i no sempre actuà amb fidelitat, mentre que Déu sí que va ser fidel amb ell, i per això li promet una descendència que durarà sempre.
No va ser fàcil el camí per a Abraham. Aquest va rebre la promesa d’una descendència en virtut de la seva fe, quan no tenia fills, i quan va tenir un fill, Déu el posà a prova demanant-li el sacrifici del seu fill. Veritablement, com escriu sant Pau als romans, va esperar contra tota esperança i va creure fermament que Déu el faria pare d’una multitud de pobles. Va haver de ser bastant dur el trajecte o la vivència de la seva fe en Déu.
El que percebem clar al llarg de la història de la salvació és que Déu cerca l’home, la seva amistat, aquella amistat que es va trencar al principi dels temps. Que aquesta història de Déu amb l’home mostra la veritat d’aquells versos del Càntic: «Jo sóc per al meu Estimat objecte del seu desig» (7,11).
El nostre Estimat se’ns manifesta a través del seu Esperit que bufa com vol i on vol. Sant Josep escoltà les paraules de Maria i tingué el silenci apropiat per discernir la presència de l’Esperit; així, també nosaltres tenim necessitat de viure la nostra fe oberts a l’escolta de Déu, a l’escolta d’allò que avui vol dir-nos Déu en aquests temps tan turbulents.
Aquest silenci i discreció de sant Josep que potser començaria amb una actitud desconfiada, dura o de retret, va deixar sempre una obertura a la llum. I mai no el va cobrir totalment la nit, i així va poder ser l’acollidor i guardià de la Llum que ve a il·luminar tots els homes. I en tota aquesta història breu de sant Josep jo crec que tenim tres paraules que hem de guardar bé en el nostre espai interior: escolta, silenci, discreció. La resta vindrà de més a més.
I acabarà sant Germà aquesta bella homilia amb aquestes paraules de Maria: «Que gran i joiós és aquest dia, en el qual ha obrat en mi meravelles el Totpoderós, el seu nom és sant i la seva misericòrdia s’estén de generació en generació sobre els qui el temen».
13 de març del 2016
DIUMENGE V DE QUARESMA (Cicle C)
Homilia predicada pel P. Josep Alegre
Is 43,16-21; Salm 125; Fl 3,8-14; Jn 8,1-11
La Paraula de Déu en aquest Diumenge 5è de Quaresma no és per als nostàlgics, per als qui acostumen a dir, o a pensar, que qualsevol temps passat va ser millor. Ho diu molt directament la Paraula que s’ha proclamat: «No recordeu més els temps passats, no penseu més en les coses antigues; estic a punt de fer alguna cosa nova que ja comença a néixer. ¿No us n’adoneu?»
Són molts els qui no se n’adonen, sempre estan en una altra part de la realitat. Somiant adormits, i en desvetllar-se comproven que viuen en un altre món. O no volen reconèixer que no hi ha autenticitat en el món o en l’ambient on es mouen. Els han canviat l’època, o se l’han canviat a si mateixos, pel seu propi interès egoista.
Sant Agustí va ser un temps d’aquests, a jutjar pel que escriu ell mateix: «Tard us vaig estimar bellesa tan antiga i tan nova, tard us vaig estimar. Vós estàveu dins meu i jo estava fora i allà us buscava. I em llançava a les coses belles que vós heu creat. Vós estàveu amb mi i jo no estava amb vós. Em vau cridar. Em vau cridar i vau trencar la meva sordesa. Us vaig gustar, i ara tinc fam de vós». (Confessions L,X,27,38)
Heu gustat Déu? En teniu fam i set, de Déu? Potser us convé dirigir-li la mateixa pregària d’quest Pare de l’Església: «Oh veritat! Vós dirigiu a tot arreu tots els qui pregunten per vós, i responeu a tots alhora, encara que us preguntin coses diferents. Responeu amb claredat, però no tots ho entenen amb claredat. Tots us pregunten el que volen, però no sempre escolten i senten el que volen. El qui millor compleix la vostra voluntat és el qui no es preocupa tant de sentir de vós el que ell vol escoltar, com de voler fer el que sent de vós». (Confessions L,X,37)
I vosaltres, pregunteu a Déu?, buscant de saciar la vostra fam i la set?
Però, mireu com se sadolla aquesta fam i aquesta set. Ens ho diu sant Pau: «Tots els avantatges que jo pogués tenir els considero desavantatjosos comparats amb el valor que té poder conèixer Jesucrist, el meu Senyor. Tot ho considero com a escòries a canvi de guanyar Crist i veure’m incorporar-me a Ell, per assolir la justícia que prové de creure en Crist. El meu desig és conèixer Crist i experimentar el poder de la seva resurrecció. Aquest poder és el poder del seu amor».
I en el camí cap a la creu i la Pasqua de Resurrecció, Crist se’ns dóna a conèixer en un amor que dóna vida. Mireu com manifesta el seu amor a l’evangeli, dient-nos que la persona no ha d’estar sotmesa al caprici o interès dels homes, dels poderosos, o dels corruptes, sinó que la norma, la llei, ha d’estar al servei de la persona. Els poderosos d’aquest món sempre tenen recursos i força per sotmetre-ho tot al seu propi interès egoista. En una societat correctament organitzada són importants les normes, les lleis, sobretot per ajudar a una millor protecció dels febles, dels més desfavorits. Malauradament, sovint, no tenim aquesta experiència. Sembla que tot s’inclina per afavorir el fort, el poderós d’aquest món. En teniu un exemple en la crisi econòmica que estem vivint aquests anys. La crisi l’han patit els més pobres. Els altres han multiplicat les seves riqueses. Cada vegada importa menys el valor de la persona.
No és això el que contemplem en la persona i actuació de Jesús. Jesucrist mostra sempre una profunda sensibilitat per la persona. Sensibilitat, tendresa, compassió, una acollida plena d’amor a la persona, però sempre sense renunciar a recordar la veritat de la vida, i el camí que està cridat a viure cadascú.
Però tornant a recordar el nostre camí quaresmal cap a la festa de la nostra Pasqua: «No recordeu els temps passats, no penseu més en les coses antigues; estic a punt de fer alguna cosa nova. ¿No us n’adoneu?»
Is 43,16-21; Salm 125; Fl 3,8-14; Jn 8,1-11
La Paraula de Déu en aquest Diumenge 5è de Quaresma no és per als nostàlgics, per als qui acostumen a dir, o a pensar, que qualsevol temps passat va ser millor. Ho diu molt directament la Paraula que s’ha proclamat: «No recordeu més els temps passats, no penseu més en les coses antigues; estic a punt de fer alguna cosa nova que ja comença a néixer. ¿No us n’adoneu?»
Són molts els qui no se n’adonen, sempre estan en una altra part de la realitat. Somiant adormits, i en desvetllar-se comproven que viuen en un altre món. O no volen reconèixer que no hi ha autenticitat en el món o en l’ambient on es mouen. Els han canviat l’època, o se l’han canviat a si mateixos, pel seu propi interès egoista.
Sant Agustí va ser un temps d’aquests, a jutjar pel que escriu ell mateix: «Tard us vaig estimar bellesa tan antiga i tan nova, tard us vaig estimar. Vós estàveu dins meu i jo estava fora i allà us buscava. I em llançava a les coses belles que vós heu creat. Vós estàveu amb mi i jo no estava amb vós. Em vau cridar. Em vau cridar i vau trencar la meva sordesa. Us vaig gustar, i ara tinc fam de vós». (Confessions L,X,27,38)
Heu gustat Déu? En teniu fam i set, de Déu? Potser us convé dirigir-li la mateixa pregària d’quest Pare de l’Església: «Oh veritat! Vós dirigiu a tot arreu tots els qui pregunten per vós, i responeu a tots alhora, encara que us preguntin coses diferents. Responeu amb claredat, però no tots ho entenen amb claredat. Tots us pregunten el que volen, però no sempre escolten i senten el que volen. El qui millor compleix la vostra voluntat és el qui no es preocupa tant de sentir de vós el que ell vol escoltar, com de voler fer el que sent de vós». (Confessions L,X,37)
I vosaltres, pregunteu a Déu?, buscant de saciar la vostra fam i la set?
Però, mireu com se sadolla aquesta fam i aquesta set. Ens ho diu sant Pau: «Tots els avantatges que jo pogués tenir els considero desavantatjosos comparats amb el valor que té poder conèixer Jesucrist, el meu Senyor. Tot ho considero com a escòries a canvi de guanyar Crist i veure’m incorporar-me a Ell, per assolir la justícia que prové de creure en Crist. El meu desig és conèixer Crist i experimentar el poder de la seva resurrecció. Aquest poder és el poder del seu amor».
I en el camí cap a la creu i la Pasqua de Resurrecció, Crist se’ns dóna a conèixer en un amor que dóna vida. Mireu com manifesta el seu amor a l’evangeli, dient-nos que la persona no ha d’estar sotmesa al caprici o interès dels homes, dels poderosos, o dels corruptes, sinó que la norma, la llei, ha d’estar al servei de la persona. Els poderosos d’aquest món sempre tenen recursos i força per sotmetre-ho tot al seu propi interès egoista. En una societat correctament organitzada són importants les normes, les lleis, sobretot per ajudar a una millor protecció dels febles, dels més desfavorits. Malauradament, sovint, no tenim aquesta experiència. Sembla que tot s’inclina per afavorir el fort, el poderós d’aquest món. En teniu un exemple en la crisi econòmica que estem vivint aquests anys. La crisi l’han patit els més pobres. Els altres han multiplicat les seves riqueses. Cada vegada importa menys el valor de la persona.
No és això el que contemplem en la persona i actuació de Jesús. Jesucrist mostra sempre una profunda sensibilitat per la persona. Sensibilitat, tendresa, compassió, una acollida plena d’amor a la persona, però sempre sense renunciar a recordar la veritat de la vida, i el camí que està cridat a viure cadascú.
Però tornant a recordar el nostre camí quaresmal cap a la festa de la nostra Pasqua: «No recordeu els temps passats, no penseu més en les coses antigues; estic a punt de fer alguna cosa nova. ¿No us n’adoneu?»
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
