Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Pr 2,1-9; Col 3,12-17; Mt 19,27-30
«Escolta, fill, les prescripcions del mestre, para-hi l’orella del cor, i acull de bon grat l’exhortació del pare amorós i posa-la en pràctica». Si escoltem el que el Senyor ens diu, si acollim com un tresor el que ens mana i ho practiquem amb bon zel, entendrem què vol dir venerar Déu, el Senyor ens concedirà la saviesa, ens ajudarà, ens protegirà, guardarà els nostres camins i vetllarà per les nostres rutes. Hem estat cridats per Déu a exercir la nostra vocació, amb sentiments de compassió, d’humilitat, de serenor, de paciència; suportant-nos els uns al altres i perdonant-nos com el Senyor ens ha perdonat, ens diu sant Pau. Hem estat escollits per entendre la bondat i la justícia, i per encertar així els bons camins, com ens diu Proverbis.
Nosaltres ho hem deixat tot per seguir el Crist, i per què? Als qui responem a la nostra vocació, a la crida, què ens tocarà? Sant Benet ens diu que si estimem la vida i desitgem viure dies feliços, si tenim amor per la vida i set de viure, rebrem l’esguard dels seus ulls, aquests seran fits damunt nostre i les seves orelles seran atentes a les nostres pregàries, i abans que l’invoquem, ens dirà: «Aquí em teniu», és a dir, tindrem el Senyor; no hi pot haver alegria més gran que tenir el Senyor; sentir la veu del Senyor que ens invita, i amb la seva bondat, ens mostra el camí de la vida. La nostra és una crida a la joia, una joia que poc a poc ha d’anar envaint la nostra vida, emplenant-la d’amor i de perdó, de misericòrdia; perquè sols experimentem un sentiment de pau i de confiança quan fem experiència del perdó, de l’amor que tot ho lliga i perfecciona i és aleshores que la Paraula de Crist fa estada en nosaltres amb tota la seva riquesa.
Però com arribar-hi a tot això? Obrint la porta que hi condueix amb la clau de l’obediència, calçant-nos les sandàlies de la humilitat i així, tot i que mai deixarem d’anar carregats amb el feixuc fardell de les nostres febleses, caminarem vers Déu per un camí que al començament se’ns farà forçosament estret. Serà així com podrem retornar a aquell de qui ens hem apartat, tan sols podrem fer-ho renunciant als nostres propis volers i militant per al Senyor, Crist, el rei veritable. Per Sant Benet s’entra al monestir per canviar de vida, per començar un nou camí, d’altra manera no valdria la pena, ens valdria més quedar-nos a fora i continuar fent la nostra cercant les nostres petites i limitades satisfaccions de cada dia. Però com s’hi arriba a canviar de vida? Calen uns elements inicials com ser prompte a l’obra de Déu, és a dir a l’Ofici Diví, a l’obediència, arma privilegiada, a la humilitat, pujant-ne poc a poc els graons, sense descoratjar-se davant la primera dificultat; i per a tot això cal temps i avançar a poc a poc, i el signe més autèntic que avancem pel bon camí és el progrés espiritual, l’obertura a Déu i als germans.
En la seva vida el monjo avança per convertir-se en una simbiosi fecunda entre acció i contemplació, glorificant en tot Déu i caminant en el camí traçat per Crist, humil i obedient, a l’amor del qual no hem d’anteposar res, servint els altres, convertint-nos en homes de servei i de pau. Exercint una obediència viscuda interiorment i obtenint una fe animada per l’amor, conquerint la humilitat i configurant-nos cada cop més amb Crist per aconseguir a la fi l’autèntica autorealització com a criatura a imatge i semblança de Déu.
Per assolir i començar a fer aquest camí tenim la Regla com una mínima orientació escrita només per a l’inici. La Regla de sant Benet és de fet una guia per a tots els qui busquem orientació en aquest nostre camí cap a Déu. Per la seva moderació, la seva humanitat i el seu sobri discerniment entre l’essencial i el secundari en la vida espiritual, manté la seva força fins avui en tota la seva frescor espiritual.
Que el Senyor guardi els nostres camins i vetlli per les nostres rutes perquè puguem trobar el coneixement de Déu, la saviesa i la intel·ligència que surten dels seus llavis i que ens hi ajudi sant Benet, que va ser elegit pel Senyor per esdevenir el mestre principal de la vida monàstica per ajudar-nos a cercar Déu amb el servei de la pregària i el desig de les virtuts, no anteposant res a l’amor de Déu, amb el cor eixamplat i no desesperant mai de la seva infinita misericòrdia.
11 de juliol del 2016
10 de juliol del 2016
DIUMENGE XV DURANT L’ANY (Cicle C)
Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
La vista és un problema greu. Hi veiem bé de prop, no hi veiem bé de lluny. De vegades se’ns entelen els ulls i no veiem el que tenim tan a prop, tan a l’abast.
Tenim a prop la salvació, la vida eterna. La Llei diu: «Estima al Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces, amb tot el pensament, i estima els altres com a tu mateix».
Podem pensar que estimem Déu amb més fe que ningú. Però, sempre necessitem més i més la conversió del nostre cor. Perquè necessitem netejar els ulls del cor per poder veure els altres.
Perquè, per a mi, qui són els altres?
Sacerdot, levita o samarità. Qui sóc jo, d’aquests tres? O bé, sóc l’home que baixava de Jerusalem a Jericó, despullat, apallissat i mig mort? Tu, ets l’altre per als altres?
Jesús ens demana compassió per l’altre. Sí, la meva fe, la meva esperança, la meva caritat, no poden ser demostrades si jo no visc l’amor que Déu em té, la misericòrdia.
Déu ha tingut misericòrdia amb nosaltres. Nosaltres doncs, hem de tenir-la amb els altres. La misericòrdia de Déu la tenim al damunt, amb l’Església, ja que s’acosta a la misèria dels homes, embena les ferides, les amoroseix amb oli i vi, ens puja a la seva cavalcadura i s’ocupa de cadascú de nosaltres.
De fet Jesús, el Crist, ha pagat les despeses a l’hostal del món, per les nostres ferides, pels nostres pecats, reconciliant tot l’univers, posant el perdó i la pau, gràcies a la sang de la creu.
La misericòrdia del Senyor ofega la meva misèria, el pecat que he comès contra Déu. Perquè peco quan no veig bé, amb els ulls del meu cor, el Crist que se’m manifesta en el proïsme.
Mira bé, doncs, per on vas i siguis qui siguis, sacerdot, levita o samarità, fes el bé a l’altre sempre i coneixeràs el bé que Déu et vol donar en herència, la vida eterna.
Ara, mentrestant, hem d’aprendre l’actitud del samarità amb els cinc sentits: la vista amb els ulls per veure, l’oïda del cor per compadir-se, l’olfacte per acostar-s’hi, el tacte de les mans per embenar les ferides, el gust per amorosir-les amb oli i vi.
Amb tots els sentits m’he de convertir, per esdevenir compassiu i misericordiós, per fer igual que el bon samarità.
La vista és un problema greu. Hi veiem bé de prop, no hi veiem bé de lluny. De vegades se’ns entelen els ulls i no veiem el que tenim tan a prop, tan a l’abast.
Tenim a prop la salvació, la vida eterna. La Llei diu: «Estima al Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces, amb tot el pensament, i estima els altres com a tu mateix».
Podem pensar que estimem Déu amb més fe que ningú. Però, sempre necessitem més i més la conversió del nostre cor. Perquè necessitem netejar els ulls del cor per poder veure els altres.
Perquè, per a mi, qui són els altres?
Sacerdot, levita o samarità. Qui sóc jo, d’aquests tres? O bé, sóc l’home que baixava de Jerusalem a Jericó, despullat, apallissat i mig mort? Tu, ets l’altre per als altres?
Jesús ens demana compassió per l’altre. Sí, la meva fe, la meva esperança, la meva caritat, no poden ser demostrades si jo no visc l’amor que Déu em té, la misericòrdia.
Déu ha tingut misericòrdia amb nosaltres. Nosaltres doncs, hem de tenir-la amb els altres. La misericòrdia de Déu la tenim al damunt, amb l’Església, ja que s’acosta a la misèria dels homes, embena les ferides, les amoroseix amb oli i vi, ens puja a la seva cavalcadura i s’ocupa de cadascú de nosaltres.
De fet Jesús, el Crist, ha pagat les despeses a l’hostal del món, per les nostres ferides, pels nostres pecats, reconciliant tot l’univers, posant el perdó i la pau, gràcies a la sang de la creu.
La misericòrdia del Senyor ofega la meva misèria, el pecat que he comès contra Déu. Perquè peco quan no veig bé, amb els ulls del meu cor, el Crist que se’m manifesta en el proïsme.
Mira bé, doncs, per on vas i siguis qui siguis, sacerdot, levita o samarità, fes el bé a l’altre sempre i coneixeràs el bé que Déu et vol donar en herència, la vida eterna.
Ara, mentrestant, hem d’aprendre l’actitud del samarità amb els cinc sentits: la vista amb els ulls per veure, l’oïda del cor per compadir-se, l’olfacte per acostar-s’hi, el tacte de les mans per embenar les ferides, el gust per amorosir-les amb oli i vi.
Amb tots els sentits m’he de convertir, per esdevenir compassiu i misericordiós, per fer igual que el bon samarità.
4 de juliol del 2016
LA DEDICACIÓ DE LA CATEDRAL DE TARRAGONA
Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
2Cr 5,6-10.13-6, 2; Sl 45,2-3. 5-6.8-9 (R.: 5); Lc 19,1-10
A l’Edat Mitjana la construcció d’una catedral significava el coronament d’un projecte humà —la ciutat— basat en la solidaritat, en un moment en què l’home començava a conquerir la seva llibertat, la seva autonomia, però no havia perdut encara tota referència a Déu. En efecte, els homes i les dones, aplegats en gremis, contribuïen a la construcció del temple en el qual disposarien d’una capella pròpia, i que, volgut i pensat a imatge de la Jerusalem celestial, simbolitzava el coronament de l’altra ciutat, la terrenal. La catedral era el lloc on confluïen, on es trobaven feliçment el projecte de l’home i el projecte de Déu. També Déu, en altre temps, havia concebut la seva residència com una tenda del trobament enmig del campament.
En contemplar el bell edifici de la nostra catedral, «l’església de Pau i la seu de Fructuós», al cim també de la ciutat de Tarragona amb els seus carrers atrafegats, podem aprendre algunes notes sobre l’església que ens poden ajudar en el nostre camí.
Primer la severa i solemne portalada que ens acull, amb els apòstols i els profetes fent rotllana entorn de la Verge Mare que ens fa franca l’entrada. Els apòstols i els profetes, com Maria, són personatges concrets, de carn i ossos, arrelats en un lloc, amb un nom i una història. Els seus rostres ens parlen d’una església concreta, que s’encarna, que té el rostre de Pere, de Pau, de Benet, de Bernat, el teu, i el meu. L’església, com a casa de Déu i casa de la comunitat, sempre és concreta, i els seus carreus, del color de la terra del lloc.
Els apòstols i Maria ens inviten a entrar i a viure la nostra pertinença a l’església com un itinerari, seguint el guiatge de l’Evangeli, un camí d’occident a orient, de la tenebra a la llum, de Galilea a Jerusalem. És així que anem avançant per la majestuosa nau i accedim al presbiteri de la catedral, en realitat a l’absis central, concebut en la seva perfecció com la volta del cel i embellit per un magnífic retaule on, una vegada més, la història de la salvació es fa concreta en els homes i dones que han encarnat el projecte de Jesús —Maria, els sants i les santes—, i sagrament en el pa i el vi damunt l’altar per la força de la Paraula proclamada.
Avui festegem aquesta església, la nostra església mare de Tarragona, des d’on el bisbe fa de mestre i de pastor. Festegem l’edifici, lloc de trobada, celebrem sobretot la comunitat de pedres vives que som nosaltres. Que també nosaltres esdevinguem lloc de trobada, signe d’acolliment, rostre de misericòrdia, com a la casa de Zaqueu. Això és el que hem de desitjar, això és el que hem de demanar en aquesta Eucaristia. Amén.
2Cr 5,6-10.13-6, 2; Sl 45,2-3. 5-6.8-9 (R.: 5); Lc 19,1-10
A l’Edat Mitjana la construcció d’una catedral significava el coronament d’un projecte humà —la ciutat— basat en la solidaritat, en un moment en què l’home començava a conquerir la seva llibertat, la seva autonomia, però no havia perdut encara tota referència a Déu. En efecte, els homes i les dones, aplegats en gremis, contribuïen a la construcció del temple en el qual disposarien d’una capella pròpia, i que, volgut i pensat a imatge de la Jerusalem celestial, simbolitzava el coronament de l’altra ciutat, la terrenal. La catedral era el lloc on confluïen, on es trobaven feliçment el projecte de l’home i el projecte de Déu. També Déu, en altre temps, havia concebut la seva residència com una tenda del trobament enmig del campament.
En contemplar el bell edifici de la nostra catedral, «l’església de Pau i la seu de Fructuós», al cim també de la ciutat de Tarragona amb els seus carrers atrafegats, podem aprendre algunes notes sobre l’església que ens poden ajudar en el nostre camí.
Primer la severa i solemne portalada que ens acull, amb els apòstols i els profetes fent rotllana entorn de la Verge Mare que ens fa franca l’entrada. Els apòstols i els profetes, com Maria, són personatges concrets, de carn i ossos, arrelats en un lloc, amb un nom i una història. Els seus rostres ens parlen d’una església concreta, que s’encarna, que té el rostre de Pere, de Pau, de Benet, de Bernat, el teu, i el meu. L’església, com a casa de Déu i casa de la comunitat, sempre és concreta, i els seus carreus, del color de la terra del lloc.
Els apòstols i Maria ens inviten a entrar i a viure la nostra pertinença a l’església com un itinerari, seguint el guiatge de l’Evangeli, un camí d’occident a orient, de la tenebra a la llum, de Galilea a Jerusalem. És així que anem avançant per la majestuosa nau i accedim al presbiteri de la catedral, en realitat a l’absis central, concebut en la seva perfecció com la volta del cel i embellit per un magnífic retaule on, una vegada més, la història de la salvació es fa concreta en els homes i dones que han encarnat el projecte de Jesús —Maria, els sants i les santes—, i sagrament en el pa i el vi damunt l’altar per la força de la Paraula proclamada.
Avui festegem aquesta església, la nostra església mare de Tarragona, des d’on el bisbe fa de mestre i de pastor. Festegem l’edifici, lloc de trobada, celebrem sobretot la comunitat de pedres vives que som nosaltres. Que també nosaltres esdevinguem lloc de trobada, signe d’acolliment, rostre de misericòrdia, com a la casa de Zaqueu. Això és el que hem de desitjar, això és el que hem de demanar en aquesta Eucaristia. Amén.
3 de juliol del 2016
DIUMENGE XIV DURANT L’ANY (Cicle C)
Homilia predicada pel P. Maties Prades
Is 66,10-14c; Sl 65; Ga 6,14-18; Lc 10,1-12.17-20
Estimats germans i germanes,
Les generacions es van succeint. Cadascú de nosaltres ha de fer l’experiència interior «aquí» i «ara». Canvien les situacions històriques, però essencialment l’ésser humà és el mateix. Quan una novícia va exclamar: «Quantes coses haig d’adquirir per ser una bona monja!», santa Teresa de l’Infant Jesús li respongué: «No, germana, quantes coses has de perdre!». Quina relació té aquesta història amb l’Evangeli d’avui? Molta! S’ha de tenir per poder donar, és veritat, però més aviat s’ha de ser per poder transmetre i compartir. Tendim a pensar que evangelitzar comporta grans programes i una organització que vol ser eficaç. Pensem en els mitjans actuals de comunicació posats al servei de l’anunci de l’Evangeli. Tenim necessitat de grans projectes. Però, segons el Papa Benet, Déu només vol una cosa: la transformació del nostre cor!
En el nostre pelegrinatge en aquest món ens pot passar com els israelites al desert: la manca de paciència i de profunditat ens empeny a fugir de l’experiència amb Déu. Preferim caure en el «no-res», en banalitats i en distraccions, que afrontar amb coratge els efectes de la nostra conversió, que significa obrir el nostre cor a l’acció de l’Esperit de Déu. Quan comprenem que allò que hi ha en nosaltres pot ser més un obstacle que un avantatge, i que la riquesa més gran la posseïm donant la vida... aleshores ens sentim tocats i confortats per l’amor que Jesús ens ofereix. Portem pesos inútils: ambicions, desigs de poder, mecanismes de defensa que ens ajudin a tapar forats o a manifestar el que no hi ha, etc. Jesús ens en vol alliberar per tal de fer-nos descobrir en nosaltres el més important: la nostra capacitat d’estimar. Jesús ens ensenya a fer canvis: passar del judici a la misericòrdia, del posseir a l’estimar, del poder a la solidaritat.
La vida és com un camí que es perd en les ombres del bosc; el retrobem quan avancem acompanyats per l’esperança. «El Regne de Déu és a prop!». Sembla que el món està «caigut en el mal», en paraules de l’oració col•lecta. Però dins de cada cor humà hi ha un desig o una necessitat de pau i de bé; tenim una nostàlgia d’allò que pot venir, que vindrà, que hem de fer possible que arribi. Vivint els valors de l’Evangeli som sembradors d’esperança.
Jesús ens proposa una actitud: la pregària. La pregària ens fa humils, realistes, ens fa sortir de la nostra autosuficiència i orgull, ens ajuda a esperar en el Senyor i en «l’abundància del seu consol». La predicació pot ser també silenciosa. Un silenci contemplatiu davant del «torrent desbordant del veritable Amor», el de Crist que va donar la vida. Per això ens gloriem en «la creu de nostre Senyor Jesucrist».
Sentim la presència de Déu quan fem que el seu Esperit penetri dins del nostre ésser. El necessitem per poder respondre a les dificultats i reptes de la vida. Quan les situacions absurdes ens desconcerten, les pàgines de l’Evangeli donen la resposta. Citem les paraules d’un màrtir del segle passat, Martin Luter King, pastor protestant i defensor de la dignitat dels negres: «Sense Déu, tots els nostres esforços es tornen cendra i les nostres albades són negres nits. Amb Déu, podem alçar la mirada per damunt de la mediocritat de la vida quotidiana per poder contemplar radiants estrelles d’esperança» (La força d’estimar). L’Evangeli no és neutre i pren posició davant qüestions fonamentals; això compromet i pot portar dificultats. L’acceptació valenta i serena és un fruit de la pregària.
L’Eucaristia és el Sagrament més entranyable de la proximitat de Jesús. «Alegreu-vos... estigueu contents!». El nostre missatge ha de parlar de «la pau i la misericòrdia», font d’esperança. No han de ser determinants ni la persistència de les faltes ni la foscor del pecat. «L’únic que val és que hàgim estat creats de nou», escriu Sant Pau. Confiem! Déu, com una mare amorosa, consola i conforta els seus fills. El nostre cor malalt o ferit «bategarà de goig». Podem creure en l’esperança! «El Regne de Déu és a prop!».
Is 66,10-14c; Sl 65; Ga 6,14-18; Lc 10,1-12.17-20
Estimats germans i germanes,
Les generacions es van succeint. Cadascú de nosaltres ha de fer l’experiència interior «aquí» i «ara». Canvien les situacions històriques, però essencialment l’ésser humà és el mateix. Quan una novícia va exclamar: «Quantes coses haig d’adquirir per ser una bona monja!», santa Teresa de l’Infant Jesús li respongué: «No, germana, quantes coses has de perdre!». Quina relació té aquesta història amb l’Evangeli d’avui? Molta! S’ha de tenir per poder donar, és veritat, però més aviat s’ha de ser per poder transmetre i compartir. Tendim a pensar que evangelitzar comporta grans programes i una organització que vol ser eficaç. Pensem en els mitjans actuals de comunicació posats al servei de l’anunci de l’Evangeli. Tenim necessitat de grans projectes. Però, segons el Papa Benet, Déu només vol una cosa: la transformació del nostre cor!
En el nostre pelegrinatge en aquest món ens pot passar com els israelites al desert: la manca de paciència i de profunditat ens empeny a fugir de l’experiència amb Déu. Preferim caure en el «no-res», en banalitats i en distraccions, que afrontar amb coratge els efectes de la nostra conversió, que significa obrir el nostre cor a l’acció de l’Esperit de Déu. Quan comprenem que allò que hi ha en nosaltres pot ser més un obstacle que un avantatge, i que la riquesa més gran la posseïm donant la vida... aleshores ens sentim tocats i confortats per l’amor que Jesús ens ofereix. Portem pesos inútils: ambicions, desigs de poder, mecanismes de defensa que ens ajudin a tapar forats o a manifestar el que no hi ha, etc. Jesús ens en vol alliberar per tal de fer-nos descobrir en nosaltres el més important: la nostra capacitat d’estimar. Jesús ens ensenya a fer canvis: passar del judici a la misericòrdia, del posseir a l’estimar, del poder a la solidaritat.
La vida és com un camí que es perd en les ombres del bosc; el retrobem quan avancem acompanyats per l’esperança. «El Regne de Déu és a prop!». Sembla que el món està «caigut en el mal», en paraules de l’oració col•lecta. Però dins de cada cor humà hi ha un desig o una necessitat de pau i de bé; tenim una nostàlgia d’allò que pot venir, que vindrà, que hem de fer possible que arribi. Vivint els valors de l’Evangeli som sembradors d’esperança.
Jesús ens proposa una actitud: la pregària. La pregària ens fa humils, realistes, ens fa sortir de la nostra autosuficiència i orgull, ens ajuda a esperar en el Senyor i en «l’abundància del seu consol». La predicació pot ser també silenciosa. Un silenci contemplatiu davant del «torrent desbordant del veritable Amor», el de Crist que va donar la vida. Per això ens gloriem en «la creu de nostre Senyor Jesucrist».
Sentim la presència de Déu quan fem que el seu Esperit penetri dins del nostre ésser. El necessitem per poder respondre a les dificultats i reptes de la vida. Quan les situacions absurdes ens desconcerten, les pàgines de l’Evangeli donen la resposta. Citem les paraules d’un màrtir del segle passat, Martin Luter King, pastor protestant i defensor de la dignitat dels negres: «Sense Déu, tots els nostres esforços es tornen cendra i les nostres albades són negres nits. Amb Déu, podem alçar la mirada per damunt de la mediocritat de la vida quotidiana per poder contemplar radiants estrelles d’esperança» (La força d’estimar). L’Evangeli no és neutre i pren posició davant qüestions fonamentals; això compromet i pot portar dificultats. L’acceptació valenta i serena és un fruit de la pregària.
L’Eucaristia és el Sagrament més entranyable de la proximitat de Jesús. «Alegreu-vos... estigueu contents!». El nostre missatge ha de parlar de «la pau i la misericòrdia», font d’esperança. No han de ser determinants ni la persistència de les faltes ni la foscor del pecat. «L’únic que val és que hàgim estat creats de nou», escriu Sant Pau. Confiem! Déu, com una mare amorosa, consola i conforta els seus fills. El nostre cor malalt o ferit «bategarà de goig». Podem creure en l’esperança! «El Regne de Déu és a prop!».
2 de juliol del 2016
DISSABTE DE LA SETMANA XIII (Any II)
DIADA DE LA GERMANDAT
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Am 9,11-15; Sl 84,9.11-12.13-14; Mt 9,14-17
«Estaria bé que els convidats a un casament dejunessin mentre tenen el nuvi amb ells?» (Mt 9,15). Crist és present enmig nostre i és sant Pau qui presenta l’Església de Déu com «l’esposa de Crist» en l’amor, un sol cos i un sol esperit amb Crist mateix. Ell es fa present en la seva Església, present quan dos o tres ens reunim en el seu nom, present per mitjà de la Paraula que escoltem i rebem i present, de manera singular, en l’Eucaristia que compartim, sota la forma de pa i de vi, fruits de la terra, generosa donació del Pare. Aquesta presència de Crist enmig nostre ens hauria d’omplir de joia i omplir de joia la seva Església, que és família de famílies (AL 87). La nostra fe, envigorida per la presència de Crist entre nosaltres, és un regal, una gràcia que ens cal compartir amb els qui ens envolten, amb tots els homes i dones, i tan sols per mitjà de la joia i de la caritat els podem fer participar de la nostra fe i apropar-los a Crist. El nostre temps està marcat per la immediatesa, per la constant temptació de viure en una tristesa ensucrada, sense esperança, que s’apodera dels nostres cors. Un pessimisme estèril i esterilitzador que genera foscor, torbament i cansament interior (EV 83). Deia el Papa Francesc que «un cristià que contínuament viu en la tristesa, no es un cristià». Davant dels reptes de la nostra societat no s’hi val a girar la cara a un altre costat, oblidar-nos-en i replegar-nos en nosaltres mateixos. El Papa Francesc ens convida a no deixar-nos robar la joia evangelitzadora (EV 83), és a dir, a compartir l’alegria de tenir el nuvi amb nosaltres, que ha de ser tan immensa que no ens puguem estar de proclamar-la i de convidar als altres a compartir-la. El nostre món té set de Déu, una set intensa de l’amor de Déu, encara que no se n’adona; nosaltres tenim al nostre abast quelcom que el pot saciar per sempre i amb plenitud: Crist. Ens diu avui el salmista que serà aleshores quan «la fidelitat i l’amor es trobaran, s’abraçaran la bondat i la pau; la fidelitat germinarà de la terra, i la bondat mirarà des del cel» (Sl 84).
L’alegria del cristià és necessària fins i tot en els moments més tristos, en els moments de dolor, perquè així converteix el dolor i la tristesa en pau i serenor. Perquè la nostra no és ni ha d’esdevenir mai una alegria passatgera, sinó que és un do de l’Esperit Sant, un regal de Déu, i per això ens cal tenir el cor sempre alegre perquè el Senyor ha vençut i ens estima, el nuvi és amb nosaltres.
Que ens hi ajudi Maria, la filla estimada de Déu, que va anunciar el goig a tot el món, perquè el seu Fill va portar-nos la llum de l’alegria. Ara i sempre Maria ens espera sol·lícita, com a mare i germana, perquè fruïm eternament amb ella de l’amor del Pare.
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Am 9,11-15; Sl 84,9.11-12.13-14; Mt 9,14-17
«Estaria bé que els convidats a un casament dejunessin mentre tenen el nuvi amb ells?» (Mt 9,15). Crist és present enmig nostre i és sant Pau qui presenta l’Església de Déu com «l’esposa de Crist» en l’amor, un sol cos i un sol esperit amb Crist mateix. Ell es fa present en la seva Església, present quan dos o tres ens reunim en el seu nom, present per mitjà de la Paraula que escoltem i rebem i present, de manera singular, en l’Eucaristia que compartim, sota la forma de pa i de vi, fruits de la terra, generosa donació del Pare. Aquesta presència de Crist enmig nostre ens hauria d’omplir de joia i omplir de joia la seva Església, que és família de famílies (AL 87). La nostra fe, envigorida per la presència de Crist entre nosaltres, és un regal, una gràcia que ens cal compartir amb els qui ens envolten, amb tots els homes i dones, i tan sols per mitjà de la joia i de la caritat els podem fer participar de la nostra fe i apropar-los a Crist. El nostre temps està marcat per la immediatesa, per la constant temptació de viure en una tristesa ensucrada, sense esperança, que s’apodera dels nostres cors. Un pessimisme estèril i esterilitzador que genera foscor, torbament i cansament interior (EV 83). Deia el Papa Francesc que «un cristià que contínuament viu en la tristesa, no es un cristià». Davant dels reptes de la nostra societat no s’hi val a girar la cara a un altre costat, oblidar-nos-en i replegar-nos en nosaltres mateixos. El Papa Francesc ens convida a no deixar-nos robar la joia evangelitzadora (EV 83), és a dir, a compartir l’alegria de tenir el nuvi amb nosaltres, que ha de ser tan immensa que no ens puguem estar de proclamar-la i de convidar als altres a compartir-la. El nostre món té set de Déu, una set intensa de l’amor de Déu, encara que no se n’adona; nosaltres tenim al nostre abast quelcom que el pot saciar per sempre i amb plenitud: Crist. Ens diu avui el salmista que serà aleshores quan «la fidelitat i l’amor es trobaran, s’abraçaran la bondat i la pau; la fidelitat germinarà de la terra, i la bondat mirarà des del cel» (Sl 84).
L’alegria del cristià és necessària fins i tot en els moments més tristos, en els moments de dolor, perquè així converteix el dolor i la tristesa en pau i serenor. Perquè la nostra no és ni ha d’esdevenir mai una alegria passatgera, sinó que és un do de l’Esperit Sant, un regal de Déu, i per això ens cal tenir el cor sempre alegre perquè el Senyor ha vençut i ens estima, el nuvi és amb nosaltres.
Que ens hi ajudi Maria, la filla estimada de Déu, que va anunciar el goig a tot el món, perquè el seu Fill va portar-nos la llum de l’alegria. Ara i sempre Maria ens espera sol·lícita, com a mare i germana, perquè fruïm eternament amb ella de l’amor del Pare.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
