4 de juliol de 2016

LA DEDICACIÓ DE LA CATEDRAL DE TARRAGONA

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
2Cr 5,6-10.13-6, 2; Sl 45,2-3. 5-6.8-9 (R.: 5); Lc 19,1-10

A l’Edat Mitjana la construcció d’una catedral significava el coronament d’un projecte humà —la ciutat— basat en la solidaritat, en un moment en què l’home començava a conquerir la seva llibertat, la seva autonomia, però no havia perdut encara tota referència a Déu. En efecte, els homes i les dones, aplegats en gremis, contribuïen a la construcció del temple en el qual disposarien d’una capella pròpia, i que, volgut i pensat a imatge de la Jerusalem celestial, simbolitzava el coronament de l’altra ciutat, la terrenal. La catedral era el lloc on confluïen, on es trobaven feliçment el projecte de l’home i el projecte de Déu. També Déu, en altre temps, havia concebut la seva residència com una tenda del trobament enmig del campament.

En contemplar el bell edifici de la nostra catedral, «l’església de Pau i la seu de Fructuós», al cim també de la ciutat de Tarragona amb els seus carrers atrafegats, podem aprendre algunes notes sobre l’església que ens poden ajudar en el nostre camí.

Primer la severa i solemne portalada que ens acull, amb els apòstols i els profetes fent rotllana entorn de la Verge Mare que ens fa franca l’entrada. Els apòstols i els profetes, com Maria, són personatges concrets, de carn i ossos, arrelats en un lloc, amb un nom i una història. Els seus rostres ens parlen d’una església concreta, que s’encarna, que té el rostre de Pere, de Pau, de Benet, de Bernat, el teu, i el meu. L’església, com a casa de Déu i casa de la comunitat, sempre és concreta, i els seus carreus, del color de la terra del lloc.

Els apòstols i Maria ens inviten a entrar i a viure la nostra pertinença a l’església com un itinerari, seguint el guiatge de l’Evangeli, un camí d’occident a orient, de la tenebra a la llum, de Galilea a Jerusalem. És així que anem avançant per la majestuosa nau i accedim al presbiteri de la catedral, en realitat a l’absis central, concebut en la seva perfecció com la volta del cel i embellit per un magnífic retaule on, una vegada més, la història de la salvació es fa concreta en els homes i dones que han encarnat el projecte de Jesús —Maria, els sants i les santes—, i sagrament en el pa i el vi damunt l’altar per la força de la Paraula proclamada.

Avui festegem aquesta església, la nostra església mare de Tarragona, des d’on el bisbe fa de mestre i de pastor. Festegem l’edifici, lloc de trobada, celebrem sobretot la comunitat de pedres vives que som nosaltres. Que també nosaltres esdevinguem lloc de trobada, signe d’acolliment, rostre de misericòrdia, com a la casa de Zaqueu. Això és el que hem de desitjar, això és el que hem de demanar en aquesta Eucaristia. Amén.