24 de juliol del 2016

DIUMENGE XVII DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Josep Alegre
Gn 18,20-32; Sl 137, Col 2,12-14; Lc 11,1-13

«Un dia Jesús pregava en un indret. Quan hagué acabat, un dels deixebles li demanà: Senyor ensenyeu-nos una pregària».

Així parlen els deixebles a Jesús, reconeixent no saber pregar. N’havien d’aprendre, la qual cosa pot aparèixer com a contradictori: o el cor desborda i prega espontàniament, solem dir, o bé no aprendrà mai a pregar. És un error creure que el cor sàpiga pregar per la seva pròpia naturalesa. Seria confondre els desitjos, les esperances, els sospirs, laments, alegries..., tot allò propi del cor, amb la pregària. Seria confondre terra i cel, home i Déu. Pregar no consisteix simplement a obrir el cor, sinó a trobar el camí cap a Déu, amb el cor ple o buit, i parlar amb ell, i això l’home no és capaç de fer-ho sol, té necessitat de Jesucrist.

Només Crist és el camí cap a Déu, cap al Pare. Cal aprendre d’ell, que ell ens embolcalli en la seva pregària; és a més el que ell vol de nosaltres. I ell ens ensenya:

«Abba, Pare ...!» (Mc 14,36)
«Beneït siguis, Pare, jo et dono lloança». (Lc 10,21)

Una primera paraula d’invocació, i la nostra ànima, tot el nostre ésser, queda pres en la suavitat d’aquesta paraula: «Abbà!» Un primer moment contemplatiu, i ens quedem absorts, embolcallats en la suavitat i tendresa d’aquesta paraula. Potser no cal més, sinó assaborir la suavitat de la vida divina que es tanca en la Paraula, i en una sola paraula. Aquesta experiència va viure Jesucrist com a home en la seva perfecta unió amb el Pare.

Per això en tot moment la pregària de Jesús és una pregària d’acció de gràcies en qualsevol situació en què es troba. Jesús a l’evangeli dóna gràcies al Pare per la revelació dels seus misteris als homes. Però el seu missatge no és acollit per les persones més intel•ligents, més preparades per entendre’l i apreciar-lo, i com la seva vida al final serà rebutjat. Però en aquesta situació decebedora i de fracàs, reconeix l’acció del Pare. I accepta i dóna gràcies.

En la multiplicació dels pans, l’acció de gràcies té lloc en una situació d’escassetat. Manca d’aliments per a tanta gent. Però Jesús dóna gràcies al Pare.

En la resurrecció de Llàtzer, una altra situació desconcertant. El seu amic ha mort. Mana treure la pedra. I dóna gràcies. És tot un testimoni de la vida interior de Jesús, de la seva perfecta unió amb el Pare. Tot anunciant la seva mateixa mort...

A «les vostres mans confio el meu alè». És l’acció de gràcies del Darrer Sopar del Dijous Sant, mostrant-se en tot moment en una sintonia i obediència total al Pare.

L’acció de gràcies, la benedicció es troben sempre al principi, i determinen tota l’acció posterior. I tot això és fruit de la permanent sintonia amb el Pare. De la seva obediència perfecta al Pare. Com el seu aliment era fer la voluntat del Pare.

L’acció de gràcies obre l’ésser humà de Jesús al corrent d’amor que prové del Pare. La victòria de Crist. La vida nova de l’home nou ressuscitat procedeix d’aquesta actitud filial d’acció de gràcies de Crist, en una obediència permanent i perfecta al Pare. I aquesta és la pregària que ens ensenya Jesús: el Parenostre.

«Ens dóna la vida», com ens diu sant Pau. «La vida juntament amb Crist. Després de perdonar generosament totes les culpes».

Però nosaltres ens acontentem amb sobreviure, o malviure en la nostra vida de fe. Quan Jesús ens diu que siguem perfectes com ho és el Pare. I ens mostra el camí d’aquesta oració per a aconseguir-ho. Si recordem la paràbola del Fill Pròdig, veiem que el Pare no accepta el fill que torna com a treballador, sinó com a fill. El Pare vol viure amb nosaltres en una relació d’amor en plenitud, de fills, un Pare que és Amor, i que ens convida a la vida plena, total, que ens dóna per mitjà de l’Esperit del seu Fill que ha posat en el nostre cor, perquè puguem dir i viure el que conté aquesta oració del Parenostre.