DIUMENGE XIV DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Is 66,10-14c; Sl 65; Ga 6,14-18; Lc 10,1-12.17-20

Estimats germans i germanes,

Les generacions es van succeint. Cadascú de nosaltres ha de fer l’experiència interior «aquí» i «ara». Canvien les situacions històriques, però essencialment l’ésser humà és el mateix. Quan una novícia va exclamar: «Quantes coses haig d’adquirir per ser una bona monja!», santa Teresa de l’Infant Jesús li respongué: «No, germana, quantes coses has de perdre!». Quina relació té aquesta història amb l’Evangeli d’avui? Molta! S’ha de tenir per poder donar, és veritat, però més aviat s’ha de ser per poder transmetre i compartir. Tendim a pensar que evangelitzar comporta grans programes i una organització que vol ser eficaç. Pensem en els mitjans actuals de comunicació posats al servei de l’anunci de l’Evangeli. Tenim necessitat de grans projectes. Però, segons el Papa Benet, Déu només vol una cosa: la transformació del nostre cor!

En el nostre pelegrinatge en aquest món ens pot passar com els israelites al desert: la manca de paciència i de profunditat ens empeny a fugir de l’experiència amb Déu. Preferim caure en el «no-res», en banalitats i en distraccions, que afrontar amb coratge els efectes de la nostra conversió, que significa obrir el nostre cor a l’acció de l’Esperit de Déu. Quan comprenem que allò que hi ha en nosaltres pot ser més un obstacle que un avantatge, i que la riquesa més gran la posseïm donant la vida... aleshores ens sentim tocats i confortats per l’amor que Jesús ens ofereix. Portem pesos inútils: ambicions, desigs de poder, mecanismes de defensa que ens ajudin a tapar forats o a manifestar el que no hi ha, etc. Jesús ens en vol alliberar per tal de fer-nos descobrir en nosaltres el més important: la nostra capacitat d’estimar. Jesús ens ensenya a fer canvis: passar del judici a la misericòrdia, del posseir a l’estimar, del poder a la solidaritat.

La vida és com un camí que es perd en les ombres del bosc; el retrobem quan avancem acompanyats per l’esperança. «El Regne de Déu és a prop!». Sembla que el món està «caigut en el mal», en paraules de l’oració col•lecta. Però dins de cada cor humà hi ha un desig o una necessitat de pau i de bé; tenim una nostàlgia d’allò que pot venir, que vindrà, que hem de fer possible que arribi. Vivint els valors de l’Evangeli som sembradors d’esperança.

Jesús ens proposa una actitud: la pregària. La pregària ens fa humils, realistes, ens fa sortir de la nostra autosuficiència i orgull, ens ajuda a esperar en el Senyor i en «l’abundància del seu consol». La predicació pot ser també silenciosa. Un silenci contemplatiu davant del «torrent desbordant del veritable Amor», el de Crist que va donar la vida. Per això ens gloriem en «la creu de nostre Senyor Jesucrist».

Sentim la presència de Déu quan fem que el seu Esperit penetri dins del nostre ésser. El necessitem per poder respondre a les dificultats i reptes de la vida. Quan les situacions absurdes ens desconcerten, les pàgines de l’Evangeli donen la resposta. Citem les paraules d’un màrtir del segle passat, Martin Luter King, pastor protestant i defensor de la dignitat dels negres: «Sense Déu, tots els nostres esforços es tornen cendra i les nostres albades són negres nits. Amb Déu, podem alçar la mirada per damunt de la mediocritat de la vida quotidiana per poder contemplar radiants estrelles d’esperança» (La força d’estimar). L’Evangeli no és neutre i pren posició davant qüestions fonamentals; això compromet i pot portar dificultats. L’acceptació valenta i serena és un fruit de la pregària.

L’Eucaristia és el Sagrament més entranyable de la proximitat de Jesús. «Alegreu-vos... estigueu contents!». El nostre missatge ha de parlar de «la pau i la misericòrdia», font d’esperança. No han de ser determinants ni la persistència de les faltes ni la foscor del pecat. «L’únic que val és que hàgim estat creats de nou», escriu Sant Pau. Confiem! Déu, com una mare amorosa, consola i conforta els seus fills. El nostre cor malalt o ferit «bategarà de goig». Podem creure en l’esperança! «El Regne de Déu és a prop!».