DIUMENGE XXI DURANT L’ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Is 22,19-23; Sl 137,1-2a.2bc-3.6 i 8bc (R.: 8bc); Rm 11,33-36; Mt 16,13-20

Claus, claus, claus. Quantes vegades en la vida hem perdut les claus? Quantes vegades hem arribat a la porta i a l’anar a obrir ens hem deixat la clau? I, ara, fins i tot ens oblidem de la clau de pas, per accedir a l’ordinador, al telèfon o per pagar amb una targeta de crèdit.

Tot està rodejat de claus. La nostra vida està envoltada de claus. La vida és un continu obrir i tancar portes.

Avui hem de considerar que tan sols amb una clau, amb una clau mestra ja no ens caldrien més claus.

Però, quina clau pot obrir totes les portes, o pot tancar-les totes?

La fe, la clau de la fe, sí, la clau de la fe ens obre i tanca totes les portes. La fe en Jesús ens obre a la vida en plenitud. Perquè, tot ve d’ell, passa per ell i s’encamina cap a ell. La fe en Jesús ens tanca a una vida anodina, a una vida sosa, sense sal ni gust. La fe en Jesús ens obre a una vida plena de goig, però també de dolors, de creu per arribar a la glòria.

Perquè, per a nosaltres: Qui diem que és Jesús? És un personatge històric? És el Fill de Déu? És el Messies esperat per salvar tot el món? És el meu Déu, el meu protector? És el meu estimat, en qui he posat tota la meva confiança? És a qui escolto en la meva pregària? És el centre de la meva vida? És l’eix, la columna vertebral de la meva de la vida?

O més encara: Visc d’acord amb el missatge que Jesús ens ha deixat? Perquè, si em considero cristià, he de seguir les petjades del Crist. I per seguir Crist, la meva vida s’ha d’anar configurant als mateixos sentiments del Crist. Sentiments de pau, de reconciliació, de coneixement de Déu.

Per això, hem de reconèixer en la nostra vida que tenim necessitat d’un salvador, necessitat de l’únic salvador. Hem de reconèixer els nostres mancaments, acceptar la nostra pobresa espiritual i atansar-nos a l’únic que ens pot donar la clau mestra que ens obre a la fe, l’esperança i la caritat.

Pere, ens és un exemple, tot i seguir Jesús, el nega, però es reconcilia. Així, també és la nostra vida. Encara que siguem monjos, consagrats, casats, fadrins o viudos, joves i vells, som cristians. Som seguidors de l’únic que ens pot obrir la porta, Jesús té la clau de la nostra vida. La vida que ara vivim i la futura.

I Jesús ens dona la clau en l’Església

Jesús edifica l’Església sobre Pere. I a Pere li han estat donades les claus del Regne. Això és, l’Església té ara les claus en el successor de Pere, i en cada ministre ordenat, que pel sagrament del perdó pot reconciliar els fidels en Déu. L’Església és l’instrument de reconciliació de Déu per al món. I els seus ministres estem ordenants per al servei de la reconciliació.

I tots nosaltres ací presents formem l’argamassa d’aquesta Església exultant, santa i configurada per pobres pecadors, però amb ganes de tirar endavant, amb l’ajuda dels sants que ens han precedit, amb el depòsit de santedat dels màrtirs que segellaren la sang del pacte de la glòria, bescanviant la vida caduca per l’eterna.

Esperant el nostre moment celebrem l’Eucaristia, com aliment del nostre camí per seguir amb força cap a endavant. Alimentats amb el cos de Crist hauríem de sortir de la celebració amb a força renovada per servir el proïsme.

La clau, la clau de la fe ens empeny a viure l’esperança futura del Regne del cel i ens dóna la clau de viure l’amor rebut per Jesús, estimant allò que ens mana i desitjant allò que ens ha promès, la vida eterna.

No ens oblidem mai que la clau mestra del cristià és una, en tres, és a dir: l’Església amb la fe que professem, el Crist a qui seguim i el servei vers els altres més necessitats. Però, tot és una única clau, com és u el Déu a qui seguim i servim que és Pare, Fill i Esperit Sant, pels segles dels segles. Amén.

SANT BERNAT, ABAT I DOCTOR DE L’ESGLÉSIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà
Sa 7,7-10.15-16; Sl 62; Fl 3,17-4,1; Jo 17,20-26

«Viam dicit humilitatem, quae ducit ad veritatem: altera labor, altera fructus laboris est.» «A la humilitat se l’anomena camí que porta a la veritat. La humilitat és l’esforç; la veritat el premi a l’esforç.» (Liber de gradibus humilitatis et superbiae, I,1)

La vida de sant Bernat és tota ella un camí cap a Déu. Semblava ben orientada a la riquesa i al poder, a l’or i a la plata, en definitiva als plaers mundans; però ell preferí l’enteniment i la saviesa, preferí la seva claror com a llum per als seus passos i al Senyor com a guia vers aquesta saviesa que més que docte és una saviesa de cor. Cercava Déu, tenia set de Déu i li fou permès de contemplar-lo al seu santuari, de beneir-lo i de lloar-lo tota la seva vida i enamorat com estava del Crist fou feliç sota les seves ales.

Bernat fou un enamorat del Crist, el preferí a Ell a tota altra cosa però la seva grandesa radica en que essent gelós pel seguiment del Crist no fou un gelós del Crist, sentí sempre i en tot moment la vertadera necessitat de compartir amb els germans aquesta perla de gran valor per la qual deixà tota altra riquesa caduca i efímera. La seva vida cristiana, comunitària, monàstica fou una vida per Crist i una vida viscuda amb i pels germans. Inicià així la seva vida a Citeaux envoltat de parents i amics que amb ell emprenien l’estret camí del monaquisme cenobític i acabà els seus dies amb la joia de veure una extensa nissaga filla de Claravall, entre d’altres nosaltres mateixos. El seu camí fou des de la seva entrada a Citeaux un camí per a ser viscut en comunitat.

Nosaltres encara avui maldem per seguir el seu exemple, per viure segons el model que tenim en ell que poc a poc, pas a pas guiat pel Crist anà configurant-se amb Ell per adquirir la ciutadania del cel. Maldem avui també per seguir el camí que Bernat de Claravall ens indica, el de l’amor viscut des de la humilitat, en el que es cerca la veritat, es troba la caritat i es comparteixen els fruits de la saviesa (Liber de gradibus humilitatis et superbiae, II,5). Maldem avui també nosaltres per ser el seu goig i la seva corona, apartant-nos de l’estil de viure contrari al Crist, mirant d’evitar el camí que porta a la perdició perquè seguint les seves paraules, plenes de saviesa i de seny, ens mantinguem sempre en el Senyor. Bernat ni pregà, ni visqué només per ell, visqué, pregà i lluità per compartir amb els seus germans, també avui amb nosaltres, la gloria que rebé del Senyor com a premi a la seva fidelitat. Sempre amb l’objectiu d’arribar i compartir tots junts la vida eterna, tal com diu sant Benet a la Regla.

«Est ergo via descensionis, sicut et ascensionis. Et via est ad bonum, et via est ad malum. Cave malam, elige bonam.» «Hi ha un camí cap a dalt i un altra cap a baix. Un camí que porta al bé; un altra que porta al mal. Guarda’t del mal camí i tria el bo.» (Liber de gradibus humilitatis et superbiae, IX,24)

El camí escollit per sant Bernat per anar cap a Déu, el camí que li proposaren la saviesa i l’enteniment, el camí que ens proposa a nosaltres no és altre que el de l’amor. Un camí d’amor cap a aquell qui és l’amor. Perquè el Senyor «fa que l’estimem, més ben dit, es va fer per a ser estimat. A Ell és a qui esperem perquè a Ell és a qui s’estima amb més goig i a qui mai s’estima en va. El seu amor provoca i premia el nostre. El precedeix amb la seva bondat, el reclama amb justícia i l’espera amb dolçor.» (Liber de Diligendo Deo, 22).

Bernat de Claravall fou un enamorat de Crist, la seva passió, el sentit únic i darrer de la seva vida no fou altra que cercar el camí cap a la veritat i recórrer-lo amb aquell qui és la veritat com a guia i capdavanter; però a cada pas seu es girà vers els seus germans, es gira també avui vers nosaltres per indicar-nos la via, per convidar-nos a no defallir, per animar-nos, per esperonar-nos a seguir com ell endavant moguts sempre per l’amor. «Un pot treballar de franc sense amor i un altre estimar sense cap esforç. El primer perd tot el que fa; el segon pel seu amor mai no fracassa.» (Apologia ad Guillelmum Abbatem, 8).

Aquest és el seu gran llegat, el llegat més preuat que ens podia deixar, un camí cap a Déu centrat en l’amor a Crist i als germans. Bernat fidel deixeble de sant Benet, aimant de la Regla als ulls del món ho deixà tot per no tenir res; als ulls de Déu res no tenia i ho va obtenir tot. Benet, Bernat, com Robert, Alberic o Esteve i amb ells tants d’altres recordats i no recordats, ens són avui models i exemples.

La iconografia representa a sant Bernat no pas abraçant la creu, sinó essent ell abraçat pel crucificat. Aquesta abraçada íntima entre divinitat i humanitat, que sant Bernat compara amb el petó del que parla el Càntic dels Càntics (cf. Super Cantica Canticorum II), s’estén des de la persona de Crist fins aquells als qui Ell arriba. Una trobada que té per escenari la vida diària, en un temps i un l’espai concret, diferent per a cada persona; però amb un element sempre comú; és Crist qui es creua en la vida de tota persona, Crist qui es creuà en la vida de Bernat de Claravall i també en la nostra vida; Crist que quan ens troba ens sacseja la consciència i cerca el nostre penediment i la nostra conversió amb el seu amor. (Cf. Sant Joan Pau II. Audiència General 9 d’agost de 2000).

En paraules del Papa Benet XVI: «La nostra llum, la nostra veritat, la nostra meta, la nostra satisfacció, la nostra vida no és una doctrina religiosa, sinó una Persona: Jesucrist. Molt més allà de la nostra capacitat de buscar i desitjar a Déu, ja abans hem estat buscats i desitjats, més encara, trobats i redimits per ell. La mirada dels homes de tots els temps i de tots els pobles, de totes les filosofies, religions i cultures, troba finalment els ulls oberts del Fill de Déu crucificat i ressuscitat; el seu cor obert és la plenitud de l’amor.» (Heiligenkreuz, 9 de setembre de 2007).

La llum, la veritat, la meta de Bernat fou Crist, fou trobat, cridat per Crist a seguir-lo a Citeaux i Crist crucificat amorosament l’abraçà. Crist que en paraules de Bernat de Claravall és aquell que per llur passió en l’obra manifestà la paciència, en la manera la humilitat i en la causa l’amor (cf. Sermó de la Passió del Senyor).

ASSUMPCIÓ DE LA BENAURADA VERGE MARIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ap 11,19a;12,1-6a.10ab; Sl 44,10bc.11-12ab.16; 1C 15,20-27a; Lc 1,39-56

Déu li havia reservat un paper central a Maria en la història de la salvació. Per això va ser assenyalada per la gràcia des del mateix moment de la seva concepció, essent concebuda i restant per sempre més immaculada. Aquesta dona fou destacada també amb el do de la maternitat virginal, assenyalant així que cap màcula, cap canvi entorpia el seu paper de Mare de Déu. Tenint el sol per vestit i la lluna sota els peus, fou preservada també de la corrupció carnal i enduta al cel. Un sol home havia estat preservat abans de la corrupció del cos, Elies que va ser endut al cel enmig del foc i la tempesta, en un carro de cavalls de foc (cf. Sir 48,9).

Maria participa així de la predilecció del Pare essent immaculada, de l’acció de l’Esperit concebent un infant i restant verge i dels fruits de la resurrecció del Fill essent enduta cap al cel amb un cos gloriós. Participa així de la resurrecció que ens ha vingut per Jesucrist, és la primera en tenir el seu moment de participar-ne, tot just després de Crist, la seva hora ha estat matinera i per ella aquest darrer enemic de la humanitat que és la mort ja ha estat destituït.

Per què ha estat afavorida amb aquests dons Maria? Perquè ella que era una dona, com qualsevol altra dona, estava caracteritzada i singularitzada per la seva total disponibilitat a l’acció de Déu. A aquesta petita serventa, ara tots li diem benaurada, perquè obrint-se al misteri de la salvació, Déu ha obrat en ella meravelles. «Ella sobresurt entre els humils i pobres del Senyor, que confiadament esperen i reben el do de la salvació» ens diu el Concili Vaticà II (LG, 55).

Mitjançant l’assumpció als cels, Maria està unida per sempre més al misteri de la glòria eterna de Crist, aquella que en l’anunciació es va definir com l’esclava del Senyor i va ser durant tota la seva vida terrenal fidel al que aquest nom expressa, confirma així que era una veritable deixebla de Crist, perquè així com el Fill de l’home «no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per molts» (Mt 20, 28); també María ha estat la primera entre aquells que, «servint a Crist en els altres, i conduint als seus germans al Rei, ha aconseguit plenament aquell estat de llibertat real propi dels deixebles de Crist» (cf. Redemptoris Mater, 41). Maria essent pobre ha estat omplerta de béns i essent humil ha estat exalçada.

El Fill de Déu fent-se home ha fet carn la divinitat i ressuscitant ha divinitzat la humanitat. Maria és protagonista, factor essencial i peça clau d’aquest misteri de la salvació. Arca de la nova aliança acollí en les seves entranyes al Fill de Déu; Mare del Redemptor mantingué intacta la seva virginitat i cridada a ser la primera a participar de la resurrecció, el seu cos és glorificat i ens obre així les portes del Regne del cel.

L’assumpció de Maria constitueix una participació singular en la resurrecció del seu Fill i és una anticipació de la nostra pròpia resurrecció; aquest fet esdevé per a tots nosaltres la mostra de la relació entre la resurrecció de Jesucrist i la nostra resurrecció, perquè el que María es trobi ja en cos i ànima glorificada en el cel no és sinó l’anticipació de la nostra pròpia resurrecció, atès que ella és un ésser humà com nosaltres.

Maria és una dona qualsevol, l’única diferència amb les altres és que ja ha estat afavorida per la gràcia de Déu, però la seva humanitat és la nostra humanitat i així la seva glorificació és també la nostra esperança. En paraules de sant Joan Pau II: «l’Església, al llarg de tota la seva vida, manté amb la Mare de Déu un vincle que comprèn, en el misteri salvífic, el passat, el present i el futur, i la venera com a mare espiritual de la humanitat i advocada de gràcia» (Redemptoris Mater, 47).

Maria en passat engendrà al Fill de Déu, en present esdevé per sempre Mare i verge i en futur ens ofereix la salvació guanyada per tota la humanitat pel seu Fill. Essent assumpta al cel en cos i ànima, el seu cos és ja per sempre més gloriós i llur ànima com sempre immaculada. L’assumpció de Maria, la nostra Mare, ens mostra la realitat d’aquesta esperança joiosa; essent nosaltres encara pelegrins, la nostra Mare ens ha precedit i ens assenyala ja el terme del camí, ens mostra que arribar-hi és possible si som fidels al missatge del Crist, el seu fill i Senyor nostre.

Sortosa Maria perquè a les seves entranyes va portar al Fill de Déu, sortosa Maria perquè els seus pits van criar al Salvador del món, però sortosa sobretot Maria perquè ha escoltat la paraula de Déu i l’ha guardada.

DIUMENGE DE LA SETMANA XVII DURANT L’ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
1R 3,5.7-12; Sl 118,57 i 72.76-77.127-128.129-130; Rm 8,28-30; Mt 13,44-52

Escriu sant Bernat: «mentre segueixis la teva pròpia voluntat, no et veuràs lliure de l’agitació interior, tot i que de moment et sembli que l’agitació exterior s’ha calmat. No tindràs pau i l’agitació de la teva voluntat no cessarà, mentre no canviïs l’afecte carnal pel gust de les coses de Déu.» (Sermó de l’Epifania, 7). Quan David seguint la seva pròpia voluntat va voler fer un cens i fent-lo ofengué al Senyor, aquest per mitjà de Gad li deixà escollir el càstig pel seu pecat entre tres anys de fam, tres mesos de derrotes i de persecució pels seus enemics o tres dies de pesta per a tot el país. David veient-se atrapat, pensà que més li valia caure en mans del Senyor, que és molt misericordiós, que no pas en les mans dels homes i escollí tres dies de pesta que provocaren setanta mil morts, fins que al Senyor li va doldre aquella calamitat i va manar a l’àngel exterminador que s’aturés, mentre David s’ho repensava i veient que era ell qui havia ordenat de fer el cens, qui havia pecat, qui havia obrat malament i no pas el poble; demanà que la mà del Senyor caigués damunt d’ell i de la seva família però no sobre els altres (cf. 1 Cr, 21).

David, el rei per excel·lència, l’elegit del Senyor per regnar tret per Samuel d’entre pletes i ramades, havia pecat en voler fer un cens contra la voluntat del Senyor, com pecà en fer eliminar Uries l’hitita per tal de posseir Betsabé, la seva dona. David fent el mal i no el bé, sucumbí a la concupiscència de la carn, un pecat habitual en els poderosos, i sucumbint-hi feu el mal que ofèn al Senyor. Perquè no estava encara com escriu sant Bernat: «despullat de la manera de ser vil i perversa de l’home vell.» (Sermó de l’Epifania, 7).

El seu fill Salomó quan el Senyor en un somni li ofereix donar-li el que li demani, escull amb molt més seny i sabent-se inexpert, massa jove per a conduir la gent i enmig d’un poble que ningú no és ni capaç, ni està capacitat per comptar, demanà la gràcia de destriar entre el bé i el mal. Se sabia feble, perquè com li havia dit al Senyor al dedicar-li el temple: «no hi ha home que no pequi» (1Re 8,46). Escollí per això mateix la saviesa que «ronda buscant els qui són dignes d’ella, se’ls apareix amablement pel camí, els surt al pas en cada pensament» (Sv 6,16).

Salomó sabia com escriu sant Bernat que «la saviesa que ens fa conèixer Déu i que ens ensenya a menysprear el món és preciosa. El qui la trobi, si la reté, serà feliç.» (Sermó de l’Epifania, 7). Salomó no ho demanà per a ell tot sol, a qui humanament potser li hauria plagut més una llarga vida, una gran riquesa o la vida dels seus enemics; sinó que ho demanà per a servir millor al poble que el Senyor s’ha escollit per heretat i així poder-lo escoltar i fer-li justícia.

Salomó fou un rei prudent i sagaç i certament cap altra com ell no s’hi ha pogut comparar mai, ni abans, ni ara; perquè sovint sembla que reialesa, poder i saviesa no van sempre de la mà. La saviesa fou per a Salomó aquella perla fina que valia molt més que la vida i la riquesa, fou aquell tresor amagat que per adquirir-lo valia la pena vendre-ho tot, desprendre’s de tota ambició personal i renunciar a tota cobejança. Salomó aconseguí del Senyor el do de destriar allò que és bo i val la pena recollir en els coves de la nostra vida, d’allò que és dolent i que més val llençar-ho de nou al mar del rebuig.

Déu, ens ha dit l’Apòstol, ho disposa tot en bé dels qui l’estimen i en favor de Salomó disposà la gràcia del discerniment, donant-li la capacitat de treure del seu cofre coses modernes i antigues i tal com diu sant Benet a la Regla, fou docte en la llei divina, perquè sabia d’on treure coses noves i velles; fou desinteressat, sobri, misericordiós, sempre feu prevaler la misericòrdia sobre la justícia, de manera que també l’obtingué per a ell i avorrint els propis vicis arribà a estimar al seu poble (cf. RB 64,9-11). Perquè Déu li va concedir una saviesa i una intel·ligència tant grans, i uns coneixements tan vastos com la sorra de la vora de la mar (cf. 1Re 5,9).

També nosaltres hem de demanar al Senyor que ens concedeixi la gràcia, el do de distingir entre el bé i el mal i així poder obrar el bé, per tal de no caure en el que confessava Pau: «no faig el bé que voldria, sinó el mal que no voldria.» (Rm 7,19). Ens hem de transformar en factors del bé i evitar de ser factors del mal, és a dir ser benefactors i no pas malfactors. Però per obrar així, amb justícia i bondat, cal saber que és el bé i el que és el mal, el que fa bé als altres i el que els fa mal, no pas el que ens convé tant sols a nosaltres i tant sovint confonem amb el bé d’altri, quan de fet malmet les nostres relacions amb els germans i amb el Senyor.

El Senyor ens ofereix també a nosaltres el do de la saviesa, de la veritable saviesa. El tresor amagat, la perla fina, el peix bo el podrem descobrir estant atents a les paraules i a la llei del Senyor, estimant els seus preceptes, perquè la seva Paraula és l’única que dona llum i es fa entenedora fins i tot per als senzills, com ens ha dit el salmista. Com escriu sant Bernat: «mireu-lo a través de l’obediència, perquè no hi ha cap altre accés per a contemplar-lo més directe i més segur que aquest. I quedareu il·luminats amb la llum de la saviesa.» (Sermó de l’Epifania, 7).

Aquesta saviesa que ve de Déu no és pas la intel·ligència de tenir molts coneixements ni cap habilitat pràctica, sinó la participació de la mentalitat de Déu, la capacitat de penetrar en el sentit profund de l’ésser, de la vida i de la història, anant més enllà de la superficialitat per a descobrir el significat profund de tot, aquell sentit que sols li pot donar el Senyor.

La saviesa és la llum que il·luminant les nostres opcions de tots els dies, movent-nos a escollir el bé davant del mal, il·lumina els nostres passos i ens condueix pel camí recte que emprèn aquell qui sap el que és grat als ulls del Senyor i el que és recte segons els seus preceptes. (Cf. 1Re 3,9).
Aquest fou el camí per on transità Salomó, aquest és el camí dels qui esdevenen deixebles del Crist, el camí que el Senyor ens ofereix de recórrer aquí a la terra per arribar al Regne del cel amb plenitud. Certs de que, en paraules de sant Bernat «on hi ha Déu, hi ha el goig; on hi ha Déu, hi ha la tranquil·litat; on hi ha Déu, hi ha la felicitat.» (Sermó de l’Epifania, 7).

SANT JAUME, APÒSTOL

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Fets 4,33;5,12.27-33;12,1b.2; Sl 66,2-3.5.7-8 (R.: 4); 2C 4,7-15; Mt 20,20-28

Beure, servir i donar la vida.

Beure

Beure el calze de Jesús, significa beure el calze de la seva passió, mort i resurrecció. Això vol dir, seguir les seves petjades, seguir els seus camins, seguir els seus sofriments.

Estem disposats a beure el calze de Jesús? Jaume i Joan, els fills de Zebedeu, el van beure. Per això, són exemples per a la nostra vida de cristians. És el llegat apostòlic que tenim a l’abast en el nostre pelegrinatge cap al Regne.

Podem fer en la vida molts cops el camí de sant Jaume. Però, per al cristià és més interessant i fructífer fer el camí interior cap al seguiment del Mestre, Jesús.

Jesús no cessa d’ensenyar-nos com l’hem de seguir.

I davant la indignació que generen els dos germans Jaume i Joan, ens trobem en l’ensenyament més pregon del seguiment de Jesús: “Ja sabeu que, en totes les nacions, els governats disposen dels seus súbdits com si fossin amos, i els grans personatges mantenen els altres sota el seu poder. Entre vosaltres no ha de ser així: qui vulgui ser important entre vosaltres ha de ser el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer ha de ser el vostre esclau”.

Servir

Servir, sí, com el Fill de l’home, Jesús, que no ha vingut a fer-se servir. El seguiment de Jesús comporta imitar-lo en el seu servei. Jesús ha vingut a servir el Pare, la voluntat del Pare, per guanyar-nos per a la seva causa, la causa del Regne. Jesús ens vol alliberar i salvar d’aquests regnes materials classistes que juguen en els poders i les autoritats amb una visió totalment materialista.

Nosaltres estem convidats a una obra de servei, tant si som monjos o no. Perquè el cristià no pot negar-se al servei vers el proïsme més necessitat. Perquè com sabem lliurant-te al servei dels altres et fas ofrena agradable al Pare.

Donar la vida

Jesús, el Fill de l’home ha vingut a donar la seva vida com a preu de rescat per tots els homes. Si veritablement estem en el camí de beure el calze; això és, del seu seguiment; si realment portem una vida de servei cap als necessitats; ens serà més fàcil lliurar la vida, donar la vida, com Jesús pels altres, per tot els homes.

El beure el calze de Jesús implica abandonar-se a la seva voluntat, posant les nostres petjades en les seves petjades, seguin els seu camí cap al Regne.

I el camí cap al Regne ens hi condueix la capacitat del servei que podem fer als altres. Un servei fins a la mort, fins a donar la vida per salvar tots els homes.

Nosaltres en aquesta eucaristia estem convidats a esdevenir testimonis del seguiment de Jesús. Estem enterrats als regnes materials, per obrir-nos als bens futurs, en el Regne del cel. Mentrestant combreguem del seu cos i de la seva sang fins que torni per nosaltres i ens convidi a seure als llocs que el Pare del cel ens té preparats.

Sant Jaume ja hi és, ara ens toca a nosaltres beure, servir i donar la vida. Així, podrem lloar pels segles dels segles el Pare, el Fill i l’Esperit Sant. Amén.