DIUMENGE XVII DURANT L'ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Josep M. Recasens

1Re 3, 5. 7-12; Sl 118; Rm 8, 28-30; Mt 13, 44-52

Germans,

Amb el recull de les tres paràboles que hem escoltat avui es clou el tercer bloc dels cinc grans discursos de l’evangeli de sant Mateu. No hem de pensar que Jesús va pronunciar aquestes paràboles i les quatre precedents d’una sola tirada. L’evangelista les ha concentrades en aquest discurs per un interès concret, i encara en trobem moltes més al llarg del seu evangeli amb una intencionalitat diversa.

La paràbola és un gènere literari propi de Jesús, desconegut abans d’ell, per tant, és del tot original, creació personal seva. La finalitat de la paràbola és centrar l’atenció de l’oient sobre el Regne del cel –«qui tingui orelles, que ho senti», sol repetir Jesús al final de cada paràbola. Mateu prefereix aquesta expressió que la de Regne de Déu, ja que ell és jueu i d’aquesta manera preserva el nom de Déu, impronunciable entre els jueus. Però tant l’expressió Regne del cel com la de Regne de Déu hauríem d’entendre-les com Déu mateix ja que el Regne de Déu no designa un concepte espacial ni un concepte estàtic, sinó un concepte dinàmic. En el fons designa la sobirania reial de Déu exercint-se en acte, és a dir, permanentment.

Aclarit aquest punt hem d’afegir que el més important de la paràbola no és el color narratiu del relat ni menys encara els detalls del mateix, sinó allò que amaga darrere cada figura o simbolisme. Les paràboles de Jesús no són simplement unes comparacions tretes de la vida corrent amb la intenció d’il·lustrar un ensenyament. Són més aviat relats la composició i els termes dels quals evoquen la vida mateixa de Jesús. Diumenge passat vàrem escoltar tres paràboles: la del blat i el jull; la del gra de mostassa i la del llevat. Totes tres paràboles volien indicar la dinàmica de creixement del regne, com aquest comença d’una manera discreta però avança d’una manera eficaç vers el seu terme. La paràbola del blat i del jull ens feia conèixer també la paciència de Déu envers els bons i els dolents. Déu no té pressa i dóna noves oportunitats a tots perquè ens convertim. La paràbola de la xarxa tirada al mar que hem llegit avui té un cert parentiu amb la del blat i del jull. Ambdues són paràboles de significació escatològica.

Les dues primeres paràboles que hem escoltat en l’evangeli d’avui, la del tresor amagat i la de la perla preciosa presenten un enfocament diferent. Ambdues se centren en l’immens valor del Regne i la joia que hom experimenta quan s’adona d’aquest valor immens. Els tresors amagats eren freqüents en un país assetjat per les contínues guerres que obligaven a escondir les coses de valor en els camps per recuperar-les en temps de pau. El llaurador no propietari del camp que el va trobar, va optar per desprendre’s de tot el que tenia per fer-se amb la troballa. El comerciant que traficava amb perles, algun dia en trobava alguna de gran preu que li feia prendre la decisió de vendre-ho tot per aconseguir-la. El nus de la paràbola està en el joiós descobriment del tresor o de la perla preciosa, un tresor i una perla, un eureka que crea de sobte una situació totalment nova en la persona que té la sort de descobrir-les. Per això, per aquest tresor o per aquesta perla és capaç de desfer-se de tot el que posseeix amb una alegria que el desborda, com aquell que li ha tocat la rifa.

Amb Déu, doncs, passa el mateix. Aquell que un dia s’adona de la importància que Déu té en la seva vida, serà capaç de relativitzar tot el que té i el que fa per optar decididament per ell. En el fons no és més que posar en pràctica el primer manament d’estimar Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament i amb totes les forces, és a dir sobre totes les coses. Déu és aquest tresor amagat i aquesta perla preciosa que el dia menys pensat fa acte de presència en la nostra vida d’una manera nova i ens deixa captivats de la seva llum, de la seva grandesa, de la seva bellesa, bondat i misericòrdia. No hi ha millor tresor, ni perla més preciosa que Déu mateix. I la paraula de Déu ens diu que allí on tinguem el nostre tresor, hi tindrem també el nostre cor.

Justament en la primera lectura hem escoltat com el rei Salomó, un cop esdevingut rei del seu poble, no demanà a Déu ni molts anys de vida, ni riquesa, ni la vida dels seus enemics, sinó discerniment, prudència i saviesa per regir el seu poble. I aquestes virtuts són les que Déu li aprova de demanar perquè són precisament les virtuts que dimanen de la seva voluntat divina. Salomó, al principi del seu regnat, va saber recórrer a la font de la saviesa i de tot bé i va obtenir molt més del que demanava.

Sant Pau, en el fragment de la carta als Romans que hem escoltat, ve a dir que per als qui estimen Déu tot convergeix cap al bé, tot porta cap al bé. En altres paraules, als qui estimen Déu, malgrat que experimentin adversitats de tota mena, al final tot els surt bé, perquè Déu els afavoreix en els mateixos esdeveniments per contradictoris que semblin.

D’alguna manera, doncs, totes les lectures d’avui, àdhuc el salm responsorial: «Com estimo la vostra llei, Senyor», la llei equival a la voluntat divina. ens fan descobrir la prioritat de Déu en la nostra vida, i que el descobriment d’aquest valor essencial ens ha de provocar una alegria immensa, tan immensa que ens porti a la sana i santa bogeria de deixar-ho tot per posseir el Tot, amb majúscula, que és Déu mateix.

La pregunta que ens hauríem de plantejar ara nosaltres és la de saber si Déu és de debò el nostre tresor o bé ho són altres coses. No oblidem, però, que el nostre cor és molt petit i no pot donar cabuda a dos amors diferents simultàniament. Recordeu que no podem servir dos amos. Si Déu no és el nostre tresor ni la nostra perla preferida, aleshores vol dir que la nostra escala de valors està distorsionada i això ens impedeix de gaudir de l’autèntica alegria. Hem de demanar a Déu que se’ns faci trobadís per tal que després de fruir del seu encontre gratuït aprenguem d’una vegada a no anteposar res al seu amor.

EL NOSTRE PARE SANT BENET, ABAT

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet

Pr 2, 1-9; Sl 33, 2-4. 6. 9. 12. 14-15; Col 3, 12-17; Mt 19, 27-30

«Calla, tanca els ulls, gusta! És bo rebre tot el sol d’un sol cop. L’ha col·locat sobre la llengua perquè jo me l’empassi».

Així s’expressa Paul Claudel comentant el salm 33, i en concret el vers: Tasteu i veureu que n’és de bo, el Senyor. Possiblement, s’està referint a l’Eucaristia, però jo crec que es pot aplicar, i cal fer-ho, també a la Paraula, de la qual diu l’Escriptura: Quan trobo una Paraula teva la devoro… És una Paraula que el creient, i, sobretot, el monjo, està cridat a escoltar per a viure’n.

Per això, Claudel comentant els versos que segueixen d’aquest salm diu: Jo soc aquí, ric, tot estremit per aquesta riquesa que està en mi per a distribuir-la. No cal témer pas que manqui aquesta riquesa, ja que està sempre naixent i renaixent en mi per a distribuir-la.

Un bell comentari que fa recordar versos importants de la Regla: Calla, tanca els ulls, tasta! Seria un bonic negatiu de la primera invitació de la Regla: Escolta, fill, escolta i acull l’exhortació del Pare amorós i posa-la en pràctica… Ja és hora que us desvetlleu. I oberts els ulls a la llum deïfica, escolteu cada dia la veu divina. Si avui sentiu la seva veu no enduriu els vostres cors… Qui tingui orelles que escolti…

Aquesta actitud d’escolta oberta de les orelles del cor, no de l’orella del cap, on, sovint, el que sentim ens pot entrar per una orella i sortir per l’altra, sinó de l’orella del cor, és allò a què ens convida la Paraula de Déu en aquesta festa: Si aculls el que jo et dic, si guardes el que et mano, si escoltes la saviesa, si crides la intel·ligència, si la busques com si fos plata… llavors entendràs el temor, la bondat, del Senyor… entendràs la justícia i el dret, la rectitud i tota obra bona…

És important i necessari comprendre el temor del Senyor. Comprendre’l i viure’l. Per a poder guardar sense taca el vestit. Per a guardar-lo en bon estat, com ens suggereix la Paraula d’avui: revestiu-vos de tendresa, de compassió entranyable, de bondat, d’humilitat, de dolcesa, de paciència... Jo diria que aquestes paraules són el gel, el sabó per a mantenir el vestit en bon estat. Almenys, això és el que ens recomana la Paraula en aquesta solemnitat monàstica. Són paraules que Pau dirigeix de manera especial als elegits de Déu, als consagrats a Déu. Jo crec que aquí hi entrem també nosaltres, que hem fet una professió per la qual ens consagrem a teixir en la nostra existència aquest vestit de tendresa, d’humilitat, de senzillesa, de paciència …

Hi ha però més recomanacions que són de cabdal importància per una vida comunitària: per exemple, perdonar. Ens convida a perdonar després d’haver fet l’experiència del perdó de Déu. La fem, o l’hem feta aquesta experiència? En cas contrari, no serà gaire fàcil arribar a viure el perdó amb els nostres germans. Com vius l’experiència del perdó amb el teu germà? Perquè això serà un contrast bo de com la vivim en relació a Déu. Aquí seria important fer una bona reflexió sobre la nostra vivència eucarística. L’eucaristia és un còctel especial, únic, d’amor i de perdó. I no tothom hi sap posar, en aquest còctel, aquell punt de glaç, no tothom el sap remenar fins a assolir una combinació atractiva.

Aquesta idea del perdó acaba amb la imatge del cinturó, per tal de lligar bé en la nostra vida la túnica del perdó. Necessites el cinturó de l’amor. Duem ben cenyit aquest cinturó? O potser caldria passar pàgina i anar cap a Corintis 13, on es parla molt clar de com cal cenyir-se un cinturó d’amor.

La darrera paraula la té la pau. Però no és una tranquil·litat que un cor endurit es pugui fer a la seva mida. Que també això existeix. No. És una pau que cal perseguir. Oblidant tot el que queda enrere, considerant-ho tot com no res, llançar-se cap endavant. Cal córrer. Però córrer cap a la pau és anar sense presses per fora. Córrer cap a la pau, és apressar-se cap al centre del nostre cor. I això demana com una condició essencial no anar amb presses, ni amb nervis.

Per aquí va el missatge del Messies que en aquesta solemnitat la Paraula ens posa a la nostra consideració. Aquest és el missatge del Messies que l’escola del servei diví ens vol ensenyar, i en la qual l’Església ens ha posat aquest Mestre que és sant Benet, i que l’oració col·lecta resumeix en un parell de frases sobre com arribar a ser un bon alumne: No anteposar res a l’amor del Crist i córrer amb un cor eixamplat pel camí dels seus manaments.

L’evangeli de Mateu és molt breu. Resta tan clara l’exigència de la Paraula en les altres lectures, en tot el contingut litúrgic d’avui, que es limita a recordar la necessitat de deixar-ho tot, un continuar en aquesta tasca de negació de si mateix després del nostre ingrés en el monestir. Perquè el nostre cor és com un imant on cada dia s’adhereixen coses inútils. En el fons és una nova i última crida d’atenció a vigilar el cor que ha de ser tot per al Senyor, perquè Ell ho és tot per a tu. Ho sàpigues o no ho sàpigues. Ho acceptis o no ho acceptis. I correspondre amb generositat, amb fidelitat, a la seva Paraula, és tenir la seguretat de no quedar defraudat.

DEDICACIÓ DE LA CATEDRAL DE TARRAGONA

Homilia predicada per fra Lluís Solà

2Cr 5, 6-10. 13-6, 2; Sl 45, 2-3. 5-6. 8-9 (R.: 5); Lc 19, 1-10

L’evangeli de Zaqueu ens ofereix com dues imatges, com dues icones de l’església. Diguem-ne alguna cosa.

Primera icona: la figuera, el sicòmor. L’església és la figuera on ens enfilem els qui som petits d’estatura, per tal de veure passar Jesús. L’església és la figuera on, els qui ens hi hem enfilat, som ullpresos per la mirada tendra de Jesús que passa. La figuera, un arbre. Amb tantes ressonàncies a l’Escriptura: l’arbre de la vida i l’arbre del bé i del mal, la vara de Moisès, la vara d’Aharon, la soca de Jesè, … l’arbre de la creu on penja la Vinya saludable de la nostra Terra Promesa. Amb Jesús, a les espatlles de Jesús, tota la humanitat, pobra i petita, s’ha enfilat a l’arbre de la creu per veure Déu, per deixar-se mirar i ullprendre per Déu.

Segona icona: la casa. «Zaqueu, baixa de pressa, que avui he de posar a casa teva». L’església, una casa. De fet, a les primeries, del lloc de reunió, els fidels cristians en deien la «domus ecclesiæ», la casa de l’església. L’església és la casa on acollim el Crist que passa, la casa de l’esdeveniment joiós, salvífic, d’aquest acolliment: en acollir Jesús som nosaltres els acollits, els perdonats, els salvats, els estimats, com Zaqueu, com Marta i Maria, com Simó el Leprós, com Leví, com els dos d’Emmaús …

Una figuera, una casa (o una tenda) … fixeu-vos, són els mateixos elements d’aquell altre relat del llibre del Gènesi en què Abraham, sense saber-ho, va acollir Déu que passava amagat en els tres misteriosos caminants, a l’ombra de l’alzina, a l’atri de la seva tenda, i es va trobar també ell acollit pels qui tan bellament acollia: «Avui s’ha esdevingut la salvació en aquesta casa —diu Jesús—, perquè aquest home també és fill d’Abraham».

L’església ha estat i és per a nosaltres, sobretot, el lloc i l’avui d’aquest «també». Nosaltres que no érem fills d’Abraham, fills de la promesa, fills del somriure i de la joia de Déu, n’hem estat fets «també» gràcies a un encontre amb Jesús. Cadascú pot pensar i agrair del fons del cor el seu Jericó, la seva figuera, la casa del seu acolliment, allà on va començar tot: una vida nova, una amistat nova, una mirada nova, una alegria nova.

Avui, però, donem gràcies per la nostra «ecclesia mater» de Tarragona, «l’església de Pau i la seu de Fructuós», i en comunió amb el nostre pastor, el bisbe Jaume, preguem per tota l’Esglé­sia, i la sentim ben nostra, estesa d’orient a occident.

SANT TOMÀS, APÒSTOL

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

Ef 2, 19-22; Sl 116, 1. 2; Jn 20, 24-29

L’apòstol sant Tomàs és el patró de tots aquells cristians la FE dels quals coneix el dubte, però que arriben fins al final en la professió d’aquesta mateixa FE quan reben un increment de llum. Ja es va advertir l’esperit crític de Tomàs en el seu diàleg amb Jesús després del Sant Sopar, quan, en dir el Mestre als seus apòstols que ja coneixen el camí del lloc vers el qual es dirigeix, Tomàs el va interrompre amb una certa vivor, dient: «Senyor, no sabem on aneu, ¿com en podem saber el camí?»; el que li va valdre la resposta de Jesús, en dir: «Jo sóc el Camí, la Veritat i la Vida. Ningú no va al Pare si no és per mi» (Jn 14,5-6).

Ens és també coneguda la incredulitat amb què Tomàs va acollir el testimoni unànime dels Deu que havien vist Jesús ressuscitat la tarda del dia de Pasqua. Ara bé, vuit dies després, es veié obligat a rendir-se per l’evidència i va expressar la seva FE amb una tal plenitud que la professió de FE de Tomàs ha passat a ser la mateixa de l’Església, com és ben coneguda, quan diem: «Senyor meu i Déu meu» (A 1, O1, O3).

Històricament els cristians de Malabar, a la costa oest de l’Índia, reivindiquen a «Mar Toma» com el seu primer evangelitzador i fundador de la seva església. El mateix que amb les esglésies síries, les quals han rebut la seva litúrgia, i celebren a sant Tomàs en aquest dia, que deu ser el d’un trasllat de les seves relíquies a Edessa des de la Mesopotàmia (avui és Urfa, a Turquia), on hi ha testimonis de la seva presència, ja a l’any 232 [Ms. Vat. II, II, p. 1483].

De les lectures hem de dir que l’Església és el poble de Déu, però que també sant Pau ens la presenta com el cos de Crist i com un edifici construït «sobre el fonament dels apòstols i profetes» (lectura primera), i que té el mateix Crist per pedra angular. I que aquest fonament consisteix en la FE dels apòstols que es formula per boca de l’apòstol Tomàs com va ser en el seu trobament amb el Crist ressuscitat (lectura segona) i que hem escoltat en el conegut «Senyor meu i Déu meu». Amén.

SANT PERE I SANT PAU, APÒSTOLS

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet

Ac 12, 1-11; Sl 33, 2-9; 2Tm 4, 6-8. 17-18; Mt 16, 13-19

Succeeix, en ocasions, en alguna conferència o col·loqui, que hi ha un torn de preguntes, i sempre algú, amb una mica de por, s’aixeca i diu: —Puc fer una pregunta?, com si pensés que dirà una inoportunitat. Feta la pregunta, el conferenciant diu que és una pregunta interessant. Llavors, un cop s’ha trencat el gel, el col·loqui s’anima.

Avui, a l’evangeli, és una mica diferent. El conferenciant, el qui porta la iniciativa de la paraula, que és Jesucrist, és el qui fa la pregunta:

Què diu la gent del Fill de l’home? Com si Jesús volgués fer un sondeig popular. La pregunta, però, resulta massa generalitzada. Potser es podria dir a Jesús que no és una bona pregunta. La resposta tampoc no sembla ser de molta categoria: Uns diuen això… uns altres que Elies… altres que… Aquest «es diu», el rumor, que tantes vegades emprem per divagar, o per posar confusió…

Jesús, però, no és partidari de divagar ni tampoc de la confusió, així que reprèn de nou la paraula i va directe al gra amb altra pregunta:

I vosaltres, ¿qui dieu que sóc?

Déu sempre busca en cadascun de nosaltres la resposta directa, aquella que surt del nostre cor com una resposta a la seva paraula. Déu busca sempre la llum. Ja va dir en alguna ocasió: el que escolteu en el vostre interior ho heu de dir a plena llum, ho heu de posar sobre el canelobre. Al pa, pa i al vi, vi. Cada cosa pel seu nom. Així contemplem Jesús a l’evangeli, sempre amb la veritat per davant, sempre com a testimoni de la veritat.

I Pere serà, per aquest camí, un bon deixeble: Tu ets el Fill de Déu ...

Ara bé, aquesta pregunta, —i vosaltres ¿qui dieu que sóc?— és una pregunta permanent per a un cristià. Perquè cada dia el cristià ha de donar la resposta de la seva fe a la crida de Déu. I cada dia, crec, hem de contrastar la crida que Déu em fa a través de la seva Paraula, i la resposta que hi dóna la meva fe en la meva vida concreta.

Ara bé, aquesta resposta a Crist hem de considerar que no pot ser tan sols una resposta individual, sinó que cal que sigui una resposta segons el desig de Crist, segons el seu projecte, i això em demana que doni una resposta eclesial, una resposta també com a membre d’una comunitat, que està cridada a ser testimoni del Ressuscitat, i que té la responsabilitat de ser servidora del regne que Jesús ha vingut a establir.

Per aquesta resposta de Pere podem captar la fe de Pere. «Tu ets el Fill de Déu viu; no el Déu dels morts, sinó el Déu que viu en si mateix i dóna vida a tot el que existeix, ja que en Ell vivim, ens movem i som. El Senyor no permetrà que defalleixi aquesta fe tan gran, a pesar de les proves per les quals haurà de passar. Per això, en el moment de la Passió, li diu: Simó, Simó… jo he pregat per tu, perquè no defalleixi la teva fe. Tu, quan t’hauràs convertit, confirma els teus germans» (Inocenci III, papa).

Pere dóna una resposta personal, però és una resposta des d’una fe i una amistat que ha viscut amb Jesús juntament amb tot el grup dels Apòstols. És la resposta d’un Pere sempre apassionat per Jesús, que no va egoistament a la seva, sinó la resposta d’un Pere que farà bona la mateixa pregària de Jesús, quan li diu que ha pregat per ell, i que ell, un cop convertit, confirmi els seus germans.

Podem advertir aquesta dimensió comunitària de la persona i de la vida de Pere quan veiem que tota la comunitat pregava Déu per ell sense parar. Pere, és, doncs, un punt de referència entre el grup dels apòstols per la seva manera de ser decidida, i d’apostar pel Mestre. Pensem, per exemple, quan respon a Jesús en nom de tot el grup en uns moments de moral baixa, i de vacil·lació de la seva fe: Senyor, a qui anirem?

I després de la Resurrecció parlarà amb una veu principal en la comunitat apostòlica, i finalment, com hem escoltat, l’Església, conscient del paper i de la importància de Pere en la vida dels creients, prega per ell quan és a la presó.

Celebrem i lloem avui la figura d’aquests apòstols de l’Església. Diu sant Elred: «Els lloem de debò si ens esforcem a imitar la seva conducta. Tot imitant la seva força, la seva vida santa, la seva perseverança fins al final. Van donar prova de gran força. Perquè són les columnes que el Senyor va establir. Són les dues columnes que dirigeixen l’Església mitjançant el seu ensenyament, la seva pregària i l’exemple de la seva constància. El mateix Senyor els ha posat com a fonament» (Sermó sobre sant Pere i sant Pau).

I sant Bernat escriu també alguna cosa que ens va bé en aquests temps en què projectem amb tanta facilitat la sospita sobre persones i institucions: «Clareja per a nosaltres la gloriosa solemnitat consagrada amb la mort triomfal dels insignes màrtirs i capitans de tots els màrtirs, les dues grans llumeneres que Déu va col·locar en el cos de l’Església com a llum per als seus ulls. Són els meus mestres i mitjancers, en qui confio plenament, perquè m’ensenyen el camí de la vida, i per ells puc arribar fins a aquell Mitjancer que va venir a reconciliar amb la seva sang el món terrenal i el celestial» (Sermó 1 sobre sant Pere i sant Pau)