DIMECRES DE LA SETMANA IV DEL TEMPS PASQUAL

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

La vida, la felicitat, la glòria... ¿per ventura, no és sempre el que l'home ha buscat, o ho ha intentat? Tal vegada hagi pogut equivocar-se en escollir els mitjans per a arribar-hi, però no en la meta que vol aconseguir. Ara bé, Déu és tot això per a nosaltres, mentre li siguem fidels, romanguem en el món dels humils i tinguem fam i set de justícia (col·lecta). Un dia, al cel, saciarà el nostre desig d'aquests béns que ens promet, però ja des d'ara ens facilita l'accés a la font de la vida mitjançant el sacrifici eucarístic, en el qual "ens ha fet participar de la seva divinitat" (oració sobre les ofrenes) en Crist, vencedor de la mort.

La primera lectura ha estat treta dels Fets dels Apòstols [12, 24-13, 5], on l'Esperit Sant digué: "Consagreu-me Bernabé i Saule" (verset 13, 3). I és que a Antioquia, en el transcurs d'una celebració litúrgica, l'Esperit Sant va designar Saule i Bernabé per a una gran empresa d'evangelització dins del món gentil. Així donà començ a Salamina, a l'illa de Xipre, el primer gran viatge missioner de l'apòstol Pau als gentils, que el durà a Perga, a Antioquia de Pisídia, a Listra, a Iconi, a Derbe, i retorn.

El salm responsorial escollit era el 66 [2-3. 5. 6 i 8 (R.: 4)], que ens ha parlat de la catolicitat, i així el cristià que vulgui ser veritablement catòlic —que vol dir universal— ha de voler que la benedicció de la gràcia divina arribi a tots els homes. I no ha de permetre que sigui monopolitzada per una nació, un Estat, una llengua, una cultura, una classe o un partit.

L'evangeli era de sant Joan [12, 44-50], on se'ns ha recalcat que "jo —Jesús—, que sóc la llum, he vingut al món perquè no es quedi en la fosca ningú" (verset 46). I és que la primera part de l'evangeli de sant Joan conclou amb una proclamació profètica en la que Jesús resumeix tota la seva doctrina: o sigui, Ell és la "llum", l'"enviat" de Déu, i el que dóna a conèixer el Pare. Per tant, qui creu en Jesús, creu també en el Pare. Amén. Al·leluia.

LA MARE DE DÉU DE MONTSERRAT, PATRONA DE CATALUNYA

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet

Ac 1,12-14; Sl 86; Ef 1,3-6.11-12; Lc 1,39-47

Com els Apòstols, molts han fet del seu cant, la seva poesia, el seu silenci… pregària viva al costat de Santa Maria:

«Rosa d'Abril, Morena de la Serra,

de Montserrat estel,

il·lumineu la catalana terra,

guieu-nos cap al cel…».

Il·lumineu la catalana terra, i totes les terres que us miren amb devoció i esperit filial. I, com escriví Torras i Bages, «tu, devot de la Mare de Déu de Montserrat, considera que la maternitat de la Verge Maria s'estén a tots els pobles de la terra, perquè de tots els homes la constituí Mare son Santíssim Fill quan estava clavat a la creu».

I tots els pobles busquen la llum d'aquesta «mare amable» per al camí de la vida, com suggereixen les paraules de Joan Pau II: «Ressonen amb plena actualitat en la litúrgia les paraules del Profeta: "I vindran tots els pobles, dient: Veniu, pugem a la muntanya del Senyor, a la casa del Déu de Jacob i ell ens ensenyarà els seus camins i anirem per les seves sendes, perquè de Sió en surt l'ensenyament i de Jerusalem la paraula del Senyor"».

Reeditem la lectura dels Fets. Envoltant Santa Maria, estretament units en la pregària, recordant fets, gestos, paraules del Fill, de l'Amic, del Mestre... Perquè continuï engendrant-se en l'Església la imatge de l'Home nou, i arrelant-hi la imatge del Ressuscitat, principi d'una humanitat nova. Un nou naixement de Maria, mare de l'Església, com suggereix el poeta Carles Riba:

«De nou m'infantes,

Entranya pura, i sento

que sóc més noble,

fill amb el Fill, i flama

amb els vivents que vetllen».

I amb la força de l'Esperit es posaran en camí, com Maria es posa en camí cap a la casa d'Elisabet, com escriu sant Ambròs: «Alegre en el desig, per complir un piadós i religiós deure, i impulsada pel goig, va cap a la muntanya. Des d'ara, plena de Déu, per ventura no podia elevar-se precipitadament cap a les altures? Els càlculs lents són aliens a la gràcia de l'Esperit Sant».

«És providencial —va dir Joan Pau II— que la celebració litúrgica de la festa giri entorn del misteri joiós de la Visitació, que constitueix la primera iniciativa de la Verge Mare. Montserrat conté, per tant, lliçons valuosíssimes per al nostre caminar de pelegrins».

Caminar amb la força pacificadora de la Paraula amb alegria cap als germans, per compartir alegries, penes, dolors...

Maria ens recorda que som pelegrins que portem l'amor a dintre, perquè Ell ens ha estimat el primer i ha vessat el seu Esperit en els nostres cors. I ens impulsa mitjançant aquest amor a anar cap a la muntanya, aquesta muntanya cridada a ser la gran sardana de germanor de tots els pobles i el lloc del gran banquet messiànic.

I a la muntanya ens aixequem per mirar Santa Maria i deixar-nos mirar per ella. La delicadesa de Maria, la seva humilitat; la superior ve a la inferior, per ajudar a la inferior.

«Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist, a lloança de la seva glòria».

«La nostra peregrinació ens duu a la plenitud de la filiació divina. La nostra vocació és ser fills en el Fill: "Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, que en Crist ens va beneir amb tota benedicció espiritual en els cels: ja que en ell ens va elegir abans de la creació del món perquè fóssim sants i immaculats davant d'Ell, i ens predestinà per amor a l'adopció de fills seus per Jesucrist, conforme al beneplàcit de la seva voluntat, per a lloança de la glòria de la seva gràcia"». És així com Joan Pau II ens invita a tenir desvetllada la consciència de la nostra meta.

Pensem, sí, en el final del camí, ja que això revifa l'esperança, però tinguem cura també de l'estil del nostre camí, un camí que no fem sols sinó amb altres germans, amb els quals hem d'anar preparant aquell banquet del Regne, on estem cridats a asseure'ns i viure una gran festa, com si es tractés de ballar una gran sardana, la dansa de germanor.

I si estem cridats per amor, i destinats a ser consagrats per l'amor, necessitem anar vivint l'amor en el camí, ja que el Regne està entre nosaltres, la vida eterna ja ha començat. Maria és una bona ajuda per a viure amb sensibilitat, amb tendresa. I amb aquesta sensibilitat, amb aquesta tendresa anirem despertant l'amor, que ja està en nosaltres. En el camí anem encarnant el projecte de Déu que ens ha predestinat a estar consagrats per l'amor. Un projecte que Maria ens ofereix plenament realitzat.

DIUMENGE IV DE PASQUA (C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
Ac 13,14.43-52; Sl 99,2.3.5; Ap 7,9.14-17; Jn 10,27-30

Reflexió: El Ressuscitat, el Bon Pastor

La Resurrecció és la garantia de la predicació de Jesús sobre el Regne de Déu, que ve al món. Garantia que Jesús no ha estat un fals testimoni de Déu; que no havia fet promeses falses, ni es presentava amb una autoritat il·legítima. No ha interpretat falsament les Escriptures. El Déu que l'havia acompanyat durant la seva vida pública amb signes i prodigis a favor dels altres, l'acompanya amb un signe màxim a favor de la seva persona, ressuscitat. La Resurrecció obre un futur innovador, divinament previst per Déu i portat a terme per l'acció de l'Esperit Sant. En aquest futur es contempla la novetat de la vida cristiana, la vida de l'Església i la seva missió a tots els pobles, la promesa del perdó, la transformació de la vida pel baptisme, la comunió dels creients...

La resurrecció és un poder que va afectar Jesús, i afecta els qui s'obren a ell. L'existència mortal de Jesús és transformada per a integrar-se en el viure mateix de Déu. No torna ja a la forma biològica anterior, sinó que arriba a una participació en la vida mateixa de Déu, que li dóna ja indestructibilitat i santedat per sempre.

«La resurrecció no significa el començament d'un nou període de la vida de Jesús, alguna cosa nova, que empeny el temps endavant, sinó allò definitiu i permanent de l'única vida singular de Jesús, que a través d'una mort lliure i obedient, aconsegueix el caràcter definitiu i permanent de la seva vida. Significa la salvació definitiva de la existència humana concreta, que ni es perllonga en el buit ni mor». (Karl Rahner)

I a partir d'aquesta experiència de la resurrecció, Crist continua el seu "servei" de Bon Pastor, que ja havia iniciat amb la seva vida pública, passant entre els homes fent el bé, guarint... Ara aquesta obra del Crist, Bon Pastor, serà més profunda en el cor dels homes, una obra més íntima, d'una relació personal més profunda per mitjà del seu Esperit, vessat sobre tota carn. «No em falta res» dirà el salm 23(22) referint-se al Bon Pastor, mostrant una sensació de plenitud. Davant l'experiència diària on tot queda incomplet, curt, on hi ha insatisfacció, l'experiència de la resurrecció de Crist, ens obre a una experiència de plenitud. Ara podem considerar també, a la llum del Ressuscitat, els nombrosos símbols d'aquest salm: descansar en prats deliciosos, repòs vora l'aigua, camins segurs, la vara de pastor, la taula, la copa, la casa del Senyor... i fer una nova lectura en clau de resurrecció.

Paraula

«Tota la ciutat es reuní per escoltar la Paraula del Senyor». Els qui estaven cridats a escoltar-la rebutgen, els qui no la esperen tenen l'oportunitat de sentir-la i s'entusiasmen. L'home en la seva permanent frivolitat li costa apostar o fer l'opció per aquella sendera que li pot proporcionar el sentit autèntic de la seva vida. És possible també que els testimonis d'aquesta Paraula no estiguem a l'altura que hauríem de ser.

«Tots aquells que Déu havia destinat a la vida eterna es convertiren a la fe». Tots estem destinats a la vida eterna. Tots som creació del Déu bo que ens crida al seu Regne, però hem de tenir present la resposta a Déu que cal donar des de la nostra llibertat. Llavors, jo estic destinat a aquesta vida eterna, sí, però en la meva llibertat puc fer una altra opció. És terrible i inescrutable el misteri de la vida humana.

«Una multitud tan gran que ningú no hauria pogut comptar de tota nacionalitat, races…». La crida de Déu és una crida universal. Però la Paraula sembla indicar-nos que el camí passa en aquest món per viure també la tribulació, la tensió o la lluita... que suposa fer l'opció per l'Anyell. «Si a mi em van perseguir també us perseguiran a vosaltres», els diu Jesús als deixebles. Evidentment la resurrecció té un preu alt: la creu.

«Les meves ovelles em reconeixen, i jo les reconec,... jo els dono la vida eterna». Jesús ens dirigeix la seva Paraula, perquè el seguim, perquè arribem a ser on és Ell. Jesús ens dóna per la seva banda la garantia de la seva ajuda, la seva proximitat, la seva força... però tot això no suposa estalviar treballs, dificultats, dolor... en el camí.

Saviesa sobre la Paraula

«"Jo sóc el bon Pastor, i conec les meves ovelles", és a dir, les estimo, "i les meves ovelles em coneixen a mi". Parla, doncs com si volgués donar a entendre: els qui m'estimen vénen amb mi, em segueixen. Ja que el qui no estima de veritat és que encara no l'ha conegut. Mireu si sou, en veritat, les seves ovelles, si el coneixeu, si heu arribat a la llum de la seva veritat. Si el coneixeu no únicament per la fe, sinó també per l'amor, no únicament per la credulitat, sinó també per les obres. Perquè el mateix Joan Evangelista, que ens diu el que acabem de sentir, afegeix també: "Qui diu: jo el conec, i no guarda els seus manaments, és un mentider". Les seves ovelles troben pastures, perquè qualsevol que segueixi el Senyor amb cor senzill es nodrirà amb un aliment d'eterna verdor. Quines són, en efecte, les pastures d'aquestes ovelles, sinó els goigs eterns d'un paradís immarcescible? Les pastures dels elegits són la visió del rostre de Déu, els quals amb la plena contemplació de la ment, se sadollen eternament». (Sant Gregori el Gran, Homolies sobre els Evangelis)

«Aquestes frases em penetren amablement: veuré el Pastor (Sl 23). Veuré la vall de l'ombra de la mort; veuré la taula preparada per al banquet. És com l'evangeli en petit. Quantes vegades, en hores d'angoixa, m'he recolzat en el bastó confortant que evita el perill. Cada dia recitaré aquest petit poema poètic del qual no s'esgoten mai les riqueses». (Julien Green)

DIUMENGE IV DE PASQUA (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Alexandre Masoliver

Estimats germanes i germans,

Ens trobem al bell mig de la Pasqua, del temps pasqual, amb la Dominica del "Bon Pastor". I se'ns imposen en les lectures, com també en el Salm responsorial (el salm 100 [99]), dues imatges paral·leles: la del "pastor" i la de l' "anyell": Crist és l'Anyell immaculat, l'Anyell del qual no se'n sent la queixa en ésser portat a l'escorxador, l'Anyell immolat que ens salva, precisament en ésser dut a la mort per nosaltres; que ens salva, i que precisament per això és el nostre pastor, l'únic que pot ser realment anomenat el nostre pastor, el qui dóna la vida per les seves ovelles, pel seu ramat, que coneix una a una les seves ovelles i és conegut d'elles, que ens porta a la Vida, a la font d'aigües vives.

I, evidentment, les imatges emprades a la Missa d'avui, tan unitària i rica de contingut, ens suggereixen la mansuetud, la de l'anyell i les ovelles, animals mansois; la pau (l'idíl·lic ambient pastoral); i l'amor heroic fins a la mort. Perquè, no ens enganyem, res no té a veure la pau i la mansuetud amb la fadesa, amb l'ensopiment: aquest Anyell, per a nosaltres, ha estat tacat en la seva blancor per la pròpia sang, el Pastor ha estat indignament mort per causa nostra, per a salvar-nos!

Però hi ha molt més encara: hi ha una bella connaturalitat, cal que hi sigui, entre nosaltres i el nostre Pastor: Ell, el Crist, ha volgut fer-se de la nostra raça, subjecte al dolor, al sofriment i a la mort. I només si som realment seus, si ens esforcem de ser seus portant una vida a imitació de la seva, si realment escoltem la seva veu, podrem també escoltar la crida a la vida eterna, una crida que no es tanca sols al poble escollit, a Israel, sinó una crida universal, per a nosaltres que ens comptàvem entre els gentils, entre els pagans, per a nosaltres que no ens ho mereixíem. Ell ha estat fet a la nostra llum (segons el Cant del Servent del Senyor), tal com resa el verset d'Isaïes que trobem als Fets dels Apòstols, i durà la salvació fins als darrers confins de la terra. Si nosaltres realment l'escoltem, mostrarem amb la nostra fe viva, amb la nostra fe abrandada per l'amor generós que s'hi dóna, mostrarem que som seus, que som destinats a la vida eterna, tal com ens diuen Bernabé i Pau, llavors del primer viatge apostòlic. Quina joia, germans! El Senyor és bo, la seva misericòrdia és eterna, i no es cansa pas d'estimar i de perdonar (¿mostrem nosaltres que som seus estimant-lo també, procurant d'estimar els altres, de ser bons i misericordiosos amb tothom, de perdonar de cor?).

Si n'hem estat testimonis amb la nostra vida, d'aquest esperit de pau i de perdó, no tornant a ningú mai mal per mal, llavors Ell eixugarà sens dubte, com ens diu l'Apocalipsi, tota llàgrima dels nostres ulls, i el martiri que comporta sempre tot testimoniatge sincer (martiri de fet = és igual a testimoniatge) es convertirà en joia sense posta: l'Emmanuel, Déu amb nosaltres, acamparà enmig nostre, enmig de la seva pleta, del seu ramat, el que Ell ha escollit, els dels cristians, i no patirem ja més fam ni fred, serem duts a la font d'aigües vives, pures i inestroncables.

Sens dubte, sentim sovint la seva veu que ens incita a la fidelitat, a la generositat, que ens parla de Vida: escoltem-lo i seguim-lo! Si som efectivament les seves ovelles, mostrarem així realment que el coneixem, i que el seguim, que volem ésser seus, que ens volem mantenir prop seu, lluny del perill de lladres o de llops: ningú no podrà així arrabassar-nos de la seva mà, tal com Crist mateix ens promet en el curt i dens evangeli d'avui, el fragment escollit enguany del Bon Pastor, del capítol 10 de sant Joan. I és que el Pare del cel ens ha donat el seu Fill, i Ell i el Pare són ú, no sols perquè s'estimen i volen sempre el mateix, sinó perquè, molt més a fons, són ambdós un sol Déu: no hi ha sols entre ells unitat moral (com entre dos amics íntims, entre pare i fill o entre esposos), sinó unitat en l'ésser. I, oh meravella! El Crist ens crida avui com a fruit últim de la redempció, que entre nosaltres ha obrat la seva immolació pasqual, a unir-nos a la intimitat trinitària. Ens fa objecte d'una vocació divina! Seguim-lo, germans, escoltem-lo per a participar amb goig de la joia divina i de la pau que se'n segueix, l'única veritable, l'única que mai no s'acaba! Aquest serà el millor fruit de la Pasqua per a nosaltres! Amén. Al·leluia.

DISSABTE DE LA SETMANA III DEL TEMPS PASQUAL

Homilia predicada per fra Rafel Barruè

Fets 9,31-42; Sl 115; Jn 6,60-69

«¿Com podria retornar al Senyor tot el bé que m'ha fet?» I, quin bé m'ha fet? M'ha donat la salut com a Enees. M'ha ressuscitat com a Tabita. Sóc conscient d'aquest bé que m'ha fet? Sóc conscient que l'Esperit és el qui em dóna la vida?

«Ah, Senyor! Sóc el vostre servent?». Podem repassar cadascú el bé que el Senyor ens ha fet. Podem pensar que els mals, les murmuracions, abunden en la nostra vida. Malgrat tot, hi ha un bé que és el principi de la nostra història. Déu ens ha donat la vida, la ruah, l'alè, per a que respirem i el lloem per el bé que ens ha fet. Si no respirem no hi ha vida.

Jesús ens diu: «L'Esperit és el qui dóna la vida». Si no hi ha l'alè de l'Esperit de Déu, no hi ha la possibilitat de viure en plenitud. Jesús ens diu: «Les paraules que jo us he dit són Esperit i són vida». Nosaltres com Pere, hem cregut i sabem que Jesús és el Sant de Déu. Ell és el qui ens pauta la ruta de la nostra vida, si escoltem les seves prescripcions, les seves paraules i els seus gestos.

Siguem agraïts, ja que un dia l'Esperit ens va moure i commoure cap a la vida monàstica. Siguem agraïts, ja que la nostra vida està consagrada a la glòria de Déu en bé de tota la humanitat.

«¿Com podria retornar al Senyor tot el bé que m'ha fet?»