31 d’agost del 2010

DIMARTS DE LA SETMANA XXII DURANT L'ANY (II)

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

Després del cant d'entrada, que ha estat una invocació a la bondat i a la misericordia del Senyor [A 1], la col.lecta s'ha inspirat en la carta de sant Jaume en adreçar-se a Déu de qui prové "tot el que és bo" [Sant 1, 17]. I hem demanat a més que "sembri en els nostres cors l'amor del vostre nom", per a unir més estretament els lligams que ens uneixin amb Ell i vetlli sobre nosaltres amb sol.licitud [col.lecta]. De la mateixa manera que el semblant aprofundiment de l'amor de Déu en nosaltres ens ha de fer créixer en l'amor amb que estimem els homes, donat que, ambdós amors no són sinó una sola cosa. Per això supliquem el Senyor que la Eucaristia rebuda "reforci els nostres cors i ens mogui a servir-vos en els germans" [postcomunió]. Celebrem avui la commemoració de sant Ramon Nonat, el qual, segons una tradició molt constant i coneguda, nasqué per operació cesària —d'aquí el nom de Nonat— i fou un dels primers mercedaris. Morí a Cardona a mitjan segle XIII.

La primera lectura ha estat treta de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint [2, 10b-16], que ens ha dit que la "saviesa del Crist és popular". O sigui: als partidaris de la gnosi o de l'ascetisme, comptant amb llurs pròpies forces, Pau hi oposa la vida de l'Esperit, oferta àdhuc a la gent poc culta. Ja que, a les savieses humanes, Pau oposa el veritable coneixement de les coses de Déu, accessible fins i tot als menys intel·ligents. I és que l'Apòstol es revolta contra una cultura religiosa de mandarins, perquè el cristianisme no és reservat a una classe selecta. En una època en què la cultura es democratitza, heus aquí unes idees que permetrien als cristians descobrir en les actuals mutacions multíssims signes de la vinguda del regne.

El salm responsorial escollit era el 144 [8-9. 12-13ab. 13cd-14 (R.: cf. 17a)], que és un recull de jaculatòries; d'aquí que l'Església ens n'ofereixi aquesta llista tan variada.

Mentre que l'evangeli era de sant Lluc [4, 31-37], que el dimoni sap prou bé qui és Jesús, "el Sant de Déu". I és que Jesús, el jove rabí, les emprèn tot seguit amb els imperialismes que aixafen la llibertat humana: sigui la dels escribes que aclaparen el poble amb el pes de llurs preceptes (versets 31-32), siguin els dimonis i forces còsmiques que oprimeixen l'home (33-37). En ambdós casos, Jesús intervé amb "autoritat" (32. 36), perquè del secret del seu misteri i de la seva unió amb el Pare, en una paraula, de la seva llibertat personal, Jesús en treu el dret d'alliberar els seus germans de les alienacions que els enganyen. Amén.

29 d’agost del 2010

DIUMENGE XXII DURANT L'ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Sir 3,17-18.20.28-29; Salm 67; He 12,18-19.22-24a; Lc 14,1.7-14

Estimats germans i germanes,

Jesús parlava en paràboles, que son metàfores desenvolupades en forma de narració. Ens porten a comprendre el punt de vista de Jesús, ens conviden a prendre una decisió i a efectuar un canvi en els nostres comportaments i actituds.

Avui l'evangelista sant Lluc relata una escena a casa d'un dels principals dels fariseus. Jesús hi és convidat en l'àpat festiu d'un dissabte. Allà, observant que els convidats escullen els llocs més importants, els proposa un nou comportament amb una paràbola. Jesús ens dóna tres lliçons per a la vida cristiana: que siguem humils, que fem de la nostra vida un servei i que visquem oberts a tothom, preferentment als més pobres i desvalguts.

Abans que tot, Jesús, el nostre Mestre, ens parla de la humilitat, que és la actitud del qui te en compte la seva pròpia realitat i la dignitat dels altres. "Jesús notà que els convidats escollien els primers llocs". I per això el Senyor els convida a seure en seients més discrets. És una invitació a evitar l'autopromoció i a descobrir que el veritable lloc del creient és el que ocupa davant de Déu i no pas el que ocupa pel seu esforç i ambició. Jesús critica l'afany d'assolir privilegis que ens condueixen a l'orgull. En aquesta línia, la primera lectura ens aconsella de ser humils i d'evitar l'orgull que aïlla i distancia.

La humilitat és difícil. Sempre tendim cap amunt. Tots els aquí reunits ho sabem prou. Vivim en una societat crispada per una competitivitat implacable. Hi ha vertadera lluita per ser el primer. Aquest mon és una fira de vanitats, per això son tan importants els assessors d'imatge. Jesús ens proposa un altre camí: "el que vulgui ser el primer, que sigui l'últim de tots i el servidor de tots" (Lc 22, 26). S. Pau escriu: "Estimeu-vos afectuosament, avanceu-vos a honorar-vos els uns als altres" (Rm 12, 10), com afirma també S. Benet. Els qui viuen aquesta experiència es senten plenament realitzats i han trobat la pau interior.

La segona lliçó que Jesús ens dóna avui per a la vida cristiana correspon a l'esperit de servei. No tots tenim la mateixa intel·ligència i capacitat. Preguem Déu i tinguem serenor: que les nostres qualitats no ens enorgulleixin i els nostres defectes no ens humiliïn. Posem-nos al servei dels altres amb el que som i tenim. Així aconseguirem millorar el nostre mon. Si la humilitat ens fa mirar cap endins, el servei ens fa viure atents als altres. Sortosament hi ha molta gent amb gran sensibilitat social, voluntaris que donen gratuïtament el seu temps als altres. Déu és en ells, més encara del que ells pensen.

Finalment, l'acolliment és el tercer aspecte. "Convida-hi pobres, invàlids,..." És a dir, a tothom, sense fer distincions. Jesús convida a una relació amb els altres no fonamentada en la reciprocitat (m'has convidat, et convido), sinó en la generositat (convido el qui no em pot convidar). Una relació que expressa i testimonia l'amor total de Déu. Hem après tan bé la dita de que "el temps és or", que no sabem regalar-lo, "perdre'l" amb els altres. I ens necessitem mútuament! En el temps de Jesús els marginats eren multitud. També avui, si obrim els ulls, en trobarem mols. Ens cal una nova imaginació per exercir la caritat, l'amor cristià. Hem de descobrir les persones del nostre voltant necessitades d'una paraula, d'un somriure, d'una prova d'amor: que els faci sentir-se estimats, escoltats, compresos i acompanyats.
La majoria de les vegades Jesús no explicava les paràboles, deixava que els oients les interpretessin. El contingut senzill i familiar de la paràbola d'avui té un gran valor per als homes i dones del nostre temps. Déu continua parlant-nos. Escoltem-lo. Reflexionem-hi.

Cada Celebració Eucarística ens dona la oportunitat d'escoltar Paraules plenes de saviesa de les Sagrades Escriptures. Continuem la Missa. Presentarem ara el pa i el vi a la taula de l'altar. Estimats germans, oferim-li al Senyor les nostres vides. Que Ell ens ajudi a estimar tothom amb sinceritat i que ens doni coratge per tal que ens preocupem més del bé del altres que de les pròpies satisfaccions. Que així sigui!

DIUMENGE XXII DURANT L'ANY (C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
Sir 19-21.30-31; Sl 67,4-7.10-11; He 12,18-19.22-24; Lc 14,1.7-14

Reflexió: Humilitat

El misteri de la humilitat procedeix del Déu revelat per Jesucrist, de Jesucrist mateix. Els Pares de l'Església són unànimes a fer de Jesucrist el model de la humilitat. Climent d'Alexandria convida a la imitació del Verb encarnat, que va rentar els peus dels seus deixebles, "ell, el Déu sense orgull, el Senyor de l'univers". Per Orígenes no hi ha altra doctrina més gran que la de la humilitat, que té com a primer mestre el nostre Salvador, que va dir: «Apreneu de mi, que sóc benèvol i humil de cor, i trobareu descans per a les vostres ànimes». Mostra la seva humilitat fent-se home, i, essent Déu, humiliant-se fins a la mort de creu.

Per sant Basili no hi ha res tan eficaç per obtenir la humilitat com la meditació i imitació dels exemples del Senyor, que des del cel ha baixat fins a l'extrema humilitat, i ens l'ha ensenyat, sobretot amb els seus gestos.

Per sant Ambròs, Crist és el principi de la virtut de la humilitat, com ho és també de tota una altra virtut, ell que ha pres la forma d'esclau, sent com és en majestat igual al Pare. Ens iniciem en aquesta virtut seguint Crist que s'ha rebaixat fins a la mort de creu.

Però és en sant Agustí on aquest tema adquireix un relleu més fort. Crist, doctor i mestre d'humilitat, no ho és només per les seves paraules i doctrina, sinó pels seus actes i exemples. La humilitat Jesús ens l'ensenya primer de tot amb la seva encarnació. Que Déu, en efecte, s'hagi fet home, és ja una humilitat increïble. Però l'ensenya també amb la seva passió. Com pot el cristià ser orgullós si Déu és humil? Si ser cristià és seguir Crist, seguir el Crist és imitar la seva humilitat, aprendre d'ell que és dolç i humil de cor.

Paraula

«Com més gran ets més humil has de ser, i Déu et concedirà el seu favor». Aquesta és la saviesa que ens ha revelat Déu mitjançant el Fill encarnat, Jesucrist. És una saviesa que no és la que està vivint la nostra societat, que es deixa arrossegar per les aparences, però no d'humilitat, sinó d'estar per sobre de l'altre.

«Vosaltres us heu acostat a la ciutat del Déu viu, a Déu, jutge de tots, al Mitjancer de la nova aliança, Jesús». A l'Antic Testament, apareixia el Déu del Sinaí, un Déu temible, un Déu que no eren capaços d'escoltar... Al Nou Testament Déu ens mostra una altra imatge de si mateix. Es rebaixa, es revesteix de la nostra naturalesa, s'humilia, per fer arribar la seva paraula, el seu gest ... en una paraula, el seu amor, a tots els homes com una expressió del seu amor per tots. Ell ha estat el primer a acostar-se a nosaltres, i nosaltres l'acceptem i acollim amb la nostra fe, que ha de portar a la vida els seus ensenyaments i el seu exemple, com una prolongació del seu amor que ens salva.

«Quan algú et convida a un dinar no et posis al primer lloc». El gest senzill, humil, en tot moment i circumstància és la saviesa que ens pot fer quedar bé.

«Tothom que s'enalteix serà humiliat, però el qui s'humilia serà enaltit». És el proverbi que resumeix la saviesa humil. És la saviesa viscuda per Crist. Ell es va humiliar fins a la mort i Déu el va exaltar, el glorifica.

Saviesa sobre la Paraula

«Si el coneixement de si mateix engendra el temor de Déu, i si el coneixement de Déu fa néixer l'amor de Déu, vol dir que, inversament, la ignorància de si mateix suscita l'orgull, i la ignorància de Déu porta fins a la desesperació. L'orgull arrela en la ignorància de si mateix, pel fet que un pensament enganyós i enganyat us porta a creure-us millors del que sou. Ja que l'orgull, arrel de tot pecat, consisteix en el fet de ser davant els propis ulls més gran que no ho som davant els ulls de Déu i en veritat. Si sabíem en quin lloc Déu ens ha col·locat a cadascun de nosaltres, ens hauríem de conformar amb la veritat, sense situar-nos mai ni per sobre ni per sota del nostre lloc. En la nostra situació present, però, els decrets de Déu es troben envoltats de tenebres, i la seva voluntat ens és amagada; ningú no pot saber —com diu l'Escriptura— si és digne d'amor o d'odi. El més segur, doncs, és d'escollir el darrer lloc, tal com ens aconsella la mateixa Veritat; val més això que no pas escollir els primers seients i després haver de baixar vergonyosament. Si algú passa per sota una porta que té molt baixa la llinda, només cal que s'ajupi sense por, però si vol passar ben dret i sobrepassa, ni que sigui d'un dit, la mida de la porta, donarà un bon cop de cap. Això vol dir que no hem de tenir por de cap excés en la humiliació, però en canvi hem d'esbalair-nos davant el més petit moviment de presumpció. No vulgueu comparar-vos ni a aquells que són més grans que vosaltres, ni als qui us són inferiors, ni a cap altra persona. Perquè, ¿què sabeu vosaltres? Aquest home que us sembla el més vil i el més miserable de tots els homes, que amb la seva vida disbauxada i repugnant us omple d'horror, us penseu poder-lo menysprear no solament en comparació amb vosaltres mateixos que us imagineu viure en la sobrietat, la justícia i la pietat, sinó també en comparació amb els altres criminals, com si realment es tractés del pitjor de tots: ¿Sabeu potser si algun dia serà millor que vosaltres i si no és pas ja molt millor davant el judici de Déu? Així, Déu no ha pas volgut que escollíssim un lloc entremig, ni el penúltim, ni un dels darrers llocs; sinó que diu ben clarament: Posa't al darrer lloc, és a dir, troba't sol al darrer lloc; així no somiïs pas, no dic ja de preferir-te, sinó simplement de comparar-te amb qui sigui. L'orgull és l'origen de tot pecat: vet aquí el mal que engendra la ignorància de si mateix». (Sant Bernat, sobre el Càntic dels càntics, XXXVII,6-7)

28 d’agost del 2010

DISSABTE DE LA SETMANA XXI DURANT L'ANY (II)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè Broch
1 Cor 1, 26-31; Sl 97; Mt 25, 14-30

Déu ha pres els qui per al món no són res. I nosaltres si ens hem de gloriar és en el Senyor. Tot el que som és el Senyor qui fa i desfà. De Déu ens vénen els talents que ens ha donat. Ara bé, som cadascú de nosaltres qui els hi ha de fer fructificar. Sí, doblar els beneficis dels dons rebuts.

Hi ha la possibilitat de la peresa i la por, de no moure ni un dit per millorar, per desenvolupar els dons rebuts. Els dons rebuts es queden secs igual que si deixem de regar un hort i així s'asseca tot el que hi ha plantat. Tot el que hi ha plantat en el nostre jardí interior s'asseca, si no ens hi escarrassem treballant-lo, afegint-li l'aigua de la pregària necessària, esporgant-lo perquè doni més fruit. Així, traient el que li sobra, tota matèria innecessària, l'esperit donarà el seu fruit i florirà més i més.

La mateixa vida és un do rebut, un talent que no podem amagar sota terra.

És Déu qui vol que desenvolupem la nostra vida i tot el que això comporta en tots els aspectes. Cal desenvolupar el do primer i principal, la imatge de Déu que hi ha dins de cadascú de nosaltres.

Avui recordem Sant Agustí que és un clar exemple de saber desenvolupar els talents rebuts de Déu. I nosaltres amb el seu exemple també hi podem dir com ell: «Tard us vaig estimar, oh bellesa tan antiga i tan nova, tard us vaig estimar! I vet aquí que vós éreu dins de mi, i jo era fora de mi mateix, (...). Em cridàreu i clamàreu, i vencéreu la meva sordesa; fulguràreu, resplendíreu, i foragitàreu la meva ceguetat; flairàreu, i vaig aspirar el vostre perfum, i sospiro per vós; i vaig tastar-vos, i tinc fam i set de vós; em tocàreu, i vaig cremar de desig per la vostra pau» (Confessions de Sant Agustí, Llibre 10, 27).

24 d’agost del 2010

SANT BARTOMEU, APÒSTOL

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
Ap 21,9b-14; Sl 144; Jn 1,45-51

Aquesta Jerusalem celestial del llibre de l'Apocalipsi, on la podem trobar? Els nostres pares cistercencs la veien reflectida en el monestir. El monestir és la Jerusalem celestial ací a la terra, la ciutat que baixava del cel i la glòria de Déu l'envoltava. Ciutat fonamentada per les dotze pedres que duien el nom dels apòstols, les dotze pedres que fonamenten l'Església universal.

L'Església domèstica de Poblet participa del fonament del apòstols: escoltant el seu ensenyament, vivint en comunió fraterna, partint el pa de cada dia de l'Eucaristia i assistint a la pregària (cf. Ac 2, 42). És la comunitat dels primers cristians descrita en els fets dels apòstols. És la nostra comunitat de vida.

Nosaltres com els apòstols, com Natanael cerquem la veritat. Cerquem qui és la Veritat: Jesús. I també exclamem: «Vós sou el Fill de Déu». Quan el reconeixem.

Ara bé, sempre és Déu qui pren la iniciativa. Ell ens ha cercat abans quan encara estàvem sota la figuera, a l'ombra estant dels tràfecs de la nostra vida. I encara més, ens promet de veure: «els àngels de Déu pujant i baixant sobre el Fill de l'home». És a dir, la comunió entre el cel i terra, entre la ciutat celestial i la nostra ciutat monàstica. Els missatgers de Déu ens permeten de tocar-lo. L'home pot tocar Déu.

«Vine i ho veuràs», li diu Felip a Natanael, davant del seu escepticisme. Jo et dic ara: «Vine i ho veuràs». En la pregària silent veuràs les portes del cel obertes i la glòria de Déu. Tu pots tocar Déu en el teu silenci de la pregària estant.