DIUMENGE XXII DURANT L'ANY (C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
Sir 19-21.30-31; Sl 67,4-7.10-11; He 12,18-19.22-24; Lc 14,1.7-14

Reflexió: Humilitat

El misteri de la humilitat procedeix del Déu revelat per Jesucrist, de Jesucrist mateix. Els Pares de l'Església són unànimes a fer de Jesucrist el model de la humilitat. Climent d'Alexandria convida a la imitació del Verb encarnat, que va rentar els peus dels seus deixebles, "ell, el Déu sense orgull, el Senyor de l'univers". Per Orígenes no hi ha altra doctrina més gran que la de la humilitat, que té com a primer mestre el nostre Salvador, que va dir: «Apreneu de mi, que sóc benèvol i humil de cor, i trobareu descans per a les vostres ànimes». Mostra la seva humilitat fent-se home, i, essent Déu, humiliant-se fins a la mort de creu.

Per sant Basili no hi ha res tan eficaç per obtenir la humilitat com la meditació i imitació dels exemples del Senyor, que des del cel ha baixat fins a l'extrema humilitat, i ens l'ha ensenyat, sobretot amb els seus gestos.

Per sant Ambròs, Crist és el principi de la virtut de la humilitat, com ho és també de tota una altra virtut, ell que ha pres la forma d'esclau, sent com és en majestat igual al Pare. Ens iniciem en aquesta virtut seguint Crist que s'ha rebaixat fins a la mort de creu.

Però és en sant Agustí on aquest tema adquireix un relleu més fort. Crist, doctor i mestre d'humilitat, no ho és només per les seves paraules i doctrina, sinó pels seus actes i exemples. La humilitat Jesús ens l'ensenya primer de tot amb la seva encarnació. Que Déu, en efecte, s'hagi fet home, és ja una humilitat increïble. Però l'ensenya també amb la seva passió. Com pot el cristià ser orgullós si Déu és humil? Si ser cristià és seguir Crist, seguir el Crist és imitar la seva humilitat, aprendre d'ell que és dolç i humil de cor.

Paraula

«Com més gran ets més humil has de ser, i Déu et concedirà el seu favor». Aquesta és la saviesa que ens ha revelat Déu mitjançant el Fill encarnat, Jesucrist. És una saviesa que no és la que està vivint la nostra societat, que es deixa arrossegar per les aparences, però no d'humilitat, sinó d'estar per sobre de l'altre.

«Vosaltres us heu acostat a la ciutat del Déu viu, a Déu, jutge de tots, al Mitjancer de la nova aliança, Jesús». A l'Antic Testament, apareixia el Déu del Sinaí, un Déu temible, un Déu que no eren capaços d'escoltar... Al Nou Testament Déu ens mostra una altra imatge de si mateix. Es rebaixa, es revesteix de la nostra naturalesa, s'humilia, per fer arribar la seva paraula, el seu gest ... en una paraula, el seu amor, a tots els homes com una expressió del seu amor per tots. Ell ha estat el primer a acostar-se a nosaltres, i nosaltres l'acceptem i acollim amb la nostra fe, que ha de portar a la vida els seus ensenyaments i el seu exemple, com una prolongació del seu amor que ens salva.

«Quan algú et convida a un dinar no et posis al primer lloc». El gest senzill, humil, en tot moment i circumstància és la saviesa que ens pot fer quedar bé.

«Tothom que s'enalteix serà humiliat, però el qui s'humilia serà enaltit». És el proverbi que resumeix la saviesa humil. És la saviesa viscuda per Crist. Ell es va humiliar fins a la mort i Déu el va exaltar, el glorifica.

Saviesa sobre la Paraula

«Si el coneixement de si mateix engendra el temor de Déu, i si el coneixement de Déu fa néixer l'amor de Déu, vol dir que, inversament, la ignorància de si mateix suscita l'orgull, i la ignorància de Déu porta fins a la desesperació. L'orgull arrela en la ignorància de si mateix, pel fet que un pensament enganyós i enganyat us porta a creure-us millors del que sou. Ja que l'orgull, arrel de tot pecat, consisteix en el fet de ser davant els propis ulls més gran que no ho som davant els ulls de Déu i en veritat. Si sabíem en quin lloc Déu ens ha col·locat a cadascun de nosaltres, ens hauríem de conformar amb la veritat, sense situar-nos mai ni per sobre ni per sota del nostre lloc. En la nostra situació present, però, els decrets de Déu es troben envoltats de tenebres, i la seva voluntat ens és amagada; ningú no pot saber —com diu l'Escriptura— si és digne d'amor o d'odi. El més segur, doncs, és d'escollir el darrer lloc, tal com ens aconsella la mateixa Veritat; val més això que no pas escollir els primers seients i després haver de baixar vergonyosament. Si algú passa per sota una porta que té molt baixa la llinda, només cal que s'ajupi sense por, però si vol passar ben dret i sobrepassa, ni que sigui d'un dit, la mida de la porta, donarà un bon cop de cap. Això vol dir que no hem de tenir por de cap excés en la humiliació, però en canvi hem d'esbalair-nos davant el més petit moviment de presumpció. No vulgueu comparar-vos ni a aquells que són més grans que vosaltres, ni als qui us són inferiors, ni a cap altra persona. Perquè, ¿què sabeu vosaltres? Aquest home que us sembla el més vil i el més miserable de tots els homes, que amb la seva vida disbauxada i repugnant us omple d'horror, us penseu poder-lo menysprear no solament en comparació amb vosaltres mateixos que us imagineu viure en la sobrietat, la justícia i la pietat, sinó també en comparació amb els altres criminals, com si realment es tractés del pitjor de tots: ¿Sabeu potser si algun dia serà millor que vosaltres i si no és pas ja molt millor davant el judici de Déu? Així, Déu no ha pas volgut que escollíssim un lloc entremig, ni el penúltim, ni un dels darrers llocs; sinó que diu ben clarament: Posa't al darrer lloc, és a dir, troba't sol al darrer lloc; així no somiïs pas, no dic ja de preferir-te, sinó simplement de comparar-te amb qui sigui. L'orgull és l'origen de tot pecat: vet aquí el mal que engendra la ignorància de si mateix». (Sant Bernat, sobre el Càntic dels càntics, XXXVII,6-7)