Dia 15 d'agost, L'ASSUMPCIÓ DE LA MARE DE DÉU

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
Ap 11,19; 12,1-6.10; Sl 44,11-12.16; 1 Co 15,20-26; Lc 1,39-56

Reflexió: L'Assumpció de la Mare de Déu

«No puc dir si va morir o si va romandre immortal, si va morir en martiri o d'una altra manera, si ha estat enterrada o no. En una paraula, ningú sap quina ha estat la seva fi. Però si va morir, la seva mort va ser gloriosa perquè ella va portar la corona de puresa i castedat absoluta, el seu cos gaudeix del benestar propi del qui va permetre a la llum brillar a la terra». (Sant Epifani)

Sigui mort, sigui dormició, Maria va pujar al cel des de l'Església. En el dogma se celebra Crist, l'Església, l'home, exaltat en cos i ànima. Maria no és per a si mateixa, sinó per a l'Església. Maria acaba com la vídua de Sarepta, el final de la qual no és narrat. En la seva boca trobem una expressió que podem aplicar a Maria, immersa en la comunitat: "què més puc desitjar que estar enmig del meu poble"? (2Re 4,13).

Convertida en TIPUS de l'Església, havia de recórrer tots els passos i avançar per a tots un futur d'existència. Maria es presenta al cel com a fruit de l'Església. L'última gràcia de Déu a Maria és l'Església.

En Maria va començar l'Església la seva profunda contemplació de la paraula i els personals fets biogràfics de la Verge es van convertir en patrimoni comunitari que va anar creixent sota la tutoria de l'Esperit, com un element del Regne. L'Església va heretar a Maria com un do especial, com la Mare de Jesús, el Messies, del Kyrios, com la creient i la primera deixebla del seu propi Fill. La comunitat va estrenar vida històrica amb un membre acabat i consumat en perfecció. Tot just nascuda, l'Església va tenir en Maria el seu últim moment de maduresa cristiana, el seu èxit d'ideals, fins a ser agradable a Déu, feliç per creure i per donar a llum, per ser "sense taca ni arruga". (Ef 5,27)

Aquest misteri és una resposta al pessimisme sobre l'home, que s'estableix amb la Reforma. «Posa en relleu una antropologia optimista del catolicisme. I rubrica la importància decisiva de la mediació de l'Església com actualització concreta de l'única i perfecta mediació de Crist». (Bruno Forte)

Paraula

«Vaig sentir al cel una veu: Ara és l'hora de la victòria, del seu poder i del seu Regne». La victòria és efectiva amb la Resurrecció de Crist, però la lluita contra l'enemic del projecte diví continua en aquest món. Aquesta lluita, i de nou la victòria sobre l'enemic, la contemplem en Maria, com a membre singular de l'Església. La seva victòria, la seva Assumpció, és per a nosaltres l'esperança d'arribar a la mateixa meta.

«Tots moren, però tots viuran gràcies al Crist». Hem estat creats per a la vida. Per viure. Crist és el nostre punt de referència, en vèncer la mort posa en el nostre camí una forta esperança. Però a més posa en el nostre camí una criatura singular: Maria, Mare de l'Església, Mare nostra. És la criatura, algú de la nostra raça que ha assolit la victòria, per mantenir-nos en la mateixa ferma esperança de la vida.

«Ets beneïda entre totes les dones... Feliç tu que has cregut...». La benedicció nova de Déu és la nova creació, que porta a terme mitjançant la Redempció de Crist, el Fill revestit de la nostra naturalesa humana. Feliços si creiem, feliços si portem aquesta fe a la vida concreta de cada dia.

«El Totpoderós obra en mi meravelles». La fe és quelcom de gran. La fe és viure una relació personal amb Déu, en la qual el deixem fer a Ell, deixem que porti la iniciativa del seu amor. Així és com va manifestant els camins del seu amor als homes, camins que són la seva salvació.

Saviesa sobre la Paraula

«L'arca sagrada i dotada de vida del Déu vivent, que va concebre en el seu si el qui l'havia creada, reposa avui en el temple del Senyor, que no ha estat construït per mans d'home. I David, el seu avantpassat i avantpassat de Déu, exulta, i amb ell canten a cor els àngels, els arcàngels aplaudeixen, les Virtuts donen glòria, els Prin-cipats salten amb ell, s'alegren els Poders, gaudeixen les Dominacions, fan festa els Trons, donen lloança els Querubins, anuncien la seva glòria els Serafins. Perquè, per a ells, no és pas una glòria petita glorificar la Mare de la Glòria. Avui la coloma sagrada —l'ànima pura i innocent, consagrada per l'Esperit di-ví— eixida de l'arca, vull dir del seu cos, receptacle de Déu i font de vida, ha trobat on reposar els peus: ha sortit cap al món espiritual i s'ha establert a la terra imma-culada de l'heretatge de dalt. Avui l'Edèn del nou Adam ha rebut el paradís espiritual, en el qual fou revoca-da la nostra condemna, fou plantat l'arbre de la vida, fou coberta la nostra nuesa. Avui la Verge immaculada, que no fou tacada per cap passió terrenal, sinó nodrida amb pensaments celestials, no ha tornat a la terra; com que ha estat un cel dotat de vida, és portada als estatges celestials. ¿Com podia ser que gustés la mort aquella de la qual vingué per a tots la vida veritable? Se subjectà, amb tot, a la llei dictada per Aquell mateix que va engendrar; i, com a filla del vell Adam, va sofrir l'antiga sentència, ja que també el seu Fill, que és la mateixa Vida, no la va refusar. Però com a Mare del Déu vivent, és enduta dignament fins a Ell mateix. Eva, que havia prestat l'orella al missatge de la serp i consentit a la suggestió de l'enemic i els sentits de la qual van gustar l'encant del plaer enganyós i fal·laç, obté una sentència de tristesa i d'aflicció; sofreix els dolors del part i és condemnada a la mort amb Adam, i per això és portada a les profunditats del país dels morts. Però aquesta, la veritablement benaurada, que estigué atenta a la paraula de Déu i fou plena per obra de l'Esperit Sant, que rebé per la salutació espiritual de l'àngel aquell que és la benvolença del Pare sense cap voluptat ni participació humana, que con-cebé la persona del Verb de Déu i l'infantà sense dolor, ella que fou unida a Déu en tot el seu ésser, ¿com podia ser que ara la mort se la fes seva? ¿Com el país dels morts l'hauria poguda rebre? ¿Com la corrupció podia envair aquell cos, que havia contingut la vida? A aquesta Verge li està preparat un camí recte, planer i fàcil cap al cel. Perquè si el Crist, que és veritat i vida, diu allà on jo sóc, hi serà també el meu servent, ¿com podria ser que la seva Mare no estigués amb ell?» (sant Joan Damascè, sermó II sobre la Dormició, 2-3)