8 d’agost de 2010

DIUMENGE XIX DURANT L'ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Alexandre Masoliver

Estimats germans,

Segurament, l'autor anònim de l'epístola als Hebreus —molt probablement Apol·ló dels Fets dels Apòstols i de la 1a als Corintis—, era un jueu alexandrí, molt penetrat per tant del pensament grec, particularment neoplatònic, i s'adreça a un públic intel·lectualment qualificat: els sacerdots judeocristians, fugits arran de les persecucions de la Ciutat Santa, i refugiats a Antioquia o a Cesarea. Per això, no és estrany de trobar-hi una definició molt racional de la fe (relativament lluny de la idea més vital i personal d'adhesió al Crist que se'n fan els Evangelis i el mateix Pau). La fe, diu la Carta, és la garantia dels béns que hom espera, i la prova de les realitats que hom no veu pas, del que roman invisible encara. La fe, disposició essencial de l'esperit, que situa el cristià davant Déu, és, com tota realitat de vida, quelcom de molt ric i complex (potser pel fet de ser molt simple, com la vida, com l'amor), i fa un tot indivisible amb l'esperança (que trobem al·ludida aquí també), i amb l'amor mateix. La fe, en efecte, ha dit el pare Häring, és la caritat que creu. Només podem creure en tant que estimem, i perquè estimem, i ens sentim arrelats en l'Amor que és Déu, i cridats a l'Amor que Ell és. L'autor de l'epístola se situa aquí a partir de la raó, de l'home, i només en el capítol següent, aquesta fe apareixerà com a clarament cristiana, com a promoguda i consumada en i per el Crist. Llàstima que la lectura litúrgica passi per alt avui, volent passar directament, rere la definició, al testimoni de vida per la fe d'Abraham, dues importants afirmacions: examina en efecte primer l'autor de la mateixa creació, que ens parla per la fe del Creador —el que hom veu prové del que no apareix sensiblement—, del motor que fou la fe per a Abel, per al just Henoc i per a Noè: tots ells es fiaren de Déu: cregueren i per això actuaren i per això guanyaren la Vida. I parlant precisament d'Henoc se'ns diu —en segon lloc— allò essencial, que sense fe no és possible de plaure Déu, i que tothom que se li apropa cal que cregui (i això amb necessitat de medi deia l'Escolàstica —no hi hauria salvació possible sense això—: que Ell és (que Déu existeix), que premia els qui el cerquen.

Però, àdhuc el text que avui pròpiament llegim ens diu, de fet, en l'exemple meravellós d'Abraham —el nostre pare en la fe— (i també secundàriament la seva muller Sara) tot l'essencial, que podríem resumir així: cal, davant Déu i davant el món que, com a fills seus que som i volem ésser, com a cristians, tinguem tots un cor lliure, disposat sempre a renunciar, a donar, a donar-nos i buidar-nos quan Ell ens ho demani, o per ell ens ho demani el seu sagrament que és el germà. I en segon lloc, que no s'hi val a parar- se en el camí, que ens cal com Abraham, o com després també Moisès, caminar sempre dia rere dia vers la terra promesa, sabent i acceptant que res d'aquí baix no és definitiu, sabent i acceptant que no assolirem pas aquí baix aquesta Terra promesa, que és només dalt al Cel. I no creguéssiu pas que això és una mena d'escapisme davant les punyents necessitats d'aquí baix, davant el necessari compromís terrenal del cristià: bé prou sabem que no estimem Déu si no estimem el germà; bé prou sabem que el Cel es guanya a la terra, treballant la terra que, com el nostre pare Adam, Déu ens ha donat a tots. Però, això sí, és una crida d'atenció a què, en darrer terme, és Dalt només que podem trobar la meta i la veritable felicitat sense ombra, sense fi, a Ell mateix en qui sols podem trobar descans i refrigeri absoluts. I la idea aquesta del camí, del pelegrinatge, de l'èxode dels jueus i de nosaltres els seus legítims hereus, els cristians, d'aquest continu caminar i pujar que és l'ascesi cristiana, ens enllaça amb les idees de la primera lectura d'avui. És el llibre de la Saviesa, escrit a Alexandria, només mig segle abans de la vinguda de Crist per als jueus de la diàspora, que no podien pas sacrificar l'Anyell pasqual, perquè calia només fer-ho al Temple de Jerusalem (estem doncs curiosament en un ambient vital molt semblant al de la carta als Hebreus). I vet aquí que el seu autor medita davant nostre en el fet salvífic de la Pasqua, que significa per als fidels la constitució com a poble, i la mort dels primogènits en canvi per als egipcis. A aquells pobres homes perseguits que eren els jueus a la terra d'Egipte, se'ls dóna ara ja el goig de veure realitzades, en les meravelles de llur deslliurança de mans dels egipcis i en les meravelles de l'Èxode que seguiren, les promeses fetes als patriarques, a llurs pares, a aquells homes que tingueren fe, i així se'ls anima doncs a tenir fe en l'únic Déu, el Senyor, que salva, i per Ell en llur futur, per sobre de tota prova, i àdhuc més enllà del fracàs i de la mort.

I aquesta mateixa espera confiada, no però sense fer res, ans en aquesta espera activa de què ens parla el fet d'haver d'estar-nos cenyits els lloms com qui, a mode dels jueus la nit de Pasqua, es prepara per a un llarg viatge, o per a un feixuc treball, i amb els llums encesos no fos que ens hi adormíssim, és la que ve a demanar-nos, com a realització de la mateixa fe, sant Lluc, en el fragment evangèlic d'avui. Llavors sí, no tindrem perquè témer l'arribada de l'Espera't, de l'Espòs, de l'Amo, d'Aquell qui m'estimà tant, que es donà per a mi a la mort i una mort de creu, d'Aquell qui té poder per a salvar-me, per a dur-me a la Resurrecció; no tindrem perquè témer l'arribada del Fill de l'Home, i amb Ell de la joia veritable. Estimem de veritat, germans, i no ens cansem d'encetar una i altra vegada amb esperança el nostre camí ascendent, d'aixecar-nos una i altra vegada de les nostres caigudes i de recomençar de vell nou el camí vers el Pare, el qual ens espera a tots amb els braços oberts, i àdhuc ens surt al camí. Fem realitat la nostra fe, aquella que aquí ens aplega, en l'Amor. Sabem ja des d'ara que cap orella no ha sentit ni cap ull no ha vist el que Ell reserva als qui l'estimen, a nosaltres que, per sobre de la nostra buidor, la nostra petitesa, la nostra misèria, volem ser-li fidels, volem ésser, i som ja, irremeiablement seus. Amén.