Homilia predicada pel P. Rafel Barruè Broch
1 Cor 1, 26-31; Sl 97; Mt 25, 14-30
Déu ha pres els qui per al món no són res. I nosaltres si ens hem de gloriar és en el Senyor. Tot el que som és el Senyor qui fa i desfà. De Déu ens vénen els talents que ens ha donat. Ara bé, som cadascú de nosaltres qui els hi ha de fer fructificar. Sí, doblar els beneficis dels dons rebuts.
Hi ha la possibilitat de la peresa i la por, de no moure ni un dit per millorar, per desenvolupar els dons rebuts. Els dons rebuts es queden secs igual que si deixem de regar un hort i així s'asseca tot el que hi ha plantat. Tot el que hi ha plantat en el nostre jardí interior s'asseca, si no ens hi escarrassem treballant-lo, afegint-li l'aigua de la pregària necessària, esporgant-lo perquè doni més fruit. Així, traient el que li sobra, tota matèria innecessària, l'esperit donarà el seu fruit i florirà més i més.
La mateixa vida és un do rebut, un talent que no podem amagar sota terra.
És Déu qui vol que desenvolupem la nostra vida i tot el que això comporta en tots els aspectes. Cal desenvolupar el do primer i principal, la imatge de Déu que hi ha dins de cadascú de nosaltres.
Avui recordem Sant Agustí que és un clar exemple de saber desenvolupar els talents rebuts de Déu. I nosaltres amb el seu exemple també hi podem dir com ell: «Tard us vaig estimar, oh bellesa tan antiga i tan nova, tard us vaig estimar! I vet aquí que vós éreu dins de mi, i jo era fora de mi mateix, (...). Em cridàreu i clamàreu, i vencéreu la meva sordesa; fulguràreu, resplendíreu, i foragitàreu la meva ceguetat; flairàreu, i vaig aspirar el vostre perfum, i sospiro per vós; i vaig tastar-vos, i tinc fam i set de vós; em tocàreu, i vaig cremar de desig per la vostra pau» (Confessions de Sant Agustí, Llibre 10, 27).
