8 d’agost de 2010

DIUMENGE XIX DURANT L'ANY (C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
Sa 18,6-9; Sl 32,1.12.18-20.22; He 11,1-2.8-19; Lc 12,32-48

Reflexió: La fe

Creure és posseir anticipadament els béns que esperem, és conèixer per endavant allò que no veiem... El Déu invisible parla als homes, mogut pel seu gran amor i els convida a respondre, a comunicar-se amb Ell. La resposta a aquesta invitació és la fe. Per la fe l'home sotmet la seva intel•ligència i la seva voluntat a Déu. Dóna el seu assentiment amb tot el seu ésser, tota la seva persona al Déu que revela. Aquest assentiment és l'obediència de la fe.

Una obediència que és una submissió lliure a la paraula escoltada. Són molts els exemples que tenim a les Escriptures d'aquesta obediència a la Paraula de Déu. Com exemples més significatius podríem citar a Abraham, anomenat "el nostre pare en la fe", i la Mare de Déu, com la realització més perfecta d'aquesta obediència de la fe. (cf. Catecisme de l'Església Catòlica, n. 142 i ss.)

La fe constitueix una relació personal de l'home amb Déu; una relació en la qual s'implica tota la persona, amb totes les seves facultats, i no tan sols intel•lectual o emocional...

Escriu Tomàs Merton: «Déu no pot ser comprès sinó per si mateix. Si hem de comprendre'l, únicament podem fer-ho essent d'alguna manera transformats per Ell, de manera que el coneguem com Ell es coneix. I Ell no es coneix per mitjà de cap representació de si mateix. El seu propi Ésser infinit és el seu propi coneixement de si mateix, i no el coneixem com Ell es coneix fins que estiguem units al que és Ell. La fe és el primer pas en aquesta transformació, perquè és un coneixement que coneix sense imatges, ni representacions, mitjançant una identificació amb el Déu viu en la foscor».

Paraula

«Aquella nit de la sortida d'Egipte havia estat anunciada per endavant». És la Nit de càstig per als egipcis, i de llibertat i salvació per al poble hebreu. Subratlla la lectura primera la importància d'aquella Nit, primera Pasqua, i anunci d'allò que vindrà després com a Pasqua definitiva, amb la Resurrecció del Crist. Pasqua que celebrem en cada Eucaristia, però d'una manera especial el diumenge, primer dia de la setmana, dia de la Resurrecció.

«L'Escriptura ha guardat bona memòria dels antics». La lectura fa un record dels homes exemplars per la seva fe en l'Antic Testament. És com una gran lloança a aquells que es van confiar a Déu, i van tenir, i segueixen tenint, un protagonisme en la Història de la salvació. La fe ens és presentada com una elecció entre dues alternatives que ens ofereix la vida: des de la fe o des de nosaltres mateixos. Des de la fe s'entén com un camí de peregrinació cap a una pàtria millor, amb la seguretat d'alguna cosa que ens espera. Des de nosaltres mateixos s'entén com una concepció materialista, basada en una suficiència humana.

«Veneu els vostres béns i distribuïu els diners als qui ho necesiten». Això ens demana estar oberts a una confiança que ens condueix cap al Regne i a compartir els béns amb els altres, amb els qui ho necessiten. I avui un signe dels temps és la crida a la solidaritat, a un compartir amb qui estan en la indigència.

«Tingueu el cos cenyit els llums encesos». Jesús ens crida a la vigilància en la utilització dels béns i en el compartir amb els necessitats. Aquesta va ser la força testimonial de la primera comunitat cristiana, que despertava l'admiració, i era una veritable crida a acréixer el nombre dels deixebles del Senyor ressuscitat.

Saviesa sobre la Paraula

«Dolç Senyor meu, gira generosament els teus ulls misericordiosos cap a aquest poble, al mateix temps que envers el Cos Místic de la teva Església, perquè serà molt més gran la teva glòria si et compadeixes de la immensa multitud de les teves criatures que si només et compadeixes de mi, miserable, que tant ofenia a la teva majestat. Nosaltres som la teva imatge, i Tu ets la nostra, gràcies a la unió que vas realitzar en l'home quan vas amagar la teva eterna divinitat sota el miserable núvol i infecta massa d'Adam. I això per què? No per altra causa que el teu inefable amor. Per aquest immens amor és pel que suplico humilment a la teva majestat amb totes les forces de la meva ànima, que t'apiadis amb tota la generositat de les teves miserables criatures». (Santa Caterina de Sena, Diàleg de la Divina Providència)

«Des del moment que un cristià abandona les llàgrimes, el dolor dels seus pecats i la mortificació, podem dir que ha desaparegut d'ell la religió. Per a conservar en nosaltres la fe, cal que estiguem sempre ocupats a combatre les nostres inclinacions i a plorar les nostres misèries». (Sant Joan Maria Vianney, Sermó sobre la penitència)