PROFESSIÓ SOLEMNE DE FRA OCTAVI VILÀ I MAYO
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ap 11,19; 12,1.3-6.10; Sl 44,11-12.16; 1Co 15,20-26; Lc 1,39-56
El papa Pius XII en la Butlla de proclamació del dogma de l'Assumpció de la Mare de Déu en cos i ànima al cel diu: «Els sants Pares i els grans doctors, en les homilies i dissertacions dirigides al poble en la festa de l'Assumpció de la Mare de Déu, parlen d'aquest fet com una cosa coneguda i acceptada pels fidels, i ho expliquen amb tota precisió, procurant fer-los comprendre que el que se celebra en aquesta festivitat no és tan sols el fet que el cos sense vida de la Verge no va estar subjecte a la corrupció, sinó també el seu triomf sobre la mort i la seva glorificació al cel, a imitació del seu Fill únic, Jesucrist». (Pius XII, Butlla Munificentissimus Deus)
No hi ha una notícia expressa, i explícitament clara en l'Escriptura d'aquest Misteri de la vida de Maria. De l'Assumpció. Però hi ha una notícia permanent al llarg de tota la tradició eclesial, comentant aquest Misteri que ha tingut un reflex permanent en la fe del poble, en les obres dels artistes creients. Una presència permanent en el poble creient que l'ha celebrada i continua celebrant-la en els seus santuaris i festes...
Que n'és de bonica i bella la Mare de Déu, que va emigrar d'aquest món per anar cap a Crist!, canta un responsori de la litúrgia d'aquesta festa.
Germà de Constantinoble ens ofereix un testimoni preciós sobre aquest Misteri de Maria que també recull el Papa en la seva Butlla de l'Assumpció: «Tu et mostres amb bellesa, i el teu cos virginal és tot sant, tot ell estatge de Déu, tot això fa que estigui exempt de dissoldre's i convertir-se en pols, i transformat en cos celestial, participi de la vida perfecta».
Altres Pares, sobretot d'Orient, com sant Epifani, sant Joan Damascè, sant Andreu de Creta, escriuen sobre aquest Misteri comentant la Dormició de Maria.
Sant Bernat deixa escapar un crit d'entusiasme i admiració quan diu: «Quin regal més bonic envia avui la nostra terra al cel! Gest meravellós d'amistat, on es fonen l'humà i el diví, allò de terreny i allò de celestial».
Una pàgina d'una fina sensibilitat del poeta Péguy sobre Maria: «Escolta'm bé ara, fill, que això que et vaig a explicar és molt difícil. Et vaig a explicar fins a quin punt és ella una criatura única. Però fixa-t'hi bé. A totes les criatures els falta alguna cosa. No tan sols és que els manca ser el seu Creador (que els manqui això és natural, això està en regla), però és que a més sempre els falta alguna cosa. A les que són carnals els falta l'ésser pures, tots ho sabem, però a les que són pures els falta precisament l'ésser carnals, en això cal fixar-se. Però a ella, per contra, no li falta res (res, menys ser Déu mateix, però això està en regla) Ella tot essent carnal és pura i essent pura és carnal. Així no només és una dona única entre totes les dones, sinó una criatura única entre totes les criatures. Literalment, la primera després de Déu, el Creador, immediatament després, el primer que es troba en l'escala del cel quan es baixa de Déu, literalment la primera».
I encara, Rilke posarà una altra pinzellada de bellesa dient:
«Fruit arrencat d'aquest terra que és nostra,
baia plena de la més gran dolçor,
deixa'ns sentir com et fons
en la boca del goig que arrabassa».
Aquest misteri és com una resposta al pessimisme sobre l'home, que s'estableix amb la Reforma. «Posa de relleu una antropologia optimista del catolicisme. I rubrica la importància decisiva de la mediació de l'Església com actualització concreta de l'única i perfecta mediació de Crist». (Bruno Forte)
Maria emigra d'aquest món, per anar a Crist. Si Crist introdueix, en assumir la naturalesa humana, en aquest exili terrestre, l'himne que es canta perpètuament a les estances celestials, ara Maria introdueix la nostra naturalesa humana per cantar aquest mateix himne a les estances celestials. És el nostre regal més bell al Creador. Però alhora és també l'esperança més viva de la nostra glorificació.
Però la tensió i la lluita continuen aquí baix, com ens suggereix la primera lectura parlant dels prodigis que apareixen en el cel, i dels paranys i dolors d'aquí baix, a la terra. Aquí baix segueixen els dolors d'infantament fins arribar a donar a llum de manera definitiva la humanitat nova. La victòria és una realitat en la resurrecció de Crist, i ho és també en l'Assumpció de Maria al cel.
Aquí és on entres tu en escena, Octavi. Amb la professió solemne t'incorpores a una comunitat monàstica. Incorporació definitiva a una comunitat, la tasca primera de la qual és l'Opus Dei, l'obra de Déu, com ens ensenya la Regla, és a dir cantar ja aquí la litúrgia celestial, amb tota la comunitat. Participar en aquesta litúrgia que gira tota ella al voltant dels misteris de la persona de Crist. Aquest és el camí dins la nostra naturalesa carnal per purificar el nostre cor, i anar experimentant el missatge de la resurrecció de sant Pau, que ho és per a tu i per a cadascú de nosaltres.
Pren-te molt seriosament aquest servei litúrgic, com ho has fet fins ara. Aquí tens la font del goig profund, de la veritable alegria del cor a la teva vida, que ho serà per a tu i per als qui et demanin raó de la teva esperança.
Grava en el teu cor aquesta escena de l'evangeli que és tot bellesa i que jo resumiria en dues paraules: servei. Maria visita Elisabet en una actitud total de servei. Maria porta a la seva cosina la benedicció de Déu. Porta tu sempre als altres la benedicció de Déu amb el teu servei generós total.
L'altra paraula: lectura. Lectura i meditació de la Paraula de Déu; exercici assidu de guardar en el cor la Paraula, que t'anirà manifestant el Misteri d'Amor. I la teva vida com a monjo serà un bonic i gran Magníficat. No veuràs defraudada teva esperança.
Quina bellesa, quin goig poder cantar amb santa Maria: «La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que en salva».
