Santa Teresa Beneta de la Creu
Homilia predicada pel P. Francesc Tulla
Santa Teresa Beneta de la Creu (Edith) Stein, verge de l'Orde de les Carmelites Descalces i màrtir. Nascuda a Breslàvia el 12 d'oct. 1891 i educada en la religió hebraica, va tenir grans dificultats en la vida. Amb el baptisme, prengué una nova vida en Crist, prosseguint-la baix el vel de les verges consagrades, fins que sota un règim impiu contrari a la dignitat humana i cristiana, fou empresonada i traslladada al camp d'extermini d'Auschwitz, prop de Cracòvia, on morí en una cambra de gas, el 9 d'agost del 1942. Un grapat de cendres i de terra fosca passada pel foc del crematori, per no dir que queda quasi res, és tot el que resta de la Santa, com també dels milions d'innocents exterminats pels nazis. Aquestes seves cendres estan enterrades en l'església parroquial dels salesians de Wroclaw. Després de la II guerra mundial, la comunitat internacional s'adonà de la seva gran rellevància, no sols filosòfica, sinó també religiosa, i el seu original camí de santedat: havia estat una filòsofa de l'escola fenomenològica de Husserl, una feminista avant la lettre, teòloga i mística, autora de profunda espiritualitat, hebrea i agnòstica, monja i màrtir: "una personalitat —com havia dit d'ella el papa Joan Pau II— que portava en la seva intensa vida una síntesi dramàtica del nostre segle". Fou canonitzada, i declarada Patrona d'Europa, pel mateix papa.
La primera lectura ha estat del profeta Ezequiel [1, 2-5. 24-28c], que podríem dir que ha expressat la "mobilitat de Déu". I és que, lligada a l'experiència de l'exili, la visió del "carro de Jahvèh" ens dóna una imatge extraordinàriament suggestiva de la "mobilitat" de Déu. És l'expressió d'un important descobriment espiritual: i és que Déu no està lligat al temple ni a la terra de promissió, perquè, quan es tracta d'estimar el seu poble, abjura en qualsevol forma dels seus atributs d'immutabilitat. Un dia però estimarà que la feblesa i la mort són el millor terreny on expressar la seva glòria! El salm responsorial escollit ha sigut el 148 [1-2. 11-12. 13-14a], en què el salmista demana "que tot l'univers sencer lloï el Senyor!" I és que l'autor vol que tota la creació, terrestre i celeste, animada o inanimada, alabi Déu, a semblança d'un cor immens, on cadascú hi trobi el seu lloc, i amb una menció especial feta pel poble que Déu s'ha escollit perquè el serveixi.
I, finalment, l'evangeli era de sant Mateu [17, 22-27], on Jesús, després d'anunciar de nou la seva propera Passió, amb la frase de què al "Fill de l'home el mataran i ressuscitarà" (verset 23), respon a la pregunta sobre l'impost del Temple, insistint en què "els fills no estan obligats a pagar el tribut" (26); i és que ¿cal pagar els impostos del temple quan un pren les seves distàncies respecte del judaisme? I ¿pagar l'impost imperial quan s'és "lliure" en Jesucrist? Aquestes preguntes, els primers cristians se les plantejaven amb relació a les seves respectives societats. Mateu hi respon recordant l'actitud personal de Jesús, curós abans que tot de no escandalitzar ningú (27). La ironia però d'aquesta escena ens invita a pensar que hi ha llibertats molt més importants a defensar. Amén.
