Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
Ap 21,9b-14; Sl 144; Jn 1,45-51
Aquesta Jerusalem celestial del llibre de l'Apocalipsi, on la podem trobar? Els nostres pares cistercencs la veien reflectida en el monestir. El monestir és la Jerusalem celestial ací a la terra, la ciutat que baixava del cel i la glòria de Déu l'envoltava. Ciutat fonamentada per les dotze pedres que duien el nom dels apòstols, les dotze pedres que fonamenten l'Església universal.
L'Església domèstica de Poblet participa del fonament del apòstols: escoltant el seu ensenyament, vivint en comunió fraterna, partint el pa de cada dia de l'Eucaristia i assistint a la pregària (cf. Ac 2, 42). És la comunitat dels primers cristians descrita en els fets dels apòstols. És la nostra comunitat de vida.
Nosaltres com els apòstols, com Natanael cerquem la veritat. Cerquem qui és la Veritat: Jesús. I també exclamem: «Vós sou el Fill de Déu». Quan el reconeixem.
Ara bé, sempre és Déu qui pren la iniciativa. Ell ens ha cercat abans quan encara estàvem sota la figuera, a l'ombra estant dels tràfecs de la nostra vida. I encara més, ens promet de veure: «els àngels de Déu pujant i baixant sobre el Fill de l'home». És a dir, la comunió entre el cel i terra, entre la ciutat celestial i la nostra ciutat monàstica. Els missatgers de Déu ens permeten de tocar-lo. L'home pot tocar Déu.
«Vine i ho veuràs», li diu Felip a Natanael, davant del seu escepticisme. Jo et dic ara: «Vine i ho veuràs». En la pregària silent veuràs les portes del cel obertes i la glòria de Déu. Tu pots tocar Déu en el teu silenci de la pregària estant.
