TEXTOS PER AL NADAL I / Sagrada Família
Al·locució de Pau VI a Natzaret (5 de gener de 1964)
«Natzaret és l'escola on es comença a entendre la vida de Jesús, és l'escola on s'inicia el coneixement del seu Evangeli. Aquí aprenem a observar, a escoltar, a meditar, a penetrar en el sentit profund i misteriós d'aquesta senzilla, humil i encisadora manifestació del Fill de Déu entre els homes. Aquí s'aprèn, fins i tot, potser d'una manera gairebé insensible, a imitar aquesta vida.
»Aquí se'ns revela el mètode que ens farà descobrir qui és Crist. Aquí comprenem la importància que té l'ambient que volta la seva vida durant la seva estada entre nosaltres, i el necessari que és el coneixement dels llocs, dels temps, els costums, el llenguatge, les pràctiques religioses, en una paraula, de tot allò de què Jesús es va servir per revelar-se al món. Aquí tot parla, tot té un sentit.
»Aquí, en aquesta escola, comprenem la necessitat d'una disciplina espiritual si volem seguir els ensenyaments de l'evangeli i ser deixebles de Crist.
»Aquí recollim alguns ensenyaments de la lliçó de Natzaret. La seva primera lliçó és el silenci, després una lliçó de vida familiar, i finalment aprenem la lliçó del treball».
D'una homilia del papa Benet XVI (Nadal, missa de mitja nit, 2006)
«El senyal de Déu és la simplicitat. El senyal de Déu és l'infant. El senyal de Déu és que Ell es fa petit per nosaltres. I aquesta és la seva manera de regnar. No ve amb poder ni amb grandesa externa. Ve com un infant —inerme i necessitat del nostre ajut. No es vol imposar per la força. Ens estalvia la por de la seva grandesa. Ens demana el nostre amor: per això es fa nen. No ens vol altra cosa sinó l'amor, mitjançant el qual aprenem espontàniament a entrar en els seus sentiments, en el seu pensament i en la seva voluntat, aprenem a viure amb Ell i a practicar amb Ell la humilitat de la renúncia que forma part de l'essència de l'amor.
»Déu s'ha fet petit per tal que el poguéssim comprendre, acollir, estimar. Els Pares de l'Església, en la seva traducció grega de l'Antic Testament, trobaven una paraula del profeta Isaïes que Pau també cita per indicar com els nous camins de Déu havien estat ja preanunciats en l'Antic Testament: "Déu ha abreujat la seva Paraula". Els Pares ho interpretaven així. El Fill mateix és la Paraula, el Logos; la Paraula eterna s'ha fet petita fins al punt que cap en una menjadora. S'ha fet infant perquè puguem capir aquesta Paraula. La Paraula que Déu ens comunica en els llibres de la Sagrada Escriptura s'havia anat tornant llarga amb el pas del temps. Jesús ha "abreujat" la Paraula, ens n'ha fet redescobrir la seva més profunda simplicitat i unitat. Tot el que ensenyaven la Llei i els profetes es troba expressat, resumit —diu— en la paraula: "Estimaràs el Senyor Déu amb tot el cor, amb tota la teva ànima i amb tota la teva ment… estimaràs els altres com a tu mateix". Això és tot. Tota la fe es resol en aquest únic acte d'amor que abraça Déu i els homes».
26 de desembre del 2010
LA CARTA DE L'ABAT
Molt estimats Joan i Carme,
Celebrem aquests dies aquesta festa entranyable de Nadal, potser avui ja no tan entranyable, si recordem temps passats, amb un ambient familiar més definit. Dies de compres, de despeses especials...
Vull compartir amb vosaltres aquestes dues lectures que m'han impressionat.
La primera és del llibre «Ángeles de Wucro», sobre una missió dels Pares Blancs a Etiòpia, que després de més de mig any de la seva lectura, em continua impressionant quan la recordo. La periodista Mayte, visita, amb el missioner Olaram, Pare Blanc, una família de la missió. «Dues nenes tenien cura d'un fogonet de carbó sobre el qual bullia una olleta. La mare era fora intentant trobar una mica de "inyera", (una mena de coca de cereal, que és com el pa d'aquest país). Una d'elles aixecava la tapa de tant en tant, l'altra ventava el foc amb un tros de cartró doblegat. Ja feia estona que érem a la casa i vaig pensar que, fos el que fos el de dins l'olla, ja deuria estar cuit i ben cuit. Fins que en una de les ocasions en què van aixecar la tapa, vaig treure el cap i vaig descobrir que el contingut era únicament aigua. Això, diu Mayte, em va fer recordar una altra història: la d'una dona que a la nit posava pedres en una cassola amb aigua per enganyar els seus fills fins que caiguessin adormits, esgotats per l'espera i el somni, amb l'esperança d'aconseguir l'endemà una cosa per donar-los de menjar».
La segona, un article del Diari de Tarragona (2010.12.13): «Ens acostem al Nadal, aquesta data en què la febre consumista ens envaeix i en la qual els comerços obren cada diumenge, per facilitar les compres i perquè renunciem a aquest cap de setmana, pràcticament l'únic, consagrat al descans i a la família... Prometo no comprar, no córrer, no fer encàrrecs ni regals. A menys que sigui imprescindible. Al cap i a la fi, també jo, encara que sigui antiquat, sóc, com deia al principi, una víctima d'aquesta modernitat».
I alhora m'arriba el ressò de la Paraula de Déu de la festa de la Sagrada Família, en un clima de futur, molt dur per a la família: «Tingueu els sentiments que corresponen a escollits de Déu: compassió, bondat, comprensió, suporteu-vos mútuament, perdoneu quan un tingui queixes contra un altre. I per sobre de tot, l'amor que tot ho lliga i perfecciona».
No sé què dir més. Tot això em deixa perplex, silenciós. Un silenci del qual només en neix una paraula: a l'hivern hi pot haver Nadal?
Joan i Carme, us desitjo que no us falti en cap moment la pau de Crist.
+ P. Abat
Celebrem aquests dies aquesta festa entranyable de Nadal, potser avui ja no tan entranyable, si recordem temps passats, amb un ambient familiar més definit. Dies de compres, de despeses especials...
Vull compartir amb vosaltres aquestes dues lectures que m'han impressionat.
La primera és del llibre «Ángeles de Wucro», sobre una missió dels Pares Blancs a Etiòpia, que després de més de mig any de la seva lectura, em continua impressionant quan la recordo. La periodista Mayte, visita, amb el missioner Olaram, Pare Blanc, una família de la missió. «Dues nenes tenien cura d'un fogonet de carbó sobre el qual bullia una olleta. La mare era fora intentant trobar una mica de "inyera", (una mena de coca de cereal, que és com el pa d'aquest país). Una d'elles aixecava la tapa de tant en tant, l'altra ventava el foc amb un tros de cartró doblegat. Ja feia estona que érem a la casa i vaig pensar que, fos el que fos el de dins l'olla, ja deuria estar cuit i ben cuit. Fins que en una de les ocasions en què van aixecar la tapa, vaig treure el cap i vaig descobrir que el contingut era únicament aigua. Això, diu Mayte, em va fer recordar una altra història: la d'una dona que a la nit posava pedres en una cassola amb aigua per enganyar els seus fills fins que caiguessin adormits, esgotats per l'espera i el somni, amb l'esperança d'aconseguir l'endemà una cosa per donar-los de menjar».
La segona, un article del Diari de Tarragona (2010.12.13): «Ens acostem al Nadal, aquesta data en què la febre consumista ens envaeix i en la qual els comerços obren cada diumenge, per facilitar les compres i perquè renunciem a aquest cap de setmana, pràcticament l'únic, consagrat al descans i a la família... Prometo no comprar, no córrer, no fer encàrrecs ni regals. A menys que sigui imprescindible. Al cap i a la fi, també jo, encara que sigui antiquat, sóc, com deia al principi, una víctima d'aquesta modernitat».
I alhora m'arriba el ressò de la Paraula de Déu de la festa de la Sagrada Família, en un clima de futur, molt dur per a la família: «Tingueu els sentiments que corresponen a escollits de Déu: compassió, bondat, comprensió, suporteu-vos mútuament, perdoneu quan un tingui queixes contra un altre. I per sobre de tot, l'amor que tot ho lliga i perfecciona».
No sé què dir més. Tot això em deixa perplex, silenciós. Un silenci del qual només en neix una paraula: a l'hivern hi pot haver Nadal?
Joan i Carme, us desitjo que no us falti en cap moment la pau de Crist.
+ P. Abat
25 de desembre del 2010
NADAL DEL SENYOR
MISSA DEL DIA
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Is 52,7-10; Sl 97,1-6; He 1,1-6; Jn 1,1-18
Escriu Paul Claudel: «Quan hom té necessitat de Déu, no com una relació mundana necessària, o com unes cerimònies o culte que li tributem, sinó com una necessitat vital, essencial, contínua, indispensable, llavors utilitza un llenguatge "abreujat", no dic un llenguatge familiar, sinó un llenguatge molt més brutal que el familiar. Com aquests nadons que no fan escarafalls davant el si de la mare que els alleta».
Si Déu és el Vivent, si és el nostre amic, llavors per què no deixar que la seva paraula brolli com una necessitat urgent, i no com una mena de suplement de l'ànima. Perquè tenim necessitat de Déu. Nosaltres, els creients, per viure la seva amistat singular. Però, fins i tot els ateus o agnòstics tenen necessitat d'Ell, encara que sigui per a negar-lo.
Llavors, es tractaria de fer nostra l'Escriptura, la Paraula de Déu, sense que deixi de ser Paraula de Déu. Es tractaria d'apoderar-se de les paraules que Déu ens ofereix per retornar-les-hi, des de la nostra condició humana. Com diu també Claudel: «Traduir Déu a la meva vida i traduir la meva vida a Déu, amb l'ajuda d'aquest òrgan que Ell ha volgut posar entre les meves dents».
És l'escena que ens proposa el llibre de Jeremies de manera dramàtica quan el profeta ens parla de la seducció de Déu en la seva vida: «m'has volgut forçar, m'has violat, i te n'has sortit. He estat la riota de tothom, tot el dia es burlen de mi. La teva paraula es torna dintre meu com un foc devorador, tancat en el meu cos».
Aquesta mateixa Paraula que sedueix Jeremies és la que acabem d'escoltar. L'evangeli diu lacònicament: La Paraula és Déu. La Paraula tenia vida. La Paraula és llum. La Paraula s'ha fet carn, revestida de naturalesa humana.
Aquesta vida és llum, i aquesta llum resplendeix en la foscor, però les tenebres la rebutgen. Però el món no coneix aquesta Paraula, no l'ha rebut. No es pot conèixer allò que es rebutja. La Paraula segueix sent escarni i burla per fora, i per dintre,... la sentim com un foc? Diu el poeta:
«Ja no hi ha llum al món.
Tota la llum roman al nostre interior.
Tota la llum resta entre les nostres celles,
en aquest centre o punt
on un temps etern
ens està contemplant.
No oblidis la paraula sense lletres,
aquella que entreobre murs
i és fletxa cap a l'abisme
de la llum.
No oblidis la paraula
que encara crida el seu silenci».
La bellesa d'aquests versos és invitació a desvetllar la llum i la vida que la Paraula de l'Evangeli posa en el nostre espai interior, si de veritat la rebem. Traduir la paraula de Déu a la nostra vida. Guardar-la fins que desperti com a foc, un foc de llum i de vida. Com un foc que entreobre murs i fa de nosaltres profetes que no poden contenir el foc i el vessen sobre «les muntanyes com a missatgers de pau». Ser instruments de Déu en el món, ser missatgers de la seva pau, ens exigeix ser totalment seus, sense reserves. Com es manifesten els sentiments mutus l'Amic i l'Amat en aquest preciós diàleg de Ramon Llull: «L'Amic deia al seu Amat: "Tu ho ets tot, tu estàs a tot arreu, en tot i amb tot. A Tu jo vull donar-me tot sencer, per posseir-te del tot, i perquè Tu em posseeixis tot sencer". I l'Amat va respondre: "tu no pots tenir-me tot sencer sense ser del tot meu". I l'Amic li va respondre: "Fes-me tot teu i jo et tindré tot sencer". L'Amat va respondre: "Però si tu em tens tot teu, ¿qui tindrà el teu fill, el teu germà teu pare?". L'Amic li diu: "Tu ets de tal manera i tan abundant que pots ser tot sencer d'aquell que es dóna a tu del tot"».
Nadal és la donació per complet de l'Amat, del nostre Déu, a l'Amic, a la seva criatura: «ha plantat entre nosaltres el seu tabernacle, perquè contemplem la seva glòria».
Quina és ara la nostra resposta?
Si escoltes la seva Paraula tota la llum està dintre teu, no com una paraula amb lletres, sinó com a paraula que traspua en el silenci llum i vida.
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Is 52,7-10; Sl 97,1-6; He 1,1-6; Jn 1,1-18
Escriu Paul Claudel: «Quan hom té necessitat de Déu, no com una relació mundana necessària, o com unes cerimònies o culte que li tributem, sinó com una necessitat vital, essencial, contínua, indispensable, llavors utilitza un llenguatge "abreujat", no dic un llenguatge familiar, sinó un llenguatge molt més brutal que el familiar. Com aquests nadons que no fan escarafalls davant el si de la mare que els alleta».
Si Déu és el Vivent, si és el nostre amic, llavors per què no deixar que la seva paraula brolli com una necessitat urgent, i no com una mena de suplement de l'ànima. Perquè tenim necessitat de Déu. Nosaltres, els creients, per viure la seva amistat singular. Però, fins i tot els ateus o agnòstics tenen necessitat d'Ell, encara que sigui per a negar-lo.
Llavors, es tractaria de fer nostra l'Escriptura, la Paraula de Déu, sense que deixi de ser Paraula de Déu. Es tractaria d'apoderar-se de les paraules que Déu ens ofereix per retornar-les-hi, des de la nostra condició humana. Com diu també Claudel: «Traduir Déu a la meva vida i traduir la meva vida a Déu, amb l'ajuda d'aquest òrgan que Ell ha volgut posar entre les meves dents».
És l'escena que ens proposa el llibre de Jeremies de manera dramàtica quan el profeta ens parla de la seducció de Déu en la seva vida: «m'has volgut forçar, m'has violat, i te n'has sortit. He estat la riota de tothom, tot el dia es burlen de mi. La teva paraula es torna dintre meu com un foc devorador, tancat en el meu cos».
Aquesta mateixa Paraula que sedueix Jeremies és la que acabem d'escoltar. L'evangeli diu lacònicament: La Paraula és Déu. La Paraula tenia vida. La Paraula és llum. La Paraula s'ha fet carn, revestida de naturalesa humana.
Aquesta vida és llum, i aquesta llum resplendeix en la foscor, però les tenebres la rebutgen. Però el món no coneix aquesta Paraula, no l'ha rebut. No es pot conèixer allò que es rebutja. La Paraula segueix sent escarni i burla per fora, i per dintre,... la sentim com un foc? Diu el poeta:
«Ja no hi ha llum al món.
Tota la llum roman al nostre interior.
Tota la llum resta entre les nostres celles,
en aquest centre o punt
on un temps etern
ens està contemplant.
No oblidis la paraula sense lletres,
aquella que entreobre murs
i és fletxa cap a l'abisme
de la llum.
No oblidis la paraula
que encara crida el seu silenci».
La bellesa d'aquests versos és invitació a desvetllar la llum i la vida que la Paraula de l'Evangeli posa en el nostre espai interior, si de veritat la rebem. Traduir la paraula de Déu a la nostra vida. Guardar-la fins que desperti com a foc, un foc de llum i de vida. Com un foc que entreobre murs i fa de nosaltres profetes que no poden contenir el foc i el vessen sobre «les muntanyes com a missatgers de pau». Ser instruments de Déu en el món, ser missatgers de la seva pau, ens exigeix ser totalment seus, sense reserves. Com es manifesten els sentiments mutus l'Amic i l'Amat en aquest preciós diàleg de Ramon Llull: «L'Amic deia al seu Amat: "Tu ho ets tot, tu estàs a tot arreu, en tot i amb tot. A Tu jo vull donar-me tot sencer, per posseir-te del tot, i perquè Tu em posseeixis tot sencer". I l'Amat va respondre: "tu no pots tenir-me tot sencer sense ser del tot meu". I l'Amic li va respondre: "Fes-me tot teu i jo et tindré tot sencer". L'Amat va respondre: "Però si tu em tens tot teu, ¿qui tindrà el teu fill, el teu germà teu pare?". L'Amic li diu: "Tu ets de tal manera i tan abundant que pots ser tot sencer d'aquell que es dóna a tu del tot"».
Nadal és la donació per complet de l'Amat, del nostre Déu, a l'Amic, a la seva criatura: «ha plantat entre nosaltres el seu tabernacle, perquè contemplem la seva glòria».
Quina és ara la nostra resposta?
Si escoltes la seva Paraula tota la llum està dintre teu, no com una paraula amb lletres, sinó com a paraula que traspua en el silenci llum i vida.
NADAL DEL SENYOR
MISSA DE LA NIT
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Is 9,2-7; Sl 95,1-3.11-13; Tt 2,11-14; Lc 2,1-14
L'evangeli ens ha descrit de manera senzilla, i amb els elements més simples, el primer Betlem: Maria i Josep camí de Betlem, pelegrins, un espai en un pessebre, uns pastors... i poca cosa més. Uns àngels cantant en la nit, com a testimoni de la reconciliació de cel i terra, que ve a fer el Messies Salvador. Després ha vingut tota una rica tradició de fer el pessebre, de contemplar, de cantar... I ha entrat en joc la imaginació creadora de l'home. Així ens explica Claudel el que el que veu, el que contempla a Betlem, el que viu, situant-s'hi a dins: «El temps s'ha complert. És la nit de Nadal. Mireu! Un forat, un racó qualsevol, un estable, per protegir-se, dues presències de quatre potes que són el bou i l'ase. Aquesta parella de refugiats s'estableixen aquí, sense garanties contra el rigor de l'hivern, amb pudor de fem, sense sopluig humà. Escombren una mica el terra, disposen les escasses coses que porten. Tot sumat no fa un embalum considerable. A part, ben col·locades, com a la sagristia, les robetes humils del nen, les camises, els bolquers... L'àngel ha dit que no cal preocupar-se de res més. Però, com que bé cal menjar, els esposos han combregat amb un rosegó de pa. Han penjat en un racó la llanterna que fa una estranya llum. Josep s'asseu, no diu res, no ha de fer molt camí cap a l'interior de si mateix per trobar la companyia de l'Etern, l'ensenyament principal del qual és la paraula: Sí, Amen! La Verge també s'asseu. Hi ha un moment que es posa de genolls, jo no pregunto, jo miro. Ella està tranquil·la, té els ulls tancats, i a mi em basta ser-hi present sense desitjar que ella em vegi. No hi ha cap més murmuri que la respiració dels animals. L'ase de seguida s'ha abandonat a una espècie de bram que no acaba mai: un crit que sacsejava el cel i la terra! Ha passat temps fins que s'ha fet el silenci. El temps passa. Una hora, dues hores, i aquella que els succeeix s'anuncia com un creixement de la solemnitat. Hi ha en el cor de Josep una recitació de salms, ell comprèn, ell s'estremeix; heus aquí que es posa a plorar, arriba el Verb inescrutable».
Claudel ho contempla en un clima d'Eucaristia. Enmig d'aquest ambient rural i senzill de Betlem «s'ha revelat la gràcia de Déu que vol salvar tots els homes i ens ensenya que abandonem la impietat i els desigs mundans, per viure en aquest món una vida de sobrietat, de justícia i de pietat».
Claudel contempla aquest ambient destacant aquest clima d'Eucaristia, la pobresa de l'espai, el rigor del clima, les escasses pertinences dels viatgers, ambient còsmic...
Nosaltres, immersos en aquesta tradició nadalenca, fem els nostres pessebres, els nostres Naixements, però potser ens situem en una actitud externa, per contemplar una obra bella. Però no hi ha bellesa en un pessebre per si mateix. La bellesa en aquest pessebre de l'evangeli la posa el Misteri de Déu, la posen Maria i Josep, dòcils instruments de l'amor de Déu. Aquesta bellesa de Déu cobrirà i salvarà la pobresa humana.
Ve Jesús, ve a salvar tots els homes. Déu porta la reconciliació a tota la humanitat. Llavors caldria afirmar que tot el món, tota la terra, és un immens pessebre.
Com contemplem avui aquest pessebre? La mateixa Paraula de Déu ens dóna alguns suggeriments molt precisos:
«Una societat que habita terres d'ombres, una societat amb molt dèficit de veritable alegria. Un societat sobre la qual molts opressors de tot tipus descarreguen els seus jous, i trenquen els seus ossos; moltes botes xopes en sang».
I sobre aquest material hem de construir els nostres pessebres. Sobre aquest pessebre ha de recolzar-se avui el Messies, el Senyor. Sobre aquest horitzó sagnant del nostre món ha de recolzar-se el mateix Misteri d'Amor que fa XX segles, Maria va ajeure sobre un pessebre. Ho va fer bé Maria. Ho va fer bé Josep. Per això els àngels canten la glòria de Déu i desitgen la pau a la terra.
Però avui som nosaltres els pelegrins. Avui som nosaltres els qui anem camí de Betlem, hem de fer el pessebre, i hem de dipositar el Misteri de l'Amor en aquesta societat ombrívola, on creix l'absència de la religió, on creixen els desitjos mundans, on, i avui més que mai, tots tenim necessitat urgent de més sobrietat en una societat on uns mengem en excés i altres moren per defecte.
Avui hi ha necessitat de construir aquests nous pessebres, de contemplar-los, i dipositar-hi el Misteri de l'Amor, «El Conseller prodigiós, el Déu heroi, Pare per sempre, Príncep de pau». Perquè un Nadal sense pau, veritablement no és Nadal.
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Is 9,2-7; Sl 95,1-3.11-13; Tt 2,11-14; Lc 2,1-14
L'evangeli ens ha descrit de manera senzilla, i amb els elements més simples, el primer Betlem: Maria i Josep camí de Betlem, pelegrins, un espai en un pessebre, uns pastors... i poca cosa més. Uns àngels cantant en la nit, com a testimoni de la reconciliació de cel i terra, que ve a fer el Messies Salvador. Després ha vingut tota una rica tradició de fer el pessebre, de contemplar, de cantar... I ha entrat en joc la imaginació creadora de l'home. Així ens explica Claudel el que el que veu, el que contempla a Betlem, el que viu, situant-s'hi a dins: «El temps s'ha complert. És la nit de Nadal. Mireu! Un forat, un racó qualsevol, un estable, per protegir-se, dues presències de quatre potes que són el bou i l'ase. Aquesta parella de refugiats s'estableixen aquí, sense garanties contra el rigor de l'hivern, amb pudor de fem, sense sopluig humà. Escombren una mica el terra, disposen les escasses coses que porten. Tot sumat no fa un embalum considerable. A part, ben col·locades, com a la sagristia, les robetes humils del nen, les camises, els bolquers... L'àngel ha dit que no cal preocupar-se de res més. Però, com que bé cal menjar, els esposos han combregat amb un rosegó de pa. Han penjat en un racó la llanterna que fa una estranya llum. Josep s'asseu, no diu res, no ha de fer molt camí cap a l'interior de si mateix per trobar la companyia de l'Etern, l'ensenyament principal del qual és la paraula: Sí, Amen! La Verge també s'asseu. Hi ha un moment que es posa de genolls, jo no pregunto, jo miro. Ella està tranquil·la, té els ulls tancats, i a mi em basta ser-hi present sense desitjar que ella em vegi. No hi ha cap més murmuri que la respiració dels animals. L'ase de seguida s'ha abandonat a una espècie de bram que no acaba mai: un crit que sacsejava el cel i la terra! Ha passat temps fins que s'ha fet el silenci. El temps passa. Una hora, dues hores, i aquella que els succeeix s'anuncia com un creixement de la solemnitat. Hi ha en el cor de Josep una recitació de salms, ell comprèn, ell s'estremeix; heus aquí que es posa a plorar, arriba el Verb inescrutable».
Claudel ho contempla en un clima d'Eucaristia. Enmig d'aquest ambient rural i senzill de Betlem «s'ha revelat la gràcia de Déu que vol salvar tots els homes i ens ensenya que abandonem la impietat i els desigs mundans, per viure en aquest món una vida de sobrietat, de justícia i de pietat».
Claudel contempla aquest ambient destacant aquest clima d'Eucaristia, la pobresa de l'espai, el rigor del clima, les escasses pertinences dels viatgers, ambient còsmic...
Nosaltres, immersos en aquesta tradició nadalenca, fem els nostres pessebres, els nostres Naixements, però potser ens situem en una actitud externa, per contemplar una obra bella. Però no hi ha bellesa en un pessebre per si mateix. La bellesa en aquest pessebre de l'evangeli la posa el Misteri de Déu, la posen Maria i Josep, dòcils instruments de l'amor de Déu. Aquesta bellesa de Déu cobrirà i salvarà la pobresa humana.
Ve Jesús, ve a salvar tots els homes. Déu porta la reconciliació a tota la humanitat. Llavors caldria afirmar que tot el món, tota la terra, és un immens pessebre.
Com contemplem avui aquest pessebre? La mateixa Paraula de Déu ens dóna alguns suggeriments molt precisos:
«Una societat que habita terres d'ombres, una societat amb molt dèficit de veritable alegria. Un societat sobre la qual molts opressors de tot tipus descarreguen els seus jous, i trenquen els seus ossos; moltes botes xopes en sang».
I sobre aquest material hem de construir els nostres pessebres. Sobre aquest pessebre ha de recolzar-se avui el Messies, el Senyor. Sobre aquest horitzó sagnant del nostre món ha de recolzar-se el mateix Misteri d'Amor que fa XX segles, Maria va ajeure sobre un pessebre. Ho va fer bé Maria. Ho va fer bé Josep. Per això els àngels canten la glòria de Déu i desitgen la pau a la terra.
Però avui som nosaltres els pelegrins. Avui som nosaltres els qui anem camí de Betlem, hem de fer el pessebre, i hem de dipositar el Misteri de l'Amor en aquesta societat ombrívola, on creix l'absència de la religió, on creixen els desitjos mundans, on, i avui més que mai, tots tenim necessitat urgent de més sobrietat en una societat on uns mengem en excés i altres moren per defecte.
Avui hi ha necessitat de construir aquests nous pessebres, de contemplar-los, i dipositar-hi el Misteri de l'Amor, «El Conseller prodigiós, el Déu heroi, Pare per sempre, Príncep de pau». Perquè un Nadal sense pau, veritablement no és Nadal.
19 de desembre del 2010
DIUMENGE IV D'ADVENT (Cicle A)
Homilia predicada pel P. Maties Prades
Is 7,10-14; Sl 23; Rm 1,1-7; Mt 1,18-24
Estimats germans i germanes,
El Nadal està molt a prop. Tornem a celebrar el naixement de Jesús. Els carrers presenten un ambient festiu; els comerços llueixen les seves decoracions, esperant que els possibles compradors trobin la felicitat adquirint els seus productes. Hem encès ja el quart ciri de la corona d'Advent. Celebrem la festa de la llum i de l'esperança. Jesús és la llum que no s'apaga i l'esperança que ens orienta i anima.
L'Evangeli d'avui ens relata el naixement extraordinari de Jesús, el Fill de Déu. La concepció virginal de Maria és obra de l'Esperit Sant. Ella comunica al seu promès la realitat que vivia. Josep es trobà en una situació de perplexitat: per una part estimava la seva promesa i no es volia separar d'ella; per una altra part, l'origen misteriós de l'estat de Maria l'omplia de gran respecte. L'Evangeli ens parla dels seus dubtes. Però Josep es quedà al costat de Maria i, amb responsabilitat de pare legal, acull el Fill que ella ha concebut per una intervenció singular de Déu.
Maria i Josep, plens d'una fe profunda, son models per a tots nosaltres. Ells no tingueren por d'acollir l'acció sempre sorprenent de Déu en les seves vides. A nosaltres ens passa com a Josep: tenim por d'acceptar les realitats que no podem comprendre. Necessitem que Déu il·lumini el nostre interior, com va fer amb Josep. Tinguem confiança!
Com veiem allò que ens envolta, quina és la nostra perspectiva personal? Jesús no es va fer home en un món ideal, sinó real, el del seu temps. I continua venint a nosaltres, es present en el nostre temps, comparteix les nostres creus i les nostres alegries. La nostra actitud no ha de ser de espera passiva, sinó activa. Jesús segueix actuant en el nostre moment històric, amb la nostra col·laboració. El pagès no sols espera la pluja, també treballa activament, amb paciència perseverant, per tal que la collita sigui abundant. Pau, en la segona lectura, diu que se sent cridat a ser apòstol, a anunciar la Bona Nova: Déu-és-amb-nosaltres.
Hem de saber traduir els signes del món d'avui. No hi ha solucions màgiques, però tenim el camí que Jesucrist ens ofereix. L'amor cristià és una força creadora que pot construir un món millor. L'amor és l'únic mitjà al nostre abast per poder superar les enveges, gelosies, amargures i pors que es poden infiltrar dins de nosaltres. Trobem Déu quan som solidaris amb el món. Déu ens dóna la vida perquè l'acceptem com un Do. La vida millor aprofitada és la que es desgasta per amor a Déu i al proïsme. Pensem en Maria que no es va tancar en si mateixa, sinó que se n'anà de pressa i il·lusionada a casa de Elisabet a servir-la, acollint i compartint l'anunci d'una nova vida. Pensem: que hem de fer per ser creadors d'esperança?
M'agrada molt un lema empleat en les Trobades de Joves, a Taizé: "Vida interior i solidaritats humanes. Lluita i contemplació". L'oració si és feta amb tot el cor porta al compromís. Cal lluitar per tal d'enfortir la força de la voluntat per l'oració, per conèixer i estimar, per millorar la relació personal amb Jesucrist. Ell ens ofereix allò que no es compra ni es ven: la joia i la pau interiors.
El sentit profund del Nadal queda manifestat en aquesta antífona de Vespres: «Oh admirable intercanvi!. El Creador dels homes s'ha volgut fer home i ha nascut d'una verge; compartint la nostra humanitat, ens ha fet el do de la seva divinitat». Cada vegada que contemplem el pessebre de Nadal, tan de bo ressonin dins nostre les paraules de Pau, un convertit, que ens anuncia la Bona Nova de Déu a nosaltres, que necessitem la continua conversió, ajudats per la tendresa que inspira l'Infant Jesús: «Us desitjo la gràcia i la pau de Déu, Pare nostre, i de Jesucrist, el Senyor».
Is 7,10-14; Sl 23; Rm 1,1-7; Mt 1,18-24
Estimats germans i germanes,
El Nadal està molt a prop. Tornem a celebrar el naixement de Jesús. Els carrers presenten un ambient festiu; els comerços llueixen les seves decoracions, esperant que els possibles compradors trobin la felicitat adquirint els seus productes. Hem encès ja el quart ciri de la corona d'Advent. Celebrem la festa de la llum i de l'esperança. Jesús és la llum que no s'apaga i l'esperança que ens orienta i anima.
L'Evangeli d'avui ens relata el naixement extraordinari de Jesús, el Fill de Déu. La concepció virginal de Maria és obra de l'Esperit Sant. Ella comunica al seu promès la realitat que vivia. Josep es trobà en una situació de perplexitat: per una part estimava la seva promesa i no es volia separar d'ella; per una altra part, l'origen misteriós de l'estat de Maria l'omplia de gran respecte. L'Evangeli ens parla dels seus dubtes. Però Josep es quedà al costat de Maria i, amb responsabilitat de pare legal, acull el Fill que ella ha concebut per una intervenció singular de Déu.
Maria i Josep, plens d'una fe profunda, son models per a tots nosaltres. Ells no tingueren por d'acollir l'acció sempre sorprenent de Déu en les seves vides. A nosaltres ens passa com a Josep: tenim por d'acceptar les realitats que no podem comprendre. Necessitem que Déu il·lumini el nostre interior, com va fer amb Josep. Tinguem confiança!
Com veiem allò que ens envolta, quina és la nostra perspectiva personal? Jesús no es va fer home en un món ideal, sinó real, el del seu temps. I continua venint a nosaltres, es present en el nostre temps, comparteix les nostres creus i les nostres alegries. La nostra actitud no ha de ser de espera passiva, sinó activa. Jesús segueix actuant en el nostre moment històric, amb la nostra col·laboració. El pagès no sols espera la pluja, també treballa activament, amb paciència perseverant, per tal que la collita sigui abundant. Pau, en la segona lectura, diu que se sent cridat a ser apòstol, a anunciar la Bona Nova: Déu-és-amb-nosaltres.
Hem de saber traduir els signes del món d'avui. No hi ha solucions màgiques, però tenim el camí que Jesucrist ens ofereix. L'amor cristià és una força creadora que pot construir un món millor. L'amor és l'únic mitjà al nostre abast per poder superar les enveges, gelosies, amargures i pors que es poden infiltrar dins de nosaltres. Trobem Déu quan som solidaris amb el món. Déu ens dóna la vida perquè l'acceptem com un Do. La vida millor aprofitada és la que es desgasta per amor a Déu i al proïsme. Pensem en Maria que no es va tancar en si mateixa, sinó que se n'anà de pressa i il·lusionada a casa de Elisabet a servir-la, acollint i compartint l'anunci d'una nova vida. Pensem: que hem de fer per ser creadors d'esperança?
M'agrada molt un lema empleat en les Trobades de Joves, a Taizé: "Vida interior i solidaritats humanes. Lluita i contemplació". L'oració si és feta amb tot el cor porta al compromís. Cal lluitar per tal d'enfortir la força de la voluntat per l'oració, per conèixer i estimar, per millorar la relació personal amb Jesucrist. Ell ens ofereix allò que no es compra ni es ven: la joia i la pau interiors.
El sentit profund del Nadal queda manifestat en aquesta antífona de Vespres: «Oh admirable intercanvi!. El Creador dels homes s'ha volgut fer home i ha nascut d'una verge; compartint la nostra humanitat, ens ha fet el do de la seva divinitat». Cada vegada que contemplem el pessebre de Nadal, tan de bo ressonin dins nostre les paraules de Pau, un convertit, que ens anuncia la Bona Nova de Déu a nosaltres, que necessitem la continua conversió, ajudats per la tendresa que inspira l'Infant Jesús: «Us desitjo la gràcia i la pau de Déu, Pare nostre, i de Jesucrist, el Senyor».
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
