NADAL DEL SENYOR

MISSA DEL DIA
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Is 52,7-10; Sl 97,1-6; He 1,1-6; Jn 1,1-18


Escriu Paul Claudel: «Quan hom té necessitat de Déu, no com una relació mundana necessària, o com unes cerimònies o culte que li tributem, sinó com una necessitat vital, essencial, contínua, indispensable, llavors utilitza un llenguatge "abreujat", no dic un llenguatge familiar, sinó un llenguatge molt més brutal que el familiar. Com aquests nadons que no fan escarafalls davant el si de la mare que els alleta».

Si Déu és el Vivent, si és el nostre amic, llavors per què no deixar que la seva paraula brolli com una necessitat urgent, i no com una mena de suplement de l'ànima. Perquè tenim necessitat de Déu. Nosaltres, els creients, per viure la seva amistat singular. Però, fins i tot els ateus o agnòstics tenen necessitat d'Ell, encara que sigui per a negar-lo.

Llavors, es tractaria de fer nostra l'Escriptura, la Paraula de Déu, sense que deixi de ser Paraula de Déu. Es tractaria d'apoderar-se de les paraules que Déu ens ofereix per retornar-les-hi, des de la nostra condició humana. Com diu també Claudel: «Traduir Déu a la meva vida i traduir la meva vida a Déu, amb l'ajuda d'aquest òrgan que Ell ha volgut posar entre les meves dents».

És l'escena que ens proposa el llibre de Jeremies de manera dramàtica quan el profeta ens parla de la seducció de Déu en la seva vida: «m'has volgut forçar, m'has violat, i te n'has sortit. He estat la riota de tothom, tot el dia es burlen de mi. La teva paraula es torna dintre meu com un foc devorador, tancat en el meu cos».

Aquesta mateixa Paraula que sedueix Jeremies és la que acabem d'escoltar. L'evangeli diu lacònicament: La Paraula és Déu. La Paraula tenia vida. La Paraula és llum. La Paraula s'ha fet carn, revestida de naturalesa humana.

Aquesta vida és llum, i aquesta llum resplendeix en la foscor, però les tenebres la rebutgen. Però el món no coneix aquesta Paraula, no l'ha rebut. No es pot conèixer allò que es rebutja. La Paraula segueix sent escarni i burla per fora, i per dintre,... la sentim com un foc? Diu el poeta:

«Ja no hi ha llum al món.
Tota la llum roman al nostre interior.
Tota la llum resta entre les nostres celles,
en aquest centre o punt
on un temps etern
ens està contemplant.
No oblidis la paraula sense lletres,
aquella que entreobre murs
i és fletxa cap a l'abisme
de la llum.
No oblidis la paraula
que encara crida el seu silenci».

La bellesa d'aquests versos és invitació a desvetllar la llum i la vida que la Paraula de l'Evangeli posa en el nostre espai interior, si de veritat la rebem. Traduir la paraula de Déu a la nostra vida. Guardar-la fins que desperti com a foc, un foc de llum i de vida. Com un foc que entreobre murs i fa de nosaltres profetes que no poden contenir el foc i el vessen sobre «les muntanyes com a missatgers de pau». Ser instruments de Déu en el món, ser missatgers de la seva pau, ens exigeix ser totalment seus, sense reserves. Com es manifesten els sentiments mutus l'Amic i l'Amat en aquest preciós diàleg de Ramon Llull: «L'Amic deia al seu Amat: "Tu ho ets tot, tu estàs a tot arreu, en tot i amb tot. A Tu jo vull donar-me tot sencer, per posseir-te del tot, i perquè Tu em posseeixis tot sencer". I l'Amat va respondre: "tu no pots tenir-me tot sencer sense ser del tot meu". I l'Amic li va respondre: "Fes-me tot teu i jo et tindré tot sencer". L'Amat va respondre: "Però si tu em tens tot teu, ¿qui tindrà el teu fill, el teu germà teu pare?". L'Amic li diu: "Tu ets de tal manera i tan abundant que pots ser tot sencer d'aquell que es dóna a tu del tot"».

Nadal és la donació per complet de l'Amat, del nostre Déu, a l'Amic, a la seva criatura: «ha plantat entre nosaltres el seu tabernacle, perquè contemplem la seva glòria».

Quina és ara la nostra resposta?

Si escoltes la seva Paraula tota la llum està dintre teu, no com una paraula amb lletres, sinó com a paraula que traspua en el silenci llum i vida.