LA IMMACULADA CONCEPCIÓ DE SANTA MARIA VERGE

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Gn 3,9-15.20; Sl 97,1-4; Ef 1,3-6.11-12; Lc 1,26-38

Sant Pau, comença la seva epístola als cristians d'Efes amb un crit desbordant d'entusiasme: «Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, que ens ha beneït amb tota mena de benediccions espirituals dalt del cel». Un crit que trobem també en altres epístoles. És normal en un enamorat del Crist, com era Pau.

Necessitem ser beneïts. Els homes estem plens de pors, angoixes, inseguretats; necessitem ser beneïts. Els fills necessiten la benedicció dels seus pares, i aquests la dels fills; necessiten la benedicció mútua marit i muller, mestres i deixebles, bisbes i sacerdots, metges i pacients, abat i monjos...

La paraula benedicció literalment significa «dir bé», dir coses bones d'algú. Hem d'afirmar-nos els uns als altres. Sense aquesta afirmació és difícil portar una vida satisfactòria. Beneir és més que una paraula de lloança o d'estima, més que fer veure a algú les bones qualitats ... Beneir algú és afirmar-lo, dir sí a la condició d'estimat d'una persona. Una benedicció va molt més enllà de l'admiració i de la condemna, de la distinció entre virtuts i vicis. La benedicció té a veure amb la bondat original de l'altre. Una benedicció crea allò que diu.

Déu també té necessitat de ser beneït. Déu té també necessitat de ser afirmat, creat en la nostra vida personal. Déu ens ha beneït primer, ens ha afirmat, «creat en Jesucrist, i ens ha donat tota classe de béns espirituals i celestials».

Però ve la segona part: Déu té necessitat de ser beneït, creat o configurat en el nostre cor. Nosaltres som els estimats en virtut d'aquesta primera benedicció de Déu, però hem de convertir-nos interiorment en estimats. Ser conscient que Déu m'estima. És cert que som fills de Déu, però hem d'arribar a ser-ho interiorment. «La glòria de Déu és que l'home visqui», diu sant Ireneu, però caldria afegir que «la glòria de l'home és que Déu visqui al cor de l'home».

Convertir-nos en estimats és el gran viatge espiritual que hem de fer. Ha de ser la nostra gran passió, el nostre somni diari, el nostre entusiasme. Si sant Agustí té raó quan diu: «Déu meu, la meva ànima està inquieta fins que reposi en tu», l'home és un permanent cercador de Déu. I és això el que veritablement dóna sentit, gust a la nostra existència.

Ser cercadors de Déu, perquè es realitzi en nosaltres el primer pensament de Déu sobre nosaltres: «elegits ja abans de crear el món per ser a sants davant seu per l'amor. Déu ens ha pensat per a la santedat». És el primer objectiu diví.

I nosaltres ens extraviem i fem l'opció d'altres camins. Déu també fa una altra opció: «ens destinarà a ser fills, i per això ens donarà la glòria, l'esplendor de la seva gràcia». I serà una oferta feta en el nostre propi llenguatge, en la nostra pròpia naturalesa, «en la persona del Crist».

I tornem a extraviar-nos, i rebutgem la nova oferta del Pare. Però el Pare, com si ja tingués en compte amb antelació la duresa del nostre cor, ens fa «partícips de la seva herència per mitjà de l'Esperit d'amor». Ens dóna «el sentit de l'amor il·luminat. Per poder veure amb els ulls del cor encara que sigui per un moment, el fulgor de la gràcia il·luminant». (Guillem de ST, Spec. PL 180,392 B) «Per transformar-nos de claredat en claredat en la seva imatge per obra de l'Esperit del Senyor». (2Co 3,18)

Amb aquest sentit de l'amor se'ns obre el camí per anar ben equipats en el nostre viatge espiritual, per fer el viatge interior.

Però Déu en el seu amor no només ens atorga els seus béns, i posa al nostre abast els béns espirituals dalt del cel, sinó que ens concedeix una bona guia per al camí: Santa Maria. Aquella que acull amb plena fidelitat la iniciativa de l'amor diví.

Ella fa el primer pensament de Déu correctament, sense cap defecte. Per això li diu l'àngel: «Déu te guard, Maria, plena de gràcia». Plena de gràcia, santa.

Contemplem en Maria aquesta mútua benedicció de Déu i l'home. El Senyor és amb ella, l'ha beneïda, és la nova criatura, la nova Eva, la que ens porta al paradís definitiu. I Maria amb el seu gest d'acceptació beneeix Déu, el recrea en el seu si, embolcallant-lo en la nostra naturalesa.

Al rerefons d'aquesta festa de la Immaculada hi ha la idea que l'home no és l'àrbitre absolut del seu propi destí, l'artífex únic del propi progrés, sinó que cal comptar amb la primacia absoluta de la iniciativa de Déu en la història de la Redempció, que es manifesta de manera singular en la història de la Verge Mare del Senyor.

Sant Anselm beneeix la Verge Maria amb aquestes precioses paraules que us convido a fer vostres: «Oh dona plena de gràcia, sobreabundant de gràcia, la plenitud desborda a la creació sencera i la fa reverdir! Oh Verge beneïda, beneïda per sobre de tot, per la vostra benedicció queda beneïda tota criatura, no només la creació pel Creador, sinó també el Creador per la criatura!» (Sermó 52)