NADAL DEL SENYOR

MISSA DE LA NIT
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Is 9,2-7; Sl 95,1-3.11-13; Tt 2,11-14; Lc 2,1-14

L'evangeli ens ha descrit de manera senzilla, i amb els elements més simples, el primer Betlem: Maria i Josep camí de Betlem, pelegrins, un espai en un pessebre, uns pastors... i poca cosa més. Uns àngels cantant en la nit, com a testimoni de la reconciliació de cel i terra, que ve a fer el Messies Salvador. Després ha vingut tota una rica tradició de fer el pessebre, de contemplar, de cantar... I ha entrat en joc la imaginació creadora de l'home. Així ens explica Claudel el que el que veu, el que contempla a Betlem, el que viu, situant-s'hi a dins: «El temps s'ha complert. És la nit de Nadal. Mireu! Un forat, un racó qualsevol, un estable, per protegir-se, dues presències de quatre potes que són el bou i l'ase. Aquesta parella de refugiats s'estableixen aquí, sense garanties contra el rigor de l'hivern, amb pudor de fem, sense sopluig humà. Escombren una mica el terra, disposen les escasses coses que porten. Tot sumat no fa un embalum considerable. A part, ben col·locades, com a la sagristia, les robetes humils del nen, les camises, els bolquers... L'àngel ha dit que no cal preocupar-se de res més. Però, com que bé cal menjar, els esposos han combregat amb un rosegó de pa. Han penjat en un racó la llanterna que fa una estranya llum. Josep s'asseu, no diu res, no ha de fer molt camí cap a l'interior de si mateix per trobar la companyia de l'Etern, l'ensenyament principal del qual és la paraula: Sí, Amen! La Verge també s'asseu. Hi ha un moment que es posa de genolls, jo no pregunto, jo miro. Ella està tranquil·la, té els ulls tancats, i a mi em basta ser-hi present sense desitjar que ella em vegi. No hi ha cap més murmuri que la respiració dels animals. L'ase de seguida s'ha abandonat a una espècie de bram que no acaba mai: un crit que sacsejava el cel i la terra! Ha passat temps fins que s'ha fet el silenci. El temps passa. Una hora, dues hores, i aquella que els succeeix s'anuncia com un creixement de la solemnitat. Hi ha en el cor de Josep una recitació de salms, ell comprèn, ell s'estremeix; heus aquí que es posa a plorar, arriba el Verb inescrutable».

Claudel ho contempla en un clima d'Eucaristia. Enmig d'aquest ambient rural i senzill de Betlem «s'ha revelat la gràcia de Déu que vol salvar tots els homes i ens ensenya que abandonem la impietat i els desigs mundans, per viure en aquest món una vida de sobrietat, de justícia i de pietat».

Claudel contempla aquest ambient destacant aquest clima d'Eucaristia, la pobresa de l'espai, el rigor del clima, les escasses pertinences dels viatgers, ambient còsmic...

Nosaltres, immersos en aquesta tradició nadalenca, fem els nostres pessebres, els nostres Naixements, però potser ens situem en una actitud externa, per contemplar una obra bella. Però no hi ha bellesa en un pessebre per si mateix. La bellesa en aquest pessebre de l'evangeli la posa el Misteri de Déu, la posen Maria i Josep, dòcils instruments de l'amor de Déu. Aquesta bellesa de Déu cobrirà i salvarà la pobresa humana.

Ve Jesús, ve a salvar tots els homes. Déu porta la reconciliació a tota la humanitat. Llavors caldria afirmar que tot el món, tota la terra, és un immens pessebre.

Com contemplem avui aquest pessebre? La mateixa Paraula de Déu ens dóna alguns suggeriments molt precisos:

«Una societat que habita terres d'ombres, una societat amb molt dèficit de veritable alegria. Un societat sobre la qual molts opressors de tot tipus descarreguen els seus jous, i trenquen els seus ossos; moltes botes xopes en sang».

I sobre aquest material hem de construir els nostres pessebres. Sobre aquest pessebre ha de recolzar-se avui el Messies, el Senyor. Sobre aquest horitzó sagnant del nostre món ha de recolzar-se el mateix Misteri d'Amor que fa XX segles, Maria va ajeure sobre un pessebre. Ho va fer bé Maria. Ho va fer bé Josep. Per això els àngels canten la glòria de Déu i desitgen la pau a la terra.

Però avui som nosaltres els pelegrins. Avui som nosaltres els qui anem camí de Betlem, hem de fer el pessebre, i hem de dipositar el Misteri de l'Amor en aquesta societat ombrívola, on creix l'absència de la religió, on creixen els desitjos mundans, on, i avui més que mai, tots tenim necessitat urgent de més sobrietat en una societat on uns mengem en excés i altres moren per defecte.

Avui hi ha necessitat de construir aquests nous pessebres, de contemplar-los, i dipositar-hi el Misteri de l'Amor, «El Conseller prodigiós, el Déu heroi, Pare per sempre, Príncep de pau». Perquè un Nadal sense pau, veritablement no és Nadal.