Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ex 17,3-7; Sl 94; Rm 5,1-2.5-8; Jn 4,5-42
Estimats germans i germanes,
Els cristians que volem viure intensament el gran esdeveniment de la Pasqua fem avui memòria del Baptisme i intentem recomençar un procés de conversió. Aquesta memòria o record del Baptisme ens prepara més conscientment per a la renovació de la fe baptismal la nit de la Vetlla Pasqual. Els Evangelis dels diumenges de Quaresma son explicacions o catequesis que ens preparen.
La narració de la trobada entre Jesús i una dona samaritana és plena de contingut i de simbolisme. Podem apreciar el procés interior de la dona: sorpresa, curiositat, petició, fe i testimoniatge. Comença per veure en Jesús un jueu; després, un home afable, amb qui una dona pot parlar confiadament; Aquest home, una mica misteriós, resulta ser més que un bon psicòleg: és un coneixedor precís de la seva consciència; ella, d'un home així, en diu un profeta. Perquè arribi a la identificació de Jesús com a Messies, Ell l'ha d'ajudar, ja que això només es pot obtenir per Gràcia de Déu; li diu: «El Messies sóc jo». El terme de tot aquest procés és adonar-se que Ell «és de debò el Salvador del món».
El contingut profund, ric en doctrina i d'una gran finor psicològica de l'Evangeli d'avui ens invita a una meditació personal. La llarga entrevista amb la samaritana ens fa veure un Jesús intel·ligent, intuïtiu, prudent, convincent, molt humà. No retreu a la dona la seva llarga vida sentimental (ara diríem que ha tingut moltes parelles), ans li concedeix allò que el seu cor desitja. Jesús no li fa preguntes personals per no humiliar-la, i l'ajuda a qüestionar-se on és i com és el camí de la pau i de la joia interior.
Jesús es presenta com aquell que respon a la set humana més profunda. Ell és l'aigua que calma la nostra set. El camí de la vida sovint es fa difícil i llarg, el cansament s'apodera de nosaltres i tenim por de «morir» de set, és a dir, que ens faltin les coses necessàries. Nosaltres, com el israelites al desert i com la samaritana, busquem l'aigua cada dia per continuar vivint. La nostra vida és monòtona i, de vegades, perdem els al·licients. D'altra banda, sovint la por i les necessitats que ens creem ens han fet anar per camins equivocats. Massa vegades ens entestem en saciar la set del nostre cor en pous eixuts i en cisternes buides. La pregària ens condueix a la font d'Aigua Viva. Jesús ens hi espera fent-se el trobadís, com si fos una coincidència perquè Ell vol que el següent pas el donem nosaltres.
Jesús invita suaument la samaritana a no quedar-se en el pla material, sinó a elevar-se al nivell sobrenatural de l'esperit i de la veritat. Progressivament va portant aquella dona a la conversió. Jesús ens ofereix l'aigua de vida als qui tenim set de Déu. Una set que Déu mateix fa néixer en el nostre cor en obrir davant nostre el camí de la fe. Segons el prefaci, Jesús va encendre en el cor de la samaritana el foc de l'amor diví. L'aigua del Baptisme, que purifica l'ànima, en realitat és l'aigua que brolla de Crist mateix. Jesús, quan ens parla de l'aigua que Ell ens ofereix, parla del mateix Esperit de Déu. Sant Pau diu: «Tots hem rebut com a beguda un sol Esperit» (Co 12,13). Amb altres paraules és el que se'ns recorda en la segona lectura: «Déu, donant-nos l'Esperit Sant, ha vessat en els nostres cors el seu amor».
La presència de Jesús, que ens espera, ens obre nous horitzons. Ens fa més sensibles i més receptius. Nosaltres, assedegats, venim a celebrar l'Eucaristia perquè en Jesús volem i necessitem trobar l'aigua de la vida que calmi la nostra set interior, doni sentit a la nostra vida, i ens ompli de goig i d'esperança.
27 de març del 2011
LA VEU DELS PARES
TEXTOS PER A LA QUARESMA
Diumenge 3r de Quaresma
Venerable Godofred, abat d'Admont (Sermó XXXIV)
Amb les paraules de la dona que pregunta i del Senyor que li respon, el Senyor ens ensenya què i com hem de pregar, perquè no hi ha cap oració profitosa ni perfecta, fora de la que es faci confessant la veritable i indivisa Trinitat, a la qual s'al·ludeix amb aquests mots: «S'acosta l'hora, més ben dit, és ara mateix, que els autèntics adoradors adoraran el Pare en esperit i en veritat». Esmenta expressament el Pare i l'Esperit, i ell mateix, que és Fill del Pare i consubstancial amb l'Esperit Sant, s'anomena Veritat.
Hem d'adorar el Pare sobretot en Esperit, de manera que recollint el nostre esperit no ens distreguin les coses inútils, sinó que fixem l'atenció dels nostres sentits en Aquell que volem adorar, de qui implorem la gràcia de la pietat i de la compassió. I hem d'adorar en veritat, talment que en les nostres oracions i en les nostres obres bones no cerquem sinó aquell Bé suprem i veritable, que és fora de l'abast de qualsevol engany o duplicitat. Aquests són els adoradors que Déu estima. De fet, l'home cerca allò que estima; si no ho estimés, no ho cercaria. Per tant, cercar Déu és estimar-lo; i encara que hi hagi homes que pecant fins a l'excés s'allunyen d'ell i es perden, a aquells que des d'antic ha conegut i ha predestinat, els cerca perquè els estima, i onsevulla que s'hagin enfonsat dins l'abisme del pecat, per la clemència de la seva pietat els en treu, a fi que retornin a ell per una perfecta i autèntica penitència.
Déu, que és esperit, és adorat rectament quan és adorat en esperit i en veritat, això és, quan, bandejades les coses caduques i passibles, i amb l'esperit recollit, l'home prega de tal manera, que en la seva pregària no cerca més que aquell Bé suprem i veritable, que excel·leix sobre tot altre. Quan l'home hagi arribat a aquest grau sublim de perfecció, podrà dir amb aquesta dona sortosa: «Sé que ha de venir el Messies, és a dir, l'Ungit. Quan ell vingui ens ho explicarà tot». Aleshores, ple del do de l'Esperit Sant, rebrà el do d'enteniment i serà conduït des del veritable coneixement d'ell mateix al coneixement de Déu.
Sant Efrem, Himne sobre l'Encarnació
El Foc entra en el si,
va revestir un cos i va aparèixer.
L'Esperit és al Pa
el Foc en el Vi.
El Foc de la misericòrdia
s'ha fet per nosaltres ofrena viva.
Vosaltres sou beneïts, germans meus:
el Foc de la compassió ha vingut.
Ell consumeix els vostres pecats,
us purifica i fa sant el vostre cos.
LA CARTA DE L'ABAT
Estimada Rosa M.,
Gràcies per la conversa telefònica de dies passats. És sempre molt gratificant parlar amb persones amigues, que manifesten una profunda sensibilitat humana. Avui tots tenim dèficit d'aquesta sensibilitat, i sempre és important i necessari aprofitar l'oportunitat d'enriquir-nos més i millor en la nostra sensibilitat. A més s'aprenen coses noves, per exemple que el que coneixem més vulgarment com a "metge de família", tècnicament es coneix com "metge biològic-psicològic-social". Molt suggerent.
Una especialitat que considero molt important per al ritme de la nostra vida moderna trossejada en moltes especialitats, que si per una banda afavoreixen un avanç tècnic a l'hora d'afrontar problemes humans, també en reduir horitzons en la consideració de la persona humana, pot comportar altres problemes.
El teu servei mèdic és molt atractiu. N'estic segur que tu ets una metgessa i una dona en camí permanent d'un enriquiment humà, i convençut que serà motiu de molta satisfacció i seguretat per a molts dels teus pacients. Tu mateixa ja em comentaves que la satisfacció és cada dia més gran en aquest servei. Experimentar com el pacient confia molt en tu, la seguretat que dóna un contacte més humà... El servei d'una medicina global, que contempla el pacient com una persona, fa possible tota aquesta experiència tan gratificant que em comentaves.
Jo crec que aquest servei teu com a "metge de família" és tot un punt de referència per a la nostra vida d'avui, tan marcada pel ritme frenètic, les presses, la irreflexió. Necessitem un ritme de vida més pausat, ritmes de vida que ens permetin viure més conscientment l'existència, que ens facin possibles més camins oberts a la pau interior.
Les aigües de la nostra societat estan contaminades, i no arriben a saciar. M'ho recorden les paraules que Jesús adreça a la samaritana (Jn 4): «qui beu l'aigua d'aquest pou torna a tenir set: l'aigua que jo li donaré es convertirà dintre d'ell en una font d'aigua que salta fins a la vida eterna».
L'aigua del nostre pou està massa bruta de solitud, una solitud d'abandonament, de rebuig, com em comentaves també. Hi ha moltes altres brutícies que fan irrespirables els nostres ambients. Jo diria, Rosa, que Jesús ve és com un bon "metge de família", o encara millor, un "metge d'humanitat", que ens porta pel camí de la salut, de la curació. Ell mateix ens diu: «com jo he obrat, així també vosaltres». Què va fer Ell? Passar fent el bé, escoltar, parlar al cor, ensenyar que Déu és humà, profundament humà.
Aquest és el somni de Déu: que ningú no estigui sol a la vida, i que tota casa visqui la festa del cor. Vivim la festa del cor quan en l'atenció amorosa a la vida de l'altre, entrem en el seu misteri i li permetem d'entrar en el nostre, en un diàleg senzill de vida.
Rosa, jo crec que amb aquesta passió amb la qual vius el teu servei de "metge de família", estàs fent un món millor, més sa. Amb la teva vida afirmes que són certes, que es poden viure, i no només en el servei mèdic sinó com a persona humana, aquelles belles paraules de Kierkeegaard: «Tu ets per mi un viva melodia, jo sóc per a tu un "cantus firmus"».
Gràcies pel ritme de la teva cançó que m'ajuda a percebre belles melodies a l'entorn de la meva vida. Una abraçada,
+ P. Abat
26 de març del 2011
DISSABTE DE LA SETMANA II DE QUARESMA
Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
Mi 7,14-15.18-20; Sl 102; Lc 15,1-3.11-32
Quantes vegades hem escoltat? Quantes vegades hem meditat? Quantes vegades hem experimentat la paràbola del fill pròdig?
Un pare que deixa en llibertat al seu fill. Un fill que vol passar-s'ho bé. Un fill complidor amb tot el que calgui. Cadascú ens podem identificar en un d'ells. El pare, el fill gran, el petit.
Ara estem en el temps de recapitular. Quaresma és el temps per excel·lència per tornar la mirada cap al Pare. Per contemplar el bo i millor de la casa del nostre Pare del cel. Estem en el temps favorable de posar-nos en camí cap a l'encontre amb el Pare, que sabem que es commou per cadascú de nosaltres, que se'ns tira al coll i ens besa, que té la casa a punt per a la festa que ens vol fer al rebre'ns.
Nosaltres a l'acceptar que no podem viure sense ell, a l'acceptar que sols no hem aconseguit la felicitat, ni la llibertat, ni res de res de totes les il·lusions il·lusòries que ens havíem plantejat, ens fem humils. I des d'aquesta humilitat és d'on podem reflexionar sobre l'herència que tenim.
Som hereus en Crist Jesús, que acull els pecadors i mengem amb ell. I, en la mesura que reconeixem el nostre pecat, i en la mesura que ens apropem a Jesús per escoltar-lo, pel treball de l'obediència retornem a Aquell de qui ens havíem apartat amb la desídia de la desobediència (cf. pròleg RB 2). Retornem a la casa del nostre Pare del cel. Retornem al centre de la nostra vida.
Mi 7,14-15.18-20; Sl 102; Lc 15,1-3.11-32
Quantes vegades hem escoltat? Quantes vegades hem meditat? Quantes vegades hem experimentat la paràbola del fill pròdig?
Un pare que deixa en llibertat al seu fill. Un fill que vol passar-s'ho bé. Un fill complidor amb tot el que calgui. Cadascú ens podem identificar en un d'ells. El pare, el fill gran, el petit.
Ara estem en el temps de recapitular. Quaresma és el temps per excel·lència per tornar la mirada cap al Pare. Per contemplar el bo i millor de la casa del nostre Pare del cel. Estem en el temps favorable de posar-nos en camí cap a l'encontre amb el Pare, que sabem que es commou per cadascú de nosaltres, que se'ns tira al coll i ens besa, que té la casa a punt per a la festa que ens vol fer al rebre'ns.
Nosaltres a l'acceptar que no podem viure sense ell, a l'acceptar que sols no hem aconseguit la felicitat, ni la llibertat, ni res de res de totes les il·lusions il·lusòries que ens havíem plantejat, ens fem humils. I des d'aquesta humilitat és d'on podem reflexionar sobre l'herència que tenim.
Som hereus en Crist Jesús, que acull els pecadors i mengem amb ell. I, en la mesura que reconeixem el nostre pecat, i en la mesura que ens apropem a Jesús per escoltar-lo, pel treball de l'obediència retornem a Aquell de qui ens havíem apartat amb la desídia de la desobediència (cf. pròleg RB 2). Retornem a la casa del nostre Pare del cel. Retornem al centre de la nostra vida.
25 de març del 2011
L'ANUNCIACIÓ DEL SENYOR
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Is 7,10-14; Sl 39,7-11; He 10,4-10; Lc 1,26-38
«El faig saber amb aquestes línies que el mes de setembre seré avi. La dona del meu fill espera un nen que, si tot va bé, naixerà al setembre. No l'oblidis en les teves pregàries ara que, com diu el salm 138: "s'està brodant com un teixit en el si de la seva mare"». Quina sensibilitat i quanta tendresa en les paraules d'aquest futur avi recordant la saviesa d'un salm. El seu nét s'està teixint, o l'estan teixint en l'entramat més bell de la vida.
Quan en el cos de la dona es va teixint aquesta nova vida, la futura mare va experimentant un canvi en la seva persona, en el cos, al cervell, en un augment de tendresa i afectivitat. No tan sols es modifica el seu cos sinó tot el seu món interior. L'amor que neix en l'ànima de la mare és incondicional, infinit, transcendental, estimarà el seu fill en qualsevol circumstància, mentre duri la seva vida, sentirà un amor que la sobrepassa. No hi ha en aquesta vida una alegria més gran per a una mare que la felicitat del seu fill i no hi ha una aflicció més gran també que la desgràcia del seu fill.
Em comentava en una ocasió una mare sobre la seva experiència de la primera gestació: «tot aquest misteri es va convertir en una inefable tendresa, que ha romàs en mi per sempre (i ja no he tornat a ser la mateixa d'abans), ja que es van obrir en mi horitzons impensables de generositat, lliurament, acceptació, de mi mateixa i del nou ésser, va ser com un amorosa afecció al món ja que la naturalesa es manifestava per mediació de la nostra vida humana i la sentia florir com un acte de creació. L'amor humà, en la maternitat, s'ennobleix més enllà de tota mesura».
Avui celebrem aquesta festa de l'Anunciació, i podem recordar i meditar aquest punt ple de bellesa: «un fill comença a teixir-se com el més bell dels brodats en el si de Santa Maria». Un fill que porta la remor deliciosa de les fonts de la vida. Un fill que es va teixint, no amb els fils d'un encontre humà, sinó amb la melodia singular de les aigües de les fonts de l'Amor, es va teixint en l'entramat de la nostra fràgil naturalesa, de tal manera que ja mai més pugui desprendre's d'ella. «Admirable intercanvi!», comenten els Sants Pares de l'Església. Déu que es fa humà, molt humà, perquè l'home es faci diví, profundament diví. El fil finíssim i fort de l'amor diví entrecreuat amb els fràgils fils de la nostra humanitat.
¡Com vibraria l'espai interior de Santa Maria! Una experiència que s'escapa a la nostra capacitat de meditació, però a la qual ens podem acostar escoltant el testimoni d'aquestes mares d'avui que viuen la singular experiència de crear nova vida en una directa col·laboració amb el Creador.
Però també podem fer un esforç d'aproximació a la contemplació de l'escena de l'evangeli d'avui. Una escena tan singular, que ens mou a dedicar-hi un temps llarg de meditació, tot fent, potser, un esforç d'imaginació en la seva recreació; l'escena de l'Anunciació conserva, malgrat tot, amb el temps, tota la seva força i la seva frescor.
«Meditem la salutació de l'àngel a Maria amb esperit atent i religiós, ja que resumeix tot l'Evangeli. Conté tot el misteri de la nostra redempció, el principi de la nostra salvació. El meditem per renovar constantment el record del més gran i diví misteri mitjançant el qual Déu es fa home: Déu ha estimat tant el món que li ha donat el seu Fill Unigènit» (Sant Llorenç de Brindisi)
Només el cristianisme anuncia un Déu fet carn. Aquesta és la nostra identitat específica en el conjunt dels grans camins religiosos cap l'Absolut.
Maria amb el Nen en braços és la imatge conductora d'aquesta exultant notícia. El dia que l'arcàngel Gabriel té aquest col·loqui amb Maria, a Natzaret, és el dia més gran de la història humana. Tota la resta vindrà com a conseqüència.
Alguns consideren aquest text com la «vocació» a la qual Déu crida a Maria. Hi ha tot un camí de progrés en l'escena evangèlica. Una escena representada per tres actors: Déu, Gabriel i Maria.
Déu és qui pren la iniciativa, Gabriel és l'instrument, com ho va ser Moisès amb el seu poble, d'una nova aliança, i Maria entra progressivament en el Misteri diví.
L'àngel parla tres vegades:
—«Déu te guard, plena de gràcia, el Senyor és amb tu».
Ve la torbació de Maria, el seu desconcert i la pregunta que es fa a si mateixa del perquè d'aquella salutació.
—«No tinguis por, Maria, Déu t'ha concedit el seu favor. Tindràs un fill».
Nova torbació de Maria: —«Com pot ser això si no tinc marit?».
I novament l'àngel: —«l'Esperit Sant vindrà sobre teu, et cobrirà amb la seva ombra, el fruit sant que naixerà l'anomenaran Fill de Déu».
I Maria dóna el seu consentiment: —«Que es compleixin en mi les teves paraules».
Com ella, com Maria, i tal com mostra l'epístola als Hebreus, Jesús té clar que no ve per a oferir sacrificis ni víctimes expiatòries, sinó que «ve a fer la voluntat del Pare. El meu aliment és fer la voluntat del Pare», els dirà als jueus.
Aquest va ser l'aliment de Maria durant la seva vida: fer la voluntat de Déu. Jesús va aprendre bé la lliçó, revestit de la nostra naturalesa, per a seguir i viure amb aquest mateix esperit.
I aquesta és la qüestió per a nosaltres, que, a més, és un punt important de la Regla: «no fer la nostra voluntat sinó la voluntat de Déu». (RB Pròleg 3; 4,60; 33,4)
Però en aquest camí de progrés que estem cridats a viure, el nostre desig hauria de ser arribar a viure amb aquell esperit que ens mostra Guillem de Saint Thierry: «arribar a no poder fer ni desitjar sinó allò que Déu desitja». Per al nostre camí diari aquesta escena evangèlica, que resumeix tot l'evangeli, és una llum que no hauríem d'apagar.
Is 7,10-14; Sl 39,7-11; He 10,4-10; Lc 1,26-38
«El faig saber amb aquestes línies que el mes de setembre seré avi. La dona del meu fill espera un nen que, si tot va bé, naixerà al setembre. No l'oblidis en les teves pregàries ara que, com diu el salm 138: "s'està brodant com un teixit en el si de la seva mare"». Quina sensibilitat i quanta tendresa en les paraules d'aquest futur avi recordant la saviesa d'un salm. El seu nét s'està teixint, o l'estan teixint en l'entramat més bell de la vida.
Quan en el cos de la dona es va teixint aquesta nova vida, la futura mare va experimentant un canvi en la seva persona, en el cos, al cervell, en un augment de tendresa i afectivitat. No tan sols es modifica el seu cos sinó tot el seu món interior. L'amor que neix en l'ànima de la mare és incondicional, infinit, transcendental, estimarà el seu fill en qualsevol circumstància, mentre duri la seva vida, sentirà un amor que la sobrepassa. No hi ha en aquesta vida una alegria més gran per a una mare que la felicitat del seu fill i no hi ha una aflicció més gran també que la desgràcia del seu fill.
Em comentava en una ocasió una mare sobre la seva experiència de la primera gestació: «tot aquest misteri es va convertir en una inefable tendresa, que ha romàs en mi per sempre (i ja no he tornat a ser la mateixa d'abans), ja que es van obrir en mi horitzons impensables de generositat, lliurament, acceptació, de mi mateixa i del nou ésser, va ser com un amorosa afecció al món ja que la naturalesa es manifestava per mediació de la nostra vida humana i la sentia florir com un acte de creació. L'amor humà, en la maternitat, s'ennobleix més enllà de tota mesura».
Avui celebrem aquesta festa de l'Anunciació, i podem recordar i meditar aquest punt ple de bellesa: «un fill comença a teixir-se com el més bell dels brodats en el si de Santa Maria». Un fill que porta la remor deliciosa de les fonts de la vida. Un fill que es va teixint, no amb els fils d'un encontre humà, sinó amb la melodia singular de les aigües de les fonts de l'Amor, es va teixint en l'entramat de la nostra fràgil naturalesa, de tal manera que ja mai més pugui desprendre's d'ella. «Admirable intercanvi!», comenten els Sants Pares de l'Església. Déu que es fa humà, molt humà, perquè l'home es faci diví, profundament diví. El fil finíssim i fort de l'amor diví entrecreuat amb els fràgils fils de la nostra humanitat.
¡Com vibraria l'espai interior de Santa Maria! Una experiència que s'escapa a la nostra capacitat de meditació, però a la qual ens podem acostar escoltant el testimoni d'aquestes mares d'avui que viuen la singular experiència de crear nova vida en una directa col·laboració amb el Creador.
Però també podem fer un esforç d'aproximació a la contemplació de l'escena de l'evangeli d'avui. Una escena tan singular, que ens mou a dedicar-hi un temps llarg de meditació, tot fent, potser, un esforç d'imaginació en la seva recreació; l'escena de l'Anunciació conserva, malgrat tot, amb el temps, tota la seva força i la seva frescor.
«Meditem la salutació de l'àngel a Maria amb esperit atent i religiós, ja que resumeix tot l'Evangeli. Conté tot el misteri de la nostra redempció, el principi de la nostra salvació. El meditem per renovar constantment el record del més gran i diví misteri mitjançant el qual Déu es fa home: Déu ha estimat tant el món que li ha donat el seu Fill Unigènit» (Sant Llorenç de Brindisi)
Només el cristianisme anuncia un Déu fet carn. Aquesta és la nostra identitat específica en el conjunt dels grans camins religiosos cap l'Absolut.
Maria amb el Nen en braços és la imatge conductora d'aquesta exultant notícia. El dia que l'arcàngel Gabriel té aquest col·loqui amb Maria, a Natzaret, és el dia més gran de la història humana. Tota la resta vindrà com a conseqüència.
Alguns consideren aquest text com la «vocació» a la qual Déu crida a Maria. Hi ha tot un camí de progrés en l'escena evangèlica. Una escena representada per tres actors: Déu, Gabriel i Maria.
Déu és qui pren la iniciativa, Gabriel és l'instrument, com ho va ser Moisès amb el seu poble, d'una nova aliança, i Maria entra progressivament en el Misteri diví.
L'àngel parla tres vegades:
—«Déu te guard, plena de gràcia, el Senyor és amb tu».
Ve la torbació de Maria, el seu desconcert i la pregunta que es fa a si mateixa del perquè d'aquella salutació.
—«No tinguis por, Maria, Déu t'ha concedit el seu favor. Tindràs un fill».
Nova torbació de Maria: —«Com pot ser això si no tinc marit?».
I novament l'àngel: —«l'Esperit Sant vindrà sobre teu, et cobrirà amb la seva ombra, el fruit sant que naixerà l'anomenaran Fill de Déu».
I Maria dóna el seu consentiment: —«Que es compleixin en mi les teves paraules».
Com ella, com Maria, i tal com mostra l'epístola als Hebreus, Jesús té clar que no ve per a oferir sacrificis ni víctimes expiatòries, sinó que «ve a fer la voluntat del Pare. El meu aliment és fer la voluntat del Pare», els dirà als jueus.
Aquest va ser l'aliment de Maria durant la seva vida: fer la voluntat de Déu. Jesús va aprendre bé la lliçó, revestit de la nostra naturalesa, per a seguir i viure amb aquest mateix esperit.
I aquesta és la qüestió per a nosaltres, que, a més, és un punt important de la Regla: «no fer la nostra voluntat sinó la voluntat de Déu». (RB Pròleg 3; 4,60; 33,4)
Però en aquest camí de progrés que estem cridats a viure, el nostre desig hauria de ser arribar a viure amb aquell esperit que ens mostra Guillem de Saint Thierry: «arribar a no poder fer ni desitjar sinó allò que Déu desitja». Per al nostre camí diari aquesta escena evangèlica, que resumeix tot l'evangeli, és una llum que no hauríem d'apagar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
