Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Is 55,1-3; Rm 8,35.37-39; Mt 14,13-21
«En aquell temps, Jesús [...] se n'anà amb una barca cap a un lloc despoblat. Així que la gent ho va saber el van seguir a peu des dels pobles. Quan desembarcà veié una gran gentada, se'n compadí i curava els seus malalts».
Hi ha molts nivells de lectura d'aquest Evangeli que acabem d'escoltar que poden il·luminar l'activitat missionera de l'Església. Davant la gentada que segueix Jesús, aquest se'ls acosta i es posa a guarir malalts; multiplica el pa i els dóna de menjar. Amb aquesta actitud, Jesús ens ofereix la pauta que hauria de tenir tota missió, tot anunci de la Bona Nova: acostar-se, guarir, multiplicar el pa i alimentar.
Un primer nivell —fonamental i no menyspreable— d'aplicació d'aquesta pauta rau en l'atenció per les necessitats més bàsiques de les persones: la salut i l'aliment corporal. L'aproximació a les persones per comunicar-los la Bona Nova ha d'incloure també els aspectes més bàsics de la vida, com són ara la salut i l'aliment. Dit d'una altra manera, no podem predicar la Bona Nova del Crist ressuscitat i de la vida nova si, en la mesura del possible, no ajudem a pal·liar les malalties i el dolor, no estem al costat de qui pateix, no ens fem propers als qui no coneixen la salut del cos; no podem predicar la Bona Nova del Crist ressuscitat i de la vida nova, si no som capaços de multiplicar el nostre pa i d'alimentar el famolenc, si no som capaços de compartir allò que tenim per tal que no hi hagi qui no tingui res per a menjar.
Aquesta és una tasca bàsica que cal realitzar abans de desplegar més en profunditat el missatge de vida que ens ha estat confiats. Perquè, certament, hi ha més profunditat. Aquesta acció que mira a la salut del cos i a la seva alimentació no pot recloure's en si mateixa. Ja ho va advertit Jesús mateix a aquella altra gran gentada que el seguia després d'una altra multiplicació dels pans, quan els va retreure que el seguien pel menjar que els havia donat. L'home no viu només de pa, cantàvem avui amb l'al·leuia. La missió de l'Església passa per guarir i alimentar el cos, però no es queda aquí. Amb la força de Crist ressuscitat, l'Església és capaç d'estar al costat dels malalts, de pal·liar el seu dolor i fins i tot de guarir-los; amb la força de Crist ressuscitat, l'Església és capaç de compartir els seus béns i d'alimentar el famolenc; perquè sap que a través de tot això ha de comunicar a aquells qui ajuda la mateixa força de la resurrecció de Crist. L'Església és ben conscient que hi ha una set més gran que la pròpia salut i la manca d'aliments, que és la set d'amor que tots experimentem en el fons dels nostres cors: «Oh tots els assedegats, veniu a l'aigua, veniu els qui no teniu diners, compreu i mengeu, compreu llet i vi sense diners, sense pagar res. Per què perdeu els diners comprant un pa que no alimenta, i malgasteu els vostres guanys en menjars que no satisfan? Escolteu bé, i tastareu cosa bona, i us delectareu assaborint el bo i millor. Estigueu atents, veniu a mi, i us saciareu de vida. Pactaré amb vosaltres una aliança eterna, els favors irrevocables promesos a David».
També en aquest nivell de la missió, la pauta que ens dóna el Senyor ens serveix: cal apropar-nos a la gent per guarir-los de les malalties que oprimeixen el seu cor, que els esclavitzen, que els envileixen i els empetiteixen; cal ajudar-los a guarir perquè descobreixin la set que tenen de Déu i que sacien amb cosetes que els enceguen i els fan sords al clam d'aquesta set; cal després multiplicar el pa amb la predicació de la Bona Nova i amb les obres que fan creïble aquesta predicació; i cal, finalment, donar-los aliment, conduint-los vers el Crist, el pa veritable, la font de la vida, que satisfà tots els anhels, com aquell pa de què ens parlava l'Evangeli del que es diu que: «Tothom en menjà tant com volgué i recolliren dotze coves plens de les sobres. Els qui n'havien menjat eren tots plegats uns cinc mil homes, sense comptar-hi les dones i la mainada».
L'Església és portadora d'aquest aliment que sacia el cor de l'home: no malmetem aquest tresor, negant el pa al qui té fam i en té necessitat o l'acompanyament a qui ha perdut la salut. Només així demostrarem al món que «ni la mort ni la vida, ni els àngels o altres poders, ni res del món present o del futur, ni els estols del cel o de les profunditats, ni res de l'univers creat no són capaços d'allunyar-nos de Déu que, en Jesucrist, el nostre Senyor, ens ha demostrat com ens estima».
31 de juliol del 2011
12 de juliol del 2011
DIMARTS DE LA SETMANA XV DURANT L'ANY
Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
Ex 2,1-15a; Sl 68; Mt 11,20-24
Déu és zelós. Ens vol per a ell i no més que per a ell. No vol cristians a mitges. No vol persones que tot i conèixer la Paraula de Déu no volen o passen de prendre un compromís.
«Ai de tu, Corazín! Ai de tu, Bet-Saida!». Jesús ens pregunta avui pel nostre compromís. Nosaltres tal vegada no coneixem aquestes poblacions, però som ciutadans de l'experiència de Déu. I, com aquestes ciutats podem haver passat de l'experiència de Déu. Podem viure de renda d'un dia que en la llunyania del temps, van ser tocats per Déu i vam venir al monestir.
Però, Jesús ens pregunta per la nostra conversió. Ens pregunta si tot i l'experiència de Déu, si tot i la lectio divina, si tot i els miracles que ha realitzat en la nostra vida, hem canviat.
Hem «canviat de vida»?. Perquè en el judici de Déu, «la sort del país de Sodoma serà més suportable que la teva».
Jesús amenaça, per cridar a la conversió, especialment aquells que tal vegada sense adonar-se podem caure en el tedi d'una vida sense alè.
Déu és zelós. Ens vol per a ell. Ens vol renovats, cada dia disposats a fer la seva voluntat. Aquest és el canvi de vida que se'ns demana.
Déu és zelós. Busquem Déu sincerament, i tindrem la vida per sempre.
Ex 2,1-15a; Sl 68; Mt 11,20-24
Déu és zelós. Ens vol per a ell i no més que per a ell. No vol cristians a mitges. No vol persones que tot i conèixer la Paraula de Déu no volen o passen de prendre un compromís.
«Ai de tu, Corazín! Ai de tu, Bet-Saida!». Jesús ens pregunta avui pel nostre compromís. Nosaltres tal vegada no coneixem aquestes poblacions, però som ciutadans de l'experiència de Déu. I, com aquestes ciutats podem haver passat de l'experiència de Déu. Podem viure de renda d'un dia que en la llunyania del temps, van ser tocats per Déu i vam venir al monestir.
Però, Jesús ens pregunta per la nostra conversió. Ens pregunta si tot i l'experiència de Déu, si tot i la lectio divina, si tot i els miracles que ha realitzat en la nostra vida, hem canviat.
Hem «canviat de vida»?. Perquè en el judici de Déu, «la sort del país de Sodoma serà més suportable que la teva».
Jesús amenaça, per cridar a la conversió, especialment aquells que tal vegada sense adonar-se podem caure en el tedi d'una vida sense alè.
Déu és zelós. Ens vol per a ell. Ens vol renovats, cada dia disposats a fer la seva voluntat. Aquest és el canvi de vida que se'ns demana.
Déu és zelós. Busquem Déu sincerament, i tindrem la vida per sempre.
11 de juliol del 2011
EL NOSTRE PARE SANT BENET, ABAT I PATRÓ D'EUROPA
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Pr 2,1-9; Sl 33,2-4.6.9.12.14s; Col 3,12-17; Jn 19,27-29
En la història de l'Església hi ha una època d'eclipsi de la Paraula que es posa en relació amb la crisi que va portar al cisma eclesial del segle XVI, però el començament es va configurant en els segles XII-XIII coincidint amb l'expansió de la Bíblia en aquests segles, en què hi ha ferments espirituals molt forts, però també molts abusos. Avui, hem recuperat el valor de la Paraula, i no obstant això estem sumits en la nostra societat en una pèrdua de confiança en el valor de la paraula humana. Moltes coses no funcionen en les relacions humanes per aquesta pèrdua del valor de la paraula humana. I jo diria que això té també una repercussió en la relació amb Déu, que estem cridats a viure a través de la Paraula de Déu, però manifestada també en la paraula humana.
La paraula, humana o divina, es converteix, en mans de molts, com un tros de cera, ja que cadascú li dóna la forma i el significat que més li abelleix.
Potser en aquesta festa de sant Benet pot ser un bon moment per reflexionar sobre la incidència que la paraula té en la nostra vida. La paraula humana i la Paraula divina. N'hi ha que en la seva vida han agafat algunes paraules i intenten moure la seva vida al voltant d'elles: Trinitat, paraula, estimar, silenci, escoltar, servei, treball...
Aquesta festa pot ser un bon moment per deixar-nos portar per sant Benet a una reflexió, ja que ell és un mestre, un bon mestre, que ens proposa, avui també, a l'Església, a nosaltres, que hem fet l'opció de seguir els seus ensenyaments en la vida monàstica. «A l'escola del servei diví, on se'ns convida a no anteposar res a l'amor de Crist, per dilatar el cor, corrent pel camí dels seus manaments», com ens ensenya l'oració col·lecta.
Avui les lectures són belles, d'una gran bellesa, com ho és sempre la paraula de Déu que ens vol posar en el camí del Misteri d'amor. Tenen la particularitat que incideixen amb força en el perfil d'unes determinades paraules de gran importància per viure el nostre camí monàstic.
La lectura de Proverbis recull set paraules: Acollir, guardar, escoltar, trucar, buscar, convidar, delectar.
Cinc d'aquestes paraules: acollir, escoltar, trucar, buscar, convidar, tenen una referència a una dimensió nostra personal, interior, i com a conseqüència, després, a una projecció cap a l'exterior. Així, per exemple, la paraula «escoltar» fa referència a la nostra obertura a un ensenyament que hem de fer nostre, quelcom que vivim en nosaltres, l'escolta, l'acolliment, la trucada, la recerca, la invitació... per després moure'ns en una resposta cap a fora, a l'exterior de nosaltres: per obeir, per buscar a un altre, per rebre'l...
Paraules, doncs, que remeten a la Regla. Aquesta experiència és per guardar-la, viure-la en nosaltres, i viure-la amb veritable delit, com allò que ens diu la Regla d'esperar la Pasqua amb deler espiritual.
La Paraula de Déu ens recorda que aquestes set paraules ens portaran a venerar el misteri diví i conèixer Déu, que obriran en la nostra vida camins de bondat i de justícia. Però també podem posar taps a les nostres oïdes per tancar-nos al missatge i invitació de la Paraula divina. Déu respecta sempre la nostra llibertat.
Fins aquí tenim una primera lliçó. En la lectura de Colossencs tenim una segona i preciosa lliçó. Una lliçó per a «escollits de Déu, sants i estimats». La nostra presència al monestir en primer lloc vol dir això: que hem donat resposta a l'elecció de Déu. Però la vida és dinamisme, distracció, errors, badades, encerts... diem que hi ha de tot a la vida. No està malament, per això, que la Paraula divina ens recordi quins han de ser els sentiments d'uns escollits. Ens ho recorda presentant una altra capseta, un estoig amb altres set paraules: «compassió, bondat, humilitat, serenor, paciència, suportar, perdonar».
I per si tenim mala memòria —avui en dia això ens passa sovint— ens resumeix totes aquestes paraules en una de sola: «AMOR». I aprofita per donar-nos uns perfils concrets d'aquesta paraula-resum, fonamental. «L'amor que tot ho lliga». De vegades no som prou hàbils per fer nusos amb aquesta paraula, oi? Tot ho lliga i, a més, diu, ho «perfecciona». Aquí sí que podríem aplicar-nos-hi una mica més, perquè això ha de tenir relació amb la feina ben feta. La perfecció de l'obra ben feta. No hem de perdre prestigi davant la societat, que ens contempla com a guardians d'aquestes paraules.
I ens ha deixat petits indicis per saber si anem pel bon camí: la Pau. Cridats a una pau que té cura de la unitat i serveix a la unitat.
Aquesta és la Paraula de Crist. Ens exhorta a ser-ne acollidors. Però, és clar, aquesta paraula té ressonàncies diverses en cadascun de nosaltres. Per això acaba la lliçó suposant que som bons deixebles i fa una recomanació final: «instruïu-vos i amonesteu-vos els uns als altres».
Podríem dir al Senyor aquelles paraules de Pere a Jesús: «Mireu, nosaltres, ho hem deixat tot per venir amb vos. Què ens tocarà?»
Pr 2,1-9; Sl 33,2-4.6.9.12.14s; Col 3,12-17; Jn 19,27-29
En la història de l'Església hi ha una època d'eclipsi de la Paraula que es posa en relació amb la crisi que va portar al cisma eclesial del segle XVI, però el començament es va configurant en els segles XII-XIII coincidint amb l'expansió de la Bíblia en aquests segles, en què hi ha ferments espirituals molt forts, però també molts abusos. Avui, hem recuperat el valor de la Paraula, i no obstant això estem sumits en la nostra societat en una pèrdua de confiança en el valor de la paraula humana. Moltes coses no funcionen en les relacions humanes per aquesta pèrdua del valor de la paraula humana. I jo diria que això té també una repercussió en la relació amb Déu, que estem cridats a viure a través de la Paraula de Déu, però manifestada també en la paraula humana.
La paraula, humana o divina, es converteix, en mans de molts, com un tros de cera, ja que cadascú li dóna la forma i el significat que més li abelleix.
Potser en aquesta festa de sant Benet pot ser un bon moment per reflexionar sobre la incidència que la paraula té en la nostra vida. La paraula humana i la Paraula divina. N'hi ha que en la seva vida han agafat algunes paraules i intenten moure la seva vida al voltant d'elles: Trinitat, paraula, estimar, silenci, escoltar, servei, treball...
Aquesta festa pot ser un bon moment per deixar-nos portar per sant Benet a una reflexió, ja que ell és un mestre, un bon mestre, que ens proposa, avui també, a l'Església, a nosaltres, que hem fet l'opció de seguir els seus ensenyaments en la vida monàstica. «A l'escola del servei diví, on se'ns convida a no anteposar res a l'amor de Crist, per dilatar el cor, corrent pel camí dels seus manaments», com ens ensenya l'oració col·lecta.
Avui les lectures són belles, d'una gran bellesa, com ho és sempre la paraula de Déu que ens vol posar en el camí del Misteri d'amor. Tenen la particularitat que incideixen amb força en el perfil d'unes determinades paraules de gran importància per viure el nostre camí monàstic.
La lectura de Proverbis recull set paraules: Acollir, guardar, escoltar, trucar, buscar, convidar, delectar.
Cinc d'aquestes paraules: acollir, escoltar, trucar, buscar, convidar, tenen una referència a una dimensió nostra personal, interior, i com a conseqüència, després, a una projecció cap a l'exterior. Així, per exemple, la paraula «escoltar» fa referència a la nostra obertura a un ensenyament que hem de fer nostre, quelcom que vivim en nosaltres, l'escolta, l'acolliment, la trucada, la recerca, la invitació... per després moure'ns en una resposta cap a fora, a l'exterior de nosaltres: per obeir, per buscar a un altre, per rebre'l...
Paraules, doncs, que remeten a la Regla. Aquesta experiència és per guardar-la, viure-la en nosaltres, i viure-la amb veritable delit, com allò que ens diu la Regla d'esperar la Pasqua amb deler espiritual.
La Paraula de Déu ens recorda que aquestes set paraules ens portaran a venerar el misteri diví i conèixer Déu, que obriran en la nostra vida camins de bondat i de justícia. Però també podem posar taps a les nostres oïdes per tancar-nos al missatge i invitació de la Paraula divina. Déu respecta sempre la nostra llibertat.
Fins aquí tenim una primera lliçó. En la lectura de Colossencs tenim una segona i preciosa lliçó. Una lliçó per a «escollits de Déu, sants i estimats». La nostra presència al monestir en primer lloc vol dir això: que hem donat resposta a l'elecció de Déu. Però la vida és dinamisme, distracció, errors, badades, encerts... diem que hi ha de tot a la vida. No està malament, per això, que la Paraula divina ens recordi quins han de ser els sentiments d'uns escollits. Ens ho recorda presentant una altra capseta, un estoig amb altres set paraules: «compassió, bondat, humilitat, serenor, paciència, suportar, perdonar».
I per si tenim mala memòria —avui en dia això ens passa sovint— ens resumeix totes aquestes paraules en una de sola: «AMOR». I aprofita per donar-nos uns perfils concrets d'aquesta paraula-resum, fonamental. «L'amor que tot ho lliga». De vegades no som prou hàbils per fer nusos amb aquesta paraula, oi? Tot ho lliga i, a més, diu, ho «perfecciona». Aquí sí que podríem aplicar-nos-hi una mica més, perquè això ha de tenir relació amb la feina ben feta. La perfecció de l'obra ben feta. No hem de perdre prestigi davant la societat, que ens contempla com a guardians d'aquestes paraules.
I ens ha deixat petits indicis per saber si anem pel bon camí: la Pau. Cridats a una pau que té cura de la unitat i serveix a la unitat.
Aquesta és la Paraula de Crist. Ens exhorta a ser-ne acollidors. Però, és clar, aquesta paraula té ressonàncies diverses en cadascun de nosaltres. Per això acaba la lliçó suposant que som bons deixebles i fa una recomanació final: «instruïu-vos i amonesteu-vos els uns als altres».
Podríem dir al Senyor aquelles paraules de Pere a Jesús: «Mireu, nosaltres, ho hem deixat tot per venir amb vos. Què ens tocarà?»
10 de juliol del 2011
DIUMENGE XV DURANT L'ANY (Cicle A)
Homilia predicada pel P. Rafel Barrué
Is 55,10-11; Sl 64; Rm 8,18-23; Mt 13,1-23
«Qui tingui orelles, que ho senti».
I, què hem de sentir avui cadascú de nosaltres? La Paraula.
El nostre silenci ha de donar pas a l'escolta, a l'escolta de la Paraula. La Paraula de Déu que: «com la pluja i la neu cauen del cel i no hi tornen, sinó que amaren la terra, la fecunden i la fan germinar», així la Paraula «Dabar» (en hebreu) paraula creadora, paraula en acció, paraula dinàmica és la paraula fecunda que ens toca, ens interpel·la.
Malgrat els ocellots, la calor del sol i els cards, nosaltres som terra. Som terra que pel baptisme hem esdevingut terra bona per habitar, per donar fruits de l'Esperit Sant. Hi són les dificultats, les sequeres. «Gemeguem igualment dins nostre, esperant l'hora que serem plenament fills». Nosaltres però, amb esperança hem de preparar ben bé els solcs amb la pregària, per crear la bellesa i l'harmonia d'un camp ben sembrat, amb l'adob suficient, sense taps a les orelles per escoltar des del cor en silenci com fecunda la llavor de Déu ens nosaltres. Aleshores, entendrem que vol Déu de nosaltres, entendrem la predicació del Regne, la llavor de la Paraula de Déu germinarà en el nostre interior i podrem donar tot el fruit de la nostra fe, de la nostra esperança i del nostre amor vers els altres.
Déu espera que donem fruit i molt. Cadascú de nosaltres des del seu camp estem cridats a cultivar la Paraula de Déu. En el camp de la vida monàstica tenim el reg automàtic de la litúrgia de les hores. Però, això no vol dir que de vegades s'obturi el reg. Cal tenir cura i fer discerniment de la nostra vida sempre. I, si no tenim reg automàtic cal regar encara que sigui amb poals de pregària breu però intensa. L'aigua de la pregària fa de la nostra terra un jardí de bellesa on Déu passeja amb nosaltres.
Escolta la Paraula de Déu que és fecunda i posa-la en pràctica amb els teus fruits. «Qui tingui orelles, que ho senti».
Is 55,10-11; Sl 64; Rm 8,18-23; Mt 13,1-23
«Qui tingui orelles, que ho senti».
I, què hem de sentir avui cadascú de nosaltres? La Paraula.
El nostre silenci ha de donar pas a l'escolta, a l'escolta de la Paraula. La Paraula de Déu que: «com la pluja i la neu cauen del cel i no hi tornen, sinó que amaren la terra, la fecunden i la fan germinar», així la Paraula «Dabar» (en hebreu) paraula creadora, paraula en acció, paraula dinàmica és la paraula fecunda que ens toca, ens interpel·la.
Malgrat els ocellots, la calor del sol i els cards, nosaltres som terra. Som terra que pel baptisme hem esdevingut terra bona per habitar, per donar fruits de l'Esperit Sant. Hi són les dificultats, les sequeres. «Gemeguem igualment dins nostre, esperant l'hora que serem plenament fills». Nosaltres però, amb esperança hem de preparar ben bé els solcs amb la pregària, per crear la bellesa i l'harmonia d'un camp ben sembrat, amb l'adob suficient, sense taps a les orelles per escoltar des del cor en silenci com fecunda la llavor de Déu ens nosaltres. Aleshores, entendrem que vol Déu de nosaltres, entendrem la predicació del Regne, la llavor de la Paraula de Déu germinarà en el nostre interior i podrem donar tot el fruit de la nostra fe, de la nostra esperança i del nostre amor vers els altres.
Déu espera que donem fruit i molt. Cadascú de nosaltres des del seu camp estem cridats a cultivar la Paraula de Déu. En el camp de la vida monàstica tenim el reg automàtic de la litúrgia de les hores. Però, això no vol dir que de vegades s'obturi el reg. Cal tenir cura i fer discerniment de la nostra vida sempre. I, si no tenim reg automàtic cal regar encara que sigui amb poals de pregària breu però intensa. L'aigua de la pregària fa de la nostra terra un jardí de bellesa on Déu passeja amb nosaltres.
Escolta la Paraula de Déu que és fecunda i posa-la en pràctica amb els teus fruits. «Qui tingui orelles, que ho senti».
3 de juliol del 2011
DIUMENGE XIV DURANT L'ANY (Cicle A)
Homilia predicada pel P. Maties Prades
Za 9,9-10; Sl 144; Rm 8,9.11-13; Mt 11,25-30
Estimats germans i germanes,
Avui hem tornat a escoltar l'evangeli de fa dos dies, solemnitat del Sagrat Cor de Jesús. Una nova oportunitat per aprofundir en les coses essencials. La nostra fe creix quan ens deixem estimar per Déu. Jesucrist ha estimat fins el punt de donar la seva vida per nosaltres. Per això, confiadament demanen a Déu, segons l'oració col·lecta, «l'alegria santa i... la felicitat que mai no s'acaba».
Però el desànim i la tristesa ens poden assetjar en qualsevol moment. «Veniu a mi». Jesús ens invita a penetrar en els seus sentiments, a arribar al seu cor. Tots, ens ha dit. No exclou ningú. Acceptem els altres sense fer diferències? La imatge del Sagrat Cor al Tibidabo té els braços oberts, amb un gest d'abraçar tothom. El veiem si dirigim la mirada vers Ell. El Tibidabo il·luminat és com una llàntia que anuncia l'amor del Senyor: «Veniu a mi tots»; i alhora és signe exterior de la constant adoració eucarística dins del temple. «Totes les obres del Senyor són fidels, les seves obres són obres d'amor» (Sl 144).
Jesús vol il·luminar-nos perquè connectem amb la font d'on brolla la joia, l'esperança i l'amor veritables. Escriu sant Joan: «Si ens estimem, Déu està en nosaltres, i dintre nostre el seu amor és tan gran que ja no hi falta res». Creure en Déu vol dir escoltar-lo i acollir-lo dins del nostre cor. Sabem estimar? No ens podem negar perquè «l'Esperit del Senyor habita en nosaltres» (2a lectura). Amb Déu ho tenim tot; tot allò que omple el cor. El Senyor «és bo i salvador i adreça paraules de pau» (1a lectura).
«El meu jou és suau, i la meva càrrega lleugera». Jesús no diu que ens alliberarà de les dificultats, però que les suavitzarà. I com ho fa? El sentir-nos estimats per Ell fa brollar un nou coratge per seguir lluitant i vivint. En l'ambient actual de materialisme i escepticisme, la possibilitat que hi hagi un signe de la presència de Deu és molt important. La il·luminació nocturna del Tibidabo ens interpel·la i recorda que hem de ser llum, que som llum quan perdonem i estimem, quan som «benèvols i humils de cor», quan sabem superar el nostre orgull i prepotència, quan vivim realment l'esperit de les Benaurances.
«I trobareu el repòs que tan desitjàveu». Aquí i ara. Jesús asserena els cors, porta la pau als esperits i ens capacita per a estimar més. «Tasteu i veureu que n'és de bo el Senyor». No consisteix en això la felicitat? Al món hi ha molta bondat i generositat anònimes. He observat en les persones que la pregària constant trenca els propis límits. Trobem el repòs que tan desitgem quan ens abandonem confiadament en Déu. Ell ens parla en les paraules i gestos de Crist, que té els braços i el cor oberts: «Veniu a mi tots. Units a Jesús, i amb el cor net, la nostra pregària ens farà obrir els braços per tal d'estimar més i millor. Qui estima es desgasta donant-se a si mateix, i es consumeix pels altres.
«Us enalteixo, Pare, perquè heu revelat als senzills tot això que heu amagat als savis i als entesos». Jesús es complau en els senzills, en els febles, en els nets de cor. Qui estima es torna vulnerable perquè retira les cuirasses que serveixen de protecció, perquè viu amb naturalitat, sense pretensions de grandeses i amb una pau tranquil·la. El nostre cor pot tenir por i sentir-se vulnerable pel ritme vertiginós de la nostra societat que proposa un model de triomfador diferent al de l'Evangeli. Correrem pel camí de l'amor i de la pau si Jesús ens eixampla el cor.
En cada Eucaristia Jesús se'ns ofereix com Pa i Vi, en majúscules, per alimentar la nostra ànima, tan necessitada de força i ànims, tan necessitada del veritable amor. Demanem-li, segons l'oració sobre les ofrenes, que «ens purifiqui i ens condueixi a una vida cada dia més cristiana».
Za 9,9-10; Sl 144; Rm 8,9.11-13; Mt 11,25-30
Estimats germans i germanes,
Avui hem tornat a escoltar l'evangeli de fa dos dies, solemnitat del Sagrat Cor de Jesús. Una nova oportunitat per aprofundir en les coses essencials. La nostra fe creix quan ens deixem estimar per Déu. Jesucrist ha estimat fins el punt de donar la seva vida per nosaltres. Per això, confiadament demanen a Déu, segons l'oració col·lecta, «l'alegria santa i... la felicitat que mai no s'acaba».
Però el desànim i la tristesa ens poden assetjar en qualsevol moment. «Veniu a mi». Jesús ens invita a penetrar en els seus sentiments, a arribar al seu cor. Tots, ens ha dit. No exclou ningú. Acceptem els altres sense fer diferències? La imatge del Sagrat Cor al Tibidabo té els braços oberts, amb un gest d'abraçar tothom. El veiem si dirigim la mirada vers Ell. El Tibidabo il·luminat és com una llàntia que anuncia l'amor del Senyor: «Veniu a mi tots»; i alhora és signe exterior de la constant adoració eucarística dins del temple. «Totes les obres del Senyor són fidels, les seves obres són obres d'amor» (Sl 144).
Jesús vol il·luminar-nos perquè connectem amb la font d'on brolla la joia, l'esperança i l'amor veritables. Escriu sant Joan: «Si ens estimem, Déu està en nosaltres, i dintre nostre el seu amor és tan gran que ja no hi falta res». Creure en Déu vol dir escoltar-lo i acollir-lo dins del nostre cor. Sabem estimar? No ens podem negar perquè «l'Esperit del Senyor habita en nosaltres» (2a lectura). Amb Déu ho tenim tot; tot allò que omple el cor. El Senyor «és bo i salvador i adreça paraules de pau» (1a lectura).
«El meu jou és suau, i la meva càrrega lleugera». Jesús no diu que ens alliberarà de les dificultats, però que les suavitzarà. I com ho fa? El sentir-nos estimats per Ell fa brollar un nou coratge per seguir lluitant i vivint. En l'ambient actual de materialisme i escepticisme, la possibilitat que hi hagi un signe de la presència de Deu és molt important. La il·luminació nocturna del Tibidabo ens interpel·la i recorda que hem de ser llum, que som llum quan perdonem i estimem, quan som «benèvols i humils de cor», quan sabem superar el nostre orgull i prepotència, quan vivim realment l'esperit de les Benaurances.
«I trobareu el repòs que tan desitjàveu». Aquí i ara. Jesús asserena els cors, porta la pau als esperits i ens capacita per a estimar més. «Tasteu i veureu que n'és de bo el Senyor». No consisteix en això la felicitat? Al món hi ha molta bondat i generositat anònimes. He observat en les persones que la pregària constant trenca els propis límits. Trobem el repòs que tan desitgem quan ens abandonem confiadament en Déu. Ell ens parla en les paraules i gestos de Crist, que té els braços i el cor oberts: «Veniu a mi tots. Units a Jesús, i amb el cor net, la nostra pregària ens farà obrir els braços per tal d'estimar més i millor. Qui estima es desgasta donant-se a si mateix, i es consumeix pels altres.
«Us enalteixo, Pare, perquè heu revelat als senzills tot això que heu amagat als savis i als entesos». Jesús es complau en els senzills, en els febles, en els nets de cor. Qui estima es torna vulnerable perquè retira les cuirasses que serveixen de protecció, perquè viu amb naturalitat, sense pretensions de grandeses i amb una pau tranquil·la. El nostre cor pot tenir por i sentir-se vulnerable pel ritme vertiginós de la nostra societat que proposa un model de triomfador diferent al de l'Evangeli. Correrem pel camí de l'amor i de la pau si Jesús ens eixampla el cor.
En cada Eucaristia Jesús se'ns ofereix com Pa i Vi, en majúscules, per alimentar la nostra ànima, tan necessitada de força i ànims, tan necessitada del veritable amor. Demanem-li, segons l'oració sobre les ofrenes, que «ens purifiqui i ens condueixi a una vida cada dia més cristiana».
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
