SANT MIQUEL I TOTS ELS ÀNGELS

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
Dn 7,9-10.13-14; Sl 137; Jn 1,47-51

Àngels que pugen i baixen. Els veieu o no?

Hi ha un vel que no ens deixa veure, no ens deixa veure la glòria de Déu. I tant mateix, som cridats a veure-la aquesta glòria de Déu cada dia.

El vel espès del nostre egoisme ens fa veure el melic com el centre del món i de l'univers creat, i no ens deixa veure més enllà, i no tens ulls per veure més enllà.
Ni veus els altres, ni per suposat pots veure Déu. Si no veus els altres com pots veure Déu? T'enganyes si penses que pots veure Déu sense admirar als altres.
Qui és l'home, qui és la dona, que no enganya?

Quan Jesús ens veu, què dirà de nosaltres?: «Mireu un monjo digne d'aquest nom». Ah! Som dignes d'aquest nom? Som dignes del nom de cristians?

Tal vegada, si som dignes de no enganyar, si som dignes de baixar els esglaons de l'escala de la humilitat, segurament la humilitat ens farà reconèixer el mestre, reconèixer les prescripcions del mestre. I podrem dir: «Rabí, vós sou el fill de Déu».
Sí!, baixant els graons de la humilitat ens trobarem amb els àngels de Déu, perquè l'espès vel ja no hi serà.

Aleshores podrem cantar a la presència dels àngels: «Que n'és, de gran, la glòria del Senyor».

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER AL TEMPS DE DURANT L'ANY

Diumenge 26è durant l'any

Dels sermons de Bossuet

Amb la paràbola dels dos fills desobedients, Jesucrist convencé els grans sacerdots i els notables del poble d'una hipocresia manifesta. En la paràbola, el Fill de Déu ens dibuixa dos caràcters, ben diferenciats en cadascun dels dos fills: el primer desobeeix plantant cara d'una manera formal i manifesta; el segon obeeix, però d'una manera imperfecta, amb una obediència més aparent que sòlida. I en la paràbola resulta que aquest segon és el pitjor d'ambdós fills.

Hi ha persones que ho prometen tot, ja sigui per feblesa, perquè no tenen valor per plantar cara, ja sigui per lleugeresa, ja sigui per engany. I no és pas que vulguin dir que no volen esmenar-se; no, decidits a obeir, diuen: «Hi vaig de seguida, pare». Diuen «pare», manifestant així un cert respecte, i en aparença semblen disposats a obeir. No diuen: «Ja hi aniré», sinó: «Hi vaig de seguida». Diríeu realment que se n'hi va, i que tot està resolt. Amb tot, però, no es mou del seu lloc, ja sigui perquè us vol enganyar, ja sigui que s'enganya a si mateix, pensant-se tenir més voluntat i més força que no té.

És ben evident que aquest segon caràcter és molt pitjor que el primer: aquestes febles resolucions i aquest posat de pietat fan semblar als altres una gran religiositat. No coneix aquell horror de si mateix i del seu estat miserable que permeti un canvi. En canvi, el qui respon secament: «No hi vull anar», ja que resisteix Déu amb una desobediència manifesta i no pot enorgullir-se de cap bé, al final s'avergonyeix de si mateix; i desvetllat pel seu propi cop de geni, se'n penedeix: «Però després, se'n penedí i hi anà».

Nostre Senyor, amb aquesta paràbola, feia veure als grans sacerdots quin era el seu caràcter. Pujats en un clima de pietat, s'omplien sempre la boca de Déu, de la religió, de l'obediència a la Llei; i pel fet de parlar-ne tan sovint es creien ser persones de bé, i això els impedia d'esmenar-se. És per això que Jesús els increpa d'una manera tan terrible: «Us dic amb tota veritat que els publicans i les dones de mala vida us passen al davant cap al Regne de Déu», perquè, avergonyits dels seus pecats, s'han convertit per la predicació de Joan. Vosaltres, en canvi, que per la vostra dignitat i per les llums que teniu, hauríeu de ser un exemple per als altres, no solament no heu estat els primers de respondre a la crida, tal com era just d'esperar, sinó que ni tan sols no heu sabut aprofitar-vos de l'exemple dels altres.

Vosaltres, sacerdots, religiosos i religioses, que amb la vostra vida no responeu al vostre estat, vosaltres, homes de bé en aparença, devots de professió, apliqueu-vos aquesta paràbola. Us sembla bé de quedar-vos només amb un títol de pietat, com els fariseus, els grans sacerdots i els notables del poble jueu? Avergonyiu-vos-en! Us hauria de caure la cara de vergonya! Humilieu-vos! Confesseu les vostres febleses i esmeneu-vos-en. És a vosaltres que parla Jesús en aquest discurs.

Comentari de Màrius Victorí a Filipencs 2,6-8

Dos preceptes havia donat anteriorment: estimar la humilitat i no ocupar-se únicament del propi interès, sinó també del dels altres. Ara diu: «Tingueu els mateixos sentiments que va tenir Crist Jesús». Quins dos preceptes són els que hem acollit «en Crist Jesús»? Un de sol —i quin— o tots dos? Així, el primer es refereix clarament a la humilitat: Crist es féu a si mateix i va prendre la forma d'esclau. Però podria tractar-se també del segon precepte: tot això ho va suportar pels altres i es va preocupar dels interessos dels altres abans que de si mateix.

LA CARTA DE L'ABAT

Estimada Ma Carme,

Em recordes uns versos de Rilke: «L'obra dels ulls ja està feta, fes ara l'obra del cor». I em comentes: «Paraules precioses, però una mica difícil d'aconseguir, no sé com es fan les obres del cor, poso el cor en moltes coses, però això no sé si és l'obra del cor».

Jo el que considero difícil és explicar a una mare com tu, quines són les obres del cor. Mira: al llibre de Proverbis hi ha uns versos que diuen: «Per sobre de tot guarda el teu cor, perquè d'ell brollen les fonts de la vida» (Pr 4,23).

I en aquest món, qui guarda millor la vida que una mare?, qui serveix més i millor la vida que una dona, una mare? Jo crec que una dona i una mare sobretot, està permanentment fent l'obra del cor, perquè sempre està al servei de la vida. Sigues dona, sigues mare! Ja estàs fent l'obra del cor.

Ens ha tocat viure en temps d'una societat dura, competitiva fins a la violència, amb molta ignorància en tot el que té de valuós, de bellesa, de bondat, llavors l'obra del cor és un servei que se'ns demana de manera especial als cristians, i a tot aquell que es manifesti amb un cert nivell d'humanitat. L'injustícia és una obra contra el cor. I la injustícia en aquesta societat es dóna sense mesura, com les aigües desbordants provocades per l'huracà. Les injustícies retallen la il·lusió i l'esperança a la vida.

És una obra del cor assumir la paraula de sant Pau: «Manteniu-vos units per uns mateixos sentiments i per una mateixa estimació dels uns pels altres, unànimes i ben avinguts. Considereu els altres superiors a vosaltres mateixos; que ningú no es guiï pels propis interessos, sinó que miri pels altres». Potser aquesta paraula de Pau no és una paraula a favor de la vida? Paraula difícil, però, aquest ensenyament de Pau. I no només difícil en la societat, sinó en la mateixa Església, en les comunitats religioses, en els homes i dones d'Església. Concordes en un mateix amor! Quin horitzó més lluminós el que ens està convidant a treballar.

Cal posar el cor no en «moltes coses», sinó «en totes». Però l'acció pot brollar d'un cor superficial, inconscient. Hem de deixar que la paraula vagi despertant espais cada vegada més profunds del cor, i des d'aquesta interioritat deixar que neixi un nou dinamisme de vida. I per això el Creador us ha dotat, les dones, les mares, d'uns dons que no tenen altres criatures com els homes. Ma Carme, fes cada dia l'obra del cor. Una abraçada,

+ P. Abat

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER AL TEMPS DE DURANT L'ANY

Diumenge 25è durant l'any (Cicle A)

D'un sermó anònim del segle IX

Estimats: Que cap d'entre vosaltres no es cregui segur sota el pretext que està batejat, car de la mateixa manera que els qui corren a l'estadi no reben tots el premi de la victòria, sinó només el qui ha arribat el primer en la cursa, així mateix no són salvats tots els qui tenen fe, sinó només els qui perseveren en les bones obres que han començat. I de la mateixa manera, també, que el qui lluita contra un altre s'absté de tot, semblantment vosaltres absteniu-vos de tots els vicis, a fi de poder vèncer el diable, el vostre adversari.

Hi ha homes infeliços que serveixen un rei de la terra amb perill de la seva vida i mitjançant enormes dificultats per un benefici que passa i desapareix molt ràpidament; ¿per què no hauríeu de servir vosaltres el Rei del cel per obtenir la felicitat del Regne? I ja que, per la fe, el Senyor us ha cridat a la seva vinya, és a dir, a la unitat de la santa Església, viviu i comporteu-vos de tal manera que, gràcies a la liberalitat divina, pugueu rebre el denari, és a dir, la felicitat del Regne celestial.

Que ningú no es desesperi a causa de la grandesa dels seus pecats, i no digui: «Són nombrosos els pecats en els quals he perseverat fins a la vellesa i a l'extrema senectut, ja no podré obtenir més el perdó, sobretot perquè són els pecats els que m'han deixat a mi, i no pas jo qui els he rebutjats a ells». Que aquest no desesperi mai de la misericòrdia divina, car uns són cridats a la vinya del Senyor a la primera hora, d'altres a la tercera, d'altres a la sisena, d'altres a la novena, d'altres a l'onzena, és a dir, que uns són conduïts al servei de Déu en la infantesa, d'altres en l'adolescència, d'altres en la joventut, d'altres en la vellesa, d'altres a la fi dels seus dies.

I de la mateixa manera que ningú, sigui quina sigui la seva edat, no ha de desesperar si vol convertir-se a Déu, tampoc ningú no ha de creure's segur per raó de la seva sola fe, sinó que més aviat ha de témer molt allò que fou dit: «Molts són els cridats, però pocs els escollits». Que nosaltres hem estat cridats a la fe, ho sabem; ignorem, en canvi, si som dels escollits. Cadascú, doncs, ha de ser tant més humil com més ignora si ha estat comptat entre els escollits.

Que el Déu Totpoderós us concedeixi de no ser del nombre dels qui travessaren el Mar Roig a peu eixut, menjaren el mannà en el desert, begueren la beguda espiritual, i, amb tot, moriren a causa de les seves murmuracions en el desert, sinó del nombre dels qui entraren a la terra promesa i obtingueren, bo i treballant fidelment en la vinya de l'Església, de rebre el denari de la felicitat eterna, de manera que amb el Crist, el vostre cap, pugueu, vosaltres que sou els seus membres, regnar per tots els segles dels segles.

LA CARTA DE L'ABAT

Estimada M. Lluïsa,

Uns pensaments de sant Pau m'han recordat una altra de les teves estrelles: l'amistat. Escriu, Pau: «Per a mi, viure és Crist i morir em seria un guany. Mentre encara estic en aquesta vida podré fer un treball profitós». Sant Pau viu una intensa relació amb Crist. Una vida apassionada pel Crist. Una profunda intimitat. Caldria dir que es pren molt seriosament les paraules de Jesús en el Darrer Sopar: «No us dic servents sinó amics meus. No hi ha un amor més gran que donar la vida pels amics». Jesús donarà la seva vida. Pau, que viu una profunda amistat amb Ell, també, quan arribi el moment, donarà la vida. Una amistat que també Pau expressa amb aquelles paraules tan vives: «No sóc jo qui visc, és Crist qui viu en mi».

No és fàcil arribar avui a viure una veritable amistat, «una amistat perfecta que aconsegueixen —com diu Elred de Rievall— els qui tenen un mateix sentir del diví i de l'humà, i una mateixa voluntat amb benevolència i caritat». I això suposa establir una relació amb una persona, amb la qual anem compartint idees, opinions, criteris sobre la vida, les seves circumstàncies, sentit de la vida, de la mort. En una paraula, un anar configurant o teixint una xarxa amb l'altre, que permet un enriquiment de tota la persona, fins al nivell més pregon que és la dimensió espiritual.

No és fàcil arribar a aquesta amistat, perquè, com diu Saint-Exupery en «El Petit Príncep», els amics no es compren, els amics s'aconsegueixen a força de crear llaços, de crear uns llaços en l'humà i el diví, o en l'humà fins a la seva dimensió més profunda, espiritual, com deia abans.

«Però aquesta amistat espiritual —com ensenya també Elred— és l'única veritable, que és desitjada no amb vista a interessos mundans, ni brolla de qualsevol altre motiu exterior, sinó de la dignitat de la pròpia naturalesa i del sentiment del cor humà. I així el seu fruit i el seu premi serà ella mateixa». Aconseguir un amic, gaudir amb un amic, és difícil, perquè això requereix temps, i l'home d'avui no té temps. Aquesta és una societat del temps, en el temps, però sense temps. Tot és ràpid, fugaç, de bogeria. Cal estalviar temps, es diu. I jo em pregunto: per què? Vivim la vida cada dia amb una velocitat més gran. Cada dia agendes més plenes. Creix el nombre de mails i decreix el nombre de cartes escrites a mà. La mà, que és una prolongació que apropa la vibració del cor. Però si el cor no vibra, en veritat, no necessitem mans que escriguin cartes, sinó tecles.

Sense l'amistat el món perd qualitat, perd bellesa, la vida perd sentit, perquè l'amistat és també una finestra oberta més enllà de mi mateix, una finestra que em permet apuntar al misteri. Sense el misteri, la vida es torna un problema i els problemes ens ofeguen. Jo necessito del misteri per pintar el temps amb altres colors. I l'amistat és un bon camí per aconseguir-ho.

Sant Bernat escriu en una carta: «L'amistat autèntica no envelleix o no és autèntica» (Carta 506). Per això a mi m'agrada escriure cartes a mà i amb ploma, i és una delícia rebre-les. Perquè és bell crear llaços d'amistat.

Una abraçada d'un amic,

+ P. Abat