Homilia predicada pel P. Josep M. Recasens
2Re 4, 42-44; Sl 144; Ef 4, 1-6; Jn 6, 1-15
Germans,
Déu creà la terra, la féu fecunda i la donà a l'home perquè la cultivés i així pogués gaudir dels seus fruits. L'home, però, amb el seu instint de propietat, ha mirat sempre de fer-se el seu patrimoni privat, i la terra, que en el seu origen estava destinada a ser patrimoni comú, s'ha anat convertint en un mosaic de peces irregulars i independents on cadascú frueix del seu bocí i l'explota amb interessos del tot particulars. D'aquesta manera, no tothom té el privilegi de poder conrear una part del patrimoni gratuït que Déu confià a la humanitat, i així, mentre els uns neden en l'abundància, els altres, els que més, pateixen l'estretor de la fam, la nuesa i la misèria. Vet aquí l'escàndol més culpable que el nostre primer món, el món opulent i autosuficient, té com assignatura pendent des de fa segles.
Els textos bíblics d'aquest diumenge, en canvi, ens mostren fins a quin punt la solidaritat pot produir autèntics miracles a partir d'uns mitjans força precaris. En la primera lectura veiem com la paraula del profeta Eliseu féu que només amb vint pans d'ordi es pogués saciar la fam d'un centenar d'homes, i encara en va sobrar, perquè tal com canta el salm cent quaranta-quatre, tant bon punt Déu obre la mà, sacia de bon grat tots els vivents.
L'evangeli d'avui empalma amb el final de l'evangeli de Marc del diumenge passat, quan Jesús es compadí d'aquella gran gentada que eren com ovelles sense pastor. Avui, i en la versió de sant Joan, Jesús, dalt la muntanya, amb el llac de Genesaret al fons, es compadeix de la gentada que el segueix. L'evangelista precisa que l'escena té lloc en la proximitat de la Pasqua. Allò que preocupa més a Jesús en aquest moment és precisament la fam d'aquella gernació. Jesús és realista i té uns sentiments molt humans. No n'hi ha prou de predicar la bona nova, cal atendre també les necessitats primàries de les persones, i l'aliment és una d'elles. Jesús, que ja sabia què havia de fer, prova el més ingenu dels seus deixebles, l'apòstol Felip. En aquesta escena veiem el sentit de l'humor del Mestre: "Felip, on comprarem pa perquè puguin menjar tots?" Aquesta és la pregunta que Jesús continua fent a la nostra humanitat, a aquells que podrien canviar la situació de moltes persones abandonades a elles mateixes i sense mitjans per subsistir. Com podríem compartir millor tot el que tenim perquè ningú passi necessitat? Déu beneeix els projectes de solidaritat i de generositat desinteressada, els promou i els potencia. Jesús invita el seu deixeble a ser creatiu en la solidaritat. Però Felip cau el la trampa del consumisme i es limita a agafar la calculadora i donar unes dades estadístiques fredes i sense vida. Felip no ha entrat de ple encara en l'escola del Mestre, com tants de nosaltres que, en lloc de mirar de fit a fit les necessitats reals dels qui se'ns presenten amb les mans buides i l'estómac encongit, els donem quatre consells estereotipats i els enviem a Caritas o a la Creu Roja o a un monestir perquè es facin càrrec d'ells. En el nostre monestir fins i tot hi ha un monjo assignat per cobrir el servei d'atendre els transeünts. Perquè, és clar, com ve a dir Felip, "necessitaríem molts euros per poder donar només un tros de pa a cadascun". Felip apunta a mínims quan diu: 'un tros de pa'. I com que un tros de pa no treu la fam del tot, aleshores, és fàcil justificar-se, plegar els braços i no fer res. A la beata Mare Teresa li van preguntar: "Per què es dedica a salvar la vida d'uns pocs quan n'hi ha tants que es moren de fam?" I ella responia: "Jo no puc salvar totes les vides, però mentre salvo una vida, almenys aquesta ja no mor de fam". Vet aquí un exemple que hauria de deixar petjada en la nostra vida. Si no ho podem salvar tot, almenys salvem el que es pugui per tal que se salvi alguna cosa. Jesús, però, sí que té el poder de salvar-ho tot. Ell vol saciar la fam de tots, no d'uns quants solament. I amb cinc pans d'ordi i dos peixos, alimenta més de cinc mil homes i encara en van sobrar dotze coves plens. Així repeteix allò que el profeta Eliseu va fer vuit segles abans. L'amor i la compassió, quan fereixen el cor d'un home o d'una dona, poden produir autèntics miracles com aquest. ¿Per què no ho intentem també nosaltres?
És evident que aquest miracle ens remet a l'eucaristia. Jesús realitza el miracle amb uns gestos rituals, donant gràcies al Pare, partint ell mateix el pa i donant-lo a repartir, tal com farà més tard amb la institució de l'eucaristia. Jesús fa el mateix per nosaltres en cada eucaristia donant-se ell mateix com aliment de vida. Així l'eucaristia esdevé un encontre fratern on tots compartim el mateix pa i el mateix calze, i d'aquesta manera fem experiència de la gratuïtat de Déu. Aquests elements, essent tan simples, contenen el mateix Déu i tota la seva força salvadora. Aquesta és, sens dubte, la més gran riquesa de l'Església, i en ella hi troba la força que la manté activa i creativa en el seu caminar solidari al llarg de la seva història. L'eucaristia sacia la nostra indigència més radical i ens empeny a compartir i a repartir tot allò de bo que hi hem rebut.
26 de juliol del 2009
13 de juliol del 2009
DILLUNS XV (I)
Homilia predicada pel P. Francesc Tulla
Comencem la lectura del llibre de l'Èxode. El Nou Testament ha vist en el pas del Mar Roig com la imatge de les fonts baptismals, mentre que l'alliberació del poble de l'esclavatge d'Egipte serà la figura de la redempció del poble cristià (oració 3a de la nit pasqual). Aquest és el nou poble que Déu s'ha adquirit mitjançant la Pasqua de Crist; és pròpiament l'Església, que es beneficia de la nova Llei promulgada per Jesús a la muntanya de Galilea.
El primer fragment ha estat escollit d'aquest llibre de l'Èxode [1, 8-14. 22], on els egipcis volen vèncer Israel, perquè han esdevingut "massa gent per a poder-los dominar" (verset 9). La història ens ensenya que, a partir del segle XIII abans de Crist, els egipcis imposen el treball forçat als molts estrangers establerts en el seu territori, particularment als hebreus, i és que els projectes de construcció dels faraons necessitaven considerable quantitat de mà d'obra. L'opressió dels hebreus fou tanta, segons diu la Bíblia, que els egipcis no varen recular davant la perspectiva d'un genocidi (verset 22). Si un poble no s'hagués trobat davant un problema humà fonamental d'emancipació i de revolta davant la violència, no hi hauria hagut mai la gesta religiosa de l'èxode. El Déu veritable no ha estat invocat més que en la prova d'una alliberació, la d'un poble de pobres.
El salm responsorial escollit ha estat el 123 [1-3, 4-6. 7-8], en què "Déu ha salvat el seu poble". És el càntic del poble alliberat d'un greu perill, del qual no n'hagués escapat sense l'ajuda divina. El salm ens dóna les belles imatges de la "crescuda de les aigües" i de "l'ocell que fuig del llaç dels caçadors" que "s'ha trencat ... i tots hem fugit".
Mentre que l'evangeli, pres de Mateu [10, 34-11, 1], on se'ns exposa la conclusió del discurs de missió. Com que la creu ja es perfila a l'horitzó, Jesús demana als seus deixebles una adhesió de tot el seu ésser a la seva persona, i una renúncia total que els permetrà "trobar" allò que aparentment han consentit a "perdre" (versets 37-39), pel què, en aquestes condicions, seran veritablement enviats de Jesús: acollint-nos en llur pobresa, Déu mateix és el qui serà acollit (40-42). És una característica constant en els evangelis. Jesús es presenta sempre sota el signe de l'hoste a qui es rep bé o malament, o al qui no es rep en absolut. Igualment el veiem demanar als seus enviats que vagin als homes en busca d'hospitalitat. Igual que Jesús, l'enviat és un foraster amb les mans buides... Quan els pagans reben els enviats de Crist, a Ell reben, i és senyal de què van en camí de la realització que solament Crist pot proporcionar-los. Amén.
Comencem la lectura del llibre de l'Èxode. El Nou Testament ha vist en el pas del Mar Roig com la imatge de les fonts baptismals, mentre que l'alliberació del poble de l'esclavatge d'Egipte serà la figura de la redempció del poble cristià (oració 3a de la nit pasqual). Aquest és el nou poble que Déu s'ha adquirit mitjançant la Pasqua de Crist; és pròpiament l'Església, que es beneficia de la nova Llei promulgada per Jesús a la muntanya de Galilea.
El primer fragment ha estat escollit d'aquest llibre de l'Èxode [1, 8-14. 22], on els egipcis volen vèncer Israel, perquè han esdevingut "massa gent per a poder-los dominar" (verset 9). La història ens ensenya que, a partir del segle XIII abans de Crist, els egipcis imposen el treball forçat als molts estrangers establerts en el seu territori, particularment als hebreus, i és que els projectes de construcció dels faraons necessitaven considerable quantitat de mà d'obra. L'opressió dels hebreus fou tanta, segons diu la Bíblia, que els egipcis no varen recular davant la perspectiva d'un genocidi (verset 22). Si un poble no s'hagués trobat davant un problema humà fonamental d'emancipació i de revolta davant la violència, no hi hauria hagut mai la gesta religiosa de l'èxode. El Déu veritable no ha estat invocat més que en la prova d'una alliberació, la d'un poble de pobres.
El salm responsorial escollit ha estat el 123 [1-3, 4-6. 7-8], en què "Déu ha salvat el seu poble". És el càntic del poble alliberat d'un greu perill, del qual no n'hagués escapat sense l'ajuda divina. El salm ens dóna les belles imatges de la "crescuda de les aigües" i de "l'ocell que fuig del llaç dels caçadors" que "s'ha trencat ... i tots hem fugit".
Mentre que l'evangeli, pres de Mateu [10, 34-11, 1], on se'ns exposa la conclusió del discurs de missió. Com que la creu ja es perfila a l'horitzó, Jesús demana als seus deixebles una adhesió de tot el seu ésser a la seva persona, i una renúncia total que els permetrà "trobar" allò que aparentment han consentit a "perdre" (versets 37-39), pel què, en aquestes condicions, seran veritablement enviats de Jesús: acollint-nos en llur pobresa, Déu mateix és el qui serà acollit (40-42). És una característica constant en els evangelis. Jesús es presenta sempre sota el signe de l'hoste a qui es rep bé o malament, o al qui no es rep en absolut. Igualment el veiem demanar als seus enviats que vagin als homes en busca d'hospitalitat. Igual que Jesús, l'enviat és un foraster amb les mans buides... Quan els pagans reben els enviats de Crist, a Ell reben, i és senyal de què van en camí de la realització que solament Crist pot proporcionar-los. Amén.
12 de juliol del 2009
DIUMENGE XV (B)
Homilia predicada pel P. Francesc Tulla
Germanes, germans, benvolguts en el Senyor,
Un diumenge més, fidels a la invitació que ens fa el Senyor ressuscitat, ens hem aplegat per escoltar la seva Paraula alliberadora i participar en el convit vivificant del seu amor, que és l'Eucaristia. Avui, arreu del món, ens hem aplegat cristians de ben diferents indrets i països. I per damunt de les nostres diferències d'origen, de llengua, de cultura, de raça... hi ha una cosa que ens uneix profundament i ens agermana: la FE en el Crist Jesús ressuscitat, que ens porta a donar-ne testimoni amb el nostre obrar diari de vida cristiana ben sentida.
A la primera lectura escoltada hem llegit del profeta Amós [7, 12-15], un pastor que va ser enviat, per inspiració divina, a profetitzar en el regne d'Israel. Encara que mal rebut, ell no deixava de complir la seva missió i de fer la feina que Déu li havia encomanat.
A la segona lectura hem sentit com sant Pau [Efesis, 1, 3-14] feia saber de Jesús: de com en Ell Déu ens ha beneït, de com en Ell hem estat rescatats del pecat i de com per Ell Déu ens ha destinat a ser fills seus i hereus de la vida eterna.
Així sant Pau també, mentre va viure, i al llarg de tota la seva vida, després de la seva "conversió", va complir la seva missió de predicar Jesucrist, i un Crist crucificat i ressuscitat.
Mentre que, a l'evangeli d'avui [Mc 6, 7-13], hem vist com Jesús enviava els dotze apòstols, de dos en dos, a fer saber d'Ell —a parlar d'Ell— i els recomanava que no portessin ni sarró ni diners. I això perquè han d'evangelitzar amb un total despreniment. Ells —els apòstols— se'n van anar i feien la seva missió i predicaven a la gent que es convertissin; i ungien molts malalts, que es posaven bons.
Nosaltres, els cristians, també podem considerar que som enviats a fer saber de Jesús entre les nostres amistats, i la gent que ens envolta: si més no, amb el nostre bon comportament de cristians convençuts i practicants, que és la millor "evangelització", l'exemple de la convicció.
Bé sabem que la Paraula escoltada ens prepara per a l'Eucaristia. I avui hi tenim que la celebració dominical és per a tots els cristians la invitació setmanal per a tornar a mirar i creure i seguir el Traspassat, present –com sempre- entre nosaltres, oferint-se a Déu per a nosaltres en el "memorial" de la seva Passió, Crucifixió i Resurrecció. I ho fem amb la clara intenció que Déu-Pare ens ho retorni en forma de gràcies i benifets. És una nova oportunitat per tornar a dir, amb Pere —"juntament amb el Papa, amb el nostre bisbe..." i tota l'Església—, la nostra FE. I per refer, sota la força de l'Esperit, la clara decisió de prendre la creu, la nostra pròpia de cada dia, per acompanyar Jesús. I amb tot això, saber perdre la vida, i saber guanyar-la! Amén.
Un diumenge més, fidels a la invitació que ens fa el Senyor ressuscitat, ens hem aplegat per escoltar la seva Paraula alliberadora i participar en el convit vivificant del seu amor, que és l'Eucaristia. Avui, arreu del món, ens hem aplegat cristians de ben diferents indrets i països. I per damunt de les nostres diferències d'origen, de llengua, de cultura, de raça... hi ha una cosa que ens uneix profundament i ens agermana: la FE en el Crist Jesús ressuscitat, que ens porta a donar-ne testimoni amb el nostre obrar diari de vida cristiana ben sentida.
A la primera lectura escoltada hem llegit del profeta Amós [7, 12-15], un pastor que va ser enviat, per inspiració divina, a profetitzar en el regne d'Israel. Encara que mal rebut, ell no deixava de complir la seva missió i de fer la feina que Déu li havia encomanat.
A la segona lectura hem sentit com sant Pau [Efesis, 1, 3-14] feia saber de Jesús: de com en Ell Déu ens ha beneït, de com en Ell hem estat rescatats del pecat i de com per Ell Déu ens ha destinat a ser fills seus i hereus de la vida eterna.
Així sant Pau també, mentre va viure, i al llarg de tota la seva vida, després de la seva "conversió", va complir la seva missió de predicar Jesucrist, i un Crist crucificat i ressuscitat.
Mentre que, a l'evangeli d'avui [Mc 6, 7-13], hem vist com Jesús enviava els dotze apòstols, de dos en dos, a fer saber d'Ell —a parlar d'Ell— i els recomanava que no portessin ni sarró ni diners. I això perquè han d'evangelitzar amb un total despreniment. Ells —els apòstols— se'n van anar i feien la seva missió i predicaven a la gent que es convertissin; i ungien molts malalts, que es posaven bons.
Nosaltres, els cristians, també podem considerar que som enviats a fer saber de Jesús entre les nostres amistats, i la gent que ens envolta: si més no, amb el nostre bon comportament de cristians convençuts i practicants, que és la millor "evangelització", l'exemple de la convicció.
Bé sabem que la Paraula escoltada ens prepara per a l'Eucaristia. I avui hi tenim que la celebració dominical és per a tots els cristians la invitació setmanal per a tornar a mirar i creure i seguir el Traspassat, present –com sempre- entre nosaltres, oferint-se a Déu per a nosaltres en el "memorial" de la seva Passió, Crucifixió i Resurrecció. I ho fem amb la clara intenció que Déu-Pare ens ho retorni en forma de gràcies i benifets. És una nova oportunitat per tornar a dir, amb Pere —"juntament amb el Papa, amb el nostre bisbe..." i tota l'Església—, la nostra FE. I per refer, sota la força de l'Esperit, la clara decisió de prendre la creu, la nostra pròpia de cada dia, per acompanyar Jesús. I amb tot això, saber perdre la vida, i saber guanyar-la! Amén.
11 de juliol del 2009
EL NOSTRE PARE SANT BENET, ABAT
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Pr 2, 1-9; Sl 33, 2-4. 6. 9. 12. 14s; Ef 4, 1-6; Lc 22, 24-27
Sant Gregori el Gran escriu en els seus Diàlegs: Aquell mateix dia, dos germans dels seus, un que estava al monestir i un altre que es trobava lluny, tingueren l'aparició d'una mateixa i idèntica visió. Veieren un camí, tot encatifat de draperies i rutil·lant de llumeneres incomptables, que del seu monestir pujava recte cap a l'Orient. Al capdamunt, un home resplendent, de figura venerable, els demanà de qui era el camí que estaven veient. Ells contestaren que no ho sabien. Els digué: —Aquest és el camí per on l'estimat del Senyor, Benet, acaba de pujar al cel. (Gregori el Gran, Diàlegs, II, 37)
Recordar la mort de sant Benet en aquesta solemnitat que commemora el trasllat del seu cos, ens duu a pensar també que brillà no poc per la paraula doctrinal, car va escriure una Regla dels monjos, remarcable per la seva discreció i molt clara de llenguatge. (Diàlegs II, 36)
Sant Bernat ens diu: la seva doctrina ens instrueix i guia els nostres passos pel camí de la pau. I la seva integritat de vida ens infon alè i vigor, perquè els seus ensenyaments són el reflex de la seva vida, i això ens impulsa a practicar generosament el que ens demana. Avui mateix proclama de tres maneres el seu amor al Senyor i alimenta el seu ramat amb aquests tres fruits: la seva vida, la seva doctrina i la seva intercessió. Acudiu-hi constantment i lleveu fruit també vosaltres. El vostre únic objectiu és caminar i donar fruit. Per on heu de començar? Per vosaltres mateixos. Ho diu l'Escriptura: «Deixa la teva pròpia voluntat». Ve per ser el nostre model i ensenyar-nos el camí. (Sermó, En el naixement de sant Benet)
La litúrgia també ens instrueix de manera especial i ens suggereix com posar-nos en el camí de donar glòria a Déu. La litúrgia és el mitjà pel qual s'exerceix l'obra de la nostra redempció; s'edifica en ella la comunitat eclesial per ser temple del Senyor i casa de Déu fins arribar a la plenitud en Crist. En la celebració litúrgica som envigorits per tal de créixer en Crist i ser els seus testimonis.
L'acció litúrgica d'avui recull molta de l'experiència viscuda pel sant i ens la proposa perquè la celebrem i, en conseqüència, perquè la duguem a la nostra vida.
L'oració col·lecta, que recull la idea central o resum de tota la celebració, ens parla d'un mestre preclar, una escola del servei diví, de donar la prioritat a l'amor de Crist, de dilatar el cor. Quatre paraules: mestre, escola, amor, cor. Quatre paraules que no hauríem d'oblidar en la nostra vida monàstica, i vetllar perquè tinguin una projecció en la nostra vida de comunitat. La Paraula de Déu que ha estat proclamada desplega molta de la saviesa enclosa en aquestes quatre paraules. Vegem-ho:
El llibre dels Proverbis ens parla de trobar el coneixement de Déu, d'adquirir una saviesa per al camí de la vida monàstica. Ens parla d'acollir la Paraula, d'escoltar-la, de comprendre-la, de menar una vida honrada. Cal entendre què és una vida honrada, per al monjo, que, per descomptat, és d'una honradesa diferent de la d'un empresari, o d'un metge, o d'un funcionari. Som honrats com a monjos? Vivim amb ànima de deixeble en aquesta escola del servei diví, on hi ha un únic Mestre? Per això Benet ens exhorta a no anteposar res ni ningú a aquest Mestre. Són recomanacions molt concretes les que ens ofereix la saviesa divina en aquest llibre dels Proverbis. Recomanacions per mantenir el nostre cor viu i sensible, un cor cridat a dilatar-se sense parar. Els ensenyaments de la Regla, que, sobretot, organitzen la vida de la comunitat, en el fons ens demanen això: amb el cor dilatat córrer pel camí dels manaments de Déu.
Hem de viure d'acord a la vocació rebuda. És una vocació, una crida a viure l'experiència, l'alegria de Déu en una comunitat que cal construir cada dia amb la saviesa de la Regla i el do de la Paraula. Això té també un nom concret: unitat. Fer la unitat de l'esperit amb els lligams de la pau.
Això requereix paciència, que jo crec que, juntament amb la humilitat, és la virtut monàstica més important. Són dos trets essencials de l'amor. Caldria encara afegir-hi dues paraules més. Dues paraules llargues i estranyes: longanimitat i magnanimitat. El seu contingut és: una actitud que ho suporta tot, arrelada en l'amor, i que comporta posposar els propis drets, i, fins i tot, de vegades, renunciar-hi totalment. Enteses així, aquestes paraules, potser encara resulten més llargues i estranyes, i ens costa dur-les a la pràctica.
Ens ho exigeix, tanmateix, la generositat del do de Déu envers nosaltres. Ell se'ns ha donat primer. Som temple seu. Tots. Així doncs, hi ha un substrat en tots nosaltres, un fons que ens manté en la unitat. Però nosaltres ens entusiasmem amb altres paraules més mediàtiques i ens perdem l'experiència del salm que s'expressa amb profund entusiasme: que n'és, de bo i agradable, viure tots junts els germans. (Sl 133)
L'evangeli ens suggereix com n'és de fàcil desviar-nos o entusiasmar-nos per l'exercici d'altres paraules. Tenien el Crist entre ells, però no captaven del tot els seus gestos, la saviesa dels seus ensenyaments. Haurà de beure el seu calze fins a l'última gota, i deixar-los el seu Esperit perquè descobreixin l'alegria en el servei. ¿L'hem descoberta aquesta alegria en el servei? De fet, no volem perdre mai l'alegria, sinó augmentar-la. El camí és ben fàcil! Lletreja la paraula servei! No amb la boca, sinó amb la vida!
Pr 2, 1-9; Sl 33, 2-4. 6. 9. 12. 14s; Ef 4, 1-6; Lc 22, 24-27
Sant Gregori el Gran escriu en els seus Diàlegs: Aquell mateix dia, dos germans dels seus, un que estava al monestir i un altre que es trobava lluny, tingueren l'aparició d'una mateixa i idèntica visió. Veieren un camí, tot encatifat de draperies i rutil·lant de llumeneres incomptables, que del seu monestir pujava recte cap a l'Orient. Al capdamunt, un home resplendent, de figura venerable, els demanà de qui era el camí que estaven veient. Ells contestaren que no ho sabien. Els digué: —Aquest és el camí per on l'estimat del Senyor, Benet, acaba de pujar al cel. (Gregori el Gran, Diàlegs, II, 37)
Recordar la mort de sant Benet en aquesta solemnitat que commemora el trasllat del seu cos, ens duu a pensar també que brillà no poc per la paraula doctrinal, car va escriure una Regla dels monjos, remarcable per la seva discreció i molt clara de llenguatge. (Diàlegs II, 36)
Sant Bernat ens diu: la seva doctrina ens instrueix i guia els nostres passos pel camí de la pau. I la seva integritat de vida ens infon alè i vigor, perquè els seus ensenyaments són el reflex de la seva vida, i això ens impulsa a practicar generosament el que ens demana. Avui mateix proclama de tres maneres el seu amor al Senyor i alimenta el seu ramat amb aquests tres fruits: la seva vida, la seva doctrina i la seva intercessió. Acudiu-hi constantment i lleveu fruit també vosaltres. El vostre únic objectiu és caminar i donar fruit. Per on heu de començar? Per vosaltres mateixos. Ho diu l'Escriptura: «Deixa la teva pròpia voluntat». Ve per ser el nostre model i ensenyar-nos el camí. (Sermó, En el naixement de sant Benet)
La litúrgia també ens instrueix de manera especial i ens suggereix com posar-nos en el camí de donar glòria a Déu. La litúrgia és el mitjà pel qual s'exerceix l'obra de la nostra redempció; s'edifica en ella la comunitat eclesial per ser temple del Senyor i casa de Déu fins arribar a la plenitud en Crist. En la celebració litúrgica som envigorits per tal de créixer en Crist i ser els seus testimonis.
L'acció litúrgica d'avui recull molta de l'experiència viscuda pel sant i ens la proposa perquè la celebrem i, en conseqüència, perquè la duguem a la nostra vida.
L'oració col·lecta, que recull la idea central o resum de tota la celebració, ens parla d'un mestre preclar, una escola del servei diví, de donar la prioritat a l'amor de Crist, de dilatar el cor. Quatre paraules: mestre, escola, amor, cor. Quatre paraules que no hauríem d'oblidar en la nostra vida monàstica, i vetllar perquè tinguin una projecció en la nostra vida de comunitat. La Paraula de Déu que ha estat proclamada desplega molta de la saviesa enclosa en aquestes quatre paraules. Vegem-ho:
El llibre dels Proverbis ens parla de trobar el coneixement de Déu, d'adquirir una saviesa per al camí de la vida monàstica. Ens parla d'acollir la Paraula, d'escoltar-la, de comprendre-la, de menar una vida honrada. Cal entendre què és una vida honrada, per al monjo, que, per descomptat, és d'una honradesa diferent de la d'un empresari, o d'un metge, o d'un funcionari. Som honrats com a monjos? Vivim amb ànima de deixeble en aquesta escola del servei diví, on hi ha un únic Mestre? Per això Benet ens exhorta a no anteposar res ni ningú a aquest Mestre. Són recomanacions molt concretes les que ens ofereix la saviesa divina en aquest llibre dels Proverbis. Recomanacions per mantenir el nostre cor viu i sensible, un cor cridat a dilatar-se sense parar. Els ensenyaments de la Regla, que, sobretot, organitzen la vida de la comunitat, en el fons ens demanen això: amb el cor dilatat córrer pel camí dels manaments de Déu.
Hem de viure d'acord a la vocació rebuda. És una vocació, una crida a viure l'experiència, l'alegria de Déu en una comunitat que cal construir cada dia amb la saviesa de la Regla i el do de la Paraula. Això té també un nom concret: unitat. Fer la unitat de l'esperit amb els lligams de la pau.
Això requereix paciència, que jo crec que, juntament amb la humilitat, és la virtut monàstica més important. Són dos trets essencials de l'amor. Caldria encara afegir-hi dues paraules més. Dues paraules llargues i estranyes: longanimitat i magnanimitat. El seu contingut és: una actitud que ho suporta tot, arrelada en l'amor, i que comporta posposar els propis drets, i, fins i tot, de vegades, renunciar-hi totalment. Enteses així, aquestes paraules, potser encara resulten més llargues i estranyes, i ens costa dur-les a la pràctica.
Ens ho exigeix, tanmateix, la generositat del do de Déu envers nosaltres. Ell se'ns ha donat primer. Som temple seu. Tots. Així doncs, hi ha un substrat en tots nosaltres, un fons que ens manté en la unitat. Però nosaltres ens entusiasmem amb altres paraules més mediàtiques i ens perdem l'experiència del salm que s'expressa amb profund entusiasme: que n'és, de bo i agradable, viure tots junts els germans. (Sl 133)
L'evangeli ens suggereix com n'és de fàcil desviar-nos o entusiasmar-nos per l'exercici d'altres paraules. Tenien el Crist entre ells, però no captaven del tot els seus gestos, la saviesa dels seus ensenyaments. Haurà de beure el seu calze fins a l'última gota, i deixar-los el seu Esperit perquè descobreixin l'alegria en el servei. ¿L'hem descoberta aquesta alegria en el servei? De fet, no volem perdre mai l'alegria, sinó augmentar-la. El camí és ben fàcil! Lletreja la paraula servei! No amb la boca, sinó amb la vida!
9 de juliol del 2009
DIJOUS XIV (I)
Homilia predicada per fra Lluís Solà
Gn 44, 18-21. 23b-29. 45, 1-5; Sl 104, 16-17. 18-19. 20-21 (R.: 5a); Mt 10, 7-15
«Déu, un fabricant de somnis», escoltàvem dilluns, en aquest ambó. Avui, la Sagrada Escriptura ens fa retrobar un gran somniador i amic de Déu, Josep, el fill afegit de Jacob, el fill de la il·lusió, quan ja no era esperat. Josep somniava el somni diví d'un Israel unit entorn del Messies. Recordeu? Les garbes dels seus germans inclinant-se davant la seva; la lluna, el sol i onze estrelles inclinant-se davant d'ell. Ni el seu pare, ni la seva mare, ni els seus germans, no el van entendre aquest somni. I era Déu que, a través de Josep, somniava el seu poble reconciliat, aplegat entorn del Messies! Però els germans de Josep no ho podien entendre, perquè li tenien enveja. El pecat els sotjava i el misteri del mal començava a embolcallar-los amb les seves ales de mort. Per tal de fer realitat el somni de Déu, Josep i els seus germans haurien de fer l'experiència del mal, passant per la mort: Josep, sofrint-la —simbòlicament—, els seus germans, infligint-la.
L'escena que hem llegit avui ens desvela, amb colors vius i emotius, la realitat ja desclosa del somni joiós de Déu. Els germans de Josep, Israel, es retroben entorn del Messies i fan l'experiència de la veritable reconciliació després de la llarga pedagogia del sofriment provocat pel pecat. Fixeu-vos, germans, que al cor de la Bíblia ja hi ha inscrita la Creu de Crist, la Creu del Messies, aquest Messies que alimenta el seu poble, obrint-li els graners de la seva generositat. Els camins del pecat i de la mort, fresats pel Messies, assumits així per ell fins a les darreres conseqüències, esdevenen els camins de la vida i del retrobament. Us heu fixat en el salm que hem cantat? Proclamava la resurrecció i l'exaltació del Messies, Josep, després de fer l'experiència de la mort, a la presó. El faraó, és a dir, el sobirà dels pobles, llegiu-hi Déu mateix, el feia seure a la seva dreta, i és així que, exaltat, Josep esdevenia font de vida i de salvació per als seus germans.
A mi m'emociona, germans, pensar que els escriptors del Nou Testament, els evangelistes, es van inspirar en aquesta escena per tal d'expressar l'inexpressable, l'experiència inenarrable de retrobar-se, els deixebles, de nou congregats, reconciliats, entorn del Crist ressuscitat, el nou Josep, Messies d'Israel, que ens dóna l'autèntic pa del cel, i això després d'haver-lo traït i d'haver-lo venut a la mort ignominiosa de la creu. Hi heu pensat mai? Som un poble reconciliat, retrobat entorn de Jesucrist. Ja no hi ha lloc per a l'enveja i la gelosia, per a la rancúnia, per a l'insult, per a la rialla mofeta i la paraula de menyspreu, per a la desobediència, per al culte autosuficient del propi jo. Per què? Perquè les ferides de la Creu han guarit les nostres ferides, les ferides del món.
Però, és realment així, en la nostra comunitat, en les vostres comunitats, en les nostres famílies, en les vostres famílies? O potser encara el Crist no se'ns ha fet conèixer? Perquè els deixebles, primer, com els germans de Josep, «no s'adonaven que era ell!». Si fos així, ens tocarà, com als germans de Josep, tastar el vi amarg de l'excomunió, sentir-nos exclosos de la comunitat si és que n'excloem els germans. És l'únic remei: «el cauteri de l'excomunió», amb paraules de sant Benet, que l'entenia com una pedagogia perquè el monjo retrobés el goig de la comunió amb els germans. La pedagogia que Josep aplica als seus germans. La mateixa de Jesús amb els seus deixebles, i amb tots nosaltres.
Gn 44, 18-21. 23b-29. 45, 1-5; Sl 104, 16-17. 18-19. 20-21 (R.: 5a); Mt 10, 7-15
«Déu, un fabricant de somnis», escoltàvem dilluns, en aquest ambó. Avui, la Sagrada Escriptura ens fa retrobar un gran somniador i amic de Déu, Josep, el fill afegit de Jacob, el fill de la il·lusió, quan ja no era esperat. Josep somniava el somni diví d'un Israel unit entorn del Messies. Recordeu? Les garbes dels seus germans inclinant-se davant la seva; la lluna, el sol i onze estrelles inclinant-se davant d'ell. Ni el seu pare, ni la seva mare, ni els seus germans, no el van entendre aquest somni. I era Déu que, a través de Josep, somniava el seu poble reconciliat, aplegat entorn del Messies! Però els germans de Josep no ho podien entendre, perquè li tenien enveja. El pecat els sotjava i el misteri del mal començava a embolcallar-los amb les seves ales de mort. Per tal de fer realitat el somni de Déu, Josep i els seus germans haurien de fer l'experiència del mal, passant per la mort: Josep, sofrint-la —simbòlicament—, els seus germans, infligint-la.
L'escena que hem llegit avui ens desvela, amb colors vius i emotius, la realitat ja desclosa del somni joiós de Déu. Els germans de Josep, Israel, es retroben entorn del Messies i fan l'experiència de la veritable reconciliació després de la llarga pedagogia del sofriment provocat pel pecat. Fixeu-vos, germans, que al cor de la Bíblia ja hi ha inscrita la Creu de Crist, la Creu del Messies, aquest Messies que alimenta el seu poble, obrint-li els graners de la seva generositat. Els camins del pecat i de la mort, fresats pel Messies, assumits així per ell fins a les darreres conseqüències, esdevenen els camins de la vida i del retrobament. Us heu fixat en el salm que hem cantat? Proclamava la resurrecció i l'exaltació del Messies, Josep, després de fer l'experiència de la mort, a la presó. El faraó, és a dir, el sobirà dels pobles, llegiu-hi Déu mateix, el feia seure a la seva dreta, i és així que, exaltat, Josep esdevenia font de vida i de salvació per als seus germans.
A mi m'emociona, germans, pensar que els escriptors del Nou Testament, els evangelistes, es van inspirar en aquesta escena per tal d'expressar l'inexpressable, l'experiència inenarrable de retrobar-se, els deixebles, de nou congregats, reconciliats, entorn del Crist ressuscitat, el nou Josep, Messies d'Israel, que ens dóna l'autèntic pa del cel, i això després d'haver-lo traït i d'haver-lo venut a la mort ignominiosa de la creu. Hi heu pensat mai? Som un poble reconciliat, retrobat entorn de Jesucrist. Ja no hi ha lloc per a l'enveja i la gelosia, per a la rancúnia, per a l'insult, per a la rialla mofeta i la paraula de menyspreu, per a la desobediència, per al culte autosuficient del propi jo. Per què? Perquè les ferides de la Creu han guarit les nostres ferides, les ferides del món.
Però, és realment així, en la nostra comunitat, en les vostres comunitats, en les nostres famílies, en les vostres famílies? O potser encara el Crist no se'ns ha fet conèixer? Perquè els deixebles, primer, com els germans de Josep, «no s'adonaven que era ell!». Si fos així, ens tocarà, com als germans de Josep, tastar el vi amarg de l'excomunió, sentir-nos exclosos de la comunitat si és que n'excloem els germans. És l'únic remei: «el cauteri de l'excomunió», amb paraules de sant Benet, que l'entenia com una pedagogia perquè el monjo retrobés el goig de la comunió amb els germans. La pedagogia que Josep aplica als seus germans. La mateixa de Jesús amb els seus deixebles, i amb tots nosaltres.
7 de juliol del 2009
DIMARTS XIV (I)
Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Inici de l'Escola d'Estiu de Poblet
Gn 32, 22-32; Mt 9, 32-38
El nostre món es presenta moltes vegades com aquell mut endimoniat de què ha parlat l'Evangeli que acabem de proclamar.
Mut perquè sovint no té res a dir sobre res; endimoniat, perquè aquesta no és la condició natural dels homes i dones que viuen en aquest món: d'alguna manera, la mudesa en què vivim, la manca de diàleg a la recerca de la veritat, la impossibilitat d'iniciar un camí de recerca del sentit de la vida, de nosaltres mateixos i de les coses que ens envolten, d'alguna manera —dic— ens ha estat imposada com des de fora d'allò mateix que som; aquesta mudesa i aquesta manca de diàleg i de recerca de la veritat, irrompen en la nostra existència sense preguntar-nos si volem deixar-los entrar: s'han convertit en una manera de fer social que paralitza i immobilitza el mateix creixement cultural dels homes i dones d'avui. Per això, aquesta força paralitzant que tendeix a atacar la mateixa dignitat humana en la seva llibertat i en la seva capacitat de ser responsable, pot ser anomenada —i no metafòricament— demoníaca.
Si el mut endimoniat, fou portat a Jesús i aquest el guarí; també convé portar els muts del nostre temps al Senyor. I, de fet, és tasca nostra portar el muts endimoniats del nostre món cap el Crist. Acostar els homes i les dones del nostre món cap al Crist, és conduir-los a la veritable font del sentit i de la joia i, un cop guarits, permetre que Crist esdevingui el sentit de les seves pròpies vides. Tenim una responsabilitat envers els nostres germans per acostar-los a Crist.
L'Escola d'estiu i, en general, el projecte STOQ s'enarquen plenament en aquesta voluntat de sortir a l'encontre dels muts per causa de la cultura; dels analfabets d'aquell llenguatge trilingüe —ciències, filosofia i fe— que impedeix l'home de caure a les mans del primer vent que bufa davant del seu nas. És un deure de justícia crear ponts de diàleg tant amb qui s'està d'acord com amb qui no; i sobretot, amb qui encegat per la seva ideologia, es nega a cercar el propi sentit. També aquests darrers, però, són ovelles sense pastor que cal poder conduir a la pleta de Crist.
Demanar que l'amo del sembrat enviï més segadors, és —al meu entendre— oferir més espais de reflexió i de diàleg en aquest camp interdisciplinari del qual tots en podem sortir més enriquits. Si volem que la multitud deixi d'estar malmenada; si volem que els muts, puguin a parlar, aleshores cal treballar perquè iniciatives com el projecte STOQ tirin endavant i se sostinguin independentment. Mirem de sostenir aquets projectes des del nostre petit camp d'actuació i, sobretot, des de la nostra fidelitat a la pregària.
Inici de l'Escola d'Estiu de Poblet
Gn 32, 22-32; Mt 9, 32-38
El nostre món es presenta moltes vegades com aquell mut endimoniat de què ha parlat l'Evangeli que acabem de proclamar.
Mut perquè sovint no té res a dir sobre res; endimoniat, perquè aquesta no és la condició natural dels homes i dones que viuen en aquest món: d'alguna manera, la mudesa en què vivim, la manca de diàleg a la recerca de la veritat, la impossibilitat d'iniciar un camí de recerca del sentit de la vida, de nosaltres mateixos i de les coses que ens envolten, d'alguna manera —dic— ens ha estat imposada com des de fora d'allò mateix que som; aquesta mudesa i aquesta manca de diàleg i de recerca de la veritat, irrompen en la nostra existència sense preguntar-nos si volem deixar-los entrar: s'han convertit en una manera de fer social que paralitza i immobilitza el mateix creixement cultural dels homes i dones d'avui. Per això, aquesta força paralitzant que tendeix a atacar la mateixa dignitat humana en la seva llibertat i en la seva capacitat de ser responsable, pot ser anomenada —i no metafòricament— demoníaca.
Si el mut endimoniat, fou portat a Jesús i aquest el guarí; també convé portar els muts del nostre temps al Senyor. I, de fet, és tasca nostra portar el muts endimoniats del nostre món cap el Crist. Acostar els homes i les dones del nostre món cap al Crist, és conduir-los a la veritable font del sentit i de la joia i, un cop guarits, permetre que Crist esdevingui el sentit de les seves pròpies vides. Tenim una responsabilitat envers els nostres germans per acostar-los a Crist.
L'Escola d'estiu i, en general, el projecte STOQ s'enarquen plenament en aquesta voluntat de sortir a l'encontre dels muts per causa de la cultura; dels analfabets d'aquell llenguatge trilingüe —ciències, filosofia i fe— que impedeix l'home de caure a les mans del primer vent que bufa davant del seu nas. És un deure de justícia crear ponts de diàleg tant amb qui s'està d'acord com amb qui no; i sobretot, amb qui encegat per la seva ideologia, es nega a cercar el propi sentit. També aquests darrers, però, són ovelles sense pastor que cal poder conduir a la pleta de Crist.
Demanar que l'amo del sembrat enviï més segadors, és —al meu entendre— oferir més espais de reflexió i de diàleg en aquest camp interdisciplinari del qual tots en podem sortir més enriquits. Si volem que la multitud deixi d'estar malmenada; si volem que els muts, puguin a parlar, aleshores cal treballar perquè iniciatives com el projecte STOQ tirin endavant i se sostinguin independentment. Mirem de sostenir aquets projectes des del nostre petit camp d'actuació i, sobretot, des de la nostra fidelitat a la pregària.
3 de juliol del 2009
SANT TOMÀS, APÒSTOL
Homilia predicada per fra Lluís Solà
Ef 2, 19-22; Sl 116, 1. 2 (R.: Mc 16, 15); Jn 20, 24-29
El text que acabem de proclamar cloïa, en la seva primera edició, l'evangeli de Joan. Després, en un segon procés editorial, hom hi afegiria la coneguda escena de la pesca miraculosa i l'aparició del Ressuscitat vora el llac. L'evangeli de Joan és el llibre dels signes de la fe, uns signes que ens cal aprendre a desxifrar per tal de poder accedir a Jesús i, amb ell, al Pare. En el pròleg de l'evangeli se'ns diu que «Déu ningú no l'ha vist mai», i que solament el Logos, «que està en el si del Pare», ve per explicar-nos-el.
L'aigua convertida en vi a les noces de Canà, la guarició del fill del funcionari reial, el paralític de la piscina de Betzata, la multiplicació dels pans, la guarició del cec de naixement, la resurrecció de Llàtzer… són aquests signes a través dels quals ha de néixer i créixer la fe del deixeble. Perquè es tracta de creure, i de tenir vida, tot creient. Però el gran signe, ja preparat a Canà, és la Creu del Senyor, és el seu Cos sacratíssim traspassat per nosaltres, per obrir-nos, a través de les seves ferides, l'accés a la Realitat en majúscula, significada pel signe de la carn del Logos, de Jesús.
Tomàs, que un dia preguntava a Jesús: «Quin camí hi porta?», és, en realitat, el mistagog del quart evangeli, el qui ens indica el camí correcte de l'accés a Jesús, el Ressuscitat, per la fe, a través dels signes, això és, dels sagraments. Els estudiosos del quart evangeli estan d'acord a afirmar que, rere aquest text, hi ha una intensa vida sacramental d'una comunitat peculiar. Per això Jesús diu: «Feliç el qui creurà sense haver vist». Perquè nosaltres ja no podem veure ni tocar el Logos en el realisme de la seva carn, però sí que el toquem i el contemplem en el realisme del signe sacramental. A través dels sagraments, el Ressuscitat va voler que restessin obertes, sagnants, en la vida de l'Església, les seves cinc ferides glorioses, aquelles que, simbòlicament, representem en el ciri pasqual la nit que renovem la nostra fe.
Es tracta de tenir vida, tot creient en aquell que és la Veritat. Es tracta de felicitat, de plenitud, de sentit. Nosaltres som Tomàs, i els sagraments ens permeten l'accés a allò que la primera comunitat sí que va poder contemplar amb els propis ulls i tocar amb les pròpies mans, vull dir, la Paraula de la Vida. Que sant Tomàs, l'apòstol, ens sigui, en el dubte i la defallença, mistagog de la fe, de l'esperança i de la felicitat pels camins de l'amor. Amén.
Ef 2, 19-22; Sl 116, 1. 2 (R.: Mc 16, 15); Jn 20, 24-29
El text que acabem de proclamar cloïa, en la seva primera edició, l'evangeli de Joan. Després, en un segon procés editorial, hom hi afegiria la coneguda escena de la pesca miraculosa i l'aparició del Ressuscitat vora el llac. L'evangeli de Joan és el llibre dels signes de la fe, uns signes que ens cal aprendre a desxifrar per tal de poder accedir a Jesús i, amb ell, al Pare. En el pròleg de l'evangeli se'ns diu que «Déu ningú no l'ha vist mai», i que solament el Logos, «que està en el si del Pare», ve per explicar-nos-el.
L'aigua convertida en vi a les noces de Canà, la guarició del fill del funcionari reial, el paralític de la piscina de Betzata, la multiplicació dels pans, la guarició del cec de naixement, la resurrecció de Llàtzer… són aquests signes a través dels quals ha de néixer i créixer la fe del deixeble. Perquè es tracta de creure, i de tenir vida, tot creient. Però el gran signe, ja preparat a Canà, és la Creu del Senyor, és el seu Cos sacratíssim traspassat per nosaltres, per obrir-nos, a través de les seves ferides, l'accés a la Realitat en majúscula, significada pel signe de la carn del Logos, de Jesús.
Tomàs, que un dia preguntava a Jesús: «Quin camí hi porta?», és, en realitat, el mistagog del quart evangeli, el qui ens indica el camí correcte de l'accés a Jesús, el Ressuscitat, per la fe, a través dels signes, això és, dels sagraments. Els estudiosos del quart evangeli estan d'acord a afirmar que, rere aquest text, hi ha una intensa vida sacramental d'una comunitat peculiar. Per això Jesús diu: «Feliç el qui creurà sense haver vist». Perquè nosaltres ja no podem veure ni tocar el Logos en el realisme de la seva carn, però sí que el toquem i el contemplem en el realisme del signe sacramental. A través dels sagraments, el Ressuscitat va voler que restessin obertes, sagnants, en la vida de l'Església, les seves cinc ferides glorioses, aquelles que, simbòlicament, representem en el ciri pasqual la nit que renovem la nostra fe.
Es tracta de tenir vida, tot creient en aquell que és la Veritat. Es tracta de felicitat, de plenitud, de sentit. Nosaltres som Tomàs, i els sagraments ens permeten l'accés a allò que la primera comunitat sí que va poder contemplar amb els propis ulls i tocar amb les pròpies mans, vull dir, la Paraula de la Vida. Que sant Tomàs, l'apòstol, ens sigui, en el dubte i la defallença, mistagog de la fe, de l'esperança i de la felicitat pels camins de l'amor. Amén.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
